quin gaudi gaudir Gaudí!

Aquest any es complirà un dels somnis del genial arquitecte i actual Venerable Antoni Gaudí, "l'arquitecte de Déu": la culminació de la Creu al cim de la Torre de Jesucrist que beneirà el papa Lleó XIV. És una fita important dintre de les obres del temple ja que corona el cim més alt del temple.

 

Aquesta efemèrides ens ha de portar a conèixer millor altres obres de Gaudí que tenim per casa nostra: Casa Vicens, Torre Bellesguard, Parc Güell, Casa Milà (la Pedrera), Casa Clapés, Casa Batlló, Palau Güell, Cripta de la Colònia Güell, el Col·legi de les Teresines de Barcelona… set d'elles han estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Hem de gaudir Gaudí!

Restem a l'espera del projecte definitiu de la Façana de la Glòria, esbós encomanat a tres coneguts artistes. Sense desmerèixer la seva trajectòria ni manifestar-me edadista (els tres passen dels seixanta i jo també), ¿no s'hagués pogut demanar un esbós a algun jove, noia o noi, de l'edat de Gaudí −31anys− quan se li va encomanar la Sagrada Família…?

Antoni Gaudí i Cornet

Antoni Gaudí va néixer el 25 de juny de 1852 sembla ser que a la ciutat de Reus encara que els de Riudoms diuen que va néixer al seu poble.

La família d'Antoni Gaudí provenia del Camp de Tarragona: pare de Riudoms, mare de Reus i parents al Serrallo. Gaudí va tenir una salut dèbil, amb febres reumàtiques des de menut, i va haver de passar moltes temporades convalescent al Mas de la Calderera, la masia familiar de Riudoms, però si bé no podia fer el que feien els altres nois, córrer i jugar, sí que podia mirar, observar, contemplar… El petit Antoni tenia un gran esperit d'observació.

Les moltes estones que es va haver de passar descansant a la masia li permetien observar la natura. La natura va ser la seva mestra. Moltes de les coses representades són les que ha vist, collit, tocat, menjat… A més l'avi i el pare eren menestrals calderers. Un calderer transforma una superfície plana en tridimensional i així és com Gaudí va aprendre a veure les coses i no com una superfície plana. El mar es un gran referent visual i quan estava a Barcelona anava a l'escullera a contemplar el mar amb tots els seus moviments. Aquest entorn −el mas, el taller, el mar− el va marcar de per vida. Antoni, gran observador, guarda tot allò que veu i que li crida l'atenció i tot això li surt anys després quan exerceix la seva professió d'arquitectura.

Gaudí va anar al parvulari a una escola a Reus fins els 9 anys i després anà a fer el Batxillerat als Escolapis. Aquesta formació va fer que des de petit fos un noi religiós i amb molta devoció a la Mare de Déu de la Misericòrdia de Reus.

Als 16 anys la família es trasllada a Barcelona i Gaudí es posa a estudiar arquitectura. Sembla ser que no era molt bon alumne, però incrementava la seva formació particular amb lectures, mirant fotografies, anant al teatre o al Liceu. Va començar a treballar amb diferents arquitectes i enginyers i ja van veure que era un cap privilegiat: les coses que feia i deia no era una continuïtat dels anteriors, sinó una nova manera d'enfocar l'arquitectura: des de petit era un enamorat de la geometria, havia estudiat la natura i volia construir amb els models d'aquesta.

El 1875 fa el servei Militar a Infanteria però per la seva malaltia va estar molt temps rebaixat i això li va permetre seguir estudiant. El 1878 es va graduar i a l'hora de donar-li el títol d'arquitecte hi havia algun professor que dubtava a concedir-li. Sembla ser que el director de l'Escola va dir: «Avui hem donat el títol a un arquitecte, a un boig o a un geni». El van donar a un arquitecte genial, únic.

Gaudí va dedicar més de quaranta anys al projecte de la Sagrada Família. A partir del que es coneix de la seva biografia Gaudí era un home avançat al seu temps i implicat en les causes socials i religioses de la seva època. El que sabia no s'ho guardava per ell: el seu llegat va arribar als seus deixebles i fins a aquells que han continuat l’obra fins a l’actualitat.

