noelia: in memoriam

La vida de Noelia no va ser gens fàcil. En coneixem unes pinzellades però no tot el que li va arribar a passar. Sembla que va estar marcada per la inestabilitat familiar. Amb els pares divorciats, als 13 anys els Serveis Socials van retirar la custòdia als pares i se'n van fer càrrec ells. Des de llavors va passar per diferents establiments sota el sistema de protecció de menors. En alguns d'aquests centres sembla ser que va ser víctima de tres agressions sexuals que li va deixar un profund trauma. I si va ser així van fallar les atencions psicològiques i les d'acompanyament a nivell institucional. A partir dels 18 va incórrer en conductes autolítiques i diverses temptatives de suïcidi fins que, al final, es va llançar des d'un cinquè pis per posar fi a la seva vida. No va morir, però va quedar paraplègica i en cadira de rodes.

El sistema sanitari es va mobilitzar per salvar-la. Va ser ingressada a l'Hospital Joan XXIII i a l'Institut Guttmann. Els metges, fisioterapeutes i infermers van aconseguir el que semblava un miracle: Noelia va aprendre a adaptar-se, va aconseguir posar-se dreta, va poder tornar a caminar amb caminador, crosses i fèrules. Podia pujar escales i va recuperar una autonomia sorprenent per a les activitats de la seva vida diària. 

El sistema la va salvar de la mort que ella mateixa havia buscat i va demostrar unes capacitats sorprenents per recuperar-la. Més tard aquest mateix sistema la va matar.

En tot aquest recorregut vital de la Noelia del que menys s'ha parlat ha estat de les falles del sistema sanitari i processal incapaços d'acompanyar-la en el dolor dels seus trastorns mentals, en una adequada atenció psiquiàtrica, en cures pal·liatives…, però sí que se la va acompanyar en la seva petició de l'eutanàsia. Sembla ser que, humanament, no se la va atendre degudament i només es defensen dient que van seguir tots els protocols previstos. Protocols que, en la majoria dels casos, no serveixen per a res.

Tinc un grapat d'articles guardats sobre Noelia. Només comentaris de diaris i revistes de Catalunya i algun de fora. Aquesta xifra podria arribar multiplicar-se fins a l'infinit si reunís tot el que s'ha escrit sobre ella.

El text que més m'ha cridat l'atenció ha estat un de la doctora Elena M. Postigo publicat al seu compte X. És llicenciada en Filosofia i Doctora en Bioètica. El seu escrit el reproduiré més endavant. 

És una crida a mirar la vida des d'una perspectiva que vagi a favor de la persona i no en contra d'ella. Cal recordar que l'eutanàsia ha generat molta literatura des que es va proposar la seva legalització, però en cap cas hi ha hagut arguments sòlids per a la seva implantació. Es va aprovar aprofitant el batibull de la pandèmia i l'estat d'alarma, en votació accelerada i per decret, sense debat públic, ni diàleg amb les professions sanitàries i en contra del criteri del Comitè de Bioètica que assessora el govern. Els arguments adduïts pels seus defensors no tenen bases sòlides on fonamentar-se. Només argumenten aspectes emocionals que es desmunten amb raonaments mèdics.

I no només estan en contra d'ella els "carques de dretes" sinó també els "progres d'esquerres". Cal recordar les crítiques del socialista Eligio Hernández que va ser Fiscal General de l'Estat i membre del Consell d'Estat que ens va recordar:

No hi ha res més progressista que defensar la vida, que no pot ser sacrificada ni per la pròpia voluntat humana per molt lliure que es manifesti. L'objectiu d'una societat progressista i humanista ha de ser el de la preservació i dignificació de la vida "en la vida".

O les tesis del Partit Comunista portuguès que diu: 

El dret a matar o suïcidar-se no és senyal de progrés, sinó una passa a la regressió civilitzatòria. Abans que una mort digna s'ha de garantir una vida digna. I recorda el que va dir Albert Camus: "l'eutanàsia s'ha convertit en una manera rutinària de tractar l'ansietat, la depressió i el dolor en pacients greus o terminals descuidant el desenvolupament de les cures pal·liatives".

