dijous, 18 de desembre del 2014

bon Nadal!




L’adoració dels mags, Manuscrit de la Biblioteca Vaticana, sXI

El cor de l'home desitja l’alegria. L’alegria que ve de la proximitat de Déu, de la seva presència en la nostra vida. No és necessari buscar en un altre lloc! Jesús va venir a portar l'alegria a tots i per sempre, una alegria ja real i experimentable ara, sense haver d’esperar arribar al Paradís, perquè Jesús mateix és la nostra alegria, i "Amb Jesús l'alegria és a casa". I sense Jesús, ¿hi ha alegria? ¡No!

Per tenir l’alegria del Nadal, primer, pregar, "Senyor, perquè jo pugui viure aquest Nadal amb alegria”. No amb l'alegria de consumisme que ens fa anar tots ansiosos per comprar… No, això no és l'alegria de Déu; en segon lloc, donar gràcies al Senyor per les coses bones que ens ha donat; en tercer lloc, pensem en com puc portar una mica de pau i d'alegria als altres, als que tenen dificultats, problemes, als malalts… (Paraules del Papa Francesc)

Bones i santes festes de Nadal i un bon any 2015 ple de felicitat us desitjo de tot cor 

dissabte, 6 de desembre del 2014

la corrupció ll

Tornem a parlar de la corrupció: el passat mes d’octubre el sant Pare va rebre l’Associació Internacional de Dret Penal i els hi va adreçar un discurs que convindria que tots llegíssim, ja que no són paraules exclusives pel juristes, sinó per a tots nosaltres, per a tot ciutadà que viu en aquest món d’avui, immers en el món de la corrupció, on tot està entrelligat i on tothom coneix tot allò que passa.
Va parlar de moltes coses: incitació a la venjança, populisme penal, sistemes penals fora de control, sobre el primat de la vida i la dignitat de la persona humana, sobre la pena de mort, de les condicions de les presons, dels presos sense condemna, dels condemnats sense judici, sobre la tortura i altres mesures i penes cruels, inhumanes i degradants, sobre l'aplicació de les sancions penals a nens, ancians i a altres persones especialment vulnerablessobre algunes formes de criminalitat que menyscaben greument la dignitat de la persona i el bé comú, sobre el delicte del tràfic de persones i sobre el delicte de corrupció.

Copio textualment el que va dir Sobre el delicte de la corrupció
«L'escandalosa concentració de la riquesa global és possible per la connivència de responsables de l'àmbit públic amb els poders forts. La corrupció és ella mateixa també un procés de mort: quan la vida mor, hi ha corrupció.
«Hi ha poques coses més difícils que obrir una escletxa en un cor corrupte: «Així és el que atresora per a si i no és ric davant de Déu» (Lc 12, 21). Quan la situació personal del corrupte arriba a ser complicada, ell coneix totes les sortides per escapar d'això com va fer l'administrador deshonest de l'Evangeli (cf. Lc 16, 1-8).
«El corrupte travessa la vida amb les dreceres de l'oportunisme, amb l'aire de qui diu: «No he estat jo», arribant a interioritzar la seva màscara d'home honest. És un procés d'interiorització. El corrupte no pot acceptar la crítica, desqualifica a qui ho fa, tracta de disminuir qualsevol autoritat moral que el pugui posar en dubte, no valora els altres i ataca amb l'insult a qui pensa de manera diversa. Si les relacions de força ho permeten, persegueix a qui el contradigui.
"La corrupció s'expressa en una atmosfera de triomfalisme perquè el corrupte es creï un vencedor. En aquest ambient es vanta per rebaixar als altres. El corrupte no coneix la fraternitat o l'amistat, sinó la complicitat i l'enemistat. El corrupte no percep la seva corrupció. Es dóna en cert sentit el que passa amb el mal alè: difícilment qui el té se n’adona; són els altres els que se n’adonen i li ho han de dir. Per tal motiu difícilment el corrupte podrà sortir del seu estat pel remordiment interior de la consciència.
«La corrupció és un mal més gran que el pecat. Més que perdonat, aquest mal ha de ser curat. La corrupció s'ha convertit en una cosa natural, fins al punt d'arribar a constituir un estat personal i social relacionat amb el costum, una pràctica habitual en les transaccions comercials i financeres, en els contractes públics, en tota negociació que impliqui agents de l'Estat. És la victòria de les aparences sobre la realitat i del desvergonyiment impúdic sobre la discreció respectable.
«No obstant això, el Senyor no es cansa de trucar a la porta dels corruptes. La corrupció no pot res contra l'esperança.
«¿Què pot fer el dret penal contra la corrupció? Són ja moltes les convencions i els tractats internacionals en la matèria i han proliferat les hipòtesis de delicte orientades a protegir no tant als ciutadans, que en definitiva són les víctimes últimes —en particular els més vulnerables—, sinó a protegir els interessos dels agents dels mercats econòmics i financers.
«La sanció penal és selectiva. És com una xarxa que captura només els peixos petits, mentre que deixa als grans lliures al mar. Les formes de corrupció que cal perseguir amb la major severitat són les que causen greus danys socials, tant en matèria econòmica i social —com ara greus fraus contra l'administració pública o l'exercici deslleial de l'administració— com en qualsevol tipus d'obstacle interposat en el funcionament de la justícia amb la intenció de procurar la impunitat per a les mateixes males accions o per a les de tercers.»
I en el Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau del dia 1 de gener de 2015, que ja s'ha publicat, torna a parlar de la corrupció, aquest cop relacionada amb l'esclavitud. Diu:
«Entre les causes de l'esclavitud cal incloure també la corrupció dels que estan disposats a fer qualsevol cosa per enriquir-se. En efecte, l'esclavitud i el tràfic de persones humanes requereixen una complicitat que molt sovint passa a través de la corrupció dels intermediaris, d'alguns membres de les forces de l'ordre o d'altres agents estatals, o de diferents institucions, civils i militars.
«Això succeeix quan al centre d'un sistema econòmic hi ha el déu diner i no l'home, la persona humana. Sí, al centre de tot sistema social o econòmic, hi ha d’haver la persona, imatge de Déu, creada perquè fos el dominador de l'univers. Quan la persona és desplaçada i ve el déu diner succeeix aquesta trastocació de valors».
Sobra qualsevol comentari.