Un bon dia va dir que podia «acabar la Sagrada Família en deu anys» però després va rectificar dient que «lʼamo dʼaquesta obra no té pressa» així que ja era conscient que l'obra l'acabarien uns altres arquitectes i no ell. Havia captat que els "temps dels homes no són el temps de Déu".

El dia 18 de desembre de 2023 va ser una fita històrica: el papa Francesc aprovà el decret pel qual reconeixia les virtuts heroiques d'Antoni Gaudí i se'l declarava Venerable, pas previ per a la seva beatificació.

Origen i evolució del temple expiatori de la Sagrada família

Any 1866 - 1883

·     L'escriptor Josep M. Bocabella funda l'Asociación Espiritual de Devotos de San José amb l'objectiu de demanar la intercessió de sant Josep a favor de l'Església i el pare Manyanet comparteix la idea d'erigir un temple en honor de Sant Josep i la Sagrada Família.

·     Bocabella decideix tirar endavant la idea i el 1881compra un solar de 12.800 m2 a Sant Martí de Provençals per construir-hi un temple amb la voluntat de calmar els ànims d’una societat agitada pels canvis i les transformacions socioeconòmiques de finals de l'època i amb la intenció que «desperti de la tebiesa els cors adormits i el Senyor s'apiadi del país…». 

·     El dia 19 de març de 1882, dia de sant Josep, amb la presència dels Bisbes Urquinaona de Barcelona i Morgades de Vic, juntament amb les autoritats civils i militars, es va col·locar la primera pedra del Temple de la Sagrada Família.

·     S'encarrega el projecte a l'arquitecte Francesc de Paula del Villar, però té desavinences amb la Junta Constructora i renuncia a la direcció de l'obra que l'encomanen a Antoni Gaudí, un jove arquitecte de 31 anys.

·     Gaudí canvia totalment el projecte amb noves troballes arquitectòniques però respecta la Cripta que ja estava construïda.

Anys 1884-1914

·     Gaudí presenta el projecte de la primera planta del que seria l'església superior.

·     Comencen els fonaments de la Façana del Naixement

·     Fa construir unes Escoles per als nens del barri i els fills dels obrersdel temple.

Gaudí va definint el projecte amb maquetes conscient que no acabaria el temple i necessitava deixar clar el projecte als seus successors.

Ja hem dit que es va adonar que això duraria temps i en comptes de construir en horitzontal, fer tota la planta i anar creixent, va decidir créixer en vertical de manera que la gent veiés alguna cosa acabada i fos un estímul per continuar-la.

No és possible a una sola generació d'assolir tot el Temple, deixem, doncs, una mostra tan vigorosa del nostre pas de manera que les generacions que vinguin sentin l'estímul de fer el mateix; i per altra banda no els lliguem per a la resta de l'obra. Hem fet una façana completa del Temple perquè la importància faci impossible deixar de continuar l'obra.

Any 1925

·     Gaudí havia pensat en posar divuit torres. Dotze en memòria dels dotze apòstols, quatre pels evangelistes i les de Maria i Jesús. Però com que dos apòstols també son evangelistes, Joan i Mateu, i Judes Iscariot no es mereixia torre, va haver de cercar tres personatges nous: Macià, que va substituir Judes, Bernabé i Pau.

·     Les torres tenen el seu sentit: Gaudí va concebre el temple com un instrument musical de gran magnitud i cada torre te la seva campana i el seu so.

·     Aquest any s'acabà la Torre de Bernabé, la primera de totes. Quan es van destapar totes les bastides de la torre, Gaudí va dir a un treballador: 

         −¿Què et sembla això? ¿Fa goig, oi?

Any 1926

El dia 7 de juny Gaudí és atropellat per un tramvia. Pensen que és un captaire i el porten a l'hospital de la Santa Creu. Als tres dies mor. Tenia 74 anys. El seguici fúnebre és el d'una ciutat colpida i reverent, està ple de gent que vol acomiadar-lo. És enterrat a la cripta del temple, a l'altar de la Mare de Déu del Carme.

Any 1930 - 1936

·     Queda enllestit el conjunt de laFaçana del Naixement.

·     Un grup d'anarquistes incendien el temple i destrueixen part del taller de Gaudí on hi tenia esbossos, maquetes i models.

·     La guerra fa que les obres es paralitzin.

Anys 1944 - 2023:

·    Es reinicien les obres.

