la fraternitat

Fa uns dies em van convidar a assistir a unes Jornades sobre Qüestions Pastorals que organitza el Centre Sacerdotal Roselló amb la col·laboració de les facultats de Filosofia i Teologia de Catalunya. Funcionen des de fa gairebé cinquanta anys i es celebren al Seminari de Barcelona. La meva pregunta era obligada:

–Però, són per a sacerdots, no?

–No pas exclusivament, són per a qualsevol persona que se senti atreta pels problemes que afecten el món d’avui.

Hi vaig anar. Van ser unes jornades interessants. Plantegen una actualització teològica i pastoral i un debat sobre temes, fenòmens i esdeveniments d’actualitat  que l’opinió pública en parla i no sempre d’una manera encertada. Els organitzadors pensen que l’Església hi té alguna cosa a dir.

D’entrada em va sorprendre el mateix programa: a la portada una reproducció de la pintura de Van Gogh El bon samarità (segons Delacroix)*. Tots recordem la paràbola tal com Jesús ens la conta a l’evangeli. Els protagonistes no són ni el sacerdot ni el levita que han passat de llarg; no és l’home de Samaria, malgrat carregui amb molt d’esforç i sentiment l’home robat sobre la seva cavalcadura; ni l’home ferit, despullat i apallissat que ens mostra, amb una mirada a l’infinit, la seva cara adolorida que li han deixat els bandolers.

El bon samarità
Eugène Delacroix*
Col·lecció particular

La veritable protagonista és la fraternitat, l’acció del samarità que, davant l'home apallissat, “el veié i se'n compadí, s'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi, les hi embenà, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i digué a l'hostaler: –Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més”. Sobre la fraternitat ha recaigut el tema de les jornades d’enguany: On hi ha caritat, allí hi ha Déu.

El papa Francesc en una de les homilies que predica a Santa Marta, comentant el passatge del bon samarità, que titula En fuga de Dios, comenta (ho transcric en castellà perquè així ressona millor el deix del Papa):

Se puede huir de Dios siendo cristiano, siendo católico, siendo sacerdote, obispo, Papa. Todos podemos huir de Dios. Es una tentación cotidiana: no escuchar a Dios,  no oír en el corazón su invitación. Se puede huir directamente. Pero hay otras maneras de huir de Dios como en la historia del Buen Samaritano. 

El bon samarità (segons Delacroix)
Vincent van Gogh**
Museu Kröller-Müller
Otterlo, Hol·landa

Estaba este hombre, medio muerto, arrojado en el suelo de la vía. Por casualidad un sacerdote bajaba por la misma calle. Vio y miró: ‘Llego tarde a misa…’ y continuó su camino. No había oído la voz de Dios, ahí. Después pasó un levita, vio y tal vez pensó: ‘Pero si yo lo tomo, tal vez está muerto, y mañana tendré que ir al juez y dar testimonio’. Y pasó más allá. Huía de esta voz de Dios en aquel hombre. Quien oye la voz de Dios y se acerca al hombre necesitado de ayuda es un samaritano, un pecador lejano de Dios.

Pero esta persona entendió que Dios le llamaba y no huyó. Se hizo cercano al hombre abandonado, le vendó las heridas, le derramó aceite y vino, le cargó en la cabalgadura, le llevó a una posada y se ocupó de él. Perdió toda la tarde. ¿Por qué el sacerdote y el levita huyeron de Dios? Porque tenían el corazón cerrado. Cuando tienes el corazón cerrado no puedes oír la voz de Dios. En cambio el samaritano, vio a aquel hombre herido y tuvo compasión. Tenía el corazón abierto, era humano. Y su humanidad le permitió acercarse a él.

El sacerdote y el levita querían escribir su propia historia. Este otro pecador se dejó escribir la vida por Dios. Cambió todo aquella tarde porque el Señor le puso delante a este pobre hombre, herido, tirado en la calle. ¿Dejamos que Dios escriba nuestra vida, o queremos escribirla nosotros? ¿Somos dóciles a la Palabra de Dios en la historia de cada día, o tus ideas son las que te mueven, sin dejar que el Señor te hable? Que el Señor nos conceda oír su voz que nos dice: Ve y haz tú lo mismo.

Després d’aquest preàmbul em sembla que no fan falta massa explicacions sobre els temes tractats, però tots anaven en aquesta línia: fer el bé als demés, als necessitats, als qui viuen en alguna de les tres misèries (que no és el mateix que pobresa) que el papa Francesc cita en el missatge sobre la quaresma:

L'abraçada del Papa a Vinicio,
"l'home elefant", un malalt incurable
de neurofibromatosi: em va acariciar
el cap, les ferides, em va abraçar i em
besà la cara: va ser com estar al Paradís

una misèria material, allò que anomenem pobresa i que toca a aquells que viuen en unes condicions indignes de la persona humana: privats de drets fonamentals i dels béns de primera necessitat com el menjar, l’aigua, la higiene, el treball, la possibilitat de desenvolupament i creixement cultural; violats, discriminats i abusats en la seva dignitat humana;

una misèria moral: esclaus del vici i del pecat, dependents de la droga l’alcohol o la pornografia, sense sentit de la vida, sense futur, sense esperança, obligats a viure aquesta misèria per condicions socials injustes, per falta de feina que els priva de la dignitat de portar el pa a casa, per falta d’igualtat respecte als drets a l’educació i a la salut;

una misèria espiritual: quan ens allunyem de Déu i refusem el seu amor, quan ens creiem autosuficients i no volem la mà estesa de Crist que ens allibera i salva, anem de dret pel camí del fracàs. L’únic antídot contra aquesta misèria és l’evangeli, l’anunci alliberador del mal i del pecat.

