significat d'un jubileu

Pelegrins a Roma

Què és un jubileu?

Un jubileu és una celebració que es fa en  les esglésies cristianes d'arreu del món i que commemora un any de significacions particulars. Té el seu origen en el poble jueu i el cristianisme ho rememora quan Jesús, a l'inici del seu ministeri públic, a la sinagoga de Natzaret, després de la lectura del passatge d'Isaïes −L'esperit del Senyor és sobre meu, perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar el missatge joiós als desventurats, a anunciar als captius la llibertat i als cecs el recobrament de la vista; a posar en llibertat els oprimits, i a proclamar un any de gràcia de part del Senyor− anuncia la seva missió: "Avui s'ha complert aquesta escriptura que acabeu de sentir", així declara que "ell mateix és el compliment de l'any de gràcia del Senyor".

En el jubileu cristià l'any de gràcia ho serà pel perdó de tots els pecats comesos i per a l'alliberament de la pena que s'hagués de purgar al purgatori.

Origen del jubileu

 El shofar, el corn que anunciava el jubileu

Per als jueus el jubileu −el Jobel− era un temps de dotze mesos de duració en el que s'alliberaven els esclaus, la terra descansava, es perdonaven els deutes i les propietats retornaven al seus amos originals. 

El poble jueu per anunciar l'inici de certes festes sagrades −com el Yom Kipur, el Dia de l'Expiació− feia sonar el shofar, una banya buida de boc per recordar la fe d'Abraham quan no va eludir sacrificar el seu fill Isaac i va veure un boc atrapat amb les seves banyes en un arbust: era el senyal pel que Déu havia apreciat la seva obediència. 

El so d'aquest instrument recorda al poble jueu que en el jubileu hi ha un missatge social molt important que fa referència a l'actualitat i als temes de l'equitat social i la protecció de la creació de què l'home i la dona són custodis. La terra no ens pertany, ens ha estat regalada, pertany al Senyor que decideix com donar-la, quant donar-la i amb justícia. Si hi ha iniquitat entre els éssers humans, aquesta iniquitat s'ha de corregir sistemàtica i periòdicament per tal que tots tinguin la oportunitat de tornar a començar.

 

Els primers jubileus

Aquests itineraris de gràcia tenen el seu origen a l'època medieval. Al segle IX hi va haver qui va descobrir, a l'antic regne d'Astúries, unes restes humanes que va atribuir a l'apòstol Jaume el Major i així va començar un centre de pelegrinatge pel nord de la Península Ibèrica cap a Campus Stellæ que es va estendre per tota Europa. Va ser el tercer gran camí de pelegrinatge després de Terra Santa i Roma. Al 1122 el Papa Calixt II va instaurar l'Any Sant Jacobeu cada 25 de juliol que fos diumenge, cosa que va fer que es multipliquessin els pelegrinatges a Santiago. Al 1216 sant Francesc va obtenir del Papa Honori III la Indulgència de la Porciúncula una "indulgència plenària de tots els pecats per als qui, confessats i penedits, vinguessin al lloc de Santa Maria dels Àngels el primer dia d´agost". 

Al 1294 el Papa Celestí V establí un jubileu especial per a les persones que, "veritablement penedits i confessats, els dies 28 i 29 d'agost vagin en pelegrinatge a la Basílica de Santa Maria di Collemaggio, a L'Aquila". Però aquests eren, digem-ne, jubileus "particulars", no universals.

Bonifaci VIII

Al 1300 Bonifaci VIII instaura el jubileu d'una manera periòdica. Va preveure que es fes cada 100 anys però mai va ser així. El 1350 ja es va celebrar el segon i després es van anar celebrant segons les èpoques. Actualment els ordinaris se celebren cada 25 anys però se'n poden convocar d'altres quan l'Església cregui convenient, com per exemple el que es podrà celebrar el 2033 amb motiu dels dos mil anys de la Redempció.

 

El primer jubileu ordinari

Cada canvi de segle provoca pors, esperances, expectatives, expectació pel que pugui passar a l'inici del nou segle. A la vegada hi ha un desig de canvi, un desig de renovar-se, de purificar-se, de començar de zero. El 1300, a les portes del pas d'un segle al següent, fa sorgir entre la gent la idea que el Papa podria concedir una indulgència plenària.

La nit de l'1 de gener de 1300 pels carrers de Roma se sent un brunzit cada cop més fort doncs hi ha molta gent que corre, que camina ràpid: homes i dones van corrent a la Basílica de Sant Pere animats per l'esperança de demanar al Papa una indulgència plenària. Bonifaci VIII, el Papa d'aleshores, comprèn l'expectativa del fervor popular que requeria una indulgència plenària i transforma aquest sentiment emotiu en un instrument veritablement canònic: anuncia el Jubileu, el primer any sant de l'època cristiana, és l'inventor del primer jubileu que reinterpreta, en sentit espiritual, el jubileu dels jueus. És un recordatori per reflexionar sobre la pròpia vida i per millorar.

