dimarts, 20 de desembre del 2016

bon nadal!


Que per a tots nosaltres el Nadal sigui,
de veritat, una nova vinguda del
Nen Jesús que canviï les nostres vides.

Us ho desitgem de tot cor!



dissabte, 17 de desembre del 2016

un llibre 9: stefan zweig

Avui us suggereixo un llibre que, si voleu, el podeu regalar aquests dies de festa. És El mundo de ayer. Memorias de un europeo, de Stefan Zweig. Però si abans d’endinsar-vos en aquesta extraordinària i llarga lectura voleu un petit aperitiu, us animo a que llegiu un divertimento que va escriure l'any 1940, un escrit per una conferència titulat "Mortal Beings and Immortal Art" i que amb el títol castellà de "El misterio de la creación artística" va llegir a Buenos Aires. El podeu trobar publicat a Selección Doce Uvas de l’editorial Rialp. És un relat curt, 40 pàgines de llibre de butxaca, que llegireu en un no res.

Un music amb unes quantes notes fa una melodia…, un pintor amb set colors fa un quadre inoblidable…, un poeta amb un centenar de paraules fa un poema immortal. Aparentment no han fet gran cosa… pero han creat una cosa més persistent que la fusta de la taula, que les pedres d’una casa o que les nostres pròpies vides. ¿Com pot, un simple mortal, formar aquesta obra immortal? ¿Què va passar en el seu interior en aquestes hores de la creació?… L’art apareix com a una cosa sublim, que supera l’home i apunta a les esferes de Déu, artista suprem.

Stefan Zweig (1881–1942) va néixer a Viena a lèpoca de l’imperi autro-hongarès i va morir, exiliat, a Petrópolis, Brasil. Fill d'una família jueva rica (el pare era fabricant tèxtil i la mare filla de banquers), des de jove es va vincular emocional i intel·lectualment a la cultura europea. Va viure les dues grans guerres. Zweig és un escriptor essencial en la literatura del segle XX europeu. Doctor en filosofia, estudiós de la Literatura i de la Història, poeta, novel·lista (El candelabro enterrado), escriptor de biografies (Maria Estuardo, Erasmo, Magallanes), assagista (Momentos estelares de la Humanidad), dramaturg (Jeremias), conferenciant (El misterio de la creación artística), traductor (Verlain, Baudelaire) i periodista va començar a escriure poemes als 20 anys. Als 23 escriu la seva primera novel·la.

Va cultivar l’amistat amb molts contemporanis seus (A. Einstein, M. Gorki, H. Hesse, RM. Rilke, A. Rodin, A. Toscanini, J. Roth, T. Mann, M. Reinhardt…), enamorat de Dostoievski: “un dels més grans escriptors de la història”, viatger infatigable i pacifista a ultrança, pensava que només una Europa unida triomfaria sobre els totalitarismes. Perseguit per Hitler –que va fer cremar tots els seus llibres i va requisar el seu domicili– s’exilià (Paris, Londres i New York) al veure el fracàs d'un continent esquinçat pel fanatisme i la irracionalitat, on els intel·lectuals, poetes, escriptors i periodistes enaltien els odis en comptes de pacificar-los: «Havien fet redoblar el tambor de l'odi amb força, fins a penetrar en l'oïda dels més imparcials i estremir-los el cor. Gairebé tots servien obedientment a la propaganda de guerra, al deliri i l'odi col·lectius de la guerra, en comptes de combatre-la».
Els seus textos són antibel·licistes, creu en les idees, en les paraules que embasten un discurs racional, escriu sobre les desgràcies que veu o intueix, però mai va arribar a creure en el «compromís» de l’intel·lectual que es posa al servei d’una causa política.  I aquest silenci és una cosa que hi ha qui li ha recriminat. ¿Com haurien actuat els seus conciutadans «intel·lectuals, poetes, escriptors i periodistes» que ell criticava si Zweig s’hagués compromès?
Mai més tornaria a Europa, «la meva pàtria espiritual que s'ha destruït a si mateixa». Casat per segona vegada ell i la seva dona es van suïcidar, per la desesperança davant l’aparent triomf del nazisme, en el seu darrer domicili de l’exili, a Petrópolis, Brasil, després d’haver recorregut el seu exili per Suïssa, París, Londres, New York, Republica Dominicana, Argentina i Paraguai.