Sobre les Cures Pal·liatives cal recordar l'entrevista de Jordi Évole al doctor Marcos Gómez i que encara es pot veure en VLC en aquest enllaç: 04393531-1ea0-468f-aa0b-fb66b7dd5204.m4v

L'eutanàsia és una de les falles del sistema de protecció a la vida que avui impera en el món sencer. En el cas de la Noelia els estaments oficials han recorregut a expressions de la llei per justificar la seva actuació: "pronòstic limitat de vida, fragilitat progressiva, no poder valdre's per si mateixa, malaltia greu i incurable, patiment greu, crònic i impossibilitant, minvar la capacitat d'expressió i relació".  

Noelia patia una paraplegia, però aquesta no és una condició limitant per si mateixa, ja que moltes persones viuen una vida plena en aquestes circumstàncies. Que Noelia, de 25 anys, tenia tota la vida pel davant, que havia millorat físicament i que era capaç d'expressar-se amb molta força, va quedar clar, en l'entrevista −que va poder veure tot Espanya en un programa de tv anunciat a bombo i platerets durant una setmana abans− en la que ella mateixa va sortir davant les càmeres de televisió explicant la seva història: una noia que havia patit molt i que no havia trobat prou mans amigues:

No estic postrada en un llit, com han dit. Jo m'aixeco, em dutxo i em maquillo jo sola.

Els símptomes de TLP en una persona jove no són de per vida. Amb els anys i una atenció acurada poden desaparèixer. Noelia ens va fer adonar de la gravetat del fet: no estàvem davant d'una eutanàsia, sinó davant d'un suïcidi assistit, davant d'una mort anunciada i certificada judicialment.

L'assumpte es va convertir en un rifi-rafe entra l'estament oficial que volia aplicar la llei sí o sí, i els que defensaven el no a l'eutanàsia. ¿A Espanya ja no existeix la pena de mort? Sembla sé que en alguns casos, encara existeix. Fins que no hi hagi una Llei sobre Cures Pal·liatives, reivindicada des de fa anys, no atendrem com cal per persones amb deficiències mentals. Les Cures Pal·liatives són un treball interdisciplinari per respectar els ritmes naturals de la vida i de la mort, perquè la persona no tingui dolor, descansi bé, no tingui els símptomes que li fan patir en ocasió de la malaltia irreversible i incurable i es respecti la seva dignitat. 

                             *       *        *

L'any 2014 hi va haver a Espanya una convocatòria nacional-sentimental en contra de l'eutanàsia d'un gos, presumptament infectat d'ebola, per part del govern de la Comunitat de Madrid. Es van mobilitzar 24 ciutats al carrer per "la falta d'humanitat envers un gos". Amb el respecte a la vida humana des del principi fins a la fi molts mirem cap a l'altra banda i callem.                                            

 *       *        *

Aquest és el comentari a la xarxa X d'Elena Postigo Solana (Segovia 1968), Llicenciada en Filosofia i Doctora en Bioètica per la Università del Sacro Cuore a Milà i Roma. Actualment és Professora Adjunta de Filosofia i Bioètica a la Universitat Francisco de Vitoria i Directora acadèmica de la Càtedra Internacional de Bioètica Jérôme Lejeune. A Roma és Research Scholar de la UNESCO i membre corresponent de la Pontificia Academia pro Vita.

Ahir em van demanar que digués alguna cosa sobre el cas de Noelia des de la Bioètica. Confesso que la seva història m'ha commogut profundament. La d'una noia, filla de pares divorciats amb dificultats, de la qual es va fer càrrec Assumptes Socials i va ser internada en un centre de menors. Allí va patir una violació grupal i no va rebre l'atenció psicològica ni l'acompanyament humà que necessitava. En un intent de suïcidi fallit queda en cadira de rodes i aprofundeix en el seu dolor. 

La seva història deixa al descobert les esquerdes més profundes del nostre sistema: una víctima d'un abandó institucional que la va deixar completament sola davant del dolor. Ara, la seva petició d'ajuda per morir es presenta com un acte de llibertat, quan en realitat expressa la desesperança de qui mai no va ser acollida ni tractada com mereixia.

No estem davant d'un cas d'eutanàsia, sinó de suïcidi assistit. 

