Asun Balonga i Figuerola era coneguda per tothom com l'Asun. Llicenciada en dret, periodista, professional dels mitjans de comunicació escrits, radiofònics i televisius, crítica de cinema, directora de Comunicació i Publicacions de l’associació FERT, experta en temes d’orientació familiar, conductora –i fada madrina– del programa Paraules d’amor a Ràdio Estel, directora y presentadora del programa La Taula dels ciutadans a Televisió Comtal, impulsora i col·laboradora d’iniciatives de promoció de la dona, blogera, defensora de la feminitat –que no del “feminisme” visceral i militant– casada i mare de família nombrosa amb cinc fills… Autora de El mito de la supermujer i Educar superando las dificultades. Fumadora compulsiva però convençuda que el fumar perjudica la salut.
* * *
Conductora –i fada madrina– del programa radiofònic
Paraules d’amor a Ràdio Estel
He de parlar del programa de ràdio Paraules d’amor (1990-2009), del seu inici i d’aquets primers vint anys en els que jo també hi vaig participar. L'Asun i jo ens vam conèixer a l’iniciar el programa de ràdio. Va ser ella qui va triar l’equip. Jo no la coneixia. Em va citar a l’emisora i hi vaig anar per veure de què es tractava. Ens va explicar en què consistiria i allà mateix, sense ni saber res més del tema, els quatre que érem allà vam gravar el primer programa sobre un tema que ella ja duia preparat. Quan alguna vegada li havia demanat com va ser que em triés a mi si no ens coneixíem, sortia amb evasives. Mai no ho he sabut. Però va començar una amistat que el temps va enfortir i no va minvar ni quan vam deixar de fer el programa.
L’Asun va ser la que va tenir la idea primigènia. El projecte inicial es va coure dins el FERT i consistia en presentar un programa radiofònic en el que es tractessin temes relatius a la família, a l’educació, pedagògics… en definitiva temes sobre l’Orientació Familiar. Seria un programa únic, com una escola de pares, en el món radiofònic català.
L’Asun en va ser l’editora, la presentadora, la conductora, la qui escollia els temes a tractar, els col·laboradors per entrevistar, la música dels intervals (coneixia tant els clàssics com els grups emergents)…
L’Asun ho era tot al programa. Els que l’acompanyàvem érem conscients d’això i mai ens vam sentir menystinguts, ans al contrari, ja que malgrat sempre ho portés tot apamat, a l’arribar ens preguntava: –Nois, què us sembla si avui…?Abans no pogués acabar amb la frase la nostra resposta sempre era la mateixa: –D’acord! Però si un dia pensaves que es podria tocar un tema determinat i li ho comentaves et deia: –Perfecte! Ja el treballaré i el que tenia preparat el deixarem per la semana vinent. Comptava sempre amb nosaltres.
Comença així el seu record personal:
Sota la pluja més torrencial i amb un fred molt gelat, quan la nit comença a tornar-se tancada i hostil, la meva estimada companya Tere Camps que m'acompanyava en el seu cotxe i jo, sortíem cap als estudis d’un local completament envidriat i que permetia veure el carrer… i que et veiessin.
Era al primer pis de l’Avinguda Diagonal 460.
Al principi es tractava d'un programa gravat que començava a les 11 de la nit i durava una hora. Al començament el gravàvem a les 9 de la nit. Més endavant gravàvem a les 7 del matí! I vam haver d’aprendre a dir “bona nit!” a primeres hores del matí, procurant no equivocar-nos, per no haver de repetir la gravació. L'equip era fix perquè preteníem fer-nos familiars a l'audiència, que se'ns conegués a cada un, i aconseguir així una relació més íntima. La nostra competència en aquesta franja horària era el futbol i certes tertúlies.
El primer programa el vam fer l’Asun, la Tere Camps, el Josep Argemí i jo mateix. El Josep va dir que podia comprometre’s cada setmana (venia de Sabadell) i es va incorporar l’Aureli Villar. Segueix explicant l’Asun:
Durant una època el vam fer en directe i, un cop al mes, obríem els telèfons perquè els oients participessin. I hi havia de tot: des de la commovedora i massiva solidaritat que provocava una persona greument malalta, a l’àvia que trucava per assegurar-nos que resava per nosaltres, al pirat de torn que pretenia passar-se l'hora sencera parlant i no hi havia forma humana de tallar-lo i fins la viuda que ens donava les gràcies pèrquè era la primera vegada que sentia parlar de la mort i no plorava…; en dèiem "Nit d'amics" i encara em sembla sentir el gust a xocolata dels bombons que a aquelles hores portava algú.
La darrera part del programa, els darrers 15 minuts, s’obria l’apartat “Família en Acció” on s’entrevistava a un personatge expert amb el tema que havíem estat debatent. Vam entrevistar centenars de persones de prestigi: pedagogs, educadors, polítics, escriptors, personatges desconeguts, herois anònims, que no donen importància a les proeses que fan pels altres… A través d'aquest programa, el FERT, porta anys dient-li a Catalunya les més sinceres, afectuoses i sentides Paraules d'amor relatives a l'apassionant món de la Família.
Un bon dia, mentre estàvem fent temps esperant per gravar el proper programa, se m’acosta l’Asun i em diu:
–Ramon, avui m’hauries de substituir en l’apartat de “Família en acció”.
–¿…?