El mundo de ayer. Memorias de un europeo no és, de fet, un llibre de memòries ja que deixa d’explicar moltes coses que fan referència a ell. És un testimoni atractiu sobre el nostre recent passat escrit amb una mà mestra per un escriptor –desposseït de tot lo seu, en terra extranya i amb dramàtiques situacions personals– que somiava una Europa més lliure i segura a recer de la bogeria i la tempesta. Un llibre capital i necessari per entendre el malson del segle XX i els inicis del XXI.
El mundo de ayer és un llibre de lectura obligatòria. La capacitat narrativa de Zweig, la delicadesa en la descripció dels sentiments i l’elegància del seu estil, el converteixen en un narrador fascinant. Té pàgines que si no saps que estan escrites a l’ombra de la segona guerra mundial semblarien textos actuals. En copio un text:

Nois de onze i dotze anys en grups organitzats i sexualment ben instruïts creuaven el país en direcció a Itàlia. A les escoles es creaven soviets escolars que controlaven els mestres i invalidaven els plans d’estudis per aprendre només el que ells volguessin. Es rebel·laven contra tota norma existent, àdhuc contra els designis de la naturalesa, com l’eterna polaritat del sexes. L’homosexualitat i el lesbianisme es van convertir en una gran moda no per instint natural, sinó com a protesta contra les formes tradicionals de l’amor, legals i normals.
També aquesta dèria de presumir de radicals i revolucionaris va arribar a l’art. La nova pintura va enterrar Rembrandt, Velázquez i Holbein i va experimentar el cubisme i el surrealisme. A tot arreu es va liquidar l’element intel·ligible: la melodia en la música, la semblança en el retrat, la comprensibilitat en la llengua. Es van suprimir els articles determinats, es va invertir la sintaxi, es llençava tota literatura que no fos activista…
La música cercava noves tonalitats i dividia els compassos, l’arquitectura girava les cases al revés, el vals va desaparèixer, la moda inventava nous absurds i accentuava els nus amb insistència… en tots els camps es va iniciar una època de delirants experiments que volia deixar enrera, d’un sol i arriscat salt, tot allò que s’havia fet fins aleshores.
Però en mig de’aquest caòtic carnaval cap espectacle tan tràgico-còmic com el de molts intel·lectuals de la generació anterior que per pànic de quedar endarrerits es van apuntar a seguir les disbauxes més notòries. De cop i volta no hi havia més ambició que la de ser jove i inventar una tendència més actual que la d’ahir, més radical, mai vista…
Una època d’èxtasi delirant i d’un frau llibertí. Tot allò que era extravagant va viure l’edat d’or: l’ocultisme, la teosofia, l’espiritisme, el sonambulisme, la grafologia, la quiromància… Tot allò que prometia emocions extremes es venia amb tota facilitat: estupefaents, morfina, cocaïna i heroïna. Els únics temes acceptats en el teatre eren l’incest i el parricidi; en política el comunisme i el fascisme, i estava proscrita qualsevol forma de normalitat i moderació.

No continuo us ho deixo per a la vostra lectura.

dimarts, 13 de desembre del 2016

ha mort un pare: mons. javier echevarría, prelat de l'opus dei

Ahir, dotze de desembre, va morir a Roma el Prelat de l'Opus Dei Mons. Javier Echevarría, el Pare, com l'anomenen els seus fills de l'Obra. Els que hem tingut l'oportunitat de conèixer-lo i poder estar amb ell unes estones de ben segur que guardem un record inesborrable. Des de fa uns anys cada cop que hem anat a Roma hem tingut la sort de poder estar amb ell i escoltar els seus consells. 
Però no només a Roma: a Barcelona, a l'Església de Montalegre, en la benedicció d'una imatge de Sant Josepmaria; a Andorra la Vella en recordança dels 75 anys de la travessa del pas dels Pirineus de Sant Josepmaria cercant "Camins de llibertat"… Sempre anava allà on calia, arreu del món, de nord a sud, d'est a oest, sempre en viatges catequètics, ja fos per per tal de retre homenatge al fundador o per poder veure els seus fills i filles, cooperadors i amics de molts països on hi ha labor estable de l'Obra. 

