Malgrat les males notícies que continuen arribant de tots els racons del món,
sobre tot, ara, de la Terra de Jesús, deixem que aquests dies el Nen Jesús
continuï naixent al nostre cor, demanem-li que aturi aquesta
escalada bèlica i que arribi la tan desitjada pau arreu de la terra!
Bon Nadal!
El Vuit de la Seu o també La Festa de la Llum és un fugaç i espectacular joc de llum que proporcionen a la Catedral de Mallorca −o La Seu o la Catedral de la Llum com també se l'anomena− el sol i les dues grans rosasses de la catedral.
La catedral
Després que Jaume I, l'any 1229, conquistés la capital de l'illa, la Madina Majurqa, va ordenar la consagració de l'antiga mesquita major a la Mare de Déu com a temple per al culte cristià i també la construcció de nova planta d'un altre temple que fos conforme a l'estil d'aquella època, aprofitant part de l'espai de l'antiga mesquita. Però no va ser fins el regnat de Jaume II (1276-1311) que es va començar la construcció de l'edifici que coneixem avui dia.
La Catedral de Mallorca és un temple d'estil gòtic llevantí o mediterrani, d'influències nord-europees, amb planta basilical i tres naus, la central molt més alta que les laterals, de 44 metres d'alçada interior. És la tercera més alta d'Europa. Va començar la seva construcció al segle XIII i es va concloure a mitjans del XVII. És l'única construïda a tocar de la mar, sobre les muralles que protegien la ciutat. La porta principal es troba a la façana sud, la que dóna al mar, coneguda com el Portal del Mirador.
El segle XIX la fàbrica està malmesa i s'agreuja pel terratrèmol de 1851: cau una torre de la façana i l'altra queda mig enderrocada. Es fa una restauració monumental de la catedral amb una nova façana principal d'estil neogòtic. De les 7 rosasses que tenia ara en queden cinc.
El 1949 s'inicien les obres per construir el Passeig Marítim i el 1970 es va decidir fer un llac d'aigua salada a tocar de les muralles perquè la Seu continués estan a tocar de la mar. És el Parc de la Mar.
El Vuit de la Seu
Aquest espectacle es pot contemplar dos cops l'any: el 2 de febrer i l'11 de novembre Cada any els mateixos dies i a la mateixa hora. I què és el que passa per celebrar-ho així?
Aquests dos dies la llum del sol entra per la monumental rosassa de l'altar major, a la façana d'orient, travessa els seus 1.115 vitralls, creua la nau de la Seu i es projecta, en un espectacle de llum i color, sobre la part interna de la façana de ponent, just sota l'altra rosassa creant amb aquesta un vuit perfecte. És el Vuit de Llum o el Vuit de la Seu. Això no passa a cap altre catedral. I no se sap exactament perquè passa, però els qui ho han estudiat diuen que la catedral té una orientació especial: 120º al sud-est, cap a la sortida del sol en el solstici d'hivern.
A la seqüència de les fotos es veu com enguany el Vuit de la Seu ens ha fallat en el moment més emblemàtic: un nígol gros i negre s'ha interposat davant del sol i tota la gent de dins, plena de gom a gom la Catedral, ha quedat a l'ombra durant el poc temps que quadrava el vuit. A sota tal com l'hauríem d'haver vist. Haurem de tornar per La Candelera.
I si voleu una altra curiositat sobre l'efecte del sol a la catedral aneu al Museu d'Es Baluard durant el solstici d'hivern, pels voltants de Nadal. Durant uns vint dies es pot contemplar la sortida del sol a través de les dues rosasses principals de la catedral: un espectacle calidoscòpic que es va descobrir fa uns 10 anys.
El tema de la pederàstia no està tancat. Tots els mitjans de comunicació, a excepció d'alguns, o no en parlen o només parlen de la pederàstia a l'Església Catòlica que -com tothom sap- només representa un 3% del total d'aquesta execrable xacra social.
La pederàstia té moltes ramificacions i moltes maneres diferents de portar-la a terme. Una d'aquestes és el tràfic de criatures per després vendre-les i fer-les servir pel que calgui (venda d'organs, prostitució de menors, abús sexual, bordells de luxe…) ja que és un gran negoci a nivell mundial. Els USA són el consumidor number one de sexe de nens en tot el món.
Als Estats Units hi ha una xarxa que cada any fa que "es perdin" milers de criatures de països sud-americans, nens i nenes, sense que se sàpiga perquè ni on van a parar. Molts pares (d'Hondures, Mèxic, Guatemala, Colòmbia…) envien els seus fills als USA pensant que tindran una vida millor que la seva. Quan hi arriben l'administració americana els registre i els encomana a un "tutor". Quan algú va a veure com està aquesta criatura resulta que… no hi és! S'ha perdut…! En els darrers dos anys se n'han "perdut" 85.000!
Eduardo Verástegui i Alejandro Monteverde, mexicans, productor i director de pel·lícules, han estat capaços de filmar Sound of freedom, una pel·lícula, basada en fets reals, que denuncia aquesta xacra. La pel·lícula es va acabar el 2018 i la Fox estava d'acord en distribuir-la. Però quan la Fox la va comprar Disney aquesta no la va voler distribuir. Tampoc Netflix, ni Amazon, ni Lionsgate la van voler distribuir, primer perquè la pedofília utilitza aquests mitjans de comunicació per difondre la pornografia i després perquè el protagonista, Jim Cavizel és un catòlic declarat. Ho va fer Angel Studios, una modesta productora afincada l'estat d'Utah, als USA.
