25 anys de la seva canonització (1998-2023)
 |
| Autobiografia |
En el moment que Edith diu a la seva mare "soc catòlica" aquesta arrencà en un esclat de plor com mai Edith l'havia vist plorar. Havia acceptat un matrimoni irreligiós per la seva filla gran, havia acceptat, sense plors, l'entrada de mentalitats atees a la seva família, però que la seva filla més estimada passés de la irreligiositat i l'ateisme a la fe cristiana, una fe diferent a la dels pares, va ser un cop molt dur, no ho podia tolerar, era una traïció:
«Per a la meva mare, la conversió era el pitjor que li podia fer. Durant un any no vaig poder anar per casa. La mare veu impossible la convivència amb una filla que ha renegat de la fe dels pares».
Un germà seu no pensava de forma gaire diferent:
«És incomprensible. Per a nosaltres el catolicisme era per la gent vulgar i grollera que l'única cosa que feien era anar de genolls i besar els peus dels mossens. No ens cabia al cap com Edith, una ànima noble i lluminosa, es podia rebaixar a abraçar aquesta secta supersticiosa».
L'1 de gener de 1922 rep el Baptisme. No hi va anar ningú de casa seva:
«Em sentia aïllada, però no sola. Havia deixat de practicar la religió jueva i em vaig tornar a sentir jueva només després del meu retorn a Déu».
La seva padrina va ser la seva amiga Eudivigis Conrad-Martius que aquest dia la va veure amb "una alegria radiant, una alegria de nena".
Immediatament després de la seva conversió, Edith va aspirar a entrar al Carmel, però la pena de la seva mare per la conversió i els consells dels seus interlocutors espirituals, li van impedir fer aquest pas de seguida. Aquests preferien que durant un temps es dediqués a l'ensenyament en escoles catòliques.
En aquests temps també escriu les seves pròpies obres filosòfiques, tradueix les cartes i el diari de Newman i les Qüestions de sant Tomàs. Fins el 1931 va ensenyar alemany i història a l'institut i seminari de La Madeleine a Espira. El 1932 va ser professora de l'Institut Alemany de Pedagogia Científica a Münster i va emprendre llargs viatges per donar conferències, especialment sobre temes relacionats amb la dona, a Alemanya, Àustria, França i Suïssa.
Edith té unes especials qualitats oratòries i una notable capacitat per parlar en públic. Com a jueva que és la gent se l'espera segura de si mateixa, autoritària, i es sorprenen de trobar-se amb una dona amb idees clares que sap exposar de forma senzilla, cordial, modesta, reflexiva…, i amb una profunda vida interior.
En aquesta època comença a entrar de ple en el tema del problema femení i a defensar la feminitat. Va elaborar, per als catòlics alemanys, les línies mestres d'un Pla quinquennal de col·laboració entre el Moviment escolar i el Moviment femení. Es va unir a l'organització Associació Prussiana per al dret a vot de les dones i es va convertir en una defensora radical de la dona. Volia que a la dona li fossin reconeguts els mateixos drets polítics i jurídics que als homes i va començar a reivindicar els drets de les dones:
«ja que aleshores eren equiparades, política i jurídicament, als menors d'edat, als incapacitats, als nens i als disminuïts».
En aquestes xerrades Edith parla d'uns temes que són perfectament actuals: advoca per una educació igualitària i com que a les dones no se les considerava productives no se'ls donava l'oportunitat de desenvolupar-se individualment. Deia que les dones no es podrien realitzar professionalment mentre els homes no comencin a viure i realitzar les tasques típicament femenines:
« Com a col·legiala i jove estudiant he estat feminista radical. Després vaig perdre l'interès per tota aquesta qüestió. Ara busco, perquè ho he de fer, solucions purament objectives».
Estava en contra de que la meitat de la població fos marginada dels grans problemes socials i polítics i, a més, que la dona jueva estigués exclosa de l'ensenyament públic superior. Les seves conferències tenien un gran ressò i quedava sorpresa que fos ella, que vivia com una monja, la que hagués de ser qui donés respostes adequades a preguntes que li venien de tot arreu.