La darrera "bogeria" que ha impulsat ha estat l'erecció de Saxuma Jerusalem, un multi espai on hi haurà acollida de peregrins per facilitar els mitjans necessaris per a poder viure amb intensitat el viatge als llocs sants, un centre d'espiritualitat i de congressos, obert a tothom qui vulgui per tal de renovar el seu encontre amb Jesucrist, un centre multimèdia per a visitants i guies turístics per tal d'il·lustrar l'herència cristiana de la fe i les seves arrels jueves i aprofundir en el mutu enteniment amb altres creences religioses… 

El nom de Saxum, que vol dir "pedra, roca", és en record del primer successor de Sant Josepmaria, el beat Álvaro del Portillo, ja que així l'anomenava el fundador per la seva solidesa i fidelitat. Saxum es troba a Quiriat-Yearim, el lloc on es va dipositar l'antiga Arca de l'Aliança i que vol dir "Llogaret del bosc" a 18 km de Jerusalem.

D. Fernando Ocáriz, vicari auxiliar i general de la Prelatura, sobre el que recau ara el govern ordinari mentre no s'escull el successor, va comentar:

A la pena por la marcha de un padre, se une el agradecimiento por el cariño y el buen ejemplo que nos ha dado en estos 22 años como prelado. Siento pena, es un sentimiento de orfandad, porque he estado 22 años muy cerca, continuamente, del Padre.
El pasado 3 de diciembre, fecha de su santo, Mons. Echevarría decía a las personas del Opus Dei que le acompañaban: “Quiero apoyarme en vosotros. Os necesito. Yo ya estoy de paso. La prelatura del Opus Dei está en vuestras manos. Sostened al prelado, sea quien sea”.
En sus últimos momentos, el prelado rezaba a la Virgen de Guadalupe. Quienes le acompañaban, le preguntaron: ¿Quiere que pongamos la imagen de la Virgen de Guadalupe a la vista? Y él respondió: “–No hace falta, aunque no vea el cuadro, la siento conmigo”.

Se trata de un momento de oración, de serenidad y de unidad.


Sant Josepmaria, el fundador de l'Opus Dei,
entre el primer i el segon successors
el beat Álvaro del Portillo i Mons. Javier Echevarría

