generació silver ll: som avis

En força cases de moltes famílies d’avui es podria posar, 

al llindar de la porta, un rètol com aquest

Des de fa temps, en aquests moments difícils per tanta gent, en els que un nombre important de joves estan sense feina, sense habitatge, amb sous precaris i amb necessitat d'ajuts d’allà on n’hi hagin, els avis fan un treball molt important donant-els-hi un cop de mà. Ells duen a terme, des de sempre, una tasca de suport a la família, que ara, en aquests temps difícils, adquireix una importància cabdal. És un suport que ha evitat moltes trencadisses. Avui molts avis han de fer d'avis i de voluntaris a la vegada, a dintre de casa, per tal d'atendre situacions complicades a fills necessitats.  

Tots els estaments de la nostra la societat –que malauradament no s’atura a contemplar els problemes de cada família, sinó només els percentatges– haurien de retre un sentit homenatge d'agraïment a les iaies i als avis que, oblidant-se de sí mateixos, fan un munt d’esforços per ajudar i sostenir les famílies d’alguns dels seus fills en tot allò que necessiten i fins on ells poden. 

*       *       *

En l'escrit anterior, dedicat a l'entrevista al doctor Antoni M. Lluch sobre el seu llibre La generación silver, en un moment determinat, quan comenta la necessitat de l'equilibri entre les relacions familiars i els interessos personals ens diu: "fa 46 anys que estic casat i tinc dues filles. No tinc néts, la qual cosa fa que tingui més temps lliure… per dedicar-lo a activitats que m'apassionen". És important aquest aclariment ja que deixa clar que quan, si Déu vol, li arribin els néts tindrà menys temps lliure per a ell mateix i part d'aquestes "activitats que m'apassionen" serà dedicar-la als néts, cosa que ja fem els que som avis.

La gran majoria de silvers ja som avis, arribar a silver hauria de ser una benedicció per a tothom, un moviment de la vida que uneix les generacions en una societat feliç. Però l’edat de la maduresa i de la transmissió de valors, és a la vegada l’edat de la dependència i de la feblesa. L’època actual exalça de manera obsessiva els valors juvenils, refusa les persones dites “inútils” –gent gran, avis…–  i la solidaritat entre les generacions es degrada per culpa de les mutacions de la vida familiar. Hem de ser conscients del nostre rol: qui som i qui mai deixarem de ser… fins que la mort ens truqui a la porta per tal de fer el camí definitiu.

El doctor Lluch ens recorda dues coses. Una, que hem de continuar sent autònoms i seguir cultivant les aficions: "Cada etapa de la vida ens porta els seus desafiaments i oportunitats. Hem de mantenir la ment desperta i flexible per afrontar aquests canvis amb serenitat, cada nova situació és una oportunitat per aprendre i créixer". I dues,  que no ens podem oblidar de les responsabilitats derivades dels compromisos familiars i socials. Dintre dels familiars −per la gran majoria de silvers− és la de ser avis i això és un canvi espectacular! I en el camp social hem de pensar en com podem ajudar els atres. Aquests dos camps són els que concretaran aquesta socialització que ens és tan necessària.

Ser avi és una riquesa que no podem deixar que s’ens escapi. No hem de fer de pares, hem de fer d’avis. Hem de tenir moments on estiguem només amb els néts i divertir-nos amb ells. Fer coses a soles amb ells, sense els pares. I, un a un, ajudar-los a créixer. Fer una feina pausada, tranquil·la, al ritme que ells necessiten, ben diferent de la que vam fer amb els fills. Hem de considerar el valor i la importància del paper dels avis en la família. És veritat que la societat tendeix a descartar-nos, però encara no és el moment de "deixar de remar".

Mentre són petits la tasca dels avis serà jugar amb ells, que ens coneguin, que ens trobin a faltar… ¿Us heu fixat que quan els pares porten els nens a l’escola sempre van una passa pel davant, tibant-los de la mà? Els pares tenen pressa per arribar a l’escola, deixar els nens i marxar corrents cap a la feina. ¿Us heu fixat que quan els avis porten els nens a l’escola sempre van una passa darrera d'ells o al seu costat? Els avis no tenim pressa, anem al mateix ritme dels infants. En aquest moment la nostra feina és portar els néts a l'escola la qual cosa ens permet distreure’ns amb allò que es distreuen, sorprendre’ns amb allò que es sorprenen, parar-nos amb ells al mateix aparador… o donar resposta a les preguntes com: Avi, ¿per què quan plou sempre ho fa avall i no amunt? L’infant expressa en veu alta allò que Chesterton deia dels infants: en cada nen, totes les coses del món es tornen a fer.