dilluns, 24 de novembre del 2014

la corrupció l

L’actual corrupció que estem veient a nivell estatal i estratosfèric, com Caja Madrid, CatalunyaCaixa, la CAM, les gallegues, andaluses, o bé la trama Gurtel, o els ERE,  o bé la que veiem a qualsevol punt d'Espanya o de la Unió Europea… no ens ha de fer oblidar la corrupció instal·lada en el quefer diari, a nivell domèstic, petit, gairebé imperceptible, que ningú ho sap o només uns pocs amiguets, però que va corroint la manera d'actuar i la consciència de les persones.

Resumeixo una nota apareguda el novembre de 2003, en un correu del Sindicat de Professors de Secundària, en la qual l'autor, secretari d'un tribunal d'oposicions de secundària, diu: "Aquest any m'ha tocat ser secretari d'un tribunal després de diversos anys de ser suplent (diuen que és per sorteig, però sempre surten els mateixos). Complint amb la meva tasca de secretari prenia notes de cada sessió per a poder fer les actes amb detall. Però la presidenta del tribunal em deia que ja les faríem més tard. Un cop finalitzades les proves, en la reunió final, es va presentar la presidenta amb 34 actes, fetes per ella, a casa, perquè les firméssim els cinc membres del tribunal. En les meves notes figuraven només 14 sessions. El tema era clar: incrementar el nombre de les sessions per a inflar les dietes. Em vaig trobar que l'únic dissident era jo. ¿És aquest l'exemple d'ètica i de dignitat que hem de donar els funcionaris? Amb aquesta manera de procedir es vicia tot."

Vist això i vistes les visa black ja es veu que es converteix en veritat allò de que "si aquests ho fan i jo no, és que sóc imbècil". Com molt bé diu Arasa en l’article Tarjetas pornográficas: "quan l'empobriment del país és patent, quan s'han produït retallades importants, quan les arques de les administracions públiques estan buides" no n'hi ha prou amb no fer aquestes pràctiques punibles, cal seure a la banqueta i jutjar a qui ho faci.

Ah! Però si els encausats es diuen Alberto’s, Botín, Millet (i els representants de les administracions públiques, d'aquí i d'allà, que miraven cap a l'altre costat), Cristina, Pujol... ¿per què no reben el mateix tracte que el pobre desgraciat que no pot pagar la hipoteca? Amb els diners que han defraudat (¿robat?) i que no tornaran, poden pagar-se un bon advocat que conegui les martingales de les lleis i morir de vells vivint com uns rajàs. Jutges inics, injustos i maldestres ja els hi havia en temps de Nabucodonosor (s VII a de C). La connivència entre la classe política (¿alguna comissió ha revelat una cosa que no se sabés?: avui per a tu, demà per a mi) fa que tot això s'eternitzi i acabi sobresegut... perquè ha prescrit! Beneït sigui Déu!