Sound of freedom es va finançar amb un micro-mecenatge de 5M$ aportats per 7 mil persones. El pressupost va ser de 14,5M$. Tota aquesta campanya en contra no ha fet més que potenciar la pel·lícula ja que en les primeres setmanes de projecció als USA havia recaptat 180M$. Avui supera els 250M$.
Si bé la pel·lícula està ben feta i interpretada no han faltat des del començament posicions enfrontades sobre ella i no precisament des d'un punt de vista tècnic, sinó per la temàtica que tracta que té relació amb la política dels Estats Units. Els poderosos sectors cinematogràfics i un ampli sector de la societat declaradament no la volien i d'altres han optat per silenciar-la. Un dels pocs que ha animat a la gent a veure-la ha estat Mel Gibson defenestrat de Hollywood des de La passió de Crist i defensor de la lluita conta la pedofília.
Els motius? Potser la temàtica, però també s'ha de tenir en compte que productors i director són persones declaradament catòliques, defensores de la família, de la castedat abans del matrimoni, en contra de l'avortament… i en la pel·lícula es parla de Déu, de l'oració… I aquí és on el món laïcista i liberal entra "a matar" ja que això ho consideren propaganda religiosa.
Tim Ballard és el protagonista de la pel·lícula: és un personatge real, viu, i és un dels qui treballen per destapar la conxorxa pedòfila als estats Units. La pederàstia és un greu problema. I el més greu és que des d'àmbits woke es justifica. Com diu ell: “s'està intentant donar als joves allò que realment no és sinó pornografia, programes d'educació sexual que els ensenyen a masturbar-se, a 'reconèixer' el cos del sexe contrari, a que tinguin dret a tenir relacions amb qui els doni la gana o intentant que els nens tinguin, als 13 anys, edat per 'consentir'. És terrorífic! Ja veig els pedòfils salivar amb totes aquestes polítiques. Volen els nens sexualitzats”.
Eduardo Verástegui, també ha estat focus de les crítiques i també ha respost. Fa dècades que denuncia la situació dels menors no acompanyats als Estats Units. I sap a què s'enfronta. Així ho assenyala: “És un problema global, humà, pervers… Qui són els que no volen que es vegi la pel·lícula? No seran els que hi estan involucrats? Jo m'enfronto amb tota una indústria de més de 150 bilions de dòlars. No és poca cosa. Enviaran el seu exèrcit a atacar per tot arreu… Volen parar-nos els peus, però ja no poden parar a milions de persones”.
Davant d'aquesta situació Eduardo Verástegui ha comunicat que: “Després d'un període de discerniment, he pres la decisió més important de la meva vida: acabo d'inscriure a l'Institut Nacional Electoral la meva intenció com a aspirant a candidat independent a la presidència de la República Mexicana per a les eleccions del 2 de juny, 2024".
“La meva lluita és per la vida. La meva lluita és per la llibertat. És hora de treure del poder als mateixos de sempre. El nostre país necessita una nova manera de fer política, per eradicar la corrupció i la impunitat. Vull canviar Mèxic i no serà per la via de sempre, pels mateixos partits de sempre, pels mateixos polítics de sempre, per les mateixes promeses de sempre”.
“Lamentablement avui, el lloc més perillós del planeta, on es produeixen més morts, és el ventre de la mare. Si un polític no és capaç de defensar els més petits del seu país, els nadons que estan al ventre d'una mare i corren el risc de ser avortats, aleshores em pregunto a qui estan defensant?”.
El tema no és nou. Ja el 68 es va publicar un manifest justificant la pederàstia. I hi ha grups de pressió homosexuals que la continuen justificant. El problema és que per a la seva perversió necessiten menors..., nens i nenes…, els més vulnerables…, i així els converteixen en els seus esclaus. S'ha de parar aquesta barbàrie. Com diu Ballard-Cavizel a la pel·lícula: ”…els fills de Déu no estan en venda.“
25 anys de la seva canonització (1998-2023)
 |
| Autobiografia |
En el moment que Edith diu a la seva mare "soc catòlica" aquesta arrencà en un esclat de plor com mai Edith l'havia vist plorar. Havia acceptat un matrimoni irreligiós per la seva filla gran, havia acceptat, sense plors, l'entrada de mentalitats atees a la seva família, però que la seva filla més estimada passés de la irreligiositat i l'ateisme a la fe cristiana, una fe diferent a la dels pares, va ser un cop molt dur, no ho podia tolerar, era una traïció:
«Per a la meva mare, la conversió era el pitjor que li podia fer. Durant un any no vaig poder anar per casa. La mare veu impossible la convivència amb una filla que ha renegat de la fe dels pares».
Un germà seu no pensava de forma gaire diferent:
«És incomprensible. Per a nosaltres el catolicisme era per la gent vulgar i grollera que l'única cosa que feien era anar de genolls i besar els peus dels mossens. No ens cabia al cap com Edith, una ànima noble i lluminosa, es podia rebaixar a abraçar aquesta secta supersticiosa».
L'1 de gener de 1922 rep el Baptisme. No hi va anar ningú de casa seva:
«Em sentia aïllada, però no sola. Havia deixat de practicar la religió jueva i em vaig tornar a sentir jueva només després del meu retorn a Déu».
