persones 8 - Edith Stein ll - filla d'israel

25 anys de la seva canonització (1998-2023)

 

Edith Stein neix el 12 d'octubre de 1891 a Breslàvia, la capital de Silèsia (aleshores ciutat alemanya, avui polonesa), al si d'una família alemanya, prussiana, i d'estricta observança jueva. Aquest dia era el Yom Kippur, la festa jueva més gran, el dia de l'expiació. Diu a la seva biografia:

«Potser això va fer que fos especialment estimada per la mare i aquesta data gairebé fou una predicció per a mi».

La família al complet

Era la petita d'onze germans, quatre dels quals van morir petits i el gran va quedar marcat de per vida per culpa de l'escarlatina. El pare mor jove, als 45 anys. La mare ha de lluitar per tirar endavant el negoci de les fustes i la família i tenia molt prestigi davant els fills. Edith diu d'ella que era una "dona bíblica" pel seu coratge i energia, però en un moment donat tots els fills van abandonar la fe en el Déu d'Israel. La majoria es convertiren en ateus. Edith i Rosa al catolicisme. Ella va romandre fidel al Déu d'Israel fins la mort.

Edith, per ser la petita, era la mimada, era afectuosa, capriciosa, tossuda, obstinada, que no es deixava xafar per ningú i amb una memòria poc corrent, de manera que d'ella mateixa diu:

«quan jo començava a parlar la gent se sorprenia de lo llesta que era la nena».

Edith concedeix un valor prioritari a la vida casolana: ajuda la seva mare en les tasques domèstiques, participa de les preocupacions i alegries dels de la casa, és testimoni dels problemes matrimonials dels seus germans, es preocupa de la seva germana Erna… tot això fa que maduri la seva personalitat.

És amiga de les seves amigues, participa amb elles en nombroses festes i excursions, hi té confidències, recorda descobriments de la seva adolescència (amors inicials, la lleialtat, l'amistat) i ressalta la profunditat de la seva mirada al món i a tot el que l'envolta: els ulls verds d'una ovella perduda…, els gestos rituals de la litúrgia jueva…, el magatzem de fustes de casa seva…, la inquietud davant de realitats com el suïcidi, el crim o l'alcoholisme…

Erna i Edith

Les dues germanes petites, Erna (transparent com l'aigua clara) i Edith (un llibre de set segells) van créixer com si fossin "bessones", però Edith tenia un món ocult en la seva intimitat. Mai deia res a ningú del que li passava:

«en els meus somnis sempre veia un futur meravellós; somiava en la fortuna i la fama ja que estava convençuda que estava destinada a alguna cosa gran, fora del món limitat i burgès en el que havia nascut».

Va començar a anar a l'escola i això va fer que comencés a prendre forma la seva set de saber i, per damunt de tot, de comprendre. Comença així a ser més reflexiva, més altruista, menys esquerpa, menys irritable, més calmada, més humil, més dòcil. Es va entusiasmar per l'alemany i la història i va començar a escriure. Era una lectora incansable, tenia una voluntat de ferro i una memòria extraordinària: "en aquell període la raó va predominar en mi".

Als tretze anys comença l'escola secundària. Quan en tenia 14 dos oncles seus es van suïcidar i aquests esdeveniments la van marcar profundament. La seva mare va comentar que una cosa així només podia passar en un "moment d'ofuscació mental". Edith va anar als dos funerals i es preguntava:

«¿Per què entre les famílies jueves hi ha més predisposició a aquestes desgràcies? Crec que és la incapacitat d'encarar amb tranquil·litat la ruïna de la seva vida exterior i assumir-la. La immortalitat de l'ànima no és un dogma per al jueu. Qualsevol aspiració és de tipus terreny. En un funeral jueu no hi ha res que pressuposi fe en una supervivència personal. Quan molts anys més tard vaig assistir a un funeral catòlic, la diferència em va produí una impressió molt fonda».

Als quinze anys deixa l'escola sobtadament. ¿Què va passar? ¿Per què va deixar l'escola? Mai ho sabrem. La seva mare la fa anar a Hamburg, a casa la seva germana Elsa, a fer-li companyia, a ajudar-la −tenia tres fills petits− i a descansar. Elsa i el seu cunyat s'havien tornat ateus, la religió no existia en aquella casa.