I no parlem de totes les prebendes que tenen els polítics del govern estatal i els 17 autonòmics, i els europeus, i diputats, i senadors, i grups parlamentaris, i comissions, i portaveus, i regidors de  diputacions i d’ajuntaments… i de les quals poc sabem els ciutadans del carrer: Tot això suma una xifra que ronda les 160.000 persones amb uns sous astronòmics i que no se’ls rebaixen. I si ho fan és a manera testimonial: ¿què se li’n dóna al president de la Generalitat deixar de cobrar una paga extra si cobra 144.000€ (sí, sí, 12.000€ al mes) quan un treballador no mileurista pot arribar als 24.000€ anuals dels que s’ha de deduir el pagament religiós de tots els impostos que li pertoquen i la seguretat social?
El Congres dels Diputats va refusar (No se admite a trámite) una Iniciativa Legislativa Popular presentada amb més de 500.000 signatures de ciutadans per eliminar els privilegis que tenen els polítics quan deixen d’exercir el càrrec. ¡Vivir para ver! I no ens mobilitzem. I els continuarem votant. ¿Recordeu aquest vídeo?
Un correu d'aquests que circulen per internet, diu:
"Si s'elimina el senat –que hi ha països que no tenen, que no serveix per a res (¿algú sap a què es dediquen aquests senyors a més d'anar a Canàries a costa nostra a veure senyoretes?)– estalviem 3.500 M d’€ a l'any. Si s'eliminen les pensions vitalícies i altres "perles" dels pares de la pàtria (estatals i autonòmics, no ho oblidem) i si es rebaixen un 30% les partides 4, 6 i 7 dels PGE (sindicats, partits polítics, fundacions) estalviaríem 45.000 M d’€. Amb la qual cosa no s'ha de tocar ni pensions, ni sous, ni inversió pública i s'acaba la crisi a Espanya."
El 2011 Josep Miró i Ardèvol ja va deixar clar en un article Crisi econòmica...? Crisi moral! que tot aquest tema té poc a veure amb els números i molt a veure amb la moralitat: sense la consciència ben formada, poques valoracions ètiques i morals es poden fer.

diumenge, 9 de novembre del 2014

matrimoni i família ll


En aquest segon escrit sobre matrimoni i família parlaré una mica del que ha estat el Sínode que hi ha hagut a Roma durant quinze dies, el passat mes d'octubre,  sobre Els desafiaments pastorals de la família en el context de l’evangelizació. Han estat unes sessions preparatòries que serviran per treballar, durant tot un any, el Sínode ordinari que hi haurà el 2015.

¿Què és un Sínode?
Un Sínode no és un Concili. Un Concili Ecumènic és la reunió de tots els bisbes del món, presidits pel Sant Pare, per tractar temes sobre dogmes o pràctiques i proclamar-los públicament. El primer va ser l’any 50, a Jerusalem, convocat per Sant Pere.

La paraula sínode ve del grec i està formada per las partícules syn, que vol dir amb, junts, i hodós, que vol dir camí, per tant, té el sentit de fer camí plegats. I això és el que vol el Papa Francesc que hi hagi sinodalitat en totes aquestes trobades.
Un Sínode de Bisbes és la reunió d’un grup de bisbes, religiosos i laics format per un nombre indefinit de membres elegits directament pel Papa, per les conferències episcopals i pels instituts religiosos, amb la finalitat d’assessorar al Papa en el govern de l’Església universal; les seves reunions, o assemblees, mai seran definitòries de dogmes ni de temes legislatius, sinó tan sols consultives. Va ser creat el 1965  per Pau VI, en la cloenda del Concili Vaticà II. Un sínode pot ser general –de tot el món– o territorialen aquest cas format per bisbes d’una zona determinada o de zones afectades per una casuística concreta.

Les assemblees poden ser ordinàries o extraordinàries i es convoquen per un tema concret amb la publicació dels temes a tractar (Lineamenta). Un cop reunits se’ls donen uns documents d’estudi (Instrumentum Laboris). De cada sessió se n’elabora un Acta. Al final es redacta un document de treball (Relatio Synodi o Relatio post disceptationem) que permetrà al Papa elaborar l'Exhortació apostòlica postsinodal fruit de les conclusions definitives als temes proposats.