Butlla del primer jubileu

Aquest primer Jubileu ordinari cristià, va tenir lloc des del 22 de febrer del 1300 fins a principis de l'any següent. Va ser una gran obra espiritual i eclesial que testimonià la capacitat d´haver sabut acollir les expectatives populars i d´haver proporcionat un instrument que convergí en el Jubileu. 

Els habitants de Roma podien guanyar la indulgència plenària "visitant la basílica de Sant Pere i la de Sant Pau durant trenta dies, amb reverència, penedits i confessats i, si eren pelegrins o estrangers, durant quinze dies". Això va fer que la promulgació del Jubileu mobilitzés un pelegrinatge massiu cap a Roma: gent a peu, amb carros o a cavall van envair la ciutat eterna durant tot l'any. Va ser un itinerari de gràcia animat per l'espiritualitat popular.

Homes i dones de totes les edats, a totes hores i en totes les estacions de l'any caminaven penedits esperant els fruits de la conversió. Hi havia tanta gent que el pont de Castel Sant'Angelo es va haver d'habilitar en dues direccions: una d'anada a Sant Pere i una altra de tornada.

Hi ha un testimoni d'excepció en aquest jubileu: Dante Alighieri. Ell hi va anar i així reflecteix aquest anar i venir pel pont com l'anar i venir dels condemnats de l'infern:

Com els romans, per mor de les gentades, 

en l'any del Jubileu, fan caminar

sobre el pont seguint cues ordenades,

i els d'una banda tots solen mirar

vers el castell, i van cap a Sant Pere, 

i els altres miren vers el món Jordà… 

Dante ens diu que el viatge de la Comedia passa perquè ell, com molta gent, a la meitat de la seva vida perd el camí, es troba "al mig d'una selva obscura" i en vol sortir. Ell, amb trenta-cinc anys, sent l'afany de sortir de la selva selvaggia, de la vida de pecat que portava. Aquesta "estada" va durar una setmana, la Setmana Santa del primer jubileu de l'Església, del 8 al 14 d'abril de 1300. El poeta comença a baixar a l'Infern el divendres sant i inicia l'ascensió al Paradís a l'alba del diumenge. Després d'aquesta "estada a l'altra vida" torna i ens explica el que li va passar:

Al bell mig del camí de la nostra vida,

vaig retrobar-me en una selva obscura,

del dreturer vial la passa eixida.

Ai, dir com era serà feina dura,

tot aquell bosc salvatge, i aspre, i fort,

que al pensament renova la paüra…

 

El Jubileu ordinari de l'esperança 2025: L'esperança no defrauda

El Papa Francesc ha convocat el jubileu ordinari per a l'any 2025 −Spes non confundit− i en la convocatòria ens recorda que si bé la imprevisió del futur fa sorgir sentiments contraposats, aquest jubileu ha de ser per a tots ocasió de revifar l'esperança i la paciència. Hem de contemplar la Creació amb sorpresa, amb la paciència del discórrer de les estacions, de la vida i desenvolupament dels animals… 

El pelegrinatge és fonamental en el moviment jubilar: afavoreix el valor del silenci, de l'esforç, d'allò que és essencial. Per aquest jubileu el Papa ens recorda que els signes dels temps els hem de transformar en signes d'esperança:

la pau al món; el desig dels joves de transmetre la vida amb una maternitat i paternitat responsables; l'alegria de viure, perquè l'ésser humà no es pot conformar en sobreviure; el respecte als presos, que se'ls permeti tornar a començar; l'abolició de la pena de mort; els malalts, que se'ls pugui alleujar el patiment; els joves, que no es deixin il·lusionar per les drogues, la delinqüència i per allò que és efímer; pels emigrants, exiliats, desplaçats i refugiats que han de fugir per evitar guerres, violències i discriminacions; pels ancians, àvies i avis, que no se sentin sols i abandonats; pels pobres, sense habitatge ni menjar; els béns de la terra, que no siguin per uns quants privilegiats; que les nacions riques condonin els deutes dels països que mai els podran pagar…

 

I les indulgències, què són?

El pecat de l'home, tant si és de paraula, obra o pensament, és el seu allunyament a de la voluntat de Déu. Des d'Adam fins avui hi ha una rebel·lió i una desobediència a la voluntat de Déu per la que l'home, amb el seu orgull, vol voler determinar allò que és bo i allò que és dolent i arribar a 'ser com Déu'. Aquesta rebel·lió la va superar Crist per nosaltres amb la seva passió, mort i resurrecció. Crist ens perdona els pecats en el sagrament de la Reconciliació, però no les penes temporals que es deriven d'ell, com l'haver de passar pel purgatori un temps abans d'entrar a la glòria del cel. Una indulgència ni perdona els pecats, ni és una assegurança per no pecar més. ¿Doncs què és? El Catecisme ens diu que:

La indulgència és la remissió, davant de Déu, de la pena temporal merescuda pels pecats ja perdonats que tot fidel pot lucrar, per a ell mateix o aplicar pels difunts. 

En la convocatòria del jubileu el Papa Francesc ens recorda que la indulgència:

permet descobrir com d'il·limitada és la misericòrdia de Déu. No sense raó a l'antiguitat el terme «misericòrdia» era intercanviable amb el d'«indulgència», precisament perquè pretén expressar la plenitud del perdó de Déu que no coneix límits. La Indulgència és aleshores, una gràcia jubilar.