La Noelia no pateix una malaltia terminal, sinó una depressió profunda derivada d'un trauma no curat. Tot i així, la llei permet obrir aquesta porta sense distingir entre un patiment físic irreversible i un patiment psicològic que es pot tractar i alleujar. És una falla gravíssima que marca un precedent: una norma que avui s'aplica als que podrien recuperar la vida si rebessin l'ajuda, la teràpia i l'acompanyament adequats. 

La vida de Noelia és valuosa, encara que ella no ho percebi ni ho vegi. La dignitat humana no depèn del patiment ni de l'autonomia entesa com a autosuficiència. Neix del valor únic de cada persona, de la necessitat d'enllaços, cura i amor. Tot i això, la llei, en lloc d'oferir compassió real, acaba legitimant la renúncia a la vida dels qui més necessiten suport i esperança.

Noelia no necessita que l'Estat li ofereixi la mort, necessita que algú li torni el sentit, l'ajuda i la possibilitat de curar-se. A parer meu, el que està passant amb ella no és un gest de llibertat, sinó el reflex d'un profund fracàs col·lectiu. Quan la vida fa mal, el que és veritablement humà és cuidar, acompanyar i sostenir, no matar.

Em dol una societat que només sap oferir aquesta sortida a una noia de 25 anys, adulta i conscient, però amb ferides encara obertes i profundes. Sento una enorme compassió per Noelia, una compassió que s'hauria de traduir en presència, acompanyament i cura, no pas en l'autorització per morir. Que l'Estat contempli el suïcidi assistit per a una persona tan jove em sembla un error gravíssim i, sobretot, una derrota moral. Sí, la llei d'eutanàsia ho permet i Estrasburg empara la seva decisió. Però no tot allò que és legal és necessàriament ètic ni veritablement humà.

Aquestes paraules no serviran de res.

Tot el meu afecte per a Noelia i la seva família en aquests moments tan durs. 

No és una opinió qualsevol ni un comentari espontani com tants n'han sortit aquests dies. És una reflexió d'una persona defensora de la dignitat de la naturalesa humana i que coneix les deficiències del nostre ordenament per atendre bé les persones en situacions terminals.

 

 

eutanàsia i suïcidi assistit vs cures pal·liatives

Entrevista de Jordi Évole al Dr. Marcos Gómez sobre cures pal·liatives

klikeu per escoltar aquesta entrevista, val la pena!

Si l'escolteu, gairebé us podreu estalviar de llegir el text (només dura 10')

La paraula eutanàsia ve del grec eu−thanatos i vol dir bona mort, morir bé.  En la Grècia antiga era tenir una mort honorable, digna, sense dolor, suau, la millor manera d'arribar a la mort en la vellesa −de passar d'aquesta vida a l'altra− tal com descriu Homer (sVII aC) a l'Odissea: I t'arribarà la mort lluny de la mar, una mort molt suau, que et consumirà esgotat sota una plaent vellesa, i tots al teu voltant seran feliços.

Amb el temps es devia anar desfigurant aquesta manera de morir ja que Hipòcrates, el pare de la medicina, el metge dels metges, en el seu Jurament Hipocràtic (sV aC) prohibeix als metges accelerar la mort dels ancians i l'ajuda per cometre suïcidi o avortaments:

A ningú donaré una droga mortal tot i que em sigui sol·licitada, ni donaré consell amb aquesta finalitat, ni tampoc administraré abortius a cap dona.

Amb el temps ha canviat tant el significat de la paraula eutanàsia així com el contingut del Jurament Hipocràtic. La definició actual del DRAE diu: Acció o omissió que, per evitar patiments als pacients desnonats, accelera la seva mort amb el seu consentiment o sense ell. I el Jurament Hipocràtic, actualitzat el 1948 a la "Declaració de Ginebra", s'ha anat revisant i esmenant fins el darrer text, del 2017 a Chicago, que entre d'altres aspectes diu:

DEDICAR la meva vida al servei de la humanitat; VETLLAR abans de res per la salut i el benestar dels meus pacients; RESPECTAR l'autonomia i la dignitat dels meus pacients; VETLLAR amb el màxim respecte per la vida humana; EXERCIR la meva professió amb consciència i dignitat, d'acord amb la bona pràctica mèdica; NO EMPRAR els meus coneixements mèdics per violar els drets humans i les llibertats ciutadanes, ni tan sols sota amenaça.