¿Què hi ha hagut a Roma durant aquests primers quinze dies del mes d’octubre de 2014?
  1. Hi ha hagut la III Assemblea Extraordinària del Sínode de Bisbes que ha treballat sobre Els desafiaments pastorals de la família en el context de l’evangelització i que ha estat preparatòria de la XIV Assemblea General Ordinària que se celebrarà el mes d’octubre de 2015 sobre el tema La vocació i la missió de la família en l’Església i en el món contemporani.
  2. El document final que s’ha fet públic –la Relatio Synodi– recull les principals reflexions i impressions dels pares sinodals: no és cap document definitiu, no hi ha cap declaració específica sobre cap tema concret. I tots els assistents han parlat amb la llibertat que el Papa els va demanar al començar el sínode: que no callessin per por o vergonya. És un document que servirà per a treballar durant tot un any per tal de fer aportacions concretes a la XIV Assemblea General Ordinària de l’any 2015 i que el Papa pugui proclamar l’Exhortació apostòlica final.
  3. ¿Algú recorda quins temes s’han tractat al sínode? Segur que en recordeu dos: que els divorciats puguin combregar i que els homosexuals es puguin casar. Doncs bé, cap d’aquestes dues coses s’han aprovat. Han estat dos més dels temes que s'han posat sobre la taula, però com que són els únics que la premsa ha esbombat sembla que només s'hagi parlat d'això.
  4. La premsa ha divulgat notícies que no s’acosten a la realitat, tal
    com han deixat palès tant el cardenal Naiper, de Sud-àfrica, que va presentar el document final, com el propi Papa en el discurs de cloenda. El cardenal Naiper va dir:
    És irremeiable, el missatge mediàtic ja és al carrer: “l’Ésglésia diu…”, i això no és el que diu l’Església però no importa que ho corregim, un cop publicat ja no hi ha manera de tornar enrera. Es tracta d’una mala interpretació que reflecteix que a qui ho diu li agradaria que fos així, en lloc de dir què passa en realitat. Per desgràcia aquesta és la meva experiència amb els mitjans de comunicació.
  5. Això ha desviat els temes més importants plantejats: com ensenyar a viure el matrimoni als qui es volen casar i als qui ja estan casats, com preparar els fidels per tal que no fracassin en el seu matrimoni, i com donar a conèixer millor l’ensenyament de l’Església sobre la vida familiar… Els homes i les dones d’avui necessiten desesperadament escoltar la veritat de per què s’haurien de casar, de per què han de ser fidels tota la vida, i que quan un matrimoni costa –que costa!– l’Església serà un braç on recolzar-se.
  6. La temàtica de totes les sessions han girat entorn de la família i
    la seva problemàtica en el món d’avui. Es va parlar de la família, de la crisi familiar, de la soledat, dels problemes econòmics, dels divorcis, dels tornats a casar, dels fills dels matrimonis trencats o separats, dels laics, de la cura pastoral a les famílies, de l’homosexualitat, que la unió de dos homes o dues dones no es família, de la poligàmia, dels matrimonis mixtos, de la reconciliació dels matrimonis en crisi, de la formació dels joves al matrimoni, de l’estabilitat emocional… res no ha quedat al tinter.
  7. Altres bisbes d’Àfrica, com el cardenal Turkson, ha denunciat 
    que
    hi ha moltes ONG's que volen imposar el control de natalitat a l'Àfrica al·legant que és un continent superpoblat i no hi ha aliments per a totes les persones. En comptes d’invertir en productivitat per a la població, el que volen és fer-la desaparèixer. S’ha d’elevar la capacitat de producció, sempre es poden produir aliments sobre tot a l'Àfrica, on hi ha sol i pluja i on qualsevol llavor creix.
*      *      *
Per no allargar l'escrit, però conscient de que aquest tema és d'una importància cabdal per a la nostra societat, us diriggeixo a quatre enllaços de documents que us poden il·lustrar sobre què ha dit el Papa abans, durant i després d’aquesta Assemblea Extraordinària. Llegiu, sobre tot, el discurs final del Papa.
Vetlla d’oració pel sínode
Discurs cloenda sínode
Resposta a preguntes sobre el matrimoni

*     *     *
*Les escultures són de Gustav Vigeland, al Vigelandsparken, d'Oslo, dedicades a la família

dimarts, 7 d’octubre del 2014

matrimoni i família l


Diumenge passat es va iniciar a Roma el Sínode de Bisbes –en el que hi participen bisbes, religiosos i laics, homes i dones– i que tractarà sobre “Els desafiaments pastorals de la família en el contexte de l’evangelització”. Ara comentaran els temes durant quinze dies, però el treball durarà tot un any. El tema és actual, el més important que avui hi ha sobre la taula: matrimoni i família. Els temes de treball són: ancianitat, vellesa, malaltia, desocupació, precarietat, divorci, droga, celibat, homosexualitat, esterilitat, sagraments, violència, guerra, sofriment dels pares… res es quedarà al tinter.