Els temes de les jornades van ser

Conferència del cardenal Robert Sabah, president del Consell Cor Unum, que posa en pràctica les iniciatives humanitàries del Papa. Va remarcar que el món cada vegada és més sensible a les necessitats dels homes i la caritat és el camí que permet que l’home conegui qui és Déu. La caritat, l’amor –donar-se als demés, donar la vida– no es pot confondre amb l’almoina. La veritable caritat no és filantropia i no es pot separar el servei de la caritat de la missió evangelitzadora.

Conferència de Joan Galtés, sacerdot i historiador. Va fer un recorregut des dels inicis de l’Església fins avui on va quedar palès que la caritat era –i és– un element esencial de la vida cristiana. Des de bon començament es van organitzar per viure la caritat envers els necessitats i que, al llarg del temps, s’ha manifestat mitjançant les obres de misericòrdia en col·lectes, rescat de captius, la pia almoina, institucions benèfiques, hospitals, ordes hospitalàries, cases de misericòrdia, centres educatius, promotors de la pau, documents pontificis… i actualment Caritas, el Consell Cor Unum, Mans Unides i molts d’altres. No és una activitat que es pugui deixar de fer encara que ho facin altres institucions, ja que pertany a la naturalesa íntima de l’Església.

Conferència de Joan Costa, sacerdot i professor de la Facultat de Teologia de Catalunya. La síntesi de la seva conferència podria ser aquesta: “Hi haurà crisi fins que no tinguem uns sistemes econòmics que respectin el llibre d’instruccions de l’home. Però n’hi ha d’altres: L’home sense Déu no es coneix a si mateix… El pecat original és com haver rentat el llibre d’instruccions i no poder llegir el què diu… Jo no soc jo sense l’altre, l’altre forma part de mi mateix… Quan no es comprèn l’amor i la dignitat humana es construiex un món injust.

Conferència d’Alfred Pastor, laic i professor de l’IESE. Va fer una exposició començant amb una cita: Una societat basada només en la solidaritat és una societat de la que tothom en vol fugir… una societat en la que s’ha extingit el sentit de fraternitat és una societat insostenible. En la nostra societat la paraula amor s’ha desprestigiat i es prefereix parlar d’humanitat i de solidaritat. La solidaritat és una relació abstracta, és un vincle instrumental, mentre que la fraternitat és un do diví i té un objecte concret: cada persona. Hem de veure la societat com una gran família per tal que sigui el punt de partida per construir una economia millor.

Conferència de José Medina, sacerdot i historiador. Biògraf del Papa. Autor del llibre Francisco, el papa de todos. Va remarcar que molts dels gests que veiem en ell ja els vivia fa vint anys, essent sacerdot jesuïta, bisbe i cardenal de Buenos Aires. Ara no ha canviat res, continua vivint en l’austeritat i la pobresa. El que abans feia vestit de negre, ara ho fa vestit de blanc. És l’home de la pobresa (de los explotados, de los sobrantes, de los desechados, de los excluídos, de los cartoneros, de los sin papeles, de los periféricos…), l’home de la pau, l’home que estima i custodia la creació.

Taula rodona sobre Voluntariat: la relació entre  caritat i evangelització va ser un dels aspectes tractats en la taula rodona moderada la sotsdirectora de l'Agència Catalana de Notícies, Anna Nogué i formada per Carme Borbonés, presidenta de Càritas Catalunya, Jaume Castro, president de la Comunitat de Sant Egidi a Barcelona i Josep Masabeu, president del Braval.

Carme Borbonés va dir que no som un servei social més del territori perquè compartim amb els altres l'amor de Déu, i va indicar que hi ha hagut un gran augment del voluntariat durant els últims anys, especialment amb l'ajuda dels veïns i les famílies de les persones necessitades.

Per la seva banda, el president de la Comunitat de Sant Egidi a Barcelona, Jaume Castro, va indicar que la vida lluny dels pobres no és garantia de felicitat i ha explicat que el voluntariat és un servei gratuït on veritablement vius la joia de donar.

Finalment, el president del Braval, Josep Masabeu, va apuntar que hi ha molta més gent generosa del que pensem però ha lamentat que això no té visibilitat en els mitjans, i ha exposat que un voluntari, pel fet de ser una persona que es dedica als altres ja està en l'avantsala de la trobada amb Déu.

Les jornades van ser presidides pel Cardenal Lluís Martínez Sistac, arquebisbe de Barcelona, el Dr. Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, el Dr. Antoni Pujals, vicari de la Prelatura de l'Opus Dei a Catalunya i el Dr. Albert Ribot, director del Centre Sacerdotal Rosselló.

*         *          *

* Eugène Delacroix (1798-1863). Aquesta pintura la va fer el 1849. Va ser el més emblemàtic pintor del moviment romàntic aparegut en el primer terç del sXIX, la influència del qual es va estendre fins als impressionistes. Es va convertir en la figura que va saber sobrepassar la formació clàssica per "renovar" la pintura. 

** Vincent Van Gogh (1853-1890). Va pintar aquest quadre el 1890, el mateix any de la seva mort, després d’una nova i forta crisi espiritual i nerviosa que el va fer ingresar al sanatori de Saint-Rémy. Aquesta còpia de Delacroix, “traduïda” al seu llenguatge pictòric modern, n’és una mostra de gran bellesa on els tons intensos blaus i vermells de Delacroix els disposa amb matisos més neutres, torrats, barrejant una graduació d’intervals, entre calor i fred, foscor i claredat.