La seva padrina va ser la seva amiga Eudivigis Conrad-Martius que aquest dia la va veure amb "una alegria radiant, una alegria de nena".
Immediatament després de la seva conversió, Edith va aspirar a entrar al Carmel, però la pena de la seva mare per la conversió i els consells dels seus interlocutors espirituals, li van impedir fer aquest pas de seguida. Aquests preferien que durant un temps es dediqués a l'ensenyament en escoles catòliques.
En aquests temps també escriu les seves pròpies obres filosòfiques, tradueix les cartes i el diari de Newman i les Qüestions de sant Tomàs. Fins el 1931 va ensenyar alemany i història a l'institut i seminari de La Madeleine a Espira. El 1932 va ser professora de l'Institut Alemany de Pedagogia Científica a Münster i va emprendre llargs viatges per donar conferències, especialment sobre temes relacionats amb la dona, a Alemanya, Àustria, França i Suïssa.
Edith té unes especials qualitats oratòries i una notable capacitat per parlar en públic. Com a jueva que és la gent se l'espera segura de si mateixa, autoritària, i es sorprenen de trobar-se amb una dona amb idees clares que sap exposar de forma senzilla, cordial, modesta, reflexiva…, i amb una profunda vida interior.
En aquesta època comença a entrar de ple en el tema del problema femení i a defensar la feminitat. Va elaborar, per als catòlics alemanys, les línies mestres d'un Pla quinquennal de col·laboració entre el Moviment escolar i el Moviment femení. Es va unir a l'organització Associació Prussiana per al dret a vot de les dones i es va convertir en una defensora radical de la dona. Volia que a la dona li fossin reconeguts els mateixos drets polítics i jurídics que als homes i va començar a reivindicar els drets de les dones:
«ja que aleshores eren equiparades, política i jurídicament, als menors d'edat, als incapacitats, als nens i als disminuïts».
En aquestes xerrades Edith parla d'uns temes que són perfectament actuals: advoca per una educació igualitària i com que a les dones no se les considerava productives no se'ls donava l'oportunitat de desenvolupar-se individualment. Deia que les dones no es podrien realitzar professionalment mentre els homes no comencin a viure i realitzar les tasques típicament femenines:
« Com a col·legiala i jove estudiant he estat feminista radical. Després vaig perdre l'interès per tota aquesta qüestió. Ara busco, perquè ho he de fer, solucions purament objectives».
Estava en contra de que la meitat de la població fos marginada dels grans problemes socials i polítics i, a més, que la dona jueva estigués exclosa de l'ensenyament públic superior. Les seves conferències tenien un gran ressò i quedava sorpresa que fos ella, que vivia com una monja, la que hagués de ser qui donés respostes adequades a preguntes que li venien de tot arreu.
«S'havia acabat per sempre una forma de vida entranyable i familiar, sentia una buidor interior… Estem en el món per servir la humanitat i la millor manera de servir-la és fent ben fet allò per al qual un posseeix una verdadera disposició».
Els seus comentaris sobre la dona tenen sempre una referència evangèlica: ha de ser com la Mare de Déu a les noces de Canà: preveure el desgavell, intuir on la necessiten i ajudar sense fer-se notar. Igual que Maria, la dona, en el seu paper d'esposa, de mare, d'educadora, de consagrada, d'obrera, d'empleada, de funcionària… té la missió de guiar cap el seu Fill:
«En tot moment tinc present el fiat de Maria i si al llarg del dia, al començar la jornada, en mig del treball diari i fins la nit tenim present el Senyor podrem descansar en Ell i recomençar el nou dia amb una vida completament nova».
Tota la seva activitat com a conferenciant va ser poc abans de la pujada de Hitler al poder i els temes de tots els seus discursos −sobre la dona, sobre l'home, sobre Crist, sobre l'Església, sobre els joves, sobre l'educació…− semblen una resposta a tot allò que Hitler propagava i que després va fer. La darrera conferència tenia el títol Formar la joventut a la llum de la fe catòlica.
Per la seva condició de dona se li va negar la càtedra acadèmica, per ser jueva li costaria la vida.
L'abril del 1932 torna a donar classes a Münster i, novament, prova d'obtenir l'autorització per ensenyar a Wroclaw i Friburg. Una altra vegada en va:
«M'havia convertit en una estrangera en el món».
El 1933, la foscor va caure sobre Alemanya. La Llei d'Ascendència Ària Nazi va fer impossible que cap jueu podés exercir qualsevol càrrec públic. Edith va ser acomiadada de l'Institut. Quan el director li va comunicar la decisió, obligat per ordre dels nazis, ella li va dir:
«−Aviat em seguirà vostè».
Era una deducció lògica. L'any sobre van tancar l'Institut. La lluita despietada contra els jueus es va acabar estenent-se al catolicisme.
 |
| Tesi doctoral |
En aquest moment ja no li van impedir entrar en un convent carmelita. Per la Setmana Santa del 1933 Edith passa uns dies al Carmel de Colònia i ja té clar que ara és el moment d'entrar-hi. Parla amb la superiora del monestir i li planteja les dificultats: 42 anys, ascendència jueva, no tenir dot… La superiora li va dir que no eren problemes. Mentre la superiora anava a parlar amb altres monges, Edith va anar a la capella:
«En aquella estona va baixar damunt meu la pau de qui ha arribat a la meta. Durant el període immediatament anterior, i també durant molt de temps després de la meva conversió, vaig creure que portar una vida religiosa significava renunciar a totes les coses terrenals. A poc a poc, però, vaig arribar a adonar-me que Déu, en aquest món, ens requereix molt més: hem de sortir de nosaltres mateixos per girar-nos cap al món per portar-li la raó divina per viure».