Sempre que hi ha un aconteixement a l'Església tothom hi diu la seva i sobre el Sínode no és diferent, els comentaristes dels diaris, creients o no creients, compromesos o no, van entaforant falques per tal d’informar i orientar els seus lectors. Però com que avui mana el relativisme total, tot es veu sota d’aquest prisma i, per tant, qualsevol positura és vàlida: casar-se per l’església, casar-se pel civil, no casar-se, viure plegats, home i dona, dos homes o dues dones… La por al compromís i a l’amor per sempre –la donació fidel, fecunda i indissoluble– és el preu que està pagant l’home relativista.

L’Església, catòlica, missionera, fa la funció d’un “hospital de campanya” i va més enllà de les seves fronteres visibles. En la llei del més fort, els més febles són els qui paguen la factura: infants, persones grans i dones, recorda el Papa. En venir a menys el concepte de llei natural, es tendeix a disslodre el vincle entre amor, sexualitat i fertilitat, entesos com a essència del matrimoni, i molts aspectes de la moral sexual de l'Església avui no s'entenen.
Tot val en la nostra actual vinya relativista, tot és igual de vàlid, tothom pot fer el que li sembli i ningú por dir que algú fa una cosa mal feta. Fa uns dies el director d’un diari, al·legant la misericòrdia, ja deixava entreveure que això de l’adulteri és una cosa que fa que quan es desperta a mitja nit es trobi a l’edat mitjana.
Robert Spaemann és un filòsof alemany, professor emèrit de Filosofia a la Universitat de Munich, que acaba de publicar un treball –Divorce and Remarriage on explica l’atractiu del matrimoni catòlic i el revulsiu que l’ensenyament de l’Església suposen en un context d’acceptació generalitzada del divorci.
Spaemann s’alarma davant les xifres de ruptures matrimonials en les societats occidentals, però li preocupa més la mentalitat divorcista que s’ha extès entre els catòlics. Pels creients també el matrimoni ha deixat de considerar-se una realitat nova i independent que es troba per sobre de la individualitat dels esposos i que no es pot dissoldre ni per voluntat dels conjuges ni per la decisió d’un sínode o del Papa.
Creu que no ens podem rendir davant certs “valors” actuals ja que, des de sempre, –des de la mateixa època romana– el missatge cristià ha contrastat amb el modus de vida predominant. L’Església, avui, ho vulgui o no ho vulgui, s’està convertint en una contracultura i el seu futur dependrà de la fidelitat als ensenyaments de l’Evangeli, amb independència d’allò que accepti la societat.
Spaemann es dol de veure com molts catòlics contrauen matrimoni sense estar convençuts de la seva indissolubilitat. Es casen sense saber les implicacions del sacrament. La culpa, en gran part és de la mateixa Església que en la preparació del matrimoni cristià no presenta a les parelles una imatge clara de les responsabilitats que assumeixen. Si ho fes, molts decidirien no casar-se per l’Església. Però a d’altres, una bona preparació els ajudaria a decidir la seva conversió.
No es poden cercar alternatives per tal de disminuir les responsabilitats que comporta el compromís conjugal. Cal promoure l’atractiu de la concepció cristiana del matrimoni i la bellesa de la vida matrimonial amb les seves exigències, sense diluir-les, sense rebaixar-les. Si no fos així, desapareixeria.
Spaemann creu que hi ha un gran atractiu en la idea de que la unió d’un home i una dona res la pot destruir; que existeix “en la juventut i en la vellesa, en la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa…”. Aquesta convicció és una estimulant i meravellosa font de goig i fortalesa per aquells esposos que passen per moments de crisi matrimonial i que cerquen encendre, novament, el seu bell i antic amor.
Un altre aspecte que el preocupa, i molt, és l’opinió d’alguns clergues i bisbes que en comptes de reforçar l’atractiu natural i intuitiu del matrimoni indissoluble “recomanen” o suggereixen “tenir en compte una altra opció”: un “segon matrimoni” que l’Església beneiria en nom de Déu. Això és una alternativa a la doctrina cristiana i és una capitulació a la voluntat de Jesús.
Spaemann diu que aquesta manera de pensar es basa en un greu error: el pas del temps no restaura la inocència, i l’amortiment progressiu del sentit del pecat que genera el pas del temps, no fa que el pecat desaparegui. L’adúlter, tornat a casar, voldria tronar al si de l’Església, estaria disposat a confessar la culpa, però no està disposat a pagar el preu de la continència. Si l’Església beneís aquesta segona unió la persona abandonada veuria com el seu abandonament rep un segell d’aprovació eclesiàstica.
Si fos així, diu que s’hauria de canviar la fòrmula del compromís i en comptes de dir fins que la mort us separi dir fins que l’amor d’un dels dos es refredi.

