les virtuts 1: la sinceritat

Fa un temps vam parlar de la virtut des d’un punt de vista genèric. Vam parlar primer de la diferència entre virtut i valor i en un segon escrit sobre les virtuts cardinals, aquelles que són el fonament de tota la resta de virtuts humanes. Avui enceterem uns comentaris sobre cada una de les diferents virtuts. I comencem per la sinceritat.

Sine cera. Aquestes dues paraules llatines tenen, en català, el sentit de sencer, si ens referim a les coses, i sincer, sense dissimulació, veraç, si fem referència a les persones. La sinceritat és, doncs, una virtut relacionada íntimament amb la veritat.

Pinotxo i la seva consciència: Pepet el Grill

¿I d’on li ve aquest sentit? Conta la tradició que els romans quan feien una escultura o una peça de ceràmica per a ús de la casa, com una copa o una gerra, si se’ls hi esquerdava hi posaven cera per tal de dissimular l’esquerda. Així hi havia peces esquerdades dissimulades amb cera i peces sense esquerdes, sense cera (sine cera), senceres, íntegres.

La sinceritat, per tant, és el dir sempre la veritat, és el ser veraç en tots els aspectes de la vida, és mostrar-nos externament tal com som per dintre, manifestant la veritat en paraules i en fets, en pensaments, obres i actituds, evitant la duplicitat, la simulació o la hipocresia. Es tracta d’explicar allò que és prudent, en el moment oportú, a la persona adequada. Ser sincer és ser honrat, ser just. És el contrari de la mentida, que consisteix en dir una cosa falsa amb la intenció d’enganyar qui ens escolta.

Ser sincer és:

• tenir amor a la veritat
• no tenir por a quedar malament
• no mentir, corregir petites mentides
• ser autèntics, d’una peça
• saber rectificar

De vegades la sinceritat ens espanta ja que si demanem a algú que sigui sincer amb nosaltres, i ho és, ens sentim ofesos si ens diu la veritat crua sobre algun aspecte important de la nostra manera de ser. Així no cerquen la veritable sinceritat, sinó una opinió que reforci la nostra. Reclamem la opinió com una cosa bona i necessària, però la castiguem si no ens agrada, si no encaixa amb el que volem sentir. Hi ha qui, quan diu que vol que li diguin la veritat, el que en realitat vol és que li diguin la seva veritat. I això és demanar que li diguin una mentida.

Plató i Aristòtil, fragment del quadre
l'Escola d'Atenes de Rafael Sanzio

Ja Aristòtil, en la seva Ètica a Nicòmac, ens parla de la sinceritat. Parla de l’home vanitós, aquell que vol fer creure als demés que posseeix unes qualitats que no té o que les té en major grau del que realment són, i del pusil·lànime, aquell que rebaixa o amaga les qualitats que té. I ens diu que l’home sincer és el que es troba enmig d’ambdós, aquell que es presenta tal com és, tan veraç en la seva vida com en el seu llenguatge; quan parla d’ell mateix s’atribueix les qualitats que té, però ni les engrandeix ni les rebaixa. Aquest home –veraç, sincer– és digne de lloança.

Avui el jovent tributa un apassionat culte a la sinceritat, la qual cosa és positiva, però generalment es confon amb l’espontaneïtat. S’identifica espontani amb sincer, però moltes vegades aquesta espontaneïtat és una falsa manifestació de la sinceritat. La veritable sinceritat neix del servei al proïsme, no vol escandalitzar, no vol ofendre. És modesta, desinteressada i difon pau. La falsa sinceritat sembra inquietuts. Amb aire de sinceritat es ven arrogància, grollería, provocació, exhibicionisme, desesperacions, desfogament dels instints… Són figures tristes de persones sense fre que es deixen portar pels instints més primitius, que no han assolit la maduresa de la seva personalitat.

Des de Freud es parla dels efectes patològics de tota repressió i es jutja saludable qualsevol explosió instintiva que desvetlli intimitats. Un psicoanàlisi barat i vulgar qualifica de “natural” tot alliberament i satisfacció d’instints, i com a “tabú” i contrari a la naturalesa, tota repressió o fre dels mateixos. Qualsevol desmesurament serà titllat d’autèntic, natural i sincer, mentre que la continència, el domini o la temperança seran relegats al pla de lo antinatural i hipòcrita. L’autoalliberament de complexes i la destrucció de tabús avui es cotitzen a l’alça.

Per tal de viure la sinceritat cal que tinguem ben formada la consciència que ens durà a cercar la veritat i viure d’acord amb ella, encara que ens costi; ens durà a no acceptar la mentida ja sigui per comoditat o per mandra; a no ser hipòcrites; a no vantar-se d’un mateix… La sinceritat garanteix les amistats, ens fa honestos, dignes de confiança, autèntics. La sinceritat és necessària per a tenir equilibri.