diumenge, 4 de desembre del 2016

s'acosta el nadal

Fa uns dies he tornat de Noruega, on fa temps que hi vaig per motius familiars. Allà es comença a viure l’ambient nadalenc, com a la resta de països del nord, amb més anticipació que aquí. Fa més fred, ja neva, el dia s’ha escurçat molt... i els carrers s’omplen de lluminària i de cançons. Tot l’ambient és nadalenc des de fa dies… i això m’ha fet recordar un text d’Edith Stein*, de l’any 1931, i que porta per títol El misteri del Nadal. Comença amb el seu record d'aquest ambient fred i hivernal del seu país quan s’acostaven aquestes diades:
Arbre de Nadal
a
Aker Brigge,
Oslo
«Quan els dies són cada vegada més curts, quan en el curs d'un hivern normal cauen els primers flocs de neu, s'obren camí amb timidesa i humilitat els primers pensaments del Nadal. D'aquesta senzilla paraula emana una fascinació misteriosa a la qual molt difícilment pot sostreure’s un cor. També els qui professen una altra fe i els no creients, als quals res diu l'antic relat de l'Infant de Betlem, preparen la festa i procuren irradiar per tot arreu un raig d'alegria. Una festa d'amor i d'alegria: aquesta és l'estrella cap a la qual tots van en els primers mesos hivernals».
Continua recordant-nos que
«per un cristià la festa de Nadal té un altre gruix tal com ens ho anuncia l’Advent: ¡El Senyor s’acosta! ¡Adorem-lo! ¡Vine Senyor, no tardis! Sí, quan de nit els arbres de Nadal brillen i sonen les campanes de mitjanit, una nostàlgia no satisfeta ens impulsa vers una altra llum resplandent… I el Verb es feu carn. Aquest és el moment en el qual la nostra esperança queda satisfeta de felicitat».
Storgata, Oslo. 4 de la tarda.
Moltes llums il·luminen els carrrers
Nosaltres ara acabem d’encetar el temps d’Advent, aquest temps tant important que li dediquem quatre setmanes. Però... ¿som conscients del que representa aquest temps?, ¿sabem què vol dir i per què el celebrem?
Com moltes paraules del nostre idioma la paraula ve del llatí adventus que vol dir “presència”, “arribada”, “vinguda”. No és una paraula encunyada pel cristianisme, sinó que ja era utilitzada pels romans en l’àmbit profà per designar la primera visita d'un personatge –el rei, l'emperador o un funcionari– amb motiu de la seva presa de possessió.
Els cristians van adoptar el terme per expressar la seva relació amb Jesucrist. En dir adventus, els cristians afirmem, senzillament, que Déu és aquí, que el Senyor no s'ha retirat del món, que no ens ha deixat sols, encara que no el puguem veure ni tocar. I a nosaltres ens toca viure i recordar, any rera any, aquesta realitat tan fonamental. Això és el que celebrem en el temps d’Advent: el temps amb el qual hem de tenir el desig de preparar la vinguda del Senyor.
D’una manera molt bonica Edith Stein, en el seu escrit, ens visualitza i esbossa la imatge del Nadal:
Pessebre en una llibreria d'Oslo
«Un pessebre i el Nen de qui sentim el batec del seu cor. I la seva Mare i Josep… i els pastors… i els Mags…, representants dels que busquen des de tot arreu i des de tots els pobles. Davant del Nen en el pessebre els esperits es divideixen i apareix també la nit de l’enduriment del cor, de la incomprensible ceguesa dels escribes i Herodes. El Nen ens situa davant la decisió d’escollir entre la llum o les tenebres».
I continua amb aquesta preciosa imatge de la nostra filiació divina:
«Amb la seva encarnació Déu es va convertir en un fill dels homes perquè aquests poguessin convertir-se en fills de Déu. Si posem les nostres mans en les del Nen i diem que ¡sí! al seu ¡segueix-me!, caminarem donant la mà a Déu. Aquesta és la base de la llibertat i l'alegria del fill de DéuAixí tindrà lloc en nosaltres un autèntic canvi de mentalitat i no tindrem por que el camí que parteix de Betlem avanci, necessàriament, cap al Gòlgota, que es dirigeixi des del pessebre fins a la creu».
Si som capaços d'ampliar l'horitzó del nostre cor, de que la vida no depengui de les nostres seguretats i de no fer resistència quan el Senyor ve a canviar-la, sabrem viure i transmetre aquestes senzilles vivències als nostres familiars i amics, i de ben segur que els ajudarem a viure l’Advent i el Nadal amb una dimensió més bella i més gran.
*          *          *

*Edith Stein neix el 1891 al si d'una família jueva a Breslau, Alemanya (avui Wroclaw, Polònia). Petita d'onze germans, d'una elevada intel·ligència i cultura va ser deixebla de d'E. Husserl i M. Scheller i arribà a ser professora de filosofia. Deixà la pràctica jueva i es feu atea. Als 30 anys llegeix una biografia de Santa Teresa i es converteix. Als 40 anys entra al convent de carmelites de Colònia on professa amb el nom de Teresa Bernadeta de la Creu. El 1942, als 51 anys, és arrestada i deportada a Auswitch, amb el número 44.074, on és cremada. El 1998 el Papa Joan Pau II la va canonitzar i el 1999 la va nomenar co-patrona d'Europa.