dimecres, 24 de setembre del 2014

la tercera guerra mundial

Avui es pot parlar d'una tercera guerra combatuda "per parts", amb massacres, crims, destruccions... La primera pàgina dels diaris hauria de portar el titular: ¿A mi què m'importa? En paraules de Caín: ¿Sóc jo el guardià del meu germà?
Aquesta expressió és la que ha fet servir el Papa per denunciar la quantitat de conflictes bèlics que actualment hi ha arreu del món. Uns més esbombats i d’altres covardement silenciats. 
El Papa Francesc no calla, no silencia aquests fets: ho denuncia cada dia. No calla mai davant la guerra i les injustícies, davant la tracta de persones… En el marc del centenari de l’inici de la Gran Guerra, fa uns dies va anar a Redipuglia, a Fruili Venecia Giulia, a visitar i a resar a dos cementiris: l’austrohongarès i el militar. Allà va resar pels morts de la Gran Guerra, de totes les guerres. També les d’avui.
Sobre l'entrada a aquest cementiri, s'alça el lema desvergonyit de la guerra: ¿A mi què m'importa? La humanitat va dir: ¿A mi què m'importa?
També avui hi ha moltes víctimes… perquè també avui, a l'ombra, hi ha interessos, estratègies geopolítiques, cobdícia de diners i de poder, la indústria armamentista… I aquests planificadors del terror, aquests organitzadors del desencontre, així com els fabricants d'armes, porten escrit en el cor: ¿A mi què m'importa?
En la homilia va recordar els nombres dels caiguts: 8 milions de joves soldats i  7 milions de persones civils.
Això ens fa entendre que la guerra és una bogeria de la qual la humanitat no ha après encara la lliçó, perquè després d'aquesta hi ha hagut una Segona Guerra i moltes altres que avui estan en curs. Però ¿quan aprendrem la lliçó? Convido a tots a mirar Jesús crucificat, per entendre que l'odi i el mal són derrotats amb el perdó i el bé, que la resposta de la guerra només aconsegueix augmentar el mal i la mort.
També va recordar les paraules dels papes anteriors sobre les guerres.
Benet XV (1914): Reflexionin sobre la seva greu responsabilitat davant Déu i davant els homes de les seves resolucions dependrà la pau i l'alegria d'un sens fi de famílies, de joves, la felicitat de la gent mateixa, que vostès tenen el deure absolut de proporcionar
Pius XII (1939): La política emancipada de la moral traeix aquells mateixos que així la volen. Res no es perd amb la pau. Tot es pot perdre amb la guerra. Tornin els homes a comprendre’s, a tractar amb bona voluntat i amb respecte els drets de tothom. I se sentiran grans si estalvien la sang dels germans i la ruïna de la pàtria.
Joan Pau II (1989): Que mai es pugui repetir el conjunt de causes capaç de desencadenar un conflicte semblant: la divisió arbitrària de les nacions, els desplaçaments forçosos de les poblacions, el rearmament, l'ús incontrolable d'armes, la violació dels drets fonamentals, la imposició d'ideologies totalitàries… no poden portar més que a la destrucció de la humanitat.
Benet XVI (2012): El soroll de les armes i el crit de les vídues i els orfes  es continua escoltant: la violència i l'odi envaeixen les seves vides. ¿Per què tant d'horror? ¿Per què tanta mort? Apel·lo a la comunitat internacional que proposi solucions que respectin la dignitat de tota persona humana, els seus drets i la seva religió. Si es vol construir la pau s’ha de veure en l’altre una persona que s'ha de respectar i estimar, no un mal que s’ha d'eliminar.
I ha continuat amb l’homilia furant amb dit dintre la llaga:
Veient la bellesa del paisatge d'aquesta zona, en la que homes i dones treballen per tirar endavant les seves famílies, on els nens juguen i la gent gran somia… aquí, en aquest lloc, només encerto a dir: La guerra és una bogeria, és la destrucció: créixer destruint!
Mentre Déu porta endavant la seva creació i nosaltres, els homes, estem cridats a col·laborar en la seva obra, la guerra ho destrueix tot, també el més bonic que Déu ha creat: l'ésser humà i les relacions entre germans.
L'avarícia, la intolerància, l'ambició de poder… són els motius que alimenten l'esperit bèl·lic, i troben justificació en una ideologia; però abans hi ha la passió, l'impuls desordenat… i quan no és la ideologia, és la resposta de Caín: ¿A mi què m'importa? ¿Sóc jo el guardià del meu germà?
Aquesta actitud és justament el contrari del que Jesús ens demana l'Evangeli: Ell, el Rei, el jutge del món, és el famolenc, l'assedegat, el foraster, l'empresonat… Qui s'ocupa del germà entra al goig del Senyor; qui diu: ¿A mi què m'importa?, queda fora. Avui, des d'aquí, recordem a totes les víctimes de totes les guerres.
El cor corromput dels qui especulen amb la guerra ha perdut la capacitat de plorar. Aquest ¿A mi què m'importa? els impedeix plorar. Caín no va plorar. L'ombra de Caín ens cobreix en aquest cementiri. Es veu en la història que va de 1914 fins als nostres dies i es veu també avui aquí. 