El pecat ens "deixa unes marques exteriors i interiors", un aferrament desordenat a les criatures que hem de purificar, ja sigui aquí a baix, ja sigui després de la mort al Purgatori. Aquests "efectes residuals del pecat" són remoguts, per la gràcia de Crist, per la indulgència.

L'esperança troba en la Mare de Déu el seu testimoniatge més alt:

és un do de gràcia, i en el seu cor ressonaven les paraules de Simó al temple: "Aquest nen serà causa que molts caiguin o s'aixequin a Israel". Tota la seva vida de dolor la convertia en la nostra Mare, Mare d'esperança, Stella maris, esperança en els moments de borrasques de la nostra vida que ens auxilia, ens sosté i ens invita a confiar i seguir esperant. L'esperança és com una àncora a la que aferrem per no perdre el refugi en el Senyor.

 

Com lucrar les indulgències?

Les indulgències es podran lucrar, fent les activitats previstes, a: Roma, Terra Santa, Catedrals i esglésies indicades pels bisbes. Les persones que per motius greus no puguin fer el pelegrinatge a cap dels llocs indicats, podran guanyar les indulgències si, veritablement penedits, segueixen algun acte jubilar a través dels mitjans de comunicació.

També es podran lucrar si, amb ànim devot participen en:

Missions populars, exercicis espirituals, trobades de formació sobre textos del Concili o del Catecisme. I també de manera peculiar redescobrint les Obres de Misericòrdia corporals: donar de menjar al qui te fam, donar de beure a qui té set, vestir el despullat, acollir el foraster, assistir el malalt, visitar qui és a la presó, enterrar els difunts…; i espirituals: aconsellar a qui ho necessiti, ensenyar al qui no sap, corregir al qui s'equivoca, consolar el trist, perdonar les ofenses, patir amb paciència les persones molestes, pregar Déu pels vius i pels difunts…

Totes aquelles persones que vagin a visitar, seguint les condicions espirituals, sagramentals i d'oració, al germans que es trobin en alguna d'aquestes necessitats, també podran aconseguir la indulgència plenària. Podran repetir aquestes visites durant tot l'Any Sant.

De la mateixa manera es podran lucrar les indulgències: 

mitjançant iniciatives que ajudin l'esperit penitencial. Redescobrir el valor penitencial del divendres: abstenint-se, en esperit de penitència, almenys durant un dia, de distraccions banals (reals, virtuals, induïdes pels mitjans de comunicació o xarxes socials); de consums superflus (dejunant o practicant l'abstinència); atorgant diners als pobres; sostenint obres de caràcter religiós o social (a favor de la defensa, protecció i qualitat de la vida, de la infància abandonada, de la joventut en dificultat, dels ancians necessitats o sols, dels emigrants); dedicant una part adequada del propi temps lliure a activitats de voluntariat, (d'interès per a la comunitat o altres formes similars de compromís personal).

Dante mostrant la Comedia: infern, purgatori
i glòria. Al fons Florència.

 

persones 5 - sant ignasi de loiola lV: parís-venècia-roma

París

Quan Íñigo surt de la presó de Salamanca, veient tancades les portes de l’apostolat decideix abandonar Espanya i anar a París a continuar els estudis. Hi va sol, els seus amics el deixen i no l’acompanyaran. Arriba a París el mes de febrer de 1528 i s’hi passarà 7 anys. Ara en té 37, cap estudi i no té mitjans econòmics. Els dos primers anys els dedica a perfeccionar el llatí, al Collège Montaigu. Després es matricula a Filosofia al Collège Sainte Barbe, depenent de La Sorbona. Els estius dels anys 1529 i 1530 viatja a Bruixes i Anvers a veure els comerciants espanyols per tal que li donin almoines per a viure i així passa els anys amb aquests ajuts i els que li arribaven de Barcelona. El 1531 va a Londres i torna amb més diners que les altres vegades i així pot mantenir-se ell i ajudar a altres estudiants.

Continua estudiant Filosofia al Collège Sainte Barbe. Allí, a més d’estudiar, intensifica les converses espirituals i dóna els exercicis a dos estudiants que canvien totalment la seva vida, són Pierre Favre (Pedro Fabro), saboià, i Francisco Jasso de Javier (Francisco Javier), navarrès, que eren companys d’habitació. Això molesta al director i fa que Íñigo sigui assotat públicament i el delatat a la inquisició.  Se’l deixa lliure sense cap càrrec, el director li demana perdó públicament i continua els estudis al mateix Collège. El 1532 obté el gau de Batxiller, el 1533 el de Llicenciat i el 1534, als 43 anys, el de Magister. Un cop aconseguit aquest títol decideix estudiar Teologia i comença els estudis que farà durant un any i mig però no els acabarà.

Sembla ser que és en aquest moment, amb l’obtenció del títol de Magister, que decideix canviar-se el nom basc d’Íñigo, poc conegut en els ambients romans del Vaticà, pel llatí d’Ignatius per la devoció que tenia a Sant Ignasi d’Antioquia. Més endavant signarà Ignacio (Ignasi en català).