Comença aquí una època d'interrogants: ¿on és la veritat…?, ¿qui soc jo…?, ¿quin es l'objecte de la meva vida…?, ¿com puc saber què es el bé i el mal, lo just i lo injust…? Si amb la mort tot s'acaba, ¿perquè esforçar-se tant? Així comença també a trontollar la seva fe. Dins d'aquest ambient la fe d'Edith va minvar i deixà d'assistir a les celebracions religioses:

«Vaig perdre la meva fe infantil i vaig començar a pensar com a 'persona autònoma'… Allí vaig perdre el costum de resar. Vaig pensar que es podia viure la vida expulsant-ne Déu. Em vaig convertir en atea».

Amb 17 anys torna a l'escola. Treballa sense descans, estudia matemàtiques, llatí i llegeix contínuament. També assisteix a obres de teatre, a sessions d'òpera lírica i a concerts de música. Les seves preferències:

«m'entusiasmaven Fidelio de Beethoven, La flauta màgica de Mozart, Els mestres cantors de Wagner… i Bach, 'que em va commoure'. Quan vaig aprendre el cant gregorià vaig comprendre perquè m'havia commogut tant Bach».

Però el més important per a ella és l'estudi per dedicar-se a la "passió per la veritat i a la qüestió femenina".

Edith

El 1911, amb 20 anys, es gradua en Batxillerat amb una bona nota. Entra a la Universitat de Breslàvia. Allà estudiarà filosofia, filologia alemanya, història de Prússia, filosofia de la naturalesa, psicologia i iniciació al grec.  És aleshores que veu com, a la societat, ja hi comença a haver prejudicis racistes contra els professors jueus i s'adona:

«de la repugnància del nacionalisme xovinista, nacionalisme basat en l'estirp, el llinatge, l'ètnia, i la sang. D'aquí a la raça la distància és curta».

L'activitat d'Edith era intensa: s'inscriu a l'Associació femenina d'estudiants una associació de companyonia, a l'Associació acadèmica de la societat de Humboldt per a la instrucció popular on dóna classes i, a més, dóna classes particulars.

Al cap de poc temps Edith considera que la universitat de Breslàvia és una universitat provinciana i decideix anar a Göttingen, al centre d'Alemanya, entre Berlín i Colònia, a 600 km de casa seva:

« Breslàvia ja no tenia res per a oferir-me i vaig sentir la necessitat de nous estímuls».

Així ho va comunicar a la família, cosa que no va agradar gens a la seva mare que no volia que marxés del seu costat:

«Quan vaig dir a casa que pensava marxar a Göttingen vaig sentir la mare que deia en veu baixa a la meva germana: 'ja no li agrada estar aquí amb nosaltres'».

El 1913, amb 21 anys, Edith es matricula a la universitat de Göttingen. Un dels professors que hi ha és Georg Moskiewicz que coneixia Edith. Aquest li suggereix que només arribar a la Universitat es presenti al professor Adolf Reinach de part seva i que llegeixi el segon tom de les Investigacions lògiques de Husserl.

Amb aquesta lectura es despertà, de cop, en Edith, la vocació per la filosofia.  Edith s'adona que l'interès que ella té per trobar el camí de la veritat objectiva i la superació del subjectivisme que cercava en la filosofia moderna per fugir de l'idealisme de Descartes i Kant, és l'adreça que marca Husserl −jueu passat al protestantisme i fundador de l'escola fenomenològica− contra l'empirisme, l'escepticisme i el relativisme imperants. La intuïció de Husserl era fecunda: la realitat de les coses ja no depèn de la percepció de l'individu.

Adolf Reinach, col·laborador i deixeble preferit d'Edmund Husserl, co-fundador amb ell de l'"escola de Göttingen", assistent del mestre, només conèixer Edith l'accepta com a alumna seva. Edith queda impressionada per la manera com la va acollir en aquesta primera trobada.

Pocs dies després Husserl, té una trobada amb els nous deixebles del seu seminari. Al presentar-li Edith li diu:

«−El professor Reinach m'ha parlat de vostè, ¿ha llegit alguna cosa meva?

«−Investigacions lògiques

«−¿Totes?

«−Tot el segon tom

«−¿Tot? És una empresa realment heroica».

Va ser admesa al seminari de Husserl i comença a assistir a les classes. Esdevé la seva deixeble predilecta i, més tard, la seva secretària. Aquí pot explorar allò que no està explorat. Lectora insaciable de Spinoza, Kant, Nietzsche i Goethe treballa incansablement:

«Els meus dies eren llargs. M'aixecava a les sis del matí i treballava fins a mitjanit. Com que dinava sola em permetia també reflexionar. Quan anava al llit tenia paper i llapis a la tauleta de nit per poder anotar ràpidament les idees que em vinguessin durant la nit».