Amb cor de fill, de germà, de pare, demano a tots i per a tots la conversió del cor: passar d'aquest ¿A mi què m'importa? al plor… La humanitat té necessitat de plorar, i aquesta és l'hora del plor.

dimarts, 16 de setembre del 2014

where is everyone? on han anat tots?


Amb aquesta pregunta encapçalo el tema d'avui i penjo una altra notícia que, en principi, no tenia previst fer-ho.
A l'estiu sempre passen coses. Aquest estiu ha estat generós amb notícies i no precisament bones. Unes passen lluny -i sembla que no ens afecten- i d'altres pasen a casa i s'origina una tempesta de llamps i trons que no sembla que s'hagi d'acabar aviat, ans el contrari.  Però de les que passen lluny n'hi ha de molt tristes, com la de l'escrit anterior. La que explico aquí n'és una altra.
Metges Sense Fronteres (MSF) denundcia l'ONU i les ONG’s: aquests organismes se’n van d’allà on fa més falta que es quedin.
Des de fa anys les desgràcies humanes no minven, ans al contrari. Aquest estiu, ple de desgràcies a mig món, ja sigui per guerres, migracions o catàstrofes naturals, qui hauria de fer la feina per ajudar aquesta gent desarrapada, són l'ONU i les ONG’s. Doncs bé, sembla que no és pas així. “Quan l’assistència és vital i imprescindible, quan l’emergència és més greu, els treballafors humanitaris internacionals són evacuats o se sotmeten a un període d’hivernació i els projectes són suspesos”. Aquest és el diagnòstic de MSF.
“Agències de l'ONU i les ONG’s són terriblement burocràtiques, tenen aversió al risc, la seva acció falla, no té impacte, és ineficaç”. Així ho denuncia MSF fent referència a Sudan del Sud (2011-12), a la República del Congo (2012-13) i a la gestió dels refugiats arribats a Jordània des de Síria (2012-13).
“Tenim més recursos que mai, peró ni l'ONU, ni les ONG’S, ni els donants (governs, UE…) han  prioritzat la resposta a les emergències. L'ONU és el centre de totes les disfuncions per la falta d’agilitat i per jugar un triple rol: donant, coordinador i executor, cosa que fa que hi hagi conflicte d’interessos.”
L’ACNUR (Agència de l'ONU per als refugiats) “no sap interpretar bé cap d’aquests papers: es dóna compte tard de la dimensió de les crisis i té dificultat per mobilitzar personal qualificat. A més no sempre faciliten l’ajuda a qui realment ho necessita, als més dèbils, independentment del seu estatus jurídic. Hi ha hagut moments que les ajudes atorgades a persones allotjades en campaments oficials va ser molt més gran que la que van rebre les que estaven en altres campaments”.
Pel que fa a les ONG’s “no han sabut atendre com cal les víctimes de guerres i catàstrofes. Han perdut capacitat tècnica, i en els temes de salut, aigua i sanejament no fan propostes ràpides ni de qualitat. Moltes d’elles busquen 'objectius' fàcils, sense complicacions, cosa que fa que deixin les poblacions inaccessibles abandonades a la seva sort. Troben l’emergència 'massa dura' i hi ha poques organitzacions desitjoses i capaces de fer el treball difícil”.
El sistema de recollida de fons és “inflexible i burocràtic”. De vegades tarden tres mesos a arribar els recursos: això no és una “resposta d’emergència”. Els donants (tant els governs com la Unió Europea…) haurien de preocupar-se més per demanar comptes a les ONG’s de com gasten els diners que reben, cosa que no fan.