–És que farem la presentació del meu llibre El mito de la supermujer i no em puc entrevistar jo mateixa.
–Vols dir que no és millor que ho faci…
–No, no, que vull que ho facis tu.
–Però si jo no ho sabia, no tinc res preparat…
–És igual, ho faràs molt bé.
Clara, concisa, concreta, directa, sense embuts… Així era l'Asun.
Autora de El mito de la supermujer i Educar superando las dificultades
La faceta com escriptora la citaré amb el seu llibre sobre El mito de la supermujer. És un llibre ple de sentit comú en el que fa una anàlisi de les problemàtiques que ha plantejat l’evolució dels costums secularment considerats femenins prenent de referent sis immortals, llegendàries, intemporals i actuals heroïnes cinematogràfiques:
Els tipus retratats són els següents:
La superdona: Vivian Leigh–Escarlata O’Hara,
a Allò que el vent s’endugué: Poso a Déu per testimoni...
La dona-enamorada: Ingrid bergman–Ilsa,
a Casablanca: Sempre ens quedarà París
La dona-mare: Lauren Bacall–Marie 'Slim' Browning,
a Tenir i no tenir: Si em necessites, xiula!
La dona-objecte: Marlène Dietrich–Shangai Lily,
a l’Exprés de Shangai: Han fet falta molts homes per tal que jo arribés a ser Shangai Lily
La dona-tòpic: Marilyn Monroe–Lorelei Lee,
a Els cavallers les volen rosses: Els diamants són els millors amics de les noies
La dona-víctima: Joan Crawford–Vienna,
a Jonny Guitar: Enganya’m, Johnny…, diga’m que m’estimes!
La dona-masculinitzada: la real Mae West versus la fílmica Mae West,
en un grapat de pel·lícules seves: Quan soc bona, soc bona, i quan soc dolenta, soc millor
Defensora de la feminitat –que no del “feminisme” visceral i militant– casada i mare de família nombrosa amb cinc fills…
–Què pretens transmetre amb aquest llibre?
· Treure els homes de la passivitat
· Fer reflexionar les dones
· Distreure l’home i la dona per ajudar-los a treure conclusions pràctiques
–Asun, ¿què caldria canviar per tal que la dona trobi l’equilibri per a ser: dona, esposa i mare?
Cito textualment d’una canadenca de Quebec, Béatriz Richard: "Després de 10 anys de carrera professional em trobo davant una carrera familiar inacabada i amb la impressió d’haver sacrificat la meva vida, els meus amors, la maternitat i els meus a un ideal sense-sentit, deshumanitzat... Però he pagat un preu molt alt. Només ticnc un fill, tinc 38 anys i, probablement, ja no en tindré més".
–¿Val la pena abandonar la família per fer “carrera” i després trobar-te que no pots fer marxa enrrera?
Quan una dona diu que està en estat el primer que se li pregunta és: ¿i la teva feina?, com si ser la serventa d’un patró o d’una patrona fos, humanament, més important que portar un fill al món, com si el treball assalariat fos l’única font de felicitat i d’alliberament per a la dona. És tan bonic veure una criatura que et somriu...!
Fumadora compulsiva però convençuda que el fumar perjudica la salut
Arribava gairebé sempre la primera a la ràdio. Ens esperava fora amb la cigarreta a la boca. Marxava la darrera i així que sortia encenia la cigarreta. Estava convençuda del perill que representa el fumar –estem parlant de fa deu anys– però no va deixar de criticar la mesura contra els fumadors al·legant que era un “quiero-y-no-puedo” ja que és un negoci per a les arques de l'Estat. Mai cantava les excel·lències del fumar, ans el contrari. Sempre deia: –No ho heu de fer això de fumar. En una carta a un diari dirigida a la ministra del ram deia:
Li agraeixo els seus esforços a aquest estalvi i paternalista Govern nostre i molt especialment a «mare» Pajín que és la que més es preocupa d'aquests fills esgarriats que som els fumadors però ¡ai! amb un molt mal dissimulat fariseisme, amb el qual –mira per on– no estic en absolut d'acord.
Perquè, amb el dolent, dolentíssim, que és fumar –ho dic completament de debò– prohibir fer-ho només en certs llocs, redueix un problema de salut nacional a una puritana i hipòcrita operació de màrqueting i simple maquillatge.
Amb el dolent, dolentíssim, que és fumar i el seriosament que perjudica la salut –inhalem el fum de la mort– ¿perquè prohibir-nos només que ho fem en públic sense extirpar el càncer d'arrel?
Amb el dolent, dolentíssim, que és fumar, demà mateix el Govern hauria de promulgar un inapel·lable cop de decret i tancar tots i cada un dels més recòndits estancs, penalitzar, fins privant de llibertat, als traficants i consumidors de droga tan nefasta i no limitar-se a ocultar-lo de la vista de la resta d’honestos ciutadans, exempts de xacra nicotínica.
Amics, això seria valent, coherent, sincer i audaç. Però seria un desastre per a les arques impositives de l'Estat, perquè de la porqueria del tabac es recapten impostos ¿o no? I no pocs, ¿oi?
Clara, concisa, concreta, directa, sense embuts…Així era l’Asun. Podies estar-hi o no d’acord però mai et quedava el dubte sobre els seus punts de vista.
Fa uns dies que ens ha deixat, ha arribat on volia: a la Casa del Pare.
 |
| Espere Tere que et posaré bé els cascos… |