Als companys Fabro i Javier se’ls hi van ajuntar, el 1533, un grup de quatre que el seguiran per sempre més: el portuguès Simão Rodrigues i els castellans Diego Laínez, Alfonso Salmerón i Nicolás de Bobadilla. Ignasi els explica el que havia experimentat a Manresa i van començar a fer oració plegats, a parlar de la vida cristiana i del desig de cercar Déu. Enfortits per aquestes experiències espirituals decideixen fer-se sacerdots i anar a exercir a Jerusalem. Ignasi veu com va progressant  la formació cristiana dels seus companys: vesteixen com la gent del poble per no cridar l’atenció i els exercita en l’oració, en el dejuni, en la pobresa… i intensifica l’estudi, els exercicis espirituals i l’almoina.

15 agost 1534 - Chapelle du Martyrium: Pedro Fabro
presideix la Missa on els set companys segellen el "projecte"

El maig de 1534 Pedro Fabro s’ordena sacerdot (ja n’era estudiant quan es van conèixer) i el 15 d’agost els set companys segellen el seu “projecte” en una missa presidida per Pedro Fabro a la Chapelle du Martyrium, a Montmartre. Aquí fan els vots de pobresa, castedat i peregrinar a Jerusalem i, si això no fos possible, anar a Roma a oferir-se al Papa:

“a fin de que él los envíe a donde juzgue que será más favorable a la gloria de Dios y utilidad de las almas”.

Aquest pla el van renovar al mateix dia els dos anys següents. Després d’aquests vots s’incorporaren al grup tres amics de Pedro Fabro: el saboià Claudio Le Jay i els francesos Jean Codure i Paschase Broët.

La vida que duien a París no era de “rosetes”. Tots continuen amb els estudis però la calor, el fred, els estudis, l’apostolat, l’atenció als pobres, les persecucions, la presó, els judicis, l’haver de mendicar diners, la vida pobre que duien… fan que Íñigo emmalalteixi, la seva salut es ressenteix i els metges li aconsellen que torni a casa seva a prendre millors aires fins que es curi. Això fa que hagin de posposar el viatge a Jerusalem. A cavall, sol i en ple hivern, el mes de març del 1535 surt de París i arriba a Azpeitia el mes d’abril després de tretze anys de ser fora.

Venècia

El mes de juliol del mateix any, ja curat de la malaltia, surt d’Azpeitia i va a València per ambarcar cap a Venècia on s’havia de trobar amb els altres nou companys per fer el viatge a Jerusalem. Tot l’any 1536 se’l passa a Venècia estudiant teologia, fent apostolat i promovent els Exercicis mentre esperava l’arribada dels seus companys des de París. Viu de les almoines que li envien els amics de Barcelona i s’hospeda a casa del prior de la Trinitat. El 15 de novembre 1536 surten de París cap a Venècia els altres nou i hi  arriben el 8 de gener del 37, després d’un viatge de gairebé dos mesos, accidentat per les inclemències hivernals.

El mes de març tots, menys Ignasi, fan un viatge a Roma per demanar el permís al Papa per viatjar a Terra Santa i demanar llicències per ordenar-se sacerdots. Tornen a Venècia amb el permís per ordenar-se i el 24 juny de 1537 són ordenats sacerdots tots els altres excepte Alfonso Salmerón que era molt jove, tenia 22 anys. Ignasi ja en tenia 47. Entre el mes de setembre i octubre tots celebren la primera missa excepte Ignasi que la retarda amb el propòsit de preparar-se millor i celebrar-la a Betlem.

La guerra entre Venècia i l’Imperi Otomà fa que no surtin vaixells cap a Terra Santa per la qual cosa desisteixen del viatge i decideixen anar a Roma a posar-se a les ordes del Papa. Ja comencen a denominar-se entre ells “Compañía de Jesús” i al seu nom hi afegeixen les inicials S.J. (Societatis Jesu). El nom de Compañía el suggereix Ignasi pel seu esperit militar que, malgrat hagués deixat la milícia, l’esperit el duia a dintre. Poc abans de marxar de Venècia Ignasi és acusat de ser un fugitiu de la Inquisició d’Alcalà, de Salamanca i de París, així doncs es va instruir un procés contra ell però li van donar una sentència absolutòria.

Roma

El mes d’octubre de 1537 el grup decideix anar cap a Roma. Hi arriben el novembre i poc abans d’arribar a la capital, a La Storta, Ignasi té una visió trinitària que narra així l’Autobiografia:

“He visto a Cristo con su cruz a cuestas y a su lado al Padre Eterno que le decía a su Hijo: ’Quiero que tomes a éste como servidor tuyo’, y Jesús me dijo: ‘Yo quiero que tú nos sirvas’“.