Una vegada més cal recordar aquelles paraules que un pare Trinitari, missioner a l’Àfrica, contestava a la pregunta d’un periodista: “¿Quina diferència hi ha entre una ONG i vostès? –Doncs que quan a la ONG se li acaben els diners se’n va i nosaltres ens quedem”.

dimecres, 10 de setembre del 2014

estat islàmic


A primers d’agost el Sant Pare va enviar una carta al Secretari General de l’ONU on li renovava la seva crida urgent a la comunitat internacional per tal que intervingués per posar fi a la tragèdia humanitària d’Irak: coloco davant vostè les llàgrimes, els sofriments i els crits desesperats dels cristians i d'altres minories religioses de l’estimada terra d’Irak.

Tres dies després, el Consell Pontifici per al Diàleg Inter-religiós va fer la declaració més contundent conta el restabliment de l’Estat Islàmic (EI). 
Incloc un video. No hi poso més imatges perquè amb el vídeo n'hi ha prou i de sobres. Per si algú cregués que les expressions del text són exagerades, només cal que mireu aquestes imatges.
Poseu-vos a resar un Parenostre… abans del klik.


El text de la Declaració és aquest:
1.  El món sencer ha presenciat, estupefacte, això que ara anomenem “el restabliment del califat” que va ser abolit el 1923 pel turc Kamal Atatürk.
2.  La protesta d’aquest “restabliment” per part de la majoria de les institucions religioses i polítiques musulmanes no ha impedit als jihadistes de l’EI cometre i continuar cometent accions criminals indescriptibles.
3.  Nosaltres i tots aquells compromesos en el diàleg intereligiós, els seguidors de totes les religions i tots els homes i dones de bona voluntat, denunciem i condemnem aquestes pràctiques indignes de l’home:
a.   massacrar persones pel sol fet de professar una religió
b.   la decapitació, la crucifixió, el penjar cadàvers a les places públiques, el forçar a cristians i jasidíes entre la conversió a l’islam, el pagament d’un tribut o l’èxode
c.  l’expulsió forçada de milers de persones àdhuc nens, ancians, dones embarassades i malalts
d.  el segrest de noies i dones pertanyents a comunitats jasidís o cristianes com a botí de guerra,
e.  la imposició de la pràctica salvatge de la infibulació, la destrucció de llocs de culte i mausoleus cristians i d’altres comunitats religioses
f.    l’ocupació forçada i la desacralització d’esglésies i monestirs, la remoció dels crucifixos i altres símbols religiosos cristians i d’altres comunitats religioses
g.  la destrucció del patrimoni religiós-cultural cristià, de valor inestimable, la violència abjecta amb la finalitat d’aterroritzar les persones i obligar-les a rendir-se o a fugir 
4.   Cap causa pot justificar una barbàrie d’aquest envergadura i menys religiosa. És una ofensa extremadament greu sobre la humanitat i sobre Déu. Musulmans i cristians han pogut viure plegats –amb alts i baixos, certament– durant segles, construint una cultura i una civilització de convivència.
5.  La dramàtica situació dels jasidís i d’altres comunitats religioses i ètniques, minoritàries en número a l’Irak, exigeix una presa de posició clara i valenta per part dels responsables religiosos, fins i tot dels mususlmans, de persones compromeses en el diàles inter-religiós i de totes les persones de bona voluntat. Tos han de ser unàmins en condemnar, sense cap ambigüitat, aquests crims i denunciar la invocació a la religió per justificar-los
6.   Els responsables religiosos estan cridats a exercir la seva influència sobre els governs per tal que acabin aquests crims, es castigui a qui els comet, es restableixi un estat de dret a tot el territori i es garanteixi el retorn dels expulsats. És moralment condemnable ajudar, finançar i armar el terrorisme
7.   El Consell Pontifici agraeix a tots els qui han alçat la seva veu per denunciar el terrorisme, sobre tot sobre els que usen la religió per justificar-lo.
8.   Unim la nostra veu a la del Papa Francesc: Que el Déu de la Pau susciti en tots un desig d’autèntic diàleg i de reconciliació. ¡La violència no es venç amb la violència. La violència es venç amb la pau!