Des d'aquí va escriure a Roma per demanar al papa Pius XI i al seu secretari d'estat −el cardenal Pacelli, anteriorment nunci apostòlic a Alemanya i futur Pius XII− que trenquessin el seu silenci i parlessin contra la persecució dels jueus. No va rebre resposta, però els fets posteriors varen aclarir aquest silenci.
La preocupació per la situació política era el pa de cada dia i molta gent jueva ja feia les maletes per marxar a un altre país. Malgrat això Edith va a Breslàvia a passar uns dies per acomiadar-se de la seva mare i la seva família:
«la meva mare estava contenta quan a la tornada del negoci em trobava a mi a casa i m'explicava les seves preocupacions. Abans que a la meva mare ho vaig explicar a la meva germana Erna: va empal·lidir i es posà a plorar. És terrible que, en el món, allò que fa feliç a una persona li dolgui tant a una altra».
Al final ho va dir a la seva mare. Ja sabia que Edith anava a Colònia amb les monges, però pensava que hi anava a donar classes. Li preguntà:
«−I què hi faràs amb les monges?
«−Viuré amb elles.
«En aquest moment va sorgir un refús desesperat, una desolació, un turment, consternació i angoixa en aquell pobre cor ferit. M'havia negat el baptisme i ara el claustre: era una execució, era incapaç de trobar una sola paraula que arribés al seu cor. A partir d'aquell moment ja no hi va haver pau».
Aquesta serà la imatge de la mare que s'emportarà al Carmel. L'entrada al convent suposava, per a la mare, trair el poble jueu, però Edith ho tenia molt clar:
«que n'és d'important per a mi repetir-me cada matí, a la capella, mirant el Crucifix i la imatge de la Verge: eren de la meva mateixa sang».
Les setmanes posteriors van ser molt difícils per a tota la família. L'últim dia que va passar a casa va ser el 12 d'octubre de 1933, dia del seu aniversari i, igual que el dia del seu naixement, era el Yom Kippur, el darrer dia de la festa jueva dels Tabernacles. Per a les dues dones no va ser un dia fàcil. Edith va acompanyar la seva mare a la sinagoga per estar el màxim de temps possible juntes. A la tornada, a peu, van tenir aquestes paraules:
«La mare em va dir: −Per què has conegut Jesucrist? No vull dir res contra ell. Sens dubte va ser un bon home. Però, per què es va fer Déu…?
«A la tarda, acabada la festa i quan tots els convidats ja s'havien acomiadat, ens vam quedar les dues soles en una habitació. Es posà les mans a la cara i esclatà a plorar. Em vaig posar darrera seu i vaig estrènyer el seu cap platejat contra el meu pit…
«L'endemà vaig anar a missa a les cinc del matí. A la tornada ens vam reunir per esmorzar i després van començar els comiats dels de casa… A l'hora de marxar la mare em va abraçar i besar amb mol d'afecte però va esclatar novament en un plor desesperat. Em vaig escapar corrents…
«No vaig poder entrar en una alegria profunda. El que vaig deixar enrere era massa terrible. Però estava molt tranquil·la davant la Voluntat de Déu».
El 14 d'octubre de 1933 Edith ingressà al monestir carmelita de Colònia. La seva entrada al convent no va ser una escapada. Per a ella va ser com una tasca de donar comptes a Déu per tot:
«El Rei que em va cridar és infinitament gran i misericordiós. Aquest és el meu gran consol».
Des d'aleshores va escriure una carta a la seva mare cada setmana. No va rebre mai cap resposta. La seva germana Rosa li enviava notícies des de casa. El 14 d'abril de 1934, va ser la cerimònia de la seva presa de l'hàbit i Edith portarà el nom de sor Teresa Benedeta de la Creu. El 21 d'abril de 1935 va fer vots temporals. El 14 de setembre de 1936, en el moment de la renovació dels vots, moria la seva mare.
«Fins el darrer moment la meva mare va romandre fidel a la seva religió. Però com que la seva fe i gran confiança en Déu va ser l'últim que va romandre viu en la seva agonia, confio que ha trobat un jutge molt indulgent i que ara és la meva ajudant més fidel, perquè jo també pugui arribar a la meta».
Les coses a Europa van de pressa per part de Hitler. La persecució als jueus no para i a més hi ha afegit la persecució als cristians que els ajudin. Molts surten d'Alemanya. El 1938 al Carmel de Colònia proposen que Edith i la seva germana Rosa, també convertida, vagin al Carmel de Echt, a Holanda per evitar que les arrestin. El temps que va estar allà es va dedicar a escriure. El 1941 Hitler intenta resoldre el problema jueu evacuant-los o fent-los emigrar. El 1942 això s'endureix i s'arriba a la solució final de la qüestió jueva: l'extermini!