dimarts, 25 d’octubre del 2016

la mort pot arribar a ser bonica…

Cementiri a la ciutat d'Oslo
És al centre de la ciutat, és un lloc que t'invita a la pregària i a la pau
 i on la gent també hi fa vida: les mares joves hi venen a passejar
amb els cotxets i la gent gran hi ve a prendre el sol
Cada any el mes de novembre tenim un record pels difunts, per  a totes aquelles persones que ens han precedit en aquesta vida i ja ens han deixat. Cada any les recordem i –si som creients– resem per a elles, per a totes aquelles que no coneixem però que tenen necessitat de les nostres oracions, per a aquelles que poden estar al Purgatori i esperen les nostres oracions per a ser-ne alliberades.
Aquesta és la tasca que ens toca fer als cristians i que l'Església ens recorda cada mes de novembre. I fer això vol dir tenir present la mort, aquest pas inexorable que tots hem de fer un dia o altre, més aviat o més tard, de jove o de gran. És un pas que tots hem de fer però que no sabem quan serà. Un pas que ens espanta. Un pas vers l’infinit. Però com deia Santa Teresa parlant de la mort d’un conegut seu: desde a ocho días vino la nueva como era muerto, o comenzando a vivir para siempre, para mejor decir.
Una estela vers l'infinit…
Fa uns dies vaig assistir al funeral d’una mare-àvia que ha mort relativament jove, després de lluitar contra la malaltia durant dos anys dia rera dia, mes rera mes. No va ser una mort sobtada sinó que la vam veure venir, poc a poc, ens adonàvem de com cada dia s’acostava. Marit, fills, néts, germans i altres parents vam anar vivint com s’escolava aquesta vida encara plena de ganes de viure. Nostre Senyor la volia per Ell i se la va endur.
Els dies previs a la mort, el mateix dia de la defunció, l’endemà al tanatori i el dia del funeral es respirava una serenor que no es veu sempre en aquestes ocasions. Va ser un exemple per a molta gent. Però el que ara jo us vull transmetre són les paraules que digué la seva filla un cop acabada la cerimònia i que a tots ens va deixar un regust de joia, de felicitat, de pau…
Transcric, sense cap més comentari, aquestes profundes paraules i us encoratjo que les mediteu. Jo les he llegit i rellegit i cada vegada que ho faig quedo…

Mai hauria pensat que la mort pogués arribar a ser bonica. És per això que em pregunto: ¿són les coses de la manera que pensem que són? Prestem massa atenció a l’enyor i a la tristesa i restem protagonisme a la pau i la serenor que deixa algú que estimes quan se’n va. Donem més importància al “mai més” que a l’alliberament absolut que l’altre està a punt d’experimentar.
Avui, us puc parlar de la plenitud d’haver-la acompanyat en tot el seu procés des del primer dia. La tranquil·litat d’haver-li dit tot el que li volia dir. El goig d’haver-li xiuxiuejat a cau d’orella coses que només ella i jo sabem. La joia d’haver estat amb el meu germà i el meu pare al seu costat. Donant-li la mà permanentment mentre els tres intentàvem que el seu trànsit fos plàcid. …i quina Pau que sento ara.
I també us puc parlar de l’experiència de la mort des de la bellesa. La bellesa d’un rostre que va perdent rigidesa i es prepara per abandonar-se a la immensitat. D’uns ulls que es tanquen per deixar-se endur per Déu. D’un pit que respira cada cop més lentament per llençar-se a l’eternitat, d’on, d’altra banda, mai se n’ha anat.
Èxtasi de Santa Teresa (1650)
Església de Santa Maria de la Victoria, Roma
Escultura en màrmol de Gian Lorenzo Bernini,
obra mestra de l'escultura barroca
La mare, va morir bella. Perquè va néixer bella. Com Santa Teresa, esculpida per Bernini. També ella haurà estat recompensada amb l’èxtasi. Així ho anunciava el seu cos al llit de mort. La mà li queia suaument. Entreoberta, no tenia forces per sostenir una petita creu que li vam posar al palmell. El cap l’inclinava lleugerament enrere pel coixí que la sostenia. La boca, es mig obria tímidament com una petita porta per on, al cap d’un poc temps, hi sortiria el darrer alè de vida en l’últim viatge cap al plaer absolut.
La mare m’ha ensenyat que la mort també pot ser bonica. Quin contrasentit per a molts. La mort, també pot ser bonica.
Al cap i a la fi, les coses no són com pensem que són. Sinó que són tot just a la inversa. Perquè morir no és morir, sinó néixer.
Tant pànic li tenim a la mort que no en parlem per superstició d’atraure-la. I com que ignorem que les coses són a la inversa de com pensem que són, no podem comprendre que, en realitat, parlar de la mort i preparar-se per quan ens arribi, és preparar-se per viure millor. Amb més intensitat. Amb més força. Amb més consciència. Amb més plenitud. …i quina plenitud que sento ara.
La mort d’un ésser estimat ens fa a tots més grans. I això no és un motiu de tristesa sinó d’alegria. Cal saber-la entendre, a la mort, com una de les millors instruccions que ens dóna la vida per créixer. Per perdre-li la por. La por que jo mateixa sentia.
Mare, gràcies a tu he nascut. Gràcies a la teva mort, m’he fet més gran.
La teva filla Pia