Quan pares i avis no els ajudem a que visquin amb intensitat aquests moment de descobertes, ho faran a través de les xarxes veient coses que no els corresponen i així els fem fora de l’edat que els correspon, els hi robem la infància, el joc, la imaginació, la sorpresa… Són uns "infants- adolescents" que ho han vist tot, que ho tenen tot, que acaben amb el desitjos bloquejats. Fa més de trenta anys Neil Postman ho manifestava clarament en el seus llibres La desaparició de la infantesa i La mort de l’escola.

Els avis no som extraterrestres. Hem caminat pels mateixos carrers que els joves, hem viscut en la mateixa casa, hem lluitat com ells per portar una vida digna, hem pregat davant les dificultats i les alegries… La gent gran −i els avis en formem part− som tots i cada un de nosaltres, els joves també. Tard o d’hora, inevitablement, arribaran a grans encara que ara no hi pensin. I si no els ensenyem a tractar bé la gent gran, sobre tot els més propers, que són els avis, així seran tractats ells. Els avis podem ser fràgils, febles, malalts… però no se’ns pot abandonar, no podem deixar que es construeixi una societat al marge dels avis, seria una societat perversa.

Gràcies als progressos de la medicina la vida s'ha allargat una barbaritat i el nombre de la gent gran s'ha multiplicat però les societats no s'han organitzat prou per tractar la seva fragilitat amb respecte i consideració a la seva dignitat. Persones dependents, en mig de pobresa, malaltia o soledat… són situacions que es donen en totes les societats programades per a l’èxit del jovent i que les patim quan arribem a ser "de la gent gran”. És important encara el paper que els avis i la gent gran hem de jugar en aquest món que “passa” de nosaltres, però que quan li convé ens utilitza en benefici seu. 

Els avis som les arrels de la família. Els pares les branques. Els néts les gemes que floriran. Els avis podem fer un gran bé als néts amb la nostra companyia, amb els nostres consells i amb el nostre savoir faire de cada dia. El nostre exemple és allò que cal que fills i néts vegin i això serà el que els quedarà. Teresa de Calcuta deia a uns pares preocupats perquè els fills no els feien cas: –No us preocupeu si no us escolten, us miren durant tot el dia! Està clar que s’educa més per la vista que per l’oïda. 

Els avis també ho podem fer així: Sense massa paraules, sense exigir, sense imposar… simplement estant al seu costat i que vegin com vivim els valors, les virtuts i la fe de sempre. D’aquesta manera els deixarem un pòsit per tal que si algun dia es decideixen a reflexionar sobre aspectes de la seva vida, se’ls faci palès tot allò que hauran rebut d'una manera inconscient, s'adonaran que els avis som… les arrels de la família. Els avis hem de comunicar el sentit del testimoni i la saviesa de vida! 

Els grecs quan parlaven de la saviesa del saber viure incloïen:

•    una perfecció adequada a cada època de la vida i 
•    la saviesa del saber viure en la maduresa.

Això inclou: aprofitar el temps (que passa i no torna); mantenir-se actiu física i mentalment; no instal·lar-se en la solitud: tenir cura d’alguna persona… L’observació, el saber mirar (no només veure); el saber escoltar (no només sentir); el saber aconsellar quan calgui; la tranquil·litat, el silenci, la serenor, la calma, llegir i escoltar música, divertir-nos amb els néts… Les flors de l'arbre són fruit del que hi ha a sota terra. Una abraçada d'un avi o una àvia mai no s'oblida. 

Malgrat tot, un bon dia ens pot arribar el mal pensament que ja no servim per a res, que cada dia ens costa més fer les coses, que els fills fan la seva vida i es van distanciant, que els néts, ja grans, volen sols i no ens necessiten… Cal recordar un dels recursos que citàvem de la "psicologia positiva": ¿què puc fer encara?

Un poema d'Emili Guanyavents –poeta català contemporani de Maragall– fa despertar aquest avi del seu pessimisme per continuar caminant pel camí de la vida vers la veritable felicitat. Diu així:

Al raig escàs que el sol d’hivern envia,

assegut al portal de la masia

va un vell barbotejant:

–Què hi faig, al món, si ja per res serveixo?

Per donar un pas, Déu sap el que pateixo…!

Després… casat el gran…

De cop, son fill, tocant-lo pel darrera,

–Pare! –li diu amb cara riallera–

Un noi…! Tot ha anat bé!

I el vell, anant-se alçant, amb veu commosa:

–Encara puc servir d’alguna cosa.

         Anem. Jo el bressaré.

Oslo. Vigeland Park. Monument a la família

suïcidi: un tema tabú, un drama silenciat

— Hola, 112.

— Digueu-me.

— Em vaig a suïcidar.

— …! Com et dius?

— Òscar.

— On ets... ?, per què ho vols fer... ?, quina edat tens...?