Les autoritats alemanyes a Amsterdam interroguen per dues vegades a les dues germanes. El Carmel proposa a Edith anar a un altre convent però ella en defuig ja que no vol amagar-se a un lloc ocult per por a les represàlies contra la gent del seu poble jueu. El govern holandès va garantir que les mesures contra els jueus no afectarien als jueus cristians. Però va durar poc ja que les comunitats cristianes van fer un manifest contra aquestes accions i les van llegir en públic a totes les esglésies. Les autoritats militars ho van entendre com una provocació i hi va haver represàlies.
 |
| Edith i la seva germana Rosa |
El 2 d'agost les SS truquen al Carmel de Echt i demanen que surtin les germanes Stein. Ningú no hi va poder fer res. Edith digué a la seva germana Rosa: "−Vine, marxem pel nostre poble". Les van portar al camp d'Amersfoort i després al d'Westerbork, a Holanda. El 9 d'agost de 1942, arribaven amb al tren de la mort al camp de concentració d'Auschwitz-Birkenau. Per la seva edat, 51 anys, la seva baixa estatura i sense signes externs de ser una dona forta, no servia per a treballs forçats segons la mentalitat nazi. La van portar a la barraca 36 i la van marcar amb el núm. 44.074. Els pocs dies que va estar allà va cuidar dels nens petits que hi havia i els acompanyà amb compassió cap a la mort.
Un dia la van portar a la dutxa on, en comptes d'aigua, va emanar el tòxic Cicló B: àcid cianhídric, mort gairebé instantània. Edith i Rosa oferiren el seu holocaust pel poble d'Israel. El seu cos sense vida va ser calcinat amb llenya. No hi ha tomba. Les cendres o els ossos ho van llançar al camp adjacent. Avui és un camp verd on els pelegrins hi planten creus.
De la setmana que va passar al camp d'extermini hi ha diversos testimonis que conten que Edith Stein va mostrar, fins al darrer segon de vida, serenitat, enteresa i compassió. Una mare que va sobreviure explica que “hi havia una monja que em va cridar especialment l'atenció i a la qual no he pogut oblidar mai, malgrat els molts episodis repugnants de què vaig ser testimoni allà. Era una dona amb aspecte juvenil, amb un somriure que no era una simple màscara, sinó que il·luminava i donava calor, era d'una peça, autèntica i veritable. En una conversa em va dir:
«El món és ple de contradiccions. Res no en quedarà d'aquestes contradiccions. Només el gran amor romandrà. Com podria ser altrament?».
* * *
El cim i el resum de la vida d'Edith Stein és la trobada amb la Creu de Crist que, ben marcada a la seva ànima, la portarà a morir executada en una cambra de gas. Només a la Creu trobarà Edith l'esperança, l'alegria, la saviesa sublim de Déu i, per tant, la Veritat, que des de sempre havia cercat. Ho fa palès en la seva obra La Ciència de la Creu. Estudi sobre sant Joan de la Creu, un clàssic de la doctrina santjoaniana.
Edith Stein és un dels personatges més lluminosos del segle XX: cercadora apassionada de la veritat, monja de clausura, víctima del sistema hitlerià, més que “un cas humà” estrany, és un cas únic. Fascina la seva vida extraordinària, la seva filosofia, els seus escrits i el seu destí tràgic, compartit amb el de milions d'altres víctimes inermes de la nostra època. Tornar sobre ella una vegada i una altra obre la possibilitat d'una revelació contínua. Qui l'oblida mostra un signe d'una gran ignorància.
Joan Pau II la va beatificar el 1987. El 1998 la va canonitzar i el 1999 la nomenà Co-patrona d'Europa. En l'homilia, inoblidable, de la seva canonització digué:
«Inclinem-nos profundament davant el testimoniatge de vida i mort d'aquesta filla d'Israel que a la vegada va ser filla del Carmel, una personalitat que aplega, patèticament, al llarg de la seva rica vida, els drames del nostre segle. És la síntesi d'una història afligida de ferides profundes i encara doloroses a través del seu cor inquiet i insatisfet. És alhora la síntesi de la veritat plena sobre els homes, "fins que finalment va trobar repòs en el Senyor"».
Edit Stein ll: https://tenirelcapclar.blogspot.com/search?q=stein+ll
25 anys de la seva canonització (1998-2023)
Edith Stein neix el 12 d'octubre de 1891 a Breslàvia, la capital de Silèsia (aleshores ciutat alemanya, avui polonesa), al si d'una família alemanya, prussiana, i d'estricta observança jueva. Aquest dia era el Yom Kippur, la festa jueva més gran, el dia de l'expiació. Diu a la seva biografia:
«Potser això va fer que fos especialment estimada per la mare i aquesta data gairebé fou una predicció per a mi».
 |
| La família al complet |
Era la petita d'onze germans, quatre dels quals van morir petits i el gran va quedar marcat de per vida per culpa de l'escarlatina. El pare mor jove, als 45 anys. La mare ha de lluitar per tirar endavant el negoci de les fustes i la família i tenia molt prestigi davant els fills. Edith diu d'ella que era una "dona bíblica" pel seu coratge i energia, però en un moment donat tots els fills van abandonar la fe en el Déu d'Israel. La majoria es convertiren en ateus. Edith i Rosa al catolicisme. Ella va romandre fidel al Déu d'Israel fins la mort.
Edith, per ser la petita, era la mimada, era afectuosa, capriciosa, tossuda, obstinada, que no es deixava xafar per ningú i amb una memòria poc corrent, de manera que d'ella mateixa diu:
«quan jo començava a parlar la gent se sorprenia de lo llesta que era la nena».
Edith concedeix un valor prioritari a la vida casolana: ajuda la seva mare en les tasques domèstiques, participa de les preocupacions i alegries dels de la casa, és testimoni dels problemes matrimonials dels seus germans, es preocupa de la seva germana Erna… tot això fa que maduri la seva personalitat.
