generació silver ll: som avis

En força cases de moltes famílies d’avui es podria posar, 

al llindar de la porta, un rètol com aquest

Des de fa temps, en aquests moments difícils per tanta gent, en els que un nombre important de joves estan sense feina, sense habitatge, amb sous precaris i amb necessitat d'ajuts d’allà on n’hi hagin, els avis fan un treball molt important donant-els-hi un cop de mà. Ells duen a terme, des de sempre, una tasca de suport a la família, que ara, en aquests temps difícils, adquireix una importància cabdal. És un suport que ha evitat moltes trencadisses. Avui molts avis han de fer d'avis i de voluntaris a la vegada, a dintre de casa, per tal d'atendre situacions complicades a fills necessitats.  

Tots els estaments de la nostra la societat –que malauradament no s’atura a contemplar els problemes de cada família, sinó només els percentatges– haurien de retre un sentit homenatge d'agraïment a les iaies i als avis que, oblidant-se de sí mateixos, fan un munt d’esforços per ajudar i sostenir les famílies d’alguns dels seus fills en tot allò que necessiten i fins on ells poden. 

*       *       *

En l'escrit anterior, dedicat a l'entrevista al doctor Antoni M. Lluch sobre el seu llibre La generación silver, en un moment determinat, quan comenta la necessitat de l'equilibri entre les relacions familiars i els interessos personals ens diu: "fa 46 anys que estic casat i tinc dues filles. No tinc néts, la qual cosa fa que tingui més temps lliure… per dedicar-lo a activitats que m'apassionen". És important aquest aclariment ja que deixa clar que quan, si Déu vol, li arribin els néts tindrà menys temps lliure per a ell mateix i part d'aquestes "activitats que m'apassionen" serà dedicar-la als néts, cosa que ja fem els que som avis.

La gran majoria de silvers ja som avis, arribar a silver hauria de ser una benedicció per a tothom, un moviment de la vida que uneix les generacions en una societat feliç. Però l’edat de la maduresa i de la transmissió de valors, és a la vegada l’edat de la dependència i de la feblesa. L’època actual exalça de manera obsessiva els valors juvenils, refusa les persones dites “inútils” –gent gran, avis…–  i la solidaritat entre les generacions es degrada per culpa de les mutacions de la vida familiar. Hem de ser conscients del nostre rol: qui som i qui mai deixarem de ser… fins que la mort ens truqui a la porta per tal de fer el camí definitiu.

El doctor Lluch ens recorda dues coses. Una, que hem de continuar sent autònoms i seguir cultivant les aficions: "Cada etapa de la vida ens porta els seus desafiaments i oportunitats. Hem de mantenir la ment desperta i flexible per afrontar aquests canvis amb serenitat, cada nova situació és una oportunitat per aprendre i créixer". I dues,  que no ens podem oblidar de les responsabilitats derivades dels compromisos familiars i socials. Dintre dels familiars −per la gran majoria de silvers− és la de ser avis i això és un canvi espectacular! I en el camp social hem de pensar en com podem ajudar els atres. Aquests dos camps són els que concretaran aquesta socialització que ens és tan necessària.

Ser avi és una riquesa que no podem deixar que s’ens escapi. No hem de fer de pares, hem de fer d’avis. Hem de tenir moments on estiguem només amb els néts i divertir-nos amb ells. Fer coses a soles amb ells, sense els pares. I, un a un, ajudar-los a créixer. Fer una feina pausada, tranquil·la, al ritme que ells necessiten, ben diferent de la que vam fer amb els fills. Hem de considerar el valor i la importància del paper dels avis en la família. És veritat que la societat tendeix a descartar-nos, però encara no és el moment de "deixar de remar".

Mentre són petits la tasca dels avis serà jugar amb ells, que ens coneguin, que ens trobin a faltar… ¿Us heu fixat que quan els pares porten els nens a l’escola sempre van una passa pel davant, tibant-los de la mà? Els pares tenen pressa per arribar a l’escola, deixar els nens i marxar corrents cap a la feina. ¿Us heu fixat que quan els avis porten els nens a l’escola sempre van una passa darrera d'ells o al seu costat? Els avis no tenim pressa, anem al mateix ritme dels infants. En aquest moment la nostra feina és portar els néts a l'escola la qual cosa ens permet distreure’ns amb allò que es distreuen, sorprendre’ns amb allò que es sorprenen, parar-nos amb ells al mateix aparador… o donar resposta a les preguntes com: Avi, ¿per què quan plou sempre ho fa avall i no amunt? L’infant expressa en veu alta allò que Chesterton deia dels infants: en cada nen, totes les coses del món es tornen a fer.

