dijous, 12 de febrer del 2015

charlie hebdo: llibertat d'expressió l

Després de tot el que va passar a Paris el matí del dia 7 de gener d'enguany, i a més d’un mes dels fets, escric aquestes reflexions.


Fa poc més d’un mes hi va haver a París un dia de dol nacional, amb repic de campanes de Nôtre Dame, discursos solemnes, gent amb caminar trist i sense ànim, portades fúnebres, carrers amb minuts de silenci i pintades Je suis Charlie a tot arreu. Aquest dia el món era París –40 caps d'estat i govern dels 5 continents– perquè aquí van esclatar els inferns provinents de l’Orient Mitjà. Una "marxa republicana", una desafiant concentració, una mobilització sense precedents des de 1944, quan va acabar la Segona Guerra Mundial. ¿I per què van esclatar els inferns?
Des del 7 de gener i durant uns quinze dies hi va haver un crescendo inaudit de comentaris a tota la premsa sobre l’atemptat a la redacció de la revista Charlie Hebdo. Tothom es va llençar a fer-los costat. Els van ajudar a editar un número extraordinari, amb la intenció de seguir apareixent contra tota adversitat. Després de l’enterrament de les víctimes, poques coses més es van dir. Però l’adversitat ha pogut més que la realitat: fa uns dies (no ho he vist imprès, ho vaig sentir a la ràdio) van anunciar que els redactors de Charlie Hebdo han decidit plegar veles, no continuar amb la revista, no sortirà ni el número de febrer. RIP.
He recordat unes paraules del periodista Daniel Arasa que en l'article titulat Pardon… je ne suis pas Charlie Hebdo deia:  “No compraré mai un exemplar. No li donaré un euro. Mai prohibiria la seva publicació perquè la llibertat és sagrada, però no en faré difusió i, a consciència, dic que m'agradaria la seva ruïna econòmica perquè ningú la compri, perquè ningú li donés publicitat”. S’ha acomplert el desig.
Charlie Hebdo
Je suis Charlie! ¿Jo soc Charlie? ¿Qui és Charlie, Charlie Hebdo, aquest nom que hem sentit, per desgràcia, un munt de vegades les darreres setmanes, aquest nom que ha fet que tota Europa estigui preocupada? Europa està preocupada, però no n’hauria d’estat tant pels assassinats del passat mes a Paris, sinó per la deconstrucció de la societat que es va fent des de la gent que té el poder mediàtic, polític o cultural.
Charlie Hebdo és un setmanari, autodenominat satíric (sic!), però que es manifesta amb un caràcter anarquitzant, injuriós i llibertari. És una revista molesta, insolent, corrosiva, insultant, càustica, grollera, irreverent, mordaç, cruel, gamberra, cínica, irrespectuosa, ultratjant, de mal gust, vulgar, agressiva, perillosament provocadora fins l'escarni, blasfema, deliberdamente ofensiva, sarcàstica, caricaturesca, amb una llibertat d'expressió entesa a la seva manera i una actitud hostil contra qualsevol forma de religiositat, aconseguint unir la indignació de musulmans, jueus i cristians i la d'una gran multitud de ciutadans que no estan d'acord amb la seva manera de fer la revista.

Charlie Hebdo fa bandera de la llibertat d'expressió i es proposa seguir fent humor sobre la religió musulmana "fins que l'islam sigui tan banalitzat com el cristianisme". La marca de la casa es fustigar, sense contemplacions, tot i tothom, sense importar-los res que algú se senti ofès. Les seves plomes havien acumulat un immens memorial de greuges al llarg de molts anys per la irreverent sàtira practicada sense cap distinció de religions: es mofaven de totes. Ha fet seva la frase del misàntrop "jo no tinc manies, jo odïo a tot el món". La seva última vinyeta (portada del 7 de gener) deia: "Encara sense atemptats a França. Però esperin, hi ha temps fins al 31 de gener per presentar les felicitacions". La “felicitació” va arribar a les onze del matí.
Breu història de Charlie Hebdo
El 1960 Georges Bernier (professeur Choron) i François Cavanna treuen, a Paris, una publicació mensual amb el nom d’Hara-Kiri, “journal bête et méchante”. El 1961 es va prohibir la publicació. El 1964 torna a sortir. El 1966 torna a ser prohibida. Mig any després reapareix, però la meitat dels col·laboradors no hi tornaren. N’agafaren de nous. El 1969 dirigeix la publicació Cavanna i la converteix en setmanal (hebdomadaire, hebdo) amb el nom de L’hebdo Hara-Kiri. El 1979, a rel de la portada amb motiu de la mort de De Gaulle, torna a ser prohibida.
Els promotors creuen que ha de continuar sortint i la treuen amb el nom de Charlie Hebdo, agafant el nom d’una antiga publicació, de 1969, que es deia Charlie Mensuel. El nom fa referència al personatge Charlie Brown (Carlitos) del dibuixant Schulz i que aquesta revista va introduir a França. El 1981 la publicació va deixar de publicar-se per falta de lectors: no tenia subscriptors, no tenia publicitat i la venda als kiosks era ridícula.
El 1992 surt a la llum el primer número d’una nova revista amb el mateix títol d’abans: Charlie Hebdo. La inicien Philippe Val i Jean Cabut (Cabu) juntament amb dibuixants coneguts dels anys 70 i idèntica maquetació. Un gran èxit en la sortida: 100.000 exemplars el primer número. Si la publicació anterior no tenia una línia política clara, aquesta es defineix contestatària de l’extrema dreta. Per aquest motiu alguns col·laboradors abandonen la publicació per la manera de funcionar del director, Philippe Val, que ha de veure com, gairebé cada dia, es troba amb oposicions i dimissions, per la línia corrossiva que segueix, així com acomiadaments de dibuixants coneguts. El 2009 deixa la direcció Val i l’agafa Stéphane Charbonier (Charb), que continua amb la línia irreverent i corrossiva contra tothom.
Implicada en judicis, debats i acusacions per provocacions, el 2011 va ser atacada per un grup islamista amb un còctel molotov i el passat 7 de gener, va ser atacada per Al-Qaeda morint el director, alguns dibuixants i empleats.