És amiga de les seves amigues, participa amb elles en nombroses festes i excursions, hi té confidències, recorda descobriments de la seva adolescència (amors inicials, la lleialtat, l'amistat) i ressalta la profunditat de la seva mirada al món i a tot el que l'envolta: els ulls verds d'una ovella perduda…, els gestos rituals de la litúrgia jueva…, el magatzem de fustes de casa seva…, la inquietud davant de realitats com el suïcidi, el crim o l'alcoholisme…
 |
| Erna i Edith |
Les dues germanes petites, Erna (transparent com l'aigua clara) i Edith (un llibre de set segells) van créixer com si fossin "bessones", però Edith tenia un món ocult en la seva intimitat. Mai deia res a ningú del que li passava:
«en els meus somnis sempre veia un futur meravellós; somiava en la fortuna i la fama ja que estava convençuda que estava destinada a alguna cosa gran, fora del món limitat i burgès en el que havia nascut».
Va començar a anar a l'escola i això va fer que comencés a prendre forma la seva set de saber i, per damunt de tot, de comprendre. Comença així a ser més reflexiva, més altruista, menys esquerpa, menys irritable, més calmada, més humil, més dòcil. Es va entusiasmar per l'alemany i la història i va començar a escriure. Era una lectora incansable, tenia una voluntat de ferro i una memòria extraordinària: "en aquell període la raó va predominar en mi".
Als tretze anys comença l'escola secundària. Quan en tenia 14 dos oncles seus es van suïcidar i aquests esdeveniments la van marcar profundament. La seva mare va comentar que una cosa així només podia passar en un "moment d'ofuscació mental". Edith va anar als dos funerals i es preguntava:
«¿Per què entre les famílies jueves hi ha més predisposició a aquestes desgràcies? Crec que és la incapacitat d'encarar amb tranquil·litat la ruïna de la seva vida exterior i assumir-la. La immortalitat de l'ànima no és un dogma per al jueu. Qualsevol aspiració és de tipus terreny. En un funeral jueu no hi ha res que pressuposi fe en una supervivència personal. Quan molts anys més tard vaig assistir a un funeral catòlic, la diferència em va produí una impressió molt fonda».
Als quinze anys deixa l'escola sobtadament. ¿Què va passar? ¿Per què va deixar l'escola? Mai ho sabrem. La seva mare la fa anar a Hamburg, a casa la seva germana Elsa, a fer-li companyia, a ajudar-la −tenia tres fills petits− i a descansar. Elsa i el seu cunyat s'havien tornat ateus, la religió no existia en aquella casa.
Comença aquí una època d'interrogants: ¿on és la veritat…?, ¿qui soc jo…?, ¿quin es l'objecte de la meva vida…?, ¿com puc saber què es el bé i el mal, lo just i lo injust…? Si amb la mort tot s'acaba, ¿perquè esforçar-se tant? Així comença també a trontollar la seva fe. Dins d'aquest ambient la fe d'Edith va minvar i deixà d'assistir a les celebracions religioses:
«Vaig perdre la meva fe infantil i vaig començar a pensar com a 'persona autònoma'… Allí vaig perdre el costum de resar. Vaig pensar que es podia viure la vida expulsant-ne Déu. Em vaig convertir en atea».
Amb 17 anys torna a l'escola. Treballa sense descans, estudia matemàtiques, llatí i llegeix contínuament. També assisteix a obres de teatre, a sessions d'òpera lírica i a concerts de música. Les seves preferències:
«m'entusiasmaven Fidelio de Beethoven, La flauta màgica de Mozart, Els mestres cantors de Wagner… i Bach, 'que em va commoure'. Quan vaig aprendre el cant gregorià vaig comprendre perquè m'havia commogut tant Bach».
Però el més important per a ella és l'estudi per dedicar-se a la "passió per la veritat i a la qüestió femenina".
 |
| Edith |
El 1911, amb 20 anys, es gradua en Batxillerat amb una bona nota. Entra a la Universitat de Breslàvia. Allà estudiarà filosofia, filologia alemanya, història de Prússia, filosofia de la naturalesa, psicologia i iniciació al grec. És aleshores que veu com, a la societat, ja hi comença a haver prejudicis racistes contra els professors jueus i s'adona:
«de la repugnància del nacionalisme xovinista, nacionalisme basat en l'estirp, el llinatge, l'ètnia, i la sang. D'aquí a la raça la distància és curta».
L'activitat d'Edith era intensa: s'inscriu a l'Associació femenina d'estudiants una associació de companyonia, a l'Associació acadèmica de la societat de Humboldt per a la instrucció popular on dóna classes i, a més, dóna classes particulars.
Al cap de poc temps Edith considera que la universitat de Breslàvia és una universitat provinciana i decideix anar a Göttingen, al centre d'Alemanya, entre Berlín i Colònia, a 600 km de casa seva:
« Breslàvia ja no tenia res per a oferir-me i vaig sentir la necessitat de nous estímuls».
Així ho va comunicar a la família, cosa que no va agradar gens a la seva mare que no volia que marxés del seu costat:
«Quan vaig dir a casa que pensava marxar a Göttingen vaig sentir la mare que deia en veu baixa a la meva germana: 'ja no li agrada estar aquí amb nosaltres'».