Quan pares i avis no els ajudem a que visquin amb intensitat aquests moment de descobertes, ho faran a través de les xarxes veient coses que no els corresponen i així els fem fora de l’edat que els correspon, els hi robem la infància, el joc, la imaginació, la sorpresa… Són uns "infants- adolescents" que ho han vist tot, que ho tenen tot, que acaben amb el desitjos bloquejats. Fa més de trenta anys Neil Postman ho manifestava clarament en el seus llibres La desaparició de la infantesa i La mort de l’escola.

Els avis no som extraterrestres. Hem caminat pels mateixos carrers que els joves, hem viscut en la mateixa casa, hem lluitat com ells per portar una vida digna, hem pregat davant les dificultats i les alegries… La gent gran −i els avis en formem part− som tots i cada un de nosaltres, els joves també. Tard o d’hora, inevitablement, arribaran a grans encara que ara no hi pensin. I si no els ensenyem a tractar bé la gent gran, sobre tot els més propers, que són els avis, així seran tractats ells. Els avis podem ser fràgils, febles, malalts… però no se’ns pot abandonar, no podem deixar que es construeixi una societat al marge dels avis, seria una societat perversa.

Gràcies als progressos de la medicina la vida s'ha allargat una barbaritat i el nombre de la gent gran s'ha multiplicat però les societats no s'han organitzat prou per tractar la seva fragilitat amb respecte i consideració a la seva dignitat. Persones dependents, en mig de pobresa, malaltia o soledat… són situacions que es donen en totes les societats programades per a l’èxit del jovent i que les patim quan arribem a ser "de la gent gran”. És important encara el paper que els avis i la gent gran hem de jugar en aquest món que “passa” de nosaltres, però que quan li convé ens utilitza en benefici seu. 

Els avis som les arrels de la família. Els pares les branques. Els néts les gemes que floriran. Els avis podem fer un gran bé als néts amb la nostra companyia, amb els nostres consells i amb el nostre savoir faire de cada dia. El nostre exemple és allò que cal que fills i néts vegin i això serà el que els quedarà. Teresa de Calcuta deia a uns pares preocupats perquè els fills no els feien cas: –No us preocupeu si no us escolten, us miren durant tot el dia! Està clar que s’educa més per la vista que per l’oïda. 

Els avis també ho podem fer així: Sense massa paraules, sense exigir, sense imposar… simplement estant al seu costat i que vegin com vivim els valors, les virtuts i la fe de sempre. D’aquesta manera els deixarem un pòsit per tal que si algun dia es decideixen a reflexionar sobre aspectes de la seva vida, se’ls faci palès tot allò que hauran rebut d'una manera inconscient, s'adonaran que els avis som… les arrels de la família. Els avis hem de comunicar el sentit del testimoni i la saviesa de vida! 

Els grecs quan parlaven de la saviesa del saber viure incloïen:

•    una perfecció adequada a cada època de la vida i 
•    la saviesa del saber viure en la maduresa.

Això inclou: aprofitar el temps (que passa i no torna); mantenir-se actiu física i mentalment; no instal·lar-se en la solitud: tenir cura d’alguna persona… L’observació, el saber mirar (no només veure); el saber escoltar (no només sentir); el saber aconsellar quan calgui; la tranquil·litat, el silenci, la serenor, la calma, llegir i escoltar música, divertir-nos amb els néts… Les flors de l'arbre són fruit del que hi ha a sota terra. Una abraçada d'un avi o una àvia mai no s'oblida. 

Malgrat tot, un bon dia ens pot arribar el mal pensament que ja no servim per a res, que cada dia ens costa més fer les coses, que els fills fan la seva vida i es van distanciant, que els néts, ja grans, volen sols i no ens necessiten… Cal recordar un dels recursos que citàvem de la "psicologia positiva": ¿què puc fer encara?

Un poema d'Emili Guanyavents –poeta català contemporani de Maragall– fa despertar aquest avi del seu pessimisme per continuar caminant pel camí de la vida vers la veritable felicitat. Diu així:

Al raig escàs que el sol d’hivern envia,

assegut al portal de la masia

va un vell barbotejant:

–Què hi faig, al món, si ja per res serveixo?

Per donar un pas, Déu sap el que pateixo…!

Després… casat el gran…

De cop, son fill, tocant-lo pel darrera,

–Pare! –li diu amb cara riallera–

Un noi…! Tot ha anat bé!

I el vell, anant-se alçant, amb veu commosa:

–Encara puc servir d’alguna cosa.

         Anem. Jo el bressaré.

Oslo. Vigeland Park. Monument a la família