El tema de l'eutanàsia és complex ja que es mou en un món de grisos, hi intervenen un munt d'aspectes i hi ha expressions que ningú és capaç d'aclarir ja que tot depèn del punt de vista subjectiu: activa, passiva, directa, indirecta…

En l'eutanàsia hi ha en joc el tema de la dignitat de la persona humana. ¿Què és allò que ens fa humans? Doncs que som l'únic ésser que té la capacitat de reflexió, de contemplació, de descobrir el sentit de la meva vida. Dos aspectes que la conformen són el sentit del dolor i la mort. Si la vida només té sentit per viure-la aquí, els arguments  seran "eutanàsia sí". Si la vida té un sentit més enllà de la vida terrenal, la resposta serà "eutanàsia no".

Si davant d'una situació greu sacrifiquem l'home perdem la grandesa de l'ésser humà, el reduïm a l'animalitat. L'home pot arribar a entendre el sentit de la malaltia, de la fragilitat, del dolor… El patiment humanitza quan un l'assumeix. Si el rebutgem ens deshumanitza. No és neutre. Entorn el dolor la gent es para, es commou, s'implica… i així creix en humanitat. 

La vida humana no és només personal, és social. Com mes feble es l'altre més reclama la meva sol·licitud. Un món que rebutja la debilitat, la malaltia i el patiment, un món a qui no li interessa la vida dels altres es torna cruel i inhumà. L'eutanàsia és un món del qual jo me'n desentenc: si pateixes, allà tu! I a aquest món que no sap estimar no li podem demanar responsabilitats.

Una cosa és acceptar la condició de la mort com a part de la vida humana. Avançar-la és injust. Quan arriba la degeneració que duu a la mort tenim l'obligació de posar-hi remei amb cures. L'eutanàsia és avançar aquest moment i, per tant, la vida ja no val la pena que sigui custodiada.

* * *

Eutanàsia

El tema de l'eutanàsia ha entrat fort i de cop en la legislació espanyola. El Govern ha aprofitat el batibull de la pandèmia i l'estat d'alarma per portar la Llei al Parlament, en votació accelerada i per decret, sense debat públic, sense diàleg amb les professions sanitàries i en contra del criteri del Comitè de Bioètica que ha refusat al 100%, per unanimitat i sense vots particulars, les bases per mitjà de les quals se sustenta la Llei: "Hi ha sòlides raons sanitàries, ètiques, legals, econòmiques i socials per rebutjar la transformació de l'eutanàsia i/o auxili al suïcidi en un dret subjectiu i en una prestació pública". (El Comité de Bioètica és un ens assessor del Govern i ha expressat la seva opinió sense que el Govern la hi demanés).

Hi havia pressa per aprovar-la com una bandera més de l'actual Govern. Però els arguments adduïts pels seus defensors no tenen bases sòlides on fonamentar-se. Només argumenten aspectes emocionals que es desmunten amb raonaments mèdics. Les xifres que s'argumenten són tan falses com les que es van inventar quan es va aprovar la primera despenalització de l'avortament.

Amb aquesta llei s'introdueix un canvi en els fins de l'Estat −que de ser defensor de la vida de les persones passa a ser responsable de la seva mort− i de la professió mèdica, que ha de curar, alleujar o consolar i mai provocar la mort. Les raons "progressistes" que addueixen tots els partits que li han donat suport −evitar el sofriment, l'autonomia personal i la qualitat de vida− són arguments propis de l'individualisme radical. Allò que diu el "govern progressista" és que l'únic camí per millorar aquestes situacions és provocar la mort, quan allò que és realment progressista és la conservació de la vida i els ajuts per a una mort digna per als malalts incurables. Abans que una "mort digna" s'ha de garantir una "vida digna".

Ens escandalitzem davant la violència, les guerres, les injustícies, els homicidis, el cementiri en que s'ha convertit la Mediterrània… Ens hi oposem i reclamem que es respectin els drets i la dignitat de la vida de les persones més vulnerables. I volem que tots siguem tractats com a persones valuoses, fins i tot en la feblesa i en la malaltia… Però som capaços d'aprovar una llei que provoca la mort!