El 1913, amb 21 anys, Edith es matricula a la universitat de Göttingen. Un dels professors que hi ha és Georg Moskiewicz que coneixia Edith. Aquest li suggereix que només arribar a la Universitat es presenti al professor Adolf Reinach de part seva i que llegeixi el segon tom de les Investigacions lògiques de Husserl.
Amb aquesta lectura es despertà, de cop, en Edith, la vocació per la filosofia. Edith s'adona que l'interès que ella té per trobar el camí de la veritat objectiva i la superació del subjectivisme que cercava en la filosofia moderna per fugir de l'idealisme de Descartes i Kant, és l'adreça que marca Husserl −jueu passat al protestantisme i fundador de l'escola fenomenològica− contra l'empirisme, l'escepticisme i el relativisme imperants. La intuïció de Husserl era fecunda: la realitat de les coses ja no depèn de la percepció de l'individu.
Adolf Reinach, col·laborador i deixeble preferit d'Edmund Husserl, co-fundador amb ell de l'"escola de Göttingen", assistent del mestre, només conèixer Edith l'accepta com a alumna seva. Edith queda impressionada per la manera com la va acollir en aquesta primera trobada.
Pocs dies després Husserl, té una trobada amb els nous deixebles del seu seminari. Al presentar-li Edith li diu:
«−El professor Reinach m'ha parlat de vostè, ¿ha llegit alguna cosa meva?
«−Investigacions lògiques
«−¿Totes?
«−Tot el segon tom
«−¿Tot? És una empresa realment heroica».
Va ser admesa al seminari de Husserl i comença a assistir a les classes. Esdevé la seva deixeble predilecta i, més tard, la seva secretària. Aquí pot explorar allò que no està explorat. Lectora insaciable de Spinoza, Kant, Nietzsche i Goethe treballa incansablement:
«Els meus dies eren llargs. M'aixecava a les sis del matí i treballava fins a mitjanit. Com que dinava sola em permetia també reflexionar. Quan anava al llit tenia paper i llapis a la tauleta de nit per poder anotar ràpidament les idees que em vinguessin durant la nit».
Per a Edith, Göttingen sempre va ser un lloc especial, un lloc d'il·luminació i inspiració. Va tenir la sort de conèixer Reinach que li va fer veure un món superior, Husserl de qui va aprendre a alliberar-se de prejudicis i Max Scheler que li obrí un món ignorat. La trobada amb Scheler la fascina:
«Per a mi Scheler tenia moltes idees catòliques i sabia divulgar-les i així va ser com em vaig posar en contacte amb un món que desconeixia completament. Em van caure molts prejudicis racionalistes en els que m'havia criat sense saber-ho i de cop i volta el món de la fe va aparèixer davant meu… No vaig oposar resistència als estímuls que rebia i mica a mica vaig ser transformada».
Husserl és traslladat a la Universitat de Freiburg (a 500 km de Göttingen) i Edith va allà amb ell. Aquí inicia la seva tasca investigadora amb una tesi sobre l'empatia que trobarà complexa i llarga i que ha de compaginar amb la paperassa burocràtica de la secretaria de Husserl.
 |
|
Edith d'infermera |
El 1914 havia esclatat la primera guerra mundial. Edith fa un curs d'infermeria i treballa com a infermera voluntària en un hospital. Un refredat bronquial va fer que acabés aquest voluntarietat. Però al cap d'uns mesos de la Creu Roja la criden per si hi vol tornar. Haurà d'anar a un hospital a Àustria. Ella accepta de seguida malgrat l'oposició ferma de la seva família i sobre tot de la mare que li diu que haurà de viure entre brutícia i polls:
«Si la gent es veia obligada a patir a les trinxeres, ¿per què havia de viure jo millor que ells? La mare em va dir:
«−No marxaràs amb el meu consentiment!.
«−Doncs hauré de fer-ho sense el teu consentiment».
Cedir no era propi ni de l'una ni de l'altra. Aquesta resposta va ser un xoc i una prova per futurs topades.
Fent de voluntària al front va haver de cuidar malalts infecciosos de tifus, pleura o pulmonia i va veure morir molts homes joves de parades cardíaques. Eren jornades en les que només es respirava l'olor de la malaltia i de la mort. Va haver de vèncer repugnàncies, temors de contagis, nits d'insomni… Però va aprendre coses que no ensenyen els llibres: el valor de la vida humana, del dolor, de la mort… S'adonà també que moltes noies:
«estaven més motivades per l'ambició que per l'amor al proïsme. Jo feia, contenta, qualsevol servei que se'm demanés. Vaig tenir la impressió que els pacients no estaven massa acostumats a ser curats amb afecte i l'assistència voluntària sempre trobarà en aquests llocs de patiment un camp per practicar l'amor al proïsme».
Quan Edith deixà la Creu Roja era admirada pel personal mèdic i pels malalts per la seva incansable dedicació; recordava el nom de molts malalts i amb algun d'ells va tenir una llarga correspondència. L'Estat austríac la va distingir amb la Medalla al Valor.
El 1916 torna a la Universitat amb Husserl qui li dirigeix la tesi iniciada amb el títol: Sobre el problema de l'empatia. El 1917 la presenta i obté la qualificació summa cum laude, cosa rara en una dona i impensable en el camp de la filosofia. Comença a donar classes a la universitat de Freiburg.