·     S'inicien les obres per la Façana de la Passió.

·     Es col·loca el grup escultòric de la Sagrada Família a la façana del Naixement.

·     S'acaben les quatre Torres de la façana de la Passió.

·     S'encomana la Façana de la Passióa Josep Maria Subirachs

·     S'inauguren les quatre Torres dels Evangelistes.

Visites dels Papes a Catalunya

Any 1982

El dia 7 de novembre Catalunya va viure una diada històrica: per primera vegada un papa visitava Barcelona i Montserrat. Sant Joan Pau II va visitar la ciutat de Barcelona i davant la façana de la Nativitat, en la pregària del res de l'Angelus, ens va dir unes paraules que estan gravades en una placa de pedra al costat del Portal de lʼEsperança de la façana del Naixement. 

Aquest temple de la Sagrada Família recorda una altra construcció feta amb pedra viva: la família cristiana.

Any 2010

El dia 7 de novembre un altre papa, Benet XVI, va venir a Barcelona amb l'objectiu de consagrar l'altar, dedicar el temple de la Sagrada Família al culte i proclamar-lo Basílica Menor. En el res de l'Angelusens va dirigir aquestes paraules:

El geni d'Antoni Gaudí, inspirat per la cremor de la seva fe cristiana, va aconseguir transformar aquesta església en una lloança a Déu feta de pedra. Ara adreçarem la nostra pregària a la Mare de Déu i li confiem la nostra vida i li demanem el do de la pau per a tots els homes.

Any 2021

El dia de la Immaculada, el 8 de desembre, s'inaugura la Torre de la Mare de Déu, amb una estrella il·luminada al cim que es veu des de tota la ciutat.

El papa Francesc va enviar una carta en la que ens va dir:

Us animo a que també seguiu l'exemple de la Verge Maria… Que aquesta estrella que brilla us il·lumini perquè desgranant les denes del rosari digueu "sí" una vegada per sempre a la gràcia del senyor i doneu un "no" rotund al pecat.

Any 2026

El dia 10 de juny un tercer papa, Lleó XIV, vindrà a Barcelona en el marc de la celebració del centenari de la mort del Venerable Antoni Gaudí, «l'arquitecte de Déu». Un dels actes serà la benedicció de la Creu de la Torre de Jesucrist.

Lleó XIV viatjarà a Espanya amb el lema Alça la mirada. És un tros del verset 35 del capítol 4 de Joan que diu: «…alceu la mirada i mireu els camps, que ja són rossos per a la sega». Un programa que Gaudí volia que traspués la seva obra: una decisió personal vers Jesucrist i el que Ell feia i deia. 

A l'Angelus de la darrera festa de l'exaltació de la Santa Creu el papa ens va dir:

Quan dirigim la mirada a la creu en la que Jesús va ser clavat, contemplem el signe de l’amor, de l’amor infinit de Déu per cadascun de nosaltres… signe de la nostra salvació i camí cap a la Resurrecció. Aquesta és la nostra esperança. 

Després de la trobada a Montjuic, de la visita a la presó de Brians, del res del Rosari a Montserrat i de la visita a l'església de Sant Agustí de Barcelona, Lleó XIV acabarà la seva estada a la Sagrada Família on celebrarà la Santa Missa i inaugurarà la Creu de Jesucrist de la que el propi Gaudí va dir:

«La punxa del mig, més alta que totes, finirà amb una creu de quatre braços, dels quals i del cap sortiran raigs de llum que en les nits de grans solemnitats dibuixaran una creu a l’espai, sota la resplendor de la qual descansarà la ciutat.»  

generació silver ll: som avis

En força cases de moltes famílies d’avui es podria posar, 

al llindar de la porta, un rètol com aquest

Des de fa temps, en aquests moments difícils per tanta gent, en els que un nombre important de joves estan sense feina, sense habitatge, amb sous precaris i amb necessitat d'ajuts d’allà on n’hi hagin, els avis fan un treball molt important donant-els-hi un cop de mà. Ells duen a terme, des de sempre, una tasca de suport a la família, que ara, en aquests temps difícils, adquireix una importància cabdal. És un suport que ha evitat moltes trencadisses. Avui molts avis han de fer d'avis i de voluntaris a la vegada, a dintre de casa, per tal d'atendre situacions complicades a fills necessitats.  