Avui s'està erosionant la consciència del que fa que la vida humana sigui preciosa i aquesta es valora cada vegada més per la seva eficiència i utilitat, fins al punt de considerar com a «vides descartades» o «vides indignes» les que no s'ajusten a aquest criteri. Amb la pèrdua dels valors autèntics, s'esquerden també els deures inderogables de solidaritat i fraternitat humana i cristiana. 

La pandèmia ha posat de manifest la fragilitat de la vida i ha suscitat sol·licitud per les cures pal·liatives, al mateix temps que indignació per la falta d'atenció a la gent gran. Acabar amb la vida no pot ser la solució per abordar un problema humà, per tal d'estalviar recursos en les cures pal·liatives. La seva manca és també una expressió de desigualtat social. Moltes persones moren sense poder rebre aquestes cures i només compten amb elles els que poden pagar-les. L'eutanàsia i el suïcidi assistit són una derrota per a tothom. La resposta a la qual estem cridats és no abandonar mai als que pateixen, no rendir-se mai, sinó cuidar-los i estimar-los per donar-los esperança.

L'experiència dels pocs països on s'ha legalitzat ens diu que l'eutanàsia incita a la mort als més febles. A l'atorgar aquest suposat dret, hi ha persona, que se sent com una càrrega per a la família i com un pes per a la societat i se sent condicionada a demanar la mort quan una llei la pressiona en aquesta direcció. 

El metge holandès que va impulsar l'aplicació de l'eutanàsia al seu país, va canviar radicalment la seva visió del tema. En un article en la premsa britànica aconsellava als lords britànics que no aprovessin la llei de "mort assistida":

Pensàvem que era una "bona llei", però al cap de poc temps es vam adonar que estàvem equivocats, terriblement equivocats, doncs les morts van començar a incrementar-se a un ritme espectacular i per als pacients de càncer, l'eutanàsia va en camí de convertir-se en la forma 'normal' de morir. 

Pensin que una vegada el geni està fora de l'ampolla ja no se'l pot tornar a ficar a dins. Hem arribat a crear una xarxa itinerant de metges, denominada 'Clínica final de vida' que practica l'eutanàsia sense massa miraments. Persones soles o que han enviudat se'ls aplica l'eutanàsia i avui ja s'ha convertit en un 'dret' dels metges que tindrien el 'deure' d'aplicar. 

Cures pal·liatives

Les cures pal·liatives és la resposta més humanitzada que podem donar a les persones que pateixen particularment situacions de malaltia avançada i irreversible i que han arribat a un moment en què no responen als tractaments curatius. Quan ja no hi ha possibilitat de curar una persona amb tractaments o intervencions, les cures pal·liatives són l'opció més humana per al nostre ésser estimat. Malauradament hi ha persones que, en aquest món tan complex, confonen ens termes i volent dir: "volem treballar contra el sofriment", diuen: "estic d'acord amb l'eutanàsia"

Les cures pal·liatives són un treball interdisciplinari perquè la persona no tingui dolor, descansi bé, no tingui els símptomes que li fan patir en ocasió de la malaltia irreversible i incurable i es respecti la seva dignitat. Es tracta de respectar els ritmes naturals de la vida i de la mort. Accelerar el procés de morir amb l'eutanàsia o el suïcidi assistit si bé pot ser una sortida per acabar amb tant de dolor, és una alternativa nociva. Obre més bretxa de dolor i sofriment, perquè ¿què més dolorós que una societat en la qual es pot determinar els qui viuen i els qui moren? 

La polèmica oberta per l'aprovació, per part del Govern i de les forces polítiques que li donen suport, de la Llei de l’eutanàsia −que autoritza la mort de persones encara que no siguin malalts terminals− i es nega a incorporar diners al pressupost per endegar d’un pla integral de cures pal·liatives per tal de resoldre el clamorós dèficit espanyol sobre aquestes cures, ha posat en evidència la pèssima situació espanyola en aquest àmbit. Espanya és un dels pitjors països d’Europa, al mateix nivell que Geòrgia, Txèquia, Letònia i Romania, i lluny de la situació de Portugal, Itàlia, França, Alemanya, Hongria, el Regne Unit, Suècia i fins i tot Polònia.