Charlie Hebdo tenia ara una tirada de 35.000 exemplars i les seves finances feien aigües per la poca publicitat i la drástica reducció de vendes. La mort tràgica dels seus dibuixants hagués pogut donar una nova vida al setmanari, cosa que no van preveure els agressors.
No hauria de ser possible que, en defensa de la llibertat d’expressió, es pugui atemptar impunement contra qualsevol persona o institució –ja sigui amb pistoles o amb dards enverinats envoltats de dibuixos– per tal d’insultar-los i riure’s d’ells, dia rera dia, setmana rera setmana.
Amb tot el respecte pels morts i per les seves famílies, i deixant ben clar que mai ningú té dret a arrabassar la vida a ningú, crec que cal dir que Chrarlie Hebdo ha cavat la seva pròpia tomba amb les publicacions “satíriques” però irespectuoses per a molta gent.
¿Hem de riure sempre les desgraciades portades de la revista? ¿Fins on ha d’aguantar una persona o institució que es veu, dia rera dia, insultada en les seves creences? Una cosa és fer un acudit sobre una situació que s’hagi pogut donar en un moment determinat. L’altra és anar tirant fems a la cara de la gent i llenya al foc de la irreverència, setmana rera setmana, per tal de provocar aquells que no pensen com jo. És la dictadura del relativisme: no hi ha res que no sigui veritat, excepte la meva veritat.
Després del 7 de gener

L'honor d'un diari és servir sempre a la veritat, usant tots els espais de llibertat necessaris per al seu treball. Però per desgràcia, des de fa molt de temps, els líders d'opinió, i Charlie Hebdo en particular, han fet de la falta de respecte a la persona humana una estratègia de la mentida, encerclant el món del pensament en un nihilisme llibertari en el qual l’objectiu declarat és “deconstruir” la societat. Formant part d’aquest món que ells volien aniquilar, els periodistes de Charlie Hebdo han patit cruelment la seva sort sembrant el caos en nom d'una falsa concepció de la llibertat. L'horror de la seva mort  –que ningú no desitjava ni desitja– no pot fer oblidar aquesta realitat.
Els terroristes han assaltat un diari satíric famós pels seus ultratges i sarcasmes. “Un té dret a fer la riota de tot”, deien amb orgull els responsables. La riota es va convertir en llàgrimes. Els kalashnikov van replicar a l’agressió de les paraules i les imatges. “Un dibuix és un tret d’un fusell”, havia dit Cabu. Va acabar pagant-ne el preu.
La violència troba la seva font en la des-socialització, la marginació, dels joves sense punts de referència, amb un fracàs familiar, escolar i professional en una societat en la qual ells no han trobat el seu lloc i que els deixa sense futur. El relativisme moral i religiós envaeix les nostres societats posmodernes on les grans ideologies s’han enfonsat i la religió ha estat esborrada per la pèrdua de transcendència i interioritat.

Quan una cultura no dóna raons sublims per viure perquè ha oblidat el patrimoni o ha perdut la memòria, ella mateixa se’ls fabrica a partir dels instints més baixos i més vils. Quan al si de la família ja no és possible transmetre aquest lent i pacient teixit de la raó, d’història, de cultura… aquesta societat fa saltar, sense adonar-se’n, la barrera que tancava el camí a la brutalitat de la naturalesa, a l’exacerbació de les passions i a les reivindicacions narcicistes: li ha fet el llit al fonamentalisme.
Quan Mahoma, Benet XVI, la Verge són representats d’una manera obscena, quan es complau en la provocació d’allò que toca la consciència més íntima, la de la fe, la d’allò que és sagrat, la de la simbogia religiosa… aquesta nova iconoclàstia engendra, inevitablement, –sense justificar-la mai– la revenja, la venjança, altres violències més insospitades en un engranatge gairebé mecànic, i on l’actualitat ens ha ofert un espectacle horrible.

La sacralització de la burla i de la injúria no pot provocar res més que l’odi. El menypreu de l’altre comença per no respectar la vida humana, la de l’infant no nascut al si de la mare, la del malalt incurable que se’l vol eutanasiar, la vida de qui és dèbil, exclòs, desesperat, sol… la d’aquell que ja no creu ni en ell mateix. Hem de fugir d’aquesta cultura del menyspreu.
(Seguirà un altre escrit)