Tots els estaments de la nostra la societat –que malauradament no s’atura a contemplar els problemes de cada família, sinó només els percentatges– haurien de retre un sentit homenatge d'agraïment a les iaies i als avis que, oblidant-se de sí mateixos, fan un munt d’esforços per ajudar i sostenir les famílies d’alguns dels seus fills en tot allò que necessiten i fins on ells poden. 

*       *       *

En l'escrit anterior, dedicat a l'entrevista al doctor Antoni M. Lluch sobre el seu llibre La generación silver, en un moment determinat, quan comenta la necessitat de l'equilibri entre les relacions familiars i els interessos personals ens diu: "fa 46 anys que estic casat i tinc dues filles. No tinc néts, la qual cosa fa que tingui més temps lliure… per dedicar-lo a activitats que m'apassionen". És important aquest aclariment ja que deixa clar que quan, si Déu vol, li arribin els néts tindrà menys temps lliure per a ell mateix i part d'aquestes "activitats que m'apassionen" serà dedicar-la als néts, cosa que ja fem els que som avis.

La gran majoria de silvers ja som avis, arribar a silver hauria de ser una benedicció per a tothom, un moviment de la vida que uneix les generacions en una societat feliç. Però l’edat de la maduresa i de la transmissió de valors, és a la vegada l’edat de la dependència i de la feblesa. L’època actual exalça de manera obsessiva els valors juvenils, refusa les persones dites “inútils” –gent gran, avis…–  i la solidaritat entre les generacions es degrada per culpa de les mutacions de la vida familiar. Hem de ser conscients del nostre rol: qui som i qui mai deixarem de ser… fins que la mort ens truqui a la porta per tal de fer el camí definitiu.

El doctor Lluch ens recorda dues coses. Una, que hem de continuar sent autònoms i seguir cultivant les aficions: "Cada etapa de la vida ens porta els seus desafiaments i oportunitats. Hem de mantenir la ment desperta i flexible per afrontar aquests canvis amb serenitat, cada nova situació és una oportunitat per aprendre i créixer". I dues,  que no ens podem oblidar de les responsabilitats derivades dels compromisos familiars i socials. Dintre dels familiars −per la gran majoria de silvers− és la de ser avis i això és un canvi espectacular! I en el camp social hem de pensar en com podem ajudar els atres. Aquests dos camps són els que concretaran aquesta socialització que ens és tan necessària.

Ser avi és una riquesa que no podem deixar que s’ens escapi. No hem de fer de pares, hem de fer d’avis. Hem de tenir moments on estiguem només amb els néts i divertir-nos amb ells. Fer coses a soles amb ells, sense els pares. I, un a un, ajudar-los a créixer. Fer una feina pausada, tranquil·la, al ritme que ells necessiten, ben diferent de la que vam fer amb els fills. Hem de considerar el valor i la importància del paper dels avis en la família. És veritat que la societat tendeix a descartar-nos, però encara no és el moment de "deixar de remar".

Mentre són petits la tasca dels avis serà jugar amb ells, que ens coneguin, que ens trobin a faltar… ¿Us heu fixat que quan els pares porten els nens a l’escola sempre van una passa pel davant, tibant-los de la mà? Els pares tenen pressa per arribar a l’escola, deixar els nens i marxar corrents cap a la feina. ¿Us heu fixat que quan els avis porten els nens a l’escola sempre van una passa darrera d'ells o al seu costat? Els avis no tenim pressa, anem al mateix ritme dels infants. En aquest moment la nostra feina és portar els néts a l'escola la qual cosa ens permet distreure’ns amb allò que es distreuen, sorprendre’ns amb allò que es sorprenen, parar-nos amb ells al mateix aparador… o donar resposta a les preguntes com: Avi, ¿per què quan plou sempre ho fa avall i no amunt? L’infant expressa en veu alta allò que Chesterton deia dels infants: en cada nen, totes les coses del món es tornen a fer.

Quan pares i avis no els ajudem a que visquin amb intensitat aquests moment de descobertes, ho faran a través de les xarxes veient coses que no els corresponen i així els fem fora de l’edat que els correspon, els hi robem la infància, el joc, la imaginació, la sorpresa… Són uns "infants- adolescents" que ho han vist tot, que ho tenen tot, que acaben amb el desitjos bloquejats. Fa més de trenta anys Neil Postman ho manifestava clarament en el seus llibres La desaparició de la infantesa i La mort de l’escola.