Sembla que es tingui por a que les cures pal·liatives facin “la competència” a l’eutanàsia ja que els mateixos especialistes en les cures assenyalen que molts dels seus pacients que en la primera visita els hi demanen que els ajudin a morir, canvien ràpidament d'opinió quan els efectes radicals de la pal·liació del dolor i l'acompanyament estronca el patiment que tenien. En aquest sentit
 hi ha una raó addicional molt decisiva: l’eutanàsia és una opció irreversible, la cura pal·liativa permet canviar de criteri. 

La llei de l'eutanàsia afronta el patiment extrem d'aquelles persones que prefereixen donar per finalitzada la seva vida i, en canvi, obvia el d'aquells ciutadans que demanen viure de forma digna aquesta etapa amb el major suport possible per pal·liar aquest sofriment.

Les persones que es dediquen a les cures pal·liatives tenen clara les reaccions dels pacients: 

Molt pocs ens diuen que volen morir i menys quan estan degudament atesos i acompanyats. Quan demanen la mort volen significar no voler viure en condicions tan difícils. Amb la cura pal·liativa es restaura la llibertat del pacient, a la fi de la seva vida, al poder controlar tant el dolor com el sofriment mental.

Crida l'atenció que els especialistes en cures pal·liatives rebutgin categòricament l'eutanàsia i el suïcidi assistit. Ells veuen la mort diàriament. Ells són els que estan en contacte amb malalts terminals. Ells han vist tot tipus de morts. Ells lluiten contra el dolor i l'angoixa del pacient. Ells serien els primers en proposar l'eutanàsia si fos tan difícil assegurar una mort digna sense recórrer a ella. En canvi, asseguren:

Avui dia podem alleujar la major part dels sofriments i, si cal, sedar el pacient terminal com ja permeten les lleis actuals. Per això, consideren que l'eutanàsia és incompatible amb l'enfocament de les cures pal·liatives.

El Bon Samarità de l'evangeli deixa el seu camí per socórrer l'home mig mort que troba a la vora del camí: s'hi acosta, se'n fa càrrec, inverteix en ell temps i diners i ens empeny a la generositat identificant-se amb cada malalt. Es tracta de 'fer-se càrrec' de tota la vida i de la vida de tots.

¿Com concretar avui aquest missatge i traduir-lo en un d'acompanyament de la persona malalta en les fases terminals de la vida de manera que se l'ajudi respectant i promovent sempre la seva inalienable dignitat humana, la seva crida a la santedat i, per tant, el valor suprem de la seva mateixa existència?

L'extraordinari i progressiu desenvolupament de les tecnologies biomèdiques ha fet créixer de manera exponencial les capacitats clíniques de la medicina en el diagnòstic, en la teràpia i en la cura dels pacients.

No obstant, aquests progressos preciosos no són determinants per si mateixos per qualificar el sentit propi i el valor de la vida humana. De fet, tot progrés en les destreses dels agents sanitaris reclama una creixent i sàvia capacitat de discerniment moral per evitar l'ús desproporcionat i deshumanitzant de les tecnologies, sobretot en les fases crítiques i terminals de la vida humana.

suïcidi: un tema tabú, un drama silenciat

— Hola, 112.

— Digueu-me.

— Em vaig a suïcidar.

— …! Com et dius?

— Òscar.

— On ets... ?, per què ho vols fer... ?, quina edat tens...?

— …

— Òscar, segueixes aquí...?

— Sí.

L'operadora segueix parlant fins que sent, a través del telèfon, que la policia entra al domicili d'Oscar i respira alleugerida: aquesta vegada hi ha hagut sort!

El suïcidi és un problema de salut pública de primer ordre. És la causa de mort no natural més freqüent en la societat actual. En 2017 es van suïcidar a Espanya 3.700 persones, gairebé el doble de les que van morir en accidents de trànsit i dotze vegades més de les mortes per homicidi i 80 vegades més que les mortes per feminicidi. Al món hi ha un suïcidi cada quaranta segons. Això suposa 2.160 morts al dia. No sembla que els números canviïn. No obstant això, se segueix ocultant el suïcidi. El fet de silenciar-lo no ha servit per reduir-los i els experts estan d'acord en què per esmentar la paraula suïcidi, ningú es suïcidarà.

