where is everyone? on han anat tots?

Amb aquesta pregunta encapçalo el tema d'avui i penjo una altra notícia que, en principi, no tenia previst fer-ho.
A l'estiu sempre passen coses. Aquest estiu ha estat generós amb notícies i no precisament bones. Unes passen lluny -i sembla que no ens afecten- i d'altres pasen a casa i s'origina una tempesta de llamps i trons que no sembla que s'hagi d'acabar aviat, ans el contrari.  Però de les que passen lluny n'hi ha de molt tristes, com la de l'escrit anterior. La que explico aquí n'és una altra.

Metges Sense Fronteres (MSF) denundcia l'ONU i les ONG’s: aquests organismes se’n van d’allà on fa més falta que es quedin.

Des de fa anys les desgràcies humanes no minven, ans al contrari. Aquest estiu, ple de desgràcies a mig món, ja sigui per guerres, migracions o catàstrofes naturals, qui hauria de fer la feina per ajudar aquesta gent desarrapada, són l'ONU i les ONG’s. Doncs bé, sembla que no és pas així. “Quan l’assistència és vital i imprescindible, quan l’emergència és més greu, els treballafors humanitaris internacionals són evacuats o se sotmeten a un període d’hivernació i els projectes són suspesos”. Aquest és el diagnòstic de MSF.

“Agències de l'ONU i les ONG’s són terriblement burocràtiques, tenen aversió al risc, la seva acció falla, no té impacte, és ineficaç”. Així ho denuncia MSF fent referència a Sudan del Sud (2011-12), a la República del Congo (2012-13) i a la gestió dels refugiats arribats a Jordània des de Síria (2012-13).

“Tenim més recursos que mai, peró ni l'ONU, ni les ONG’S, ni els donants (governs, UE…) han  prioritzat la resposta a les emergències. L'ONU és el centre de totes les disfuncions per la falta d’agilitat i per jugar un triple rol: donant, coordinador i executor, cosa que fa que hi hagi conflicte d’interessos.”

L’ACNUR (Agència de l'ONU per als refugiats) “no sap interpretar bé cap d’aquests papers: es dóna compte tard de la dimensió de les crisis i té dificultat per mobilitzar personal qualificat. A més no sempre faciliten l’ajuda a qui realment ho necessita, als més dèbils, independentment del seu estatus jurídic. Hi ha hagut moments que les ajudes atorgades a persones allotjades en campaments oficials va ser molt més gran que la que van rebre les que estaven en altres campaments”.

Pel que fa a les ONG’s “no han sabut atendre com cal les víctimes de guerres i catàstrofes. Han perdut capacitat tècnica, i en els temes de salut, aigua i sanejament no fan propostes ràpides ni de qualitat. Moltes d’elles busquen 'objectius' fàcils, sense complicacions, cosa que fa que deixin les poblacions inaccessibles abandonades a la seva sort. Troben l’emergència 'massa dura' i hi ha poques organitzacions desitjoses i capaces de fer el treball difícil”.

El sistema de recollida de fons és “inflexible i burocràtic”. De vegades tarden tres mesos a arribar els recursos: això no és una “resposta d’emergència”. Els donants (tant els governs com la Unió Europea…) haurien de preocupar-se més per demanar comptes a les ONG’s de com gasten els diners que reben, cosa que no fan.

Una vegada més cal recordar aquelles paraules que un pare Trinitari, missioner a l’Àfrica, contestava a la pregunta d’un periodista: “¿Quina diferència hi ha entre una ONG i vostès? –Doncs que quan a la ONG se li acaben els diners se’n va i nosaltres ens quedem”.