Mentre Ignasi, Pedro Fabro i Diego Laínez es queden a Roma per preparar la visita amb el Papa els altres companys van, en parelles, als pobles universitaris del voltant a fer apostolat. Els tres de Roma, també fan apostolat i Ignasi dóna tandes d’exercicis. Una vegada més persones influents de Roma escampen rumors –que han iniciat un frare i un laic a qui se li havia negat l’admissió– contra la seva vida i doctrina i repetint que són fugitius processats en altres ciutats per la Inquisició. Això va fer que alguns fidels se’ls apartessin i temien que si prosperaven les calumnies no podrien dur a terme el projecte que anaven madurant. Ignasi força que hi hagi un procés formal i una sentència. El mes de novembre de 1538 el governador de Roma dicta una sentència favorable i s’acaba, de moment, un altre malson.

La nit de Nadal d’aquell any, davant la impossibilitat de viatjar a Betlem, Ignasi oficiarà la seva primera missa, per la que tant es va preparar, a Roma, en una capella de la basílica de Santa Maria Maggiore.

Per fi van aconseguir ser rebuts pel Papa Pau III. Li van explicar les seves intencions i se li ofereixen per a qualsevol missió que els confiï. Sent de països tan diferents pensen que "més val que ens mantinguem de tal manera units i lligats en un sol cos, que cap separació física, per gran que sigui, ens pugui separar" i per això decideixen formar un nou orde religiós. La primera "Fórmula de l'Institut" és sotmesa a la consideració del Papa i el 27 setembre de 1540 signa el document d'aprovació.

En 1541 Ignasi fixa la seva residència en una vella casa situada al centre de Roma enfront d'una capella dedicada a la Santa Maria de la Strada. La Companyia de Jesús rep la responsabilitat de la parròquia, i Ignasi s'instal·la en unes petites dependències properes al presbiteri. El seu principal treball allí va ser la redacció de les Constitucions de la Companyia de Jesús, la qual cosa va fer fins a la seva mort. En aquesta redacció sempre va incorporar les observacions dels seus companys i les noves experiències.

Aquest mateix any de 1541 Ignasi, contra la seva voluntat –i després d’haver rebutjat per dues vegades el vot unànim dels seus companys– va ser elegit Prepòsit General i ho serà durant quinze anys, fins la seva mort. El 31 juliol 1548 el Papa Pau III aprova i recomana el Llibre dels Exercicis Espirituals. La salut d’Ignasi es va ressentir tota la vida de les aspres penitències practicades després de la seva conversió. Va morir en la matinada del 31 juliol 1556 a Roma. Va ser beatificat el 27 juliol de 1609 i canonitzat per Gregori XV el 12 març 1622.

El seu cos va ser sepultat a la petita església de Santa Maria de la Strada i, després de successives translacions, actualment està dipositat en altar dedicat a ell a l'Església del Gesù, a Roma. Beatificat el 27 juliol 1609 va ser canonitzat per Gregori XV el 12 març 1622 juntament amb Francesc Xavier, Teresa de Jesús, Isidre Llaurador i Felip Neri. El 1922 Pius XI el va nomenar patró dels Exercicis Espirituals.

*           *           *

Sant Ignasi va ser, a un mateix temps, un incansable home d'acció i un fervent contemplatiu que va experimentar especials comunicacions divines. El seu més noble ideal va ser promoure la major glòria de Déu per tots els mitjans al seu abast. La seva unió amb Déu  adquiria el to més elevat en la celebració de la Missa. A vegades no podia celebrar-la per la debilitat de la seva salut, a la qual perjudicaven tan fortes emocions. Dedicava temps a l’oració i recomanava als altres l’exercici de buscar Déu en totes les coses.

Com a home de govern, va dirigir als seus súbdits amb prudència i discreció. Estimava tots amb amor de pare, i tots se sentien estimats per ell. Va posar un accent especial en la virtut de l'obediència, tant com a exercici de virtut, com per a ser instrument de cohesió i eficàcia en la tasca apostòlica.

Sant Ignasi va ser "contemplatiu en l'acció". Així el va definir el seu íntim amic mallorquí Jeroni Nadal, aquell del qui Sant Ignasi deia que “s’en fiava més que d’ell mateix”.

persones 5 - sant ignasi de loiola lll: manresa

Tres ciutats van marcar profundament la vida de Sant Ignasi: Manresa, París i Roma. A Manresa, el 1522, va tenir un “rapte espiritual” i una “exímia il·lustració” que li van marcar el camí. I hi va escriure el Llibre dels Exercicis Espirituals. A París, Íñigo i els seus companys, el 1535, feren la prometença a Montmartre. A Roma, el Papa Pau III va aprovar la Companyia el 1540.