A Catalunya el suïcidi és la primera causa de mort entre persones de 25 a 45 anys. I a Barcelona els ciutadans sabem que moltes vegades les "incidències tècniques" de les diferents línies de ferrocarrils i de metro tenen com a origen el suïcidi d'una persona. El nombre de persones que se suïciden és cada vegada més alt. Des de principis de la dècada dels 90 la tendència ha sofert un creixement exponencial. La variació més alta s'ha registrat des de l'esclat de la crisi, amb un augment del 20%.

Si en lloc de suïcidi, el terme fos terrorisme, fam, drogues, feminicidi o parricidi, tots els mitjans de comunicació haurien obert les seves edicions amb aquesta notícia, els polítics s’estarien tirant les culpes els uns als altres, les xarxes socials cremarien i als carrers hi hauria manifestacions. Tot això té suport institucional i mediàtic. Però el suïcidi no. Sobre aquestes 3.700 persones, mortes per suïcidi, ningú ha informat, ningú ho sap, ningú, més enllà del seu entorn, coneix la notícia. El suïcidi és un tema tabú. El problema és la gran passivitat davant d’aquesta causa de mortalitat que l'ha convertit en un drama silenciat.

El silenci sobre el suïcidi està relacionat amb la por de la societat al suïcidi i a les malalties mentals i és un assumpte que parteix de premisses equivocades com: creure que el suïcidi és una sortida quan totes les altres opcions semblen impossibles, pensar que el que es vol suïcidar no ho diu, que el que intenta suïcidar-se sempre estarà en perill…

L'única prevenció que han adoptat els mitjans pel que fa al suïcidi ha estat la de callar, sense que aquest silenci hagi ajudat a prevenir altres suïcidis. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana una col·laboració estreta entre els mitjans de comunicació i els professionals que treballen en contacte amb el suïcidi i donar formació específica als periodistes per tractar aquest tema, però res d'això s'ha fet a Espanya. Fa unes setmanes, el Govern espanyol va anunciar el seu propòsit de posar en marxa un pla de prevenció del suïcidi. Hi ha països que ja han assumit que el suïcidi és un fracàs de la societat i per això publiquen aquestes notícies, fan un seguiment de les mateixes i s'instrumenten campanyes per prevenir-lo.

El tipus de persona que habitualment truca al 112 és un home d'uns cinquanta anys. Però en els últims deu anys la gent que truca cada vegada és més jove. El més difícil és entendre les raons per les quals telefonen: casos de bullying, problemes a casa o malalties mentals són els factors més comuns que, si s'ajunten, porten a joves i adolescents a suïcidar-se. Hi ha qui truca perquè pensa que si no, ningú no se n’assabentarà i llavors no tindria sentit. Però també hi ha unes quatre-centes persones majors de vuitanta anys que es suïciden anualment a Espanya sense avisar. 

El 90 per cent dels suïcidis tenen darrere una malaltia mental: molts dels homes i dones que se suïciden estaven sotmetent-se a tractament, encara que no es tracti de l'únic motiu, no hi ha una sola causa. Amb malaltia mental cal referir-se, per exemple, a una esquizofrènia. En canvi, la tristesa és un problema de salut mental que també pot portar al suïcidi. Hi ha persones que es treuen la vida sense patir cap malaltia mental ni haver mostrat mai tendències suïcides. Els ancians són el sector de la població que més es suïcida, i el que empra mètodes més efectius. I els homes més que les dones: a Espanya 3 homes per cada dona.

La taxa de suïcidis és més gran en els països més "feliços". Les causes d'aquesta paradoxal situació tenen a veure amb el nivell de felicitat dels altres en relació al dels suïcides, normalment amb un baix nivell d'autoestima. Les persones descontentes es poden sentir particularment fastiguejades de la vida a llocs "feliços". Aquests contrastos poden incrementar el risc de suïcidi. A Hawai, on sobra “felicitat”, és el cinquè Estat en nombre de suïcidis; Nova York, a la cua en satisfacció de vida, registra la menor taxa de suïcidis. Als països anglosaxons i més desenvolupats es suïciden amb més facilitat que en els mediterranis que han patit amb més cruesa la crisi.