Amb Husserl les coses no van tan bé com Edith esperava ja que la seva feina ara es resum a: desxifrar, transcriure, sintetitzar, elaborar… i la publicació de la segona part de les Idees de Husserl no sap quan arribarà. Stein ja no compartia moltes de les idees del seu mestre. Escriu a una amiga seva:
«No tinc ganes de continuar acumulant piles de papers per Husserl que ni tan sols es mira. I m'agradaria iniciar un treball pel meu compte…».
Això fa que Husserl prescindeixi d'Edith i esculli Martin Heidegger per substituir-la. Va ser un greu error. S'apropià dels treballs d'Edith i els va publicar com si fossin seus. Va canviar la direcció de la fenomenologia vers un camí existencialista. Això va ser determinant per a tota la història de la filosofia. Heidegger va matar el camí intel·lectual obert per Edith Stein vers l'empatia i la intersubjectivitat. Després del pas per l'nfermeria de la guerra té clar que el fonament de l'existència d'una persona només es pot donar en relació als demés. L'experiència compartida i les vivències dels demés s'han de privilegiar per sobre la prespectiva del jo que defensava Heidegger.
Per Stein la filosofia no era una teoria, un conjunt d'idees, sinó una manera de viure la vida en comunitat, en una experiència de transformació d'un mateix i dels demés. Davant del totalitarisme del nazisme inicial, Stein creu en les persones i les relacions que estableixen, sense convertir la comunitat en una superestructura dominant, sinó més aviat en una construcció que fan les persones des de l'amor i la solidaritat.
Heidegger va acabar afiliat al partit nazi, va defensar el nacionalsocialisme, trencà amb Husserl i ni anà al seu enterrament, s'oblidà de tots els amics jueus i acceptà el rectorat de Freiburg amb Hitler al poder.
Si no hagués arribat la mort prematura d'Edith, una de les ments més preclares d'Europa, ella hagués pogut canviar radicalment el camí de la filosofia alemanya i de tot el pensament contemporani.
El 1918 concursa a una càtedra a la Universitat, i ho farà en cinc universitats diferents, però serà refusada en les cinc pel fet de ser dona i veurà que ho té molt difícil. Es dedica a donar classes en una acadèmia privada i continua amb els seus treballs d'investigació.
En aquesta època Edith es planteja també el tema del matrimoni:
«Niava al meu cor l'esperança d'un gran amor i d'un matrimoni feliç. Tot i desconèixer la moral catòlica estava impregnada de l'ideal del matrimoni catòlic. Hi havia algun noi que m'agradava i a vegades pensava en ell com a futur company de la meva vida».
Tenia un concepte molt seriós del matrimoni. Una vegada, davant la separació d'uns amics, creia que els motius que adduïen eren lleus inconvenients:
«El més greu de la situació era la decisió de no voler-los superar».
Als 25 anys, Edith té una de les seves primeres experiències religioses importants. En una passejada per la Catedral de Frankfurt, observa com una camperola entra amb la cistella de la compra, quedant-se una estona per resar:
«Per a mi va ser una cosa força nova. A les sinagogues i temples protestants que jo coneixia, els creients hi anàvem per a la celebració d'un ofici. Aquí, enmig dels assumptes diaris, algú va entrar a una església com per tenir un col·loqui íntim. Això no ho podré oblidar mai».
A finals de 1917 Adolf Reinach, mà dreta de Husserl i un dels membres més destacats del cercle fenomenològic de Göttingen, mor al front. Ell i la seva dona, Ana, amics d'Edith, s'havien convertit al protestantisme. Edith admirava d'ells la vida de família, la seva propensió a l'amabilitat, a la concòrdia, a l'enteniment que feien que aquest matrimoni fos l'ideal que pensava Edith.
Ana va demanar a Edith si volia fer-se càrrec d'ordenar els papers del llegat filosòfic del seu marit. I aquí tindrà una segona experiència religiosa que també recordarà sempre. Edith no creu en la vida eterna i té por de trobar-se amb una vídua desfeta en llàgrimes, però la trobada li va produir un autèntic desconcert:
«Em vaig trobar amb una dona amb una fe robusta que transmet serenitat i fortalesa. Aquest va ser el moment en què vaig tenir la primera experiència de la redempció per la Creu, que va ensorrar la meva incredulitat. El que no estava en els meus plans estava en els plans de Déu. En mi va cobrar vida la profunda convicció que no existeix l'atzar; tota la meva vida ja es traça segons els plans de la divina providència».
 |
|
El matrimoni Conrad-Martius |
L'estiu del 1921 fa una estada a casa del matrimoni protestant Conrad-Martius. La dona, Hedwig, és amiga seva. Aquí tindrà l'experiència decisiva per a la seva conversió. Entre els llibres de la biblioteca n'agafa un "per casualitat" i el comença a llegir. És La Vida de Teresa de Jesús. Es va passar la nit llegint-la, fins la darrera pàgina. Al final exclamà: "Heus aquí la veritat!".
Era la conclusió d'una recerca fatigosa i assídua. Tot i que des de sempre manifestà interès per viure moralment bé dintre del judaisme serà aquesta lectura que la fa decidir a convertir-se al catolicisme sense negar mai la seva ascendència jueva. Va ser una fita en la seva vida iniciada el 1916 amb les lectures de l'Escola del cristianisme de Kierkegaard, el Nou Testament, els Exercicis de sant Ignasi i les Confessions de sant Agustí. S'adona que no només es pot llegir un escrit d'aquest tipus, sinó que s'ha de posar en pràctica.
Escrit anterior Edit Stein l: https://tenirelcapclar.blogspot.com/search?q=stein+l