Per a Edith, Göttingen sempre va ser un lloc especial, un lloc d'il·luminació i inspiració. Va tenir la sort de conèixer Reinach que li va fer veure un món superior, Husserl de qui va aprendre a alliberar-se de prejudicis i Max Scheler que li obrí un món ignorat. La trobada amb Scheler la fascina:

«Per a mi Scheler tenia moltes idees catòliques i sabia divulgar-les i així va ser com em vaig posar en contacte amb un món que desconeixia completament. Em van caure molts prejudicis racionalistes en els que m'havia criat sense saber-ho i de cop i volta el món de la fe va aparèixer davant meu… No vaig oposar resistència als estímuls que rebia i mica a mica vaig ser transformada».

Husserl és traslladat a la Universitat de Freiburg (a 500 km de Göttingen) i Edith va allà amb ell. Aquí inicia la seva tasca investigadora amb una tesi sobre l'empatia que trobarà complexa i llarga i que ha de compaginar amb la paperassa burocràtica de la secretaria de Husserl.

      Edith d'infermera

El 1914 havia esclatat la primera guerra mundial. Edith fa un curs d'infermeria i treballa com a infermera voluntària en un hospital. Un refredat bronquial va fer que acabés aquest voluntarietat. Però al cap d'uns mesos de la Creu Roja la criden per si hi vol tornar. Haurà d'anar a un hospital a Àustria. Ella accepta de seguida malgrat l'oposició ferma de la seva família i sobre tot de la mare que li diu que haurà de viure entre brutícia i polls:

«Si la gent es veia obligada a patir a les trinxeres, ¿per què havia de viure jo millor que ells? La mare em va dir:

«−No marxaràs amb el meu consentiment!.

«−Doncs hauré de fer-ho sense el teu consentiment».

Cedir no era propi ni de l'una ni de l'altra. Aquesta resposta  va ser un xoc i una prova per futurs topades.

Fent de voluntària al front va haver de cuidar malalts infecciosos de tifus, pleura o pulmonia i va veure morir molts homes joves de parades cardíaques. Eren jornades en les que només es respirava l'olor de la malaltia i de la mort. Va haver de vèncer repugnàncies, temors de contagis, nits d'insomni… Però va aprendre coses que no ensenyen els llibres: el valor de la vida humana, del dolor, de la mort… S'adonà també que moltes noies:

«estaven més motivades per l'ambició que per l'amor al proïsme. Jo feia, contenta, qualsevol servei que se'm demanés. Vaig tenir la impressió que els pacients no estaven massa acostumats a ser curats amb afecte i l'assistència voluntària sempre trobarà en aquests llocs de patiment un camp per practicar l'amor al proïsme».

Quan Edith deixà la Creu Roja era admirada pel personal mèdic i pels malalts per la seva incansable dedicació; recordava el nom de molts malalts i amb algun d'ells va tenir una llarga correspondència. L'Estat austríac la va distingir amb la Medalla al Valor.

El 1916 torna a la Universitat amb Husserl qui li dirigeix la tesi iniciada amb el títol: Sobre el problema de l'empatia. El 1917 la presenta i obté la qualificació summa cum laude, cosa rara en una dona i impensable en el camp de la filosofia.  Comença a donar classes a la universitat de Freiburg.

Amb Husserl les coses no van tan bé com Edith esperava ja que la seva feina ara es resum a: desxifrar, transcriure, sintetitzar, elaborar… i la publicació de la segona part de les Idees de Husserl no sap quan arribarà. Stein ja no compartia moltes de les idees del seu mestre. Escriu a una amiga seva:

«No tinc ganes de continuar acumulant piles de papers per Husserl que ni tan sols es mira. I m'agradaria iniciar un treball pel meu compte…».

Això fa que Husserl prescindeixi d'Edith i esculli  Martin Heidegger per substituir-la. Va ser un greu error. S'apropià dels treballs d'Edith i els va publicar com si fossin seus. Va canviar la direcció de la fenomenologia vers un camí existencialista. Això va ser determinant per a tota la història de la filosofia. Heidegger va matar el camí intel·lectual obert per Edith Stein vers l'empatia i la intersubjectivitat. Després del pas per l'nfermeria de la guerra té clar que el fonament de l'existència d'una persona només es pot donar en relació als demés. L'experiència compartida i les vivències dels demés s'han de privilegiar per sobre la prespectiva del jo que defensava Heidegger.