— …

— Òscar, segueixes aquí...?

— Sí.

L'operadora segueix parlant fins que sent, a través del telèfon, que la policia entra al domicili d'Oscar i respira alleugerida: aquesta vegada hi ha hagut sort!

El suïcidi és un problema de salut pública de primer ordre. És la causa de mort no natural més freqüent en la societat actual. En 2017 es van suïcidar a Espanya 3.700 persones, gairebé el doble de les que van morir en accidents de trànsit i dotze vegades més de les mortes per homicidi i 80 vegades més que les mortes per feminicidi. Al món hi ha un suïcidi cada quaranta segons. Això suposa 2.160 morts al dia. No sembla que els números canviïn. No obstant això, se segueix ocultant el suïcidi. El fet de silenciar-lo no ha servit per reduir-los i els experts estan d'acord en què per esmentar la paraula suïcidi, ningú es suïcidarà.

A Catalunya el suïcidi és la primera causa de mort entre persones de 25 a 45 anys. I a Barcelona els ciutadans sabem que moltes vegades les "incidències tècniques" de les diferents línies de ferrocarrils i de metro tenen com a origen el suïcidi d'una persona. El nombre de persones que se suïciden és cada vegada més alt. Des de principis de la dècada dels 90 la tendència ha sofert un creixement exponencial. La variació més alta s'ha registrat des de l'esclat de la crisi, amb un augment del 20%.

Si en lloc de suïcidi, el terme fos terrorisme, fam, drogues, feminicidi o parricidi, tots els mitjans de comunicació haurien obert les seves edicions amb aquesta notícia, els polítics s’estarien tirant les culpes els uns als altres, les xarxes socials cremarien i als carrers hi hauria manifestacions. Tot això té suport institucional i mediàtic. Però el suïcidi no. Sobre aquestes 3.700 persones, mortes per suïcidi, ningú ha informat, ningú ho sap, ningú, més enllà del seu entorn, coneix la notícia. El suïcidi és un tema tabú. El problema és la gran passivitat davant d’aquesta causa de mortalitat que l'ha convertit en un drama silenciat.

El silenci sobre el suïcidi està relacionat amb la por de la societat al suïcidi i a les malalties mentals i és un assumpte que parteix de premisses equivocades com: creure que el suïcidi és una sortida quan totes les altres opcions semblen impossibles, pensar que el que es vol suïcidar no ho diu, que el que intenta suïcidar-se sempre estarà en perill…

L'única prevenció que han adoptat els mitjans pel que fa al suïcidi ha estat la de callar, sense que aquest silenci hagi ajudat a prevenir altres suïcidis. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana una col·laboració estreta entre els mitjans de comunicació i els professionals que treballen en contacte amb el suïcidi i donar formació específica als periodistes per tractar aquest tema, però res d'això s'ha fet a Espanya. Fa unes setmanes, el Govern espanyol va anunciar el seu propòsit de posar en marxa un pla de prevenció del suïcidi. Hi ha països que ja han assumit que el suïcidi és un fracàs de la societat i per això publiquen aquestes notícies, fan un seguiment de les mateixes i s'instrumenten campanyes per prevenir-lo.

El tipus de persona que habitualment truca al 112 és un home d'uns cinquanta anys. Però en els últims deu anys la gent que truca cada vegada és més jove. El més difícil és entendre les raons per les quals telefonen: casos de bullying, problemes a casa o malalties mentals són els factors més comuns que, si s'ajunten, porten a joves i adolescents a suïcidar-se. Hi ha qui truca perquè pensa que si no, ningú no se n’assabentarà i llavors no tindria sentit. Però també hi ha unes quatre-centes persones majors de vuitanta anys que es suïciden anualment a Espanya sense avisar. 

El 90 per cent dels suïcidis tenen darrere una malaltia mental: molts dels homes i dones que se suïciden estaven sotmetent-se a tractament, encara que no es tracti de l'únic motiu, no hi ha una sola causa. Amb malaltia mental cal referir-se, per exemple, a una esquizofrènia. En canvi, la tristesa és un problema de salut mental que també pot portar al suïcidi. Hi ha persones que es treuen la vida sense patir cap malaltia mental ni haver mostrat mai tendències suïcides. Els ancians són el sector de la població que més es suïcida, i el que empra mètodes més efectius. I els homes més que les dones: a Espanya 3 homes per cada dona.

La taxa de suïcidis és més gran en els països més "feliços". Les causes d'aquesta paradoxal situació tenen a veure amb el nivell de felicitat dels altres en relació al dels suïcides, normalment amb un baix nivell d'autoestima. Les persones descontentes es poden sentir particularment fastiguejades de la vida a llocs "feliços". Aquests contrastos poden incrementar el risc de suïcidi. A Hawai, on sobra “felicitat”, és el cinquè Estat en nombre de suïcidis; Nova York, a la cua en satisfacció de vida, registra la menor taxa de suïcidis. Als països anglosaxons i més desenvolupats es suïciden amb més facilitat que en els mediterranis que han patit amb més cruesa la crisi.