«S'havia acabat per sempre una forma de vida entranyable i familiar, sentia una buidor interior… Estem en el món per servir la humanitat i la millor manera de servir-la és fent ben fet allò per al qual un posseeix una verdadera disposició».
Els seus comentaris sobre la dona tenen sempre una referència evangèlica: ha de ser com la Mare de Déu a les noces de Canà: preveure el desgavell, intuir on la necessiten i ajudar sense fer-se notar. Igual que Maria, la dona, en el seu paper d'esposa, de mare, d'educadora, de consagrada, d'obrera, d'empleada, de funcionària… té la missió de guiar cap el seu Fill:
«En tot moment tinc present el fiat de Maria i si al llarg del dia, al començar la jornada, en mig del treball diari i fins la nit tenim present el Senyor podrem descansar en Ell i recomençar el nou dia amb una vida completament nova».
Tota la seva activitat com a conferenciant va ser poc abans de la pujada de Hitler al poder i els temes de tots els seus discursos −sobre la dona, sobre l'home, sobre Crist, sobre l'Església, sobre els joves, sobre l'educació…− semblen una resposta a tot allò que Hitler propagava i que després va fer. La darrera conferència tenia el títol Formar la joventut a la llum de la fe catòlica.
Per la seva condició de dona se li va negar la càtedra acadèmica, per ser jueva li costaria la vida.
L'abril del 1932 torna a donar classes a Münster i, novament, prova d'obtenir l'autorització per ensenyar a Wroclaw i Friburg. Una altra vegada en va:
«M'havia convertit en una estrangera en el món».
El 1933, la foscor va caure sobre Alemanya. La Llei d'Ascendència Ària Nazi va fer impossible que cap jueu podés exercir qualsevol càrrec públic. Edith va ser acomiadada de l'Institut. Quan el director li va comunicar la decisió, obligat per ordre dels nazis, ella li va dir:
«−Aviat em seguirà vostè».
Era una deducció lògica. L'any sobre van tancar l'Institut. La lluita despietada contra els jueus es va acabar estenent-se al catolicisme.
 |
| Tesi doctoral |
En aquest moment ja no li van impedir entrar en un convent carmelita. Per la Setmana Santa del 1933 Edith passa uns dies al Carmel de Colònia i ja té clar que ara és el moment d'entrar-hi. Parla amb la superiora del monestir i li planteja les dificultats: 42 anys, ascendència jueva, no tenir dot… La superiora li va dir que no eren problemes. Mentre la superiora anava a parlar amb altres monges, Edith va anar a la capella:
«En aquella estona va baixar damunt meu la pau de qui ha arribat a la meta. Durant el període immediatament anterior, i també durant molt de temps després de la meva conversió, vaig creure que portar una vida religiosa significava renunciar a totes les coses terrenals. A poc a poc, però, vaig arribar a adonar-me que Déu, en aquest món, ens requereix molt més: hem de sortir de nosaltres mateixos per girar-nos cap al món per portar-li la raó divina per viure».
Des d'aquí va escriure a Roma per demanar al papa Pius XI i al seu secretari d'estat −el cardenal Pacelli, anteriorment nunci apostòlic a Alemanya i futur Pius XII− que trenquessin el seu silenci i parlessin contra la persecució dels jueus. No va rebre resposta, però els fets posteriors varen aclarir aquest silenci.
La preocupació per la situació política era el pa de cada dia i molta gent jueva ja feia les maletes per marxar a un altre país. Malgrat això Edith va a Breslàvia a passar uns dies per acomiadar-se de la seva mare i la seva família:
«la meva mare estava contenta quan a la tornada del negoci em trobava a mi a casa i m'explicava les seves preocupacions. Abans que a la meva mare ho vaig explicar a la meva germana Erna: va empal·lidir i es posà a plorar. És terrible que, en el món, allò que fa feliç a una persona li dolgui tant a una altra».