Els avis no som extraterrestres. Hem caminat pels mateixos carrers que els joves, hem viscut en la mateixa casa, hem lluitat com ells per portar una vida digna, hem pregat davant les dificultats i les alegries… La gent gran −i els avis en formem part− som tots i cada un de nosaltres, els joves també. Tard o d’hora, inevitablement, arribaran a grans encara que ara no hi pensin. I si no els ensenyem a tractar bé la gent gran, sobre tot els més propers, que són els avis, així seran tractats ells. Els avis podem ser fràgils, febles, malalts… però no se’ns pot abandonar, no podem deixar que es construeixi una societat al marge dels avis, seria una societat perversa.

Gràcies als progressos de la medicina la vida s'ha allargat una barbaritat i el nombre de la gent gran s'ha multiplicat però les societats no s'han organitzat prou per tractar la seva fragilitat amb respecte i consideració a la seva dignitat. Persones dependents, en mig de pobresa, malaltia o soledat… són situacions que es donen en totes les societats programades per a l’èxit del jovent i que les patim quan arribem a ser "de la gent gran”. És important encara el paper que els avis i la gent gran hem de jugar en aquest món que “passa” de nosaltres, però que quan li convé ens utilitza en benefici seu. 

Els avis som les arrels de la família. Els pares les branques. Els néts les gemes que floriran. Els avis podem fer un gran bé als néts amb la nostra companyia, amb els nostres consells i amb el nostre savoir faire de cada dia. El nostre exemple és allò que cal que fills i néts vegin i això serà el que els quedarà. Teresa de Calcuta deia a uns pares preocupats perquè els fills no els feien cas: –No us preocupeu si no us escolten, us miren durant tot el dia! Està clar que s’educa més per la vista que per l’oïda. 

Els avis també ho podem fer així: Sense massa paraules, sense exigir, sense imposar… simplement estant al seu costat i que vegin com vivim els valors, les virtuts i la fe de sempre. D’aquesta manera els deixarem un pòsit per tal que si algun dia es decideixen a reflexionar sobre aspectes de la seva vida, se’ls faci palès tot allò que hauran rebut d'una manera inconscient, s'adonaran que els avis som… les arrels de la família. Els avis hem de comunicar el sentit del testimoni i la saviesa de vida! 

Els grecs quan parlaven de la saviesa del saber viure incloïen:

•    una perfecció adequada a cada època de la vida i 
•    la saviesa del saber viure en la maduresa.

Això inclou: aprofitar el temps (que passa i no torna); mantenir-se actiu física i mentalment; no instal·lar-se en la solitud: tenir cura d’alguna persona… L’observació, el saber mirar (no només veure); el saber escoltar (no només sentir); el saber aconsellar quan calgui; la tranquil·litat, el silenci, la serenor, la calma, llegir i escoltar música, divertir-nos amb els néts… Les flors de l'arbre són fruit del que hi ha a sota terra. Una abraçada d'un avi o una àvia mai no s'oblida. 

Malgrat tot, un bon dia ens pot arribar el mal pensament que ja no servim per a res, que cada dia ens costa més fer les coses, que els fills fan la seva vida i es van distanciant, que els néts, ja grans, volen sols i no ens necessiten… Cal recordar un dels recursos que citàvem de la "psicologia positiva": ¿què puc fer encara?

Un poema d'Emili Guanyavents –poeta català contemporani de Maragall– fa despertar aquest avi del seu pessimisme per continuar caminant pel camí de la vida vers la veritable felicitat. Diu així:

Al raig escàs que el sol d’hivern envia,

assegut al portal de la masia

va un vell barbotejant:

–Què hi faig, al món, si ja per res serveixo?

Per donar un pas, Déu sap el que pateixo…!

Després… casat el gran…

De cop, son fill, tocant-lo pel darrera,

–Pare! –li diu amb cara riallera–

Un noi…! Tot ha anat bé!

I el vell, anant-se alçant, amb veu commosa:

–Encara puc servir d’alguna cosa.

         Anem. Jo el bressaré.

Oslo. Vigeland Park. Monument a la família