Altres sociòlegs també relacionen els suïcidis amb l'aïllament fruit del descens en la interacció social en trobades com reunions d'Esglésies, grups cívics o veïnats, així com la caiguda de la nupcialitat i l'augment del divorci. Com més aïllada viu la gent, més indefensa està enfront de la depressió i la manca d'esperança. En el cas dels EUA influeix també el fàcil accés a les armes, ja que el suïcidi per arma de foc és el 48,5% dels casos. 

Però davant aquesta xacra que els governs lluiten per eradicar s'alça el contrasentit del suïcidi assistit que cada vegada té més defensors a casa nostra. Alguns sectors demanen la legalització del suïcidi assistit com si fos allò més chic en matèria de "mort digna", el gest últim en què l'ésser humà afirma la seva autonomia i renuncia a una vida de la qual ja no espera res. 

Les propostes de legalització de l'eutanàsia i del suïcidi assistit ja no es limiten a autoritzar-los per a pacients terminals, afectats per greus dolors físics (que les cures pal·liatives poden reduir-lo o fins i tot eliminar-lo en la gran majoria dels casos i que el dolor no està tan sols entre els cinc motius més freqüentment adduïts pels pacients que sol·liciten ajuda per morir), sinó que es proposen també per a malalts afectats de patiment psíquic, inclòs el cansament de viure i això és el que està en l'origen de l'augment del suïcidi.

Quan s'han recollit les “raons dels candidats al suïcidi”, les més citades han estat la "pèrdua d'autonomia", la "decreixent capacitat per participar en activitats que fan la vida agradable" i la "pèrdua de dignitat". I no podem oblidar que hi ha molts malalts terminals que pateixen, per part de l’entorn, una “pressió coercitiva” que fa que a la sensació d'irreversibilitat s'hi uneixi la de ser una càrrega per als seus cuidadors.

Per això resulta tan estrany que mentre la prevenció del suïcidi està tan descuidada, l'acceptació del suïcidi assistit es presenti com un signe d'avanç social. Quan s'enalteix el suïcidi assistit al final de la vida no és d'estranyar que d’altres comencin a veure aquest gest de mort com una solució als seus problemes en qualsevol etapa de la seva vida. Parlem d'autonomia i dignitat davant la mort, quan en realitat el problema és de soledat i aïllament. Hi ha més un problema de vida digna que de mort digna. I la solidaritat amb el patiment dels altres s'ha de demostrar aquí. 

A Suïssa hi ha un grup, fundat el 1998 per Ludwig Minelli que, amb l'assistència de metges i infermeres qualificats, "ajuda i assisteix a morir" a persones amb malalties terminals greus físiques i mentals. A més proporciona el suïcidi assistit per a persones amb plenes facultats mentals que s'han de sotmetre a un informe mèdic rigorós preparat per un psiquiatre que estableix la condició del pacient, tot això aprovat per la legislació suïssa. El 21% dels que demanen ajuda per al suicidi assistit no té una malaltia terminal, sinó "cansament de la vida"

No tots aproven el treball de Minelli. El granger Gerhard Fischer, del Partit Evangèlic, ha declarat que "això se’ns ha anat de les mans. Sóc granger i per injectar a un vedell he de fer primer un curs, i en canvi no es demana res per enviar a un ésser humà a la mort. S'ha convertit tot en un negoci i en tenir poder sobre la vida i la mort ".

* * *

Llocs per acudir: A casa nostra sempre hi ha el Telèfon de l'Esperança i el 112… I centres que treballen de forma continuada amb les persones en risc de desenvolupar tendències suïcides.

Exemple d’una vida no truncada: «Aquell carreró sense sortida aparent es va tornar practicable quan va conèixer el Telèfon de l'Esperança per una amiga, i el psicòleg la va ajudar a comprendre que la seva vida podia ser diferent, fins i tot atractiva. Es va deixar ajudar i va acabar descobrint la llum darrere de la foscor».

Pensament per als creients: paraules del Papa Francesc: «El suïcidi és una mica tancar la porta a la salvació, però penso que en el suïcidi no hi ha plena llibertat. Així ho crec. M'ajuda allò que el Capellà d'Ars va dir a aquella vídua el marit de la qual s'havia suïcidat llançant-se del pont al riu. Va dir: Senyora, entre el pont i el riu hi ha la misericòrdia de Déu. Perquè crec que en el suïcidi la llibertat no és plena, però és una opinió personal».