Manresa

Entrada actual a Manresa un capvespre
A primer terme el Pont Vell, a l'esquerra La Seu i a la dreta La Cova de Sant Ignasi

Hi ha tanta informació sobre Sant Ignasi i Manresa que és impossible reproduir-la tota aquí. Qui tingui interès en coneixer més dades que kliki aquests dos enllaços i hi trobarà una informació exhaustiva.

http://arquitecturamedieval-jespi.blogspot.com.es/2011/10/ignasi-de-loyola-manresa.html

http://arquitecturamedieval-jespi.blogspot.com.es/2014/04/ignasi-de-loiola-ribadeneira-i-creixell.html

*          *           *         

Íñigo surt de Montserrat i arriba a Manresa el 25 de març de 1522. A Manresa hi havia convents de carmelites, de dominics, de clarisses i del císter. La basílica de la Seu era –és!–  l’emblema de la ciutat. En aquest entorn visqué Íñigo gairebé un any. Per accedir a la ciutat havia de creuar el Pont Vell i allà mateix hi havia una creu de terme i l’ermita de la Mare de Déu de la Guia, patrona dels viatgers. Segons la tradició en aquest punt Íñigo va tenir una aparició de la  Mare de Déu que el va encoratjar a continuar la vida penitent que havia iniciat a Loiola i Montserrat. La Guia va ser un punt de devoció freqüentat per Íñigo.

L’arribada a Manresa la va fer acompanyat d’una dona, Agnès Pascual, i del seu fill que es van trobar abans d’arribar a la ciutat. Ella l’adreçà a l’Hospital de Santa Llúcia per tal que es pogués refer de la ferida i descansar. Els hospitals d’abans no eren centres sanitaris com els entenem avui, eren llocs d’acolliment i aixopluc de pelegrins, forasters, indigents, rodamóns, malalts mentals, nens orfes… En aquest ambient vivia Íñigo: menjava poc, alimentava els pobres, tenia cura dels malalts i pelegrinava per tota la ciutat… mentre cercava un lloc per estar sol.

La precària salut d’Íñigo va fer que l’estada a Manresa fos possible gràcies a l’ajut de diferents famílies i dones devotes –conegudes com Íñigues– que el van acollir i auxiliar mentre feia vida de penitent i quan estava malalt. L’Hospital no li permetia a Íñigo la solitud que cercava. Va estar uns dies al convent dels dominics, però aquí només s’hi va estar cinc dies, encara que hi tornà un parell de temporades i «s’estava en una cambra on seguia fent les set hores d’oració agenollat, llevant-se sempre a mitja nit, i tots els altres exercicis esmentats».

Íñigo atès per la família Amigant: Andreu, Àngela,
la seva muller, dos fills seus i tres Íñigues:
Brianda, Miquela i Agnès

Després provà als baixos d’una casa al carrer de Sobrerroca, a casa de Miquela Canyelles, on dormia a l’entrada, a tocar de l’escala. Tampoc va ser un lloc que el satisfés. Una altra família que el va acollir en dos moments que va estar malalt va ser la família Amigant, que acostumava acollir malalts i cuidar-los fins que es posaven bons en un espai que anomenaven l’Hospitalet, prop de l’antiga església del Carme. La matriarca de la família, Àngela Seguí el va ajudar en repetides ocasions.

"La Coveta", balma on Íñigo es resguardava per estar
sol i on va començar a escriure els Exercicis
Espirituals. Avui es troba dintre el Santuari i és la
Capella del Santíssim.

El lloc adequat per estar sol i meditar el va trobar en una balma situada sota l’ermita de Sant Bartomeu, a tocar del Pont Vell, de cara el riu Cardener, resguardada del vent fred del nord, amagada entre esbarzers i des d’on veia la santa muntanya de Montserrat, on va començar el seu desprendiment. Aquesta cova no fou un lloc permanent d’estada, però sí que hi va trobar la soledat que cercava per fer oració i penitència. Avui es poden veure unes creus, suposadament gravades a la pedra pel propi Íñigo, en el lloc on pregava i on va començar a escriure els Exercicis Espirituals.

Íñigo  sortia d’aquí per anar a veure persones que li podien donar consell i atenció espiritual. Així ho feu amb Joan Bocotavi, canonge de la basílica de La Seu, «home que li digué un dia que escrivís tot el que podia recordar»; amb Galceran Perelló, pare dominic, i amb Alfonso de Agurreta, prior del monestir cistercenc de Sant Pau, «home molt espiritual». Altres llocs de pregària eren les ermites, les esglésies, les creus de terme les imatges de la Verge que hi havia pels camins…

Enecus era el nom basc del qual,
amb el temps, va derivar Íñigo

Íñigo portava a sobre una creu de fusta amb una inscripció llatina que deia: Eneco de Loiola portava aquesta creu. 1522. Aquesta relíquia es va descobrir el 1710 a l’església de Sant Domènec. Més tard es va guardar al convent de Santa Clara i durant les desgràcies del juliol de 1936 va desaparèixer.

A la primeria la seva imatge de captaire, que demanava almoina i un tros de pa per a ell i per als de l’hospital, d’home deixat, brut, desgrenyat, mal calçat i amb un sac per capa li va valdre el malnom de “l’home del sac”. La gent se’l treia de sobre, li feien la riota, els nens li tiraven pedres… Però ell no s’immutava: l’antic militar només obre els llavis per beneir Déu. Amb el temps es va calmar aquesta tempesta i la seva vida de penitent no escapava als ulls de la gent que es va adonar que tenia un cor que estimava: els seus parracs de captaire amagaven un cor misericordiós ja que dedicava hores a visitar i atendre malalts, servia als pobres de l’hospital en allò més repugnant, ensenyava catecisme als nens… i del despreci arribaren a l’admiració. L”home del sac” no era un captaire com els altres, ni un dement, sinó un home de virtut, un sant. Qui el va titllar d’hipòcrita, mentider i farsant ara se li agenollava als peus.