Al final ho va dir a la seva mare. Ja sabia que Edith anava a Colònia amb les monges, però pensava que hi anava a donar classes. Li preguntà:
«−I què hi faràs amb les monges?
«−Viuré amb elles.
«En aquest moment va sorgir un refús desesperat, una desolació, un turment, consternació i angoixa en aquell pobre cor ferit. M'havia negat el baptisme i ara el claustre: era una execució, era incapaç de trobar una sola paraula que arribés al seu cor. A partir d'aquell moment ja no hi va haver pau».
Aquesta serà la imatge de la mare que s'emportarà al Carmel. L'entrada al convent suposava, per a la mare, trair el poble jueu, però Edith ho tenia molt clar:
«que n'és d'important per a mi repetir-me cada matí, a la capella, mirant el Crucifix i la imatge de la Verge: eren de la meva mateixa sang».
Les setmanes posteriors van ser molt difícils per a tota la família. L'últim dia que va passar a casa va ser el 12 d'octubre de 1933, dia del seu aniversari i, igual que el dia del seu naixement, era el Yom Kippur, el darrer dia de la festa jueva dels Tabernacles. Per a les dues dones no va ser un dia fàcil. Edith va acompanyar la seva mare a la sinagoga per estar el màxim de temps possible juntes. A la tornada, a peu, van tenir aquestes paraules:
«La mare em va dir: −Per què has conegut Jesucrist? No vull dir res contra ell. Sens dubte va ser un bon home. Però, per què es va fer Déu…?
«A la tarda, acabada la festa i quan tots els convidats ja s'havien acomiadat, ens vam quedar les dues soles en una habitació. Es posà les mans a la cara i esclatà a plorar. Em vaig posar darrera seu i vaig estrènyer el seu cap platejat contra el meu pit…
«L'endemà vaig anar a missa a les cinc del matí. A la tornada ens vam reunir per esmorzar i després van començar els comiats dels de casa… A l'hora de marxar la mare em va abraçar i besar amb mol d'afecte però va esclatar novament en un plor desesperat. Em vaig escapar corrents…
«No vaig poder entrar en una alegria profunda. El que vaig deixar enrere era massa terrible. Però estava molt tranquil·la davant la Voluntat de Déu».
El 14 d'octubre de 1933 Edith ingressà al monestir carmelita de Colònia. La seva entrada al convent no va ser una escapada. Per a ella va ser com una tasca de donar comptes a Déu per tot:
«El Rei que em va cridar és infinitament gran i misericordiós. Aquest és el meu gran consol».
Des d'aleshores va escriure una carta a la seva mare cada setmana. No va rebre mai cap resposta. La seva germana Rosa li enviava notícies des de casa. El 14 d'abril de 1934, va ser la cerimònia de la seva presa de l'hàbit i Edith portarà el nom de sor Teresa Benedeta de la Creu. El 21 d'abril de 1935 va fer vots temporals. El 14 de setembre de 1936, en el moment de la renovació dels vots, moria la seva mare.
«Fins el darrer moment la meva mare va romandre fidel a la seva religió. Però com que la seva fe i gran confiança en Déu va ser l'últim que va romandre viu en la seva agonia, confio que ha trobat un jutge molt indulgent i que ara és la meva ajudant més fidel, perquè jo també pugui arribar a la meta».
Les coses a Europa van de pressa per part de Hitler. La persecució als jueus no para i a més hi ha afegit la persecució als cristians que els ajudin. Molts surten d'Alemanya. El 1938 al Carmel de Colònia proposen que Edith i la seva germana Rosa, també convertida, vagin al Carmel de Echt, a Holanda per evitar que les arrestin. El temps que va estar allà es va dedicar a escriure. El 1941 Hitler intenta resoldre el problema jueu evacuant-los o fent-los emigrar. El 1942 això s'endureix i s'arriba a la solució final de la qüestió jueva: l'extermini!