dijous, 6 d’octubre del 2016

persones 5 - sant ignasi de loiola lV: parís-venècia-roma


París
Quan Íñigo surt de la presó de Salamanca, veient tancades les portes de l’apostolat decideix abandonar Espanya i anar a París a continuar els estudis. Hi va sol, els seus amics el deixen i no l’acompanyaran. Arriba a París el mes de febrer de 1528 i s’hi passarà 7 anys. Ara en té 37, cap estudi i no té mitjans econòmics. Els dos primers anys els dedica a perfeccionar el llatí, al Collège Montaigu. Després es matricula a Filosofia al Collège Sainte Barbe, depenent de La Sorbona. Els estius dels anys 1529 i 1530 viatja a Bruixes i Anvers a veure els comerciants espanyols per tal que li donin almoines per a viure i així passa els anys amb aquests ajuts i els que li arribaven de Barcelona. El 1531 va a Londres i torna amb més diners que les altres vegades i així pot mantenir-se ell i ajudar a altres estudiants.
Continua estudiant Filosofia al Collège Sainte Barbe. Allí, a més d’estudiar, intensifica les converses espirituals i dóna els exercicis a dos estudiants que canvien totalment la seva vida, són Pierre Favre (Pedro Fabro), saboià, i Francisco Jasso de Javier (Francisco Javier), navarrès, que eren companys d’habitació. Això molesta al director i fa que Íñigo sigui assotat públicament i el delatat a la inquisició.  Se’l deixa lliure sense cap càrrec, el director li demana perdó públicament i continua els estudis al mateix Collège. El 1532 obté el gau de Batxiller, el 1533 el de Llicenciat i el 1534, als 43 anys, el de Magister. Un cop aconseguit aquest títol decideix estudiar Teologia i comença els estudis que farà durant un any i mig però no els acabarà.
Sembla ser que és en aquest moment, amb l’obtenció del títol de Magister, que decideix canviar-se el nom basc d’Íñigo, poc conegut en els ambients romans del Vaticà, pel llatí d’Ignatius per la devoció que tenia a Sant Ignasi d’Antioquia. Més endavant signarà Ignacio (Ignasi en català).
Als companys Fabro i Javier se’ls hi van ajuntar, el 1533, un grup de quatre que el seguiran per sempre més: el portuguès Simão Rodrigues i els castellans Diego Laínez, Alfonso Salmerón i Nicolás de Bobadilla. Ignasi els explica el que havia experimentat a Manresa i van començar a fer oració plegats, a parlar de la vida cristiana i del desig de cercar Déu. Enfortits per aquestes experiències espirituals decideixen fer-se sacerdots i anar a exercir a Jerusalem. Ignasi veu com va progressant  la formació cristiana dels seus companys: vesteixen com la gent del poble per no cridar l’atenció i els exercita en l’oració, en el dejuni, en la pobresa… i intensifica l’estudi, els exercicis espirituals i l’almoina.