La seva estada a Manresa pot dividir-se en tres períodes: un primer període –des que va arribar el 25 de març de 1522 fins mitjans de juliol–de calma, gairebé en un mateix estat interior; un segon –que durà fins el mes d’octubre– de malalties i terribles lluites interiors, dubtes i escrúpols sobre coses passades; i un tercer –des d’octubre de 1522 fins el febrer de 1523 que va marxar– de llums, consolacions i il·lustracions divines, que van tenir per objecte el misteri de l'Eucaristia i la Santíssima Trinitat. En aquest periode és quan té el Rapte i l’Exímia il·lustració.

Capella de l'Hospital de Santa Llúcia
on Íñigo va tenir el Rapte.
El juliol del 36 va ser cremada.

El 13 de desembre de 1522, a l’hospital de Santa Llúcia, mentre era a la capella, va sofrir un “rapte espiritual” i va estar vuit dies i vuit nits, fins el 21 de desembre, immóbil a terra. Sembla ser que aquí va rebre la revelació de la futura orde. La capella se la va conèixer com la “Capella del Rapte”.  Per efecte d'aquestes llums va arribar a dir que «encara que no hi hagués la Sagrada Escriptura, ell creuria en els articles de la fe només per la llum que havia rebut a Manresa».  La vida de penitència i contemplació que va portar a Manresa van fer que Déu «m’instruís com un mestre d’escola…, em feia veure Déu en totes les coses…, em feia contemplatiu en l’acció». Una placa ho recorda: "San Ignacio orando en esta capilla quedó arrebatado, cayó el cuerpo en el suelo sobre los mismos ladrillos que hoy se ven y adoran. Subió el espiritu al cielo y vió la gran Religion que habia de fundar, bajo el nombre de Jesus, su blasón, su instituto, su propagacion en los dos mundos, sus empresas, conquistas y victorias; sus letras y santidad, y martirios. Ocho días duró la vision. Lugar memorable por el rapto de san Ignacio, y por la revelacion de la Compañia de Jesus".

La més extraordinària d'aquestes gràcies va ser la que sol anomenar-se "Eximia Il·lustració", que va rebre a la vora del riu Cardener, una de les vegades que es dirigia al monestir de Sant Pau a veure el prior Alfonso de Agurreta.  Conta que «se li van obrir els ulls de l’enteniment, no que tingués una visió, sinó que va entendre i conèixer moltes coses, i amb una il·lustració tan gran que tot li semblava nou i amb una gran claredat d’enteniment». Des d'aquell moment Íñigo era un altre, «semblava com si fos un altre home i tingués un intel·lecte distint del que tenia abans».

El 1555, un any abans de morir, deia que «si ajuntés totes les ajudes que havia rebut de Déu fins llavors, no em sembla haver aconseguit tant com d'aquella sola vegada a Manresa». I quan se li preguntava per algunes coses introduïdes a la Companyia, feia referència a «un negoci que va passar per mi a Manresa». El que allí va veure, probablement, va ser el nou rumb que havia d'imprimir a la seva vida: canviar l'ideal del pelegrí solitari pel de treballar en bé de les ànimes, amb companys que volguessin seguir-lo en l'empresa. En aquest sentit s'han d'entendre les Meditacions del Regne i de les Banderes, dels Exercicis. Diego Laínez diu que en aquest temps de Manresa es va coure «com la substància» dels Exercicis Espirituals, que ell va practicar abans d'escriure'ls.

Aquest esbós són retalls de l’estada de Íñigo a Manresa, ja que el que li va passar de veritat només ell ho sap i poques coses va dir que ens hagin arribat. Però el que va marcar l’espiritualitat d’Íñigo, dels seus primers seguidors i de multitut de persones arreu del món han estat els Exercicis Espitituals.

*      *      *

El llibre dels Exercicis Espirituals

Portada del Llibre
dels Exercicis Espirituals

Els Exercicis Espirituals escrits per Íñigo tenen el seu origen en les experiències viscudes mentre va estar convalescent a Loiola i durant la seva pernoctació a Montserrat i la seva estada a Manresa, entre el març de 1522 i el febrer de 1523. Probablement les principals meditacions van ser delineades a Manresa, i això va ser el que va començar a ensenyar a uns altres. En el procés de 1527, a Salamanca, es parla del llibre per primera vegada, anomenant-lo el "Llibre d'Exercicis". El text existent més antic és de l'any 1541.

Els Exercicis Espirituals són una manera d'examinar la consciència, de meditar, de raonar, de contemplar; tota manera de preparar i disposar l'ànima, per treure totes les afeccions desordenades amb la finalitat de buscar i trobar la voluntat divina. Bàsicament es un programa d’aprenentatge o manual d’usuari –per dir-ho en terminologia actual–  per aprendre a resar, es a dir, per obtenir més profit de l’oració. Un llibre fet dels èxits i fracassos d'Iñigo en el període convuls que va viure Manresa.