Per Stein la filosofia no era una teoria, un conjunt d'idees, sinó una manera de viure la vida en comunitat, en una experiència de transformació d'un mateix i dels demés. Davant del totalitarisme del nazisme inicial, Stein creu en les persones i les relacions que estableixen, sense convertir la comunitat en una superestructura dominant, sinó més aviat en una construcció que fan les persones des de l'amor i la solidaritat.

Heidegger va acabar afiliat al partit nazi, va defensar el nacionalsocialisme, trencà amb Husserl i ni anà al seu enterrament, s'oblidà de tots els amics jueus i acceptà el rectorat de Freiburg amb Hitler al poder.

Si no hagués arribat la mort prematura d'Edith, una de les ments més preclares d'Europa, ella hagués pogut canviar radicalment el camí de la filosofia alemanya i de tot el pensament contemporani.

El 1918 concursa a una càtedra a la Universitat, i ho farà en cinc universitats diferents, però serà refusada en les cinc pel fet de ser dona i veurà que ho té molt difícil. Es dedica a donar classes en una acadèmia privada i continua amb els seus treballs d'investigació.

En aquesta època Edith es planteja també el tema del matrimoni:

«Niava al meu cor l'esperança d'un gran amor i d'un matrimoni feliç. Tot i desconèixer la moral catòlica estava impregnada de l'ideal del matrimoni catòlic. Hi havia algun noi que m'agradava i a vegades pensava en ell com a futur company de la meva vida».

Tenia un concepte molt seriós del matrimoni. Una vegada, davant la separació d'uns amics, creia que els motius que adduïen eren lleus inconvenients:

«El més greu de la situació era la decisió de no voler-los superar».

Als 25 anys, Edith té una de les seves primeres experiències religioses importants. En una passejada per la Catedral de Frankfurt, observa com una camperola entra amb la cistella de la compra, quedant-se una estona per resar:

«Per a mi va ser una cosa força nova. A les sinagogues i temples protestants que jo coneixia, els creients hi anàvem per a la celebració d'un ofici. Aquí, enmig dels assumptes diaris, algú va entrar a una església com per tenir un col·loqui íntim. Això no ho podré oblidar mai».

A finals de 1917 Adolf Reinach, mà dreta de Husserl i un dels membres més destacats del cercle fenomenològic de Göttingen, mor al front. Ell i la seva dona, Ana, amics d'Edith, s'havien convertit al protestantisme. Edith admirava d'ells la vida de família, la seva propensió a l'amabilitat, a la concòrdia, a l'enteniment que feien que aquest matrimoni fos l'ideal que pensava Edith.

Ana va demanar a Edith si volia fer-se càrrec d'ordenar els papers del llegat filosòfic del seu marit. I aquí tindrà una segona experiència religiosa que també recordarà sempre. Edith no creu en la vida eterna i té por de trobar-se amb una vídua desfeta en llàgrimes, però la trobada li va produir un autèntic desconcert:

«Em vaig trobar amb una dona amb una fe robusta que transmet serenitat i fortalesa. Aquest va ser el moment en què vaig tenir la primera experiència de la redempció per la Creu, que va ensorrar la meva incredulitat. El que no estava en els meus plans estava en els plans de Déu. En mi va cobrar vida la profunda convicció que no existeix l'atzar; tota la meva vida ja es traça segons els plans de la divina providència».

   El matrimoni Conrad-Martius

L'estiu del 1921 fa una estada a casa del matrimoni protestant Conrad-Martius. La dona, Hedwig, és amiga seva. Aquí tindrà l'experiència decisiva per a la seva conversió. Entre els llibres de la biblioteca n'agafa un "per casualitat" i el comença a llegir. És La Vida de Teresa de Jesús. Es va passar la nit llegint-la, fins la darrera pàgina. Al final exclamà: "Heus aquí la veritat!".

Era la conclusió d'una recerca fatigosa i assídua. Tot i que des de sempre manifestà interès per viure moralment bé dintre del judaisme serà aquesta lectura que la fa decidir a convertir-se al catolicisme sense negar mai la seva ascendència jueva. Va ser una fita en la seva vida iniciada el 1916 amb les lectures de l'Escola del cristianisme de Kierkegaard, el Nou Testament, els Exercicis de sant Ignasi i les Confessions de sant Agustí. S'adona que no només es pot llegir un escrit d'aquest tipus, sinó que s'ha de posar en pràctica. 

 

                                       

Escrit anterior Edit Stein l: https://tenirelcapclar.blogspot.com/search?q=stein+l