Les autoritats alemanyes a Amsterdam interroguen per dues vegades a les dues germanes. El Carmel proposa a Edith anar a un altre convent però ella en defuig ja que no vol amagar-se a un lloc ocult per por a les represàlies contra la gent del seu poble jueu. El govern holandès va garantir que les mesures contra els jueus no afectarien als jueus cristians. Però va durar poc ja que les comunitats cristianes van fer un manifest contra aquestes accions i les van llegir en públic a totes les esglésies. Les autoritats militars ho van entendre com una provocació i hi va haver represàlies.
 |
| Edith i la seva germana Rosa |
El 2 d'agost les SS truquen al Carmel de Echt i demanen que surtin les germanes Stein. Ningú no hi va poder fer res. Edith digué a la seva germana Rosa: "−Vine, marxem pel nostre poble". Les van portar al camp d'Amersfoort i després al d'Westerbork, a Holanda. El 9 d'agost de 1942, arribaven amb al tren de la mort al camp de concentració d'Auschwitz-Birkenau. Per la seva edat, 51 anys, la seva baixa estatura i sense signes externs de ser una dona forta, no servia per a treballs forçats segons la mentalitat nazi. La van portar a la barraca 36 i la van marcar amb el núm. 44.074. Els pocs dies que va estar allà va cuidar dels nens petits que hi havia i els acompanyà amb compassió cap a la mort.
Un dia la van portar a la dutxa on, en comptes d'aigua, va emanar el tòxic Cicló B: àcid cianhídric, mort gairebé instantània. Edith i Rosa oferiren el seu holocaust pel poble d'Israel. El seu cos sense vida va ser calcinat amb llenya. No hi ha tomba. Les cendres o els ossos ho van llançar al camp adjacent. Avui és un camp verd on els pelegrins hi planten creus.
De la setmana que va passar al camp d'extermini hi ha diversos testimonis que conten que Edith Stein va mostrar, fins al darrer segon de vida, serenitat, enteresa i compassió. Una mare que va sobreviure explica que “hi havia una monja que em va cridar especialment l'atenció i a la qual no he pogut oblidar mai, malgrat els molts episodis repugnants de què vaig ser testimoni allà. Era una dona amb aspecte juvenil, amb un somriure que no era una simple màscara, sinó que il·luminava i donava calor, era d'una peça, autèntica i veritable. En una conversa em va dir:
«El món és ple de contradiccions. Res no en quedarà d'aquestes contradiccions. Només el gran amor romandrà. Com podria ser altrament?».
* * *
El cim i el resum de la vida d'Edith Stein és la trobada amb la Creu de Crist que, ben marcada a la seva ànima, la portarà a morir executada en una cambra de gas. Només a la Creu trobarà Edith l'esperança, l'alegria, la saviesa sublim de Déu i, per tant, la Veritat, que des de sempre havia cercat. Ho fa palès en la seva obra La Ciència de la Creu. Estudi sobre sant Joan de la Creu, un clàssic de la doctrina santjoaniana.
Edith Stein és un dels personatges més lluminosos del segle XX: cercadora apassionada de la veritat, monja de clausura, víctima del sistema hitlerià, més que “un cas humà” estrany, és un cas únic. Fascina la seva vida extraordinària, la seva filosofia, els seus escrits i el seu destí tràgic, compartit amb el de milions d'altres víctimes inermes de la nostra època. Tornar sobre ella una vegada i una altra obre la possibilitat d'una revelació contínua. Qui l'oblida mostra un signe d'una gran ignorància.
Joan Pau II la va beatificar el 1987. El 1998 la va canonitzar i el 1999 la nomenà Co-patrona d'Europa. En l'homilia, inoblidable, de la seva canonització digué:
«Inclinem-nos profundament davant el testimoniatge de vida i mort d'aquesta filla d'Israel que a la vegada va ser filla del Carmel, una personalitat que aplega, patèticament, al llarg de la seva rica vida, els drames del nostre segle. És la síntesi d'una història afligida de ferides profundes i encara doloroses a través del seu cor inquiet i insatisfet. És alhora la síntesi de la veritat plena sobre els homes, "fins que finalment va trobar repòs en el Senyor"».
Edit Stein ll: https://tenirelcapclar.blogspot.com/search?q=stein+ll