15 agost 1534 - Chapelle du Martyrium: Pedro Fabro
presideix la Missa on els set companys 
segellen el "projecte"
El maig de 1534 Pedro Fabro s’ordena sacerdot (ja n’era estudiant quan es van conèixer) i el 15 d’agost els set companys segellen el seu “projecte” en una missa presidida per Pedro Fabro a la Chapelle du Martyrium, a Montmartre. Aquí fan els vots de pobresa, castedat i peregrinar a Jerusalem i, si això no fos possible, anar a Roma a oferir-se al Papa:
“a fin de que él los envíe a donde juzgue que será más favorable a la gloria de Dios y utilidad de las almas”.
Aquest pla el van renovar al mateix dia els dos anys següents. Després d’aquests vots s’incorporaren al grup tres amics de Pedro Fabro: el saboià Claudio Le Jay i els francesos Jean Codure i Paschase Broët.
La vida que duien a París no era de “rosetes”. Tots continuen amb els estudis però la calor, el fred, els estudis, l’apostolat, l’atenció als pobres, les persecucions, la presó, els judicis, l’haver de mendicar diners, la vida pobre que duien… fan que Íñigo emmalalteixi, la seva salut es ressenteix i els metges li aconsellen que torni a casa seva a prendre millors aires fins que es curi. Això fa que hagin de posposar el viatge a Jerusalem. A cavall, sol i en ple hivern, el mes de març del 1535 surt de París i arriba a Azpeitia el mes d’abril després de tretze anys de ser fora.
Venècia
El mes de juliol del mateix any, ja curat de la malaltia, surt d’Azpeitia i va a València per ambarcar cap a Venècia on s’havia de trobar amb els altres nou companys per fer el viatge a Jerusalem. Tot l’any 1536 se’l passa a Venècia estudiant teologia, fent apostolat i promovent els Exercicis mentre esperava l’arribada dels seus companys des de París. Viu de les almoines que li envien els amics de Barcelona i s’hospeda a casa del prior de la Trinitat. El 15 de novembre 1536 surten de París cap a Venècia els altres nou i hi  arriben el 8 de gener del 37, després d’un viatge de gairebé dos mesos, accidentat per les inclemències hivernals.
El mes de març tots, menys Ignasi, fan un viatge a Roma per demanar el permís al Papa per viatjar a Terra Santa i demanar llicències per ordenar-se sacerdots. Tornen a Venècia amb el permís per ordenar-se i el 24 juny de 1537 són ordenats sacerdots tots els altres excepte Alfonso Salmerón que era molt jove, tenia 22 anys. Ignasi ja en tenia 47. Entre el mes de setembre i octubre tots celebren la primera missa excepte Ignasi que la retarda amb el propòsit de preparar-se millor i celebrar-la a Betlem.
La guerra entre Venècia i l’Imperi Otomà fa que no surtin vaixells cap a Terra Santa per la qual cosa desisteixen del viatge i decideixen anar a Roma a posar-se a les ordes del Papa. Ja comencen a denominar-se entre ells “Compañía de Jesús” i al seu nom hi afegeixen les inicials S.J. (Societatis Jesu). El nom de Compañía el suggereix Ignasi pel seu esperit militar que, malgrat hagués deixat la milícia, l’esperit el duia a dintre. Poc abans de marxar de Venècia Ignasi és acusat de ser un fugitiu de la Inquisició d’Alcalà, de Salamanca i de París, així doncs es va instruir un procés contra ell però li van donar una sentència absolutòria.
Roma
El mes d’octubre de 1537 el grup decideix anar cap a Roma. Hi arriben el novembre i poc abans d’arribar a la capital, a La Storta, Ignasi té una visió trinitària que narra així l’Autobiografia:
“He visto a Cristo con su cruz a cuestas y a su lado al Padre Eterno que le decía a su Hijo: ’Quiero que tomes a éste como servidor tuyo’, y Jesús me dijo: ‘Yo quiero que tú nos sirvas’“.