Document històric: Manuscrit
restaurat dels Exercicis
amb anotacions de Sant Ignasi

Aquest text no va estar exempt de polèmica, ja ho vam comentar en el primer escrit, i els mateixos jutges de la Rota, a Roma, també el van examinar i en van dir el següent: "…como el dicho Bienaventurado Padre escrivió los Exercicios en tiempo que era idiota, y sin letras, nos vemos necesitados a confesar que la luz, con que los escrivió, no fue naturalmente adquirida, sino sobrenaturalmente infusa." (S’ha de dir que la expressió idiota no tenia la mateixa connotació fa 500 anys que avui).

*     *     *

Llocs de devoció Ignasiana

Creu i ermita de la Guia

Es trobaven al peu del camí que arribava de Montserrat, a tocar del Pont Vell, just abans d’entrar a la ciutat. La gent hi pregava abans de fer camí. Íñigo, com hem dit al l’inici, hi va tenir una visió de la Mare de Déu i va ser un lloc que freqüentà per a fer-hi pregària.

Antiga balma del Puig de Sant Bartomeu i actual edifici de La Cova

Balma on va estar Sant Ignasi
(avui hi ha l'edifici de La Cova)

Era un lloc on durant el segle XVI hi vivien ermitans i en una d’elles s’hi recollia Íñigo per pregar sense ser vist i molestat i des d’on veia la muntanya de Montserrat. Aquí va iniciar la redacció els Exercicis Espirituals. El 1750 s’inicien les obres del que ara és el Santuari de La Cova

Hospital de Santa Llúcia

Lloc on va viure Íñigo durant un temps i on tingé el “rapte espirtual” que li durà vuit dies. Més endavant es va fer una escultura jacent de Sant Ignasi per recordar aquest moment. Als anys 50, al mateix lloc i aprofitant part de les runes, es va reconstruir la Capella de Santa Llúcia i s’hi va posar l’escultura jacent de Sant Ignasi.

Antic Col·legi de Sant Ignasi (avui Museu Comarcal)

Al costat de l’Hospital de Santa Llúcia s’hi edificà un Col·legi, el segon dels jesuïtes a Catalunya, i que tenia molt de prestigi. (El pare de l’escriptor i poeta Josep Maria de Sagarra en fou alumne). Problemes polítics generals i municipals de tota mena van fer que els jesuïtes, cansats, marxessin. Era el 1892 i se’l quedà l’Ajuntament.  El 1899, davant les despeses que tenien,  el van cedir els Maristes per 30 anys, però tampoc va reeixir i als deu anys van marxar. En aquestes dependències avui hi ha la Capella del Rapte i el Museu Comarcal.

Creu del Tort

Era una creu de terme prop de la Finca del Tort, tocant al camí ral de Barcelona pel Pont de Vilumara. Íñigo hi venia a resar sovint i hi va tenir diferents visions. Al marxar de Manresa a aquesta casa va deixar el bol de fusta que feia servir per a menjar. Avui es conserva a la Cova. La creu es va malmetre, però el medalló, on hi ha una imatge del Sant Crist, es va portar a la Cova per guardar-lo. L’any 1627, l’esposa d’un notari va anar a resar a la “coveta” davant el medalló i es va adonar que de les llagues de la imatge i de la corona d’espines li rajava sang. Es va instruir un procés eclesiàstic per esbrinar el què havia passat.

Esglésies, ermites i convents on anava a pregar

La Seu, Convent de Santa Clara, Convent dels pares dominics, Convent de Sant Pau, Creu i Ermita de la Mare de Déu de la Guia, Capella de la Mare de Déu del Pòpul, Ermita de la Salut de Viladordis, Creu del Tort, Creu del Pla de Cal Gravat, Creu de la Culla, Imatge de la Immaculada al carrer de santa Llúcia…

La Salut de Viladordis

A l’ermita de la Salut hi anava sovint i allí hi va deixar Íñigo el cinyell que duia per cenyir-se el vestit. Avui es conserva a La Cova.

Casa Amigant

Aquest lloc és avui un espai de culte: la Capella de Sant Ignasi Malalt, s’ha restaurat i a l’interior hi ha una pintura de la família Amigant cuidant el pelegrí.

Pou de la gallina

Després que Íñigo deixés Manresa la devoció popular estava mol extesa i es començaven a recollir dades per a la canonització. El 1602, 80 anys després, va passar el fet que a una nena li va caure una gallina en un pou que hi havia al carrer de Sobrerroca i se li va ofegar. La nena, per por de ser renyada, es va encomanar a Íñigo i la gallina va sortir viva.

Porta de l'acollida

Es un monument nou situat a la plaça de Fius i Palà, on hi havia l'antiga església dels predicadors. De fet l'obra està dedicada a les Íñigues, les dones manresanes que d'una manera o altra varen acollir Ignasi. A la porta hi podem veure el bol on menjava, agafat per unes quantes mans, i una reproducció del seu cinyell. La textura rugosa de la porta ve a representar la indumentaria que duia Íñigo i que va donar lloc a ésser conegut com "l'home del sac”.