Mentre Ignasi, Pedro Fabro i Diego Laínez es queden a Roma per preparar la visita amb el Papa els altres companys van, en parelles, als pobles universitaris del voltant a fer apostolat. Els tres de Roma, també fan apostolat i Ignasi dóna tandes d’exercicis. Una vegada més persones influents de Roma escampen rumors –que han iniciat un frare i un laic a qui se li havia negat l’admissió– contra la seva vida i doctrina i repetint que són fugitius processats en altres ciutats per la Inquisició. Això va fer que alguns fidels se’ls apartessin i temien que si prosperaven les calumnies no podrien dur a terme el projecte que anaven madurant. Ignasi força que hi hagi un procés formal i una sentència. El mes de novembre de 1538 el governador de Roma dicta una sentència favorable i s’acaba, de moment, un altre malson.
La nit de Nadal d’aquell any, davant la impossibilitat de viatjar a Betlem, Ignasi oficiarà la seva primera missa, per la que tant es va preparar, a Roma, en una capella de la basílica de Santa Maria Maggiore.
Per fi van aconseguir ser rebuts pel Papa Pau III. Li van explicar les seves intencions i se li ofereixen per a qualsevol missió que els confiï. Sent de països tan diferents pensen que "més val que ens mantinguem de tal manera units i lligats en un sol cos, que cap separació física, per gran que sigui, ens pugui separar" i per això decideixen formar un nou orde religiós. La primera "Fórmula de l'Institut" és sotmesa a la consideració del Papa i el 27 setembre de 1540 signa el document d'aprovació.
En 1541 Ignasi fixa la seva residència en una vella casa situada al centre de Roma enfront d'una capella dedicada a la Santa Maria de la Strada. La Companyia de Jesús rep la responsabilitat de la parròquia, i Ignasi s'instal·la en unes petites dependències properes al presbiteri. El seu principal treball allí va ser la redacció de les Constitucions de la Companyia de Jesús, la qual cosa va fer fins a la seva mort. En aquesta redacció sempre va incorporar les observacions dels seus companys i les noves experiències.
Aquest mateix any de 1541 Ignasi, contra la seva voluntat –i després d’haver rebutjat per dues vegades el vot unànim dels seus companys– va ser elegit Prepòsit General i ho serà durant quinze anys, fins la seva mort. El 31 juliol 1548 el Papa Pau III aprova i recomana el Llibre dels Exercicis Espirituals. La salut d’Ignasi es va ressentir tota la vida de les aspres penitències practicades després de la seva conversió. Va morir en la matinada del 31 juliol 1556 a Roma. Va ser beatificat el 27 juliol de 1609 i canonitzat per Gregori XV el 12 març 1622.
El seu cos va ser sepultat a la petita església de Santa Maria de la Strada i, després de successives translacions, actualment està dipositat en altar dedicat a ell a l'Església del Gesù, a Roma. Beatificat el 27 juliol 1609 va ser canonitzat per Gregori XV el 12 març 1622 juntament amb Francesc Xavier, Teresa de Jesús, Isidre Llaurador i Felip Neri. El 1922 Pius XI el va nomenar patró dels Exercicis Espirituals.
*           *           *
Sant Ignasi va ser, a un mateix temps, un incansable home d'acció i un fervent contemplatiu que va experimentar especials comunicacions divines. El seu més noble ideal va ser promoure la major glòria de Déu per tots els mitjans al seu abast. La seva unió amb Déu  adquiria el to més elevat en la celebració de la Missa. A vegades no podia celebrar-la per la debilitat de la seva salut, a la qual perjudicaven tan fortes emocions. Dedicava temps a l’oració i recomanava als altres l’exercici de buscar Déu en totes les coses.
Com a home de govern, va dirigir als seus súbdits amb prudència i discreció. Estimava tots amb amor de pare, i tots se sentien estimats per ell. Va posar un accent especial en la virtut de l'obediència, tant com a exercici de virtut, com per a ser instrument de cohesió i eficàcia en la tasca apostòlica.
Sant Ignasi va ser "contemplatiu en l'acció". Així el va definir el seu íntim amic mallorquí Jeroni Nadal, aquell del qui Sant Ignasi deia que “s’en fiava més que d’ell mateix”.