Altres sociòlegs també relacionen els suïcidis amb l'aïllament fruit del descens en la interacció social en trobades com reunions d'Esglésies, grups cívics o veïnats, així com la caiguda de la nupcialitat i l'augment del divorci. Com més aïllada viu la gent, més indefensa està enfront de la depressió i la manca d'esperança. En el cas dels EUA influeix també el fàcil accés a les armes, ja que el suïcidi per arma de foc és el 48,5% dels casos. 

Però davant aquesta xacra que els governs lluiten per eradicar s'alça el contrasentit del suïcidi assistit que cada vegada té més defensors a casa nostra. Alguns sectors demanen la legalització del suïcidi assistit com si fos allò més chic en matèria de "mort digna", el gest últim en què l'ésser humà afirma la seva autonomia i renuncia a una vida de la qual ja no espera res. 

Les propostes de legalització de l'eutanàsia i del suïcidi assistit ja no es limiten a autoritzar-los per a pacients terminals, afectats per greus dolors físics (que les cures pal·liatives poden reduir-lo o fins i tot eliminar-lo en la gran majoria dels casos i que el dolor no està tan sols entre els cinc motius més freqüentment adduïts pels pacients que sol·liciten ajuda per morir), sinó que es proposen també per a malalts afectats de patiment psíquic, inclòs el cansament de viure i això és el que està en l'origen de l'augment del suïcidi.

Quan s'han recollit les “raons dels candidats al suïcidi”, les més citades han estat la "pèrdua d'autonomia", la "decreixent capacitat per participar en activitats que fan la vida agradable" i la "pèrdua de dignitat". I no podem oblidar que hi ha molts malalts terminals que pateixen, per part de l’entorn, una “pressió coercitiva” que fa que a la sensació d'irreversibilitat s'hi uneixi la de ser una càrrega per als seus cuidadors.

Per això resulta tan estrany que mentre la prevenció del suïcidi està tan descuidada, l'acceptació del suïcidi assistit es presenti com un signe d'avanç social. Quan s'enalteix el suïcidi assistit al final de la vida no és d'estranyar que d’altres comencin a veure aquest gest de mort com una solució als seus problemes en qualsevol etapa de la seva vida. Parlem d'autonomia i dignitat davant la mort, quan en realitat el problema és de soledat i aïllament. Hi ha més un problema de vida digna que de mort digna. I la solidaritat amb el patiment dels altres s'ha de demostrar aquí. 

A Suïssa hi ha un grup, fundat el 1998 per Ludwig Minelli que, amb l'assistència de metges i infermeres qualificats, "ajuda i assisteix a morir" a persones amb malalties terminals greus físiques i mentals. A més proporciona el suïcidi assistit per a persones amb plenes facultats mentals que s'han de sotmetre a un informe mèdic rigorós preparat per un psiquiatre que estableix la condició del pacient, tot això aprovat per la legislació suïssa. El 21% dels que demanen ajuda per al suicidi assistit no té una malaltia terminal, sinó "cansament de la vida"

No tots aproven el treball de Minelli. El granger Gerhard Fischer, del Partit Evangèlic, ha declarat que "això se’ns ha anat de les mans. Sóc granger i per injectar a un vedell he de fer primer un curs, i en canvi no es demana res per enviar a un ésser humà a la mort. S'ha convertit tot en un negoci i en tenir poder sobre la vida i la mort ".

* * *

Llocs per acudir: A casa nostra sempre hi ha el Telèfon de l'Esperança i el 112… I centres que treballen de forma continuada amb les persones en risc de desenvolupar tendències suïcides.

Exemple d’una vida no truncada: «Aquell carreró sense sortida aparent es va tornar practicable quan va conèixer el Telèfon de l'Esperança per una amiga, i el psicòleg la va ajudar a comprendre que la seva vida podia ser diferent, fins i tot atractiva. Es va deixar ajudar i va acabar descobrint la llum darrere de la foscor».

Pensament per als creients: paraules del Papa Francesc: «El suïcidi és una mica tancar la porta a la salvació, però penso que en el suïcidi no hi ha plena llibertat. Així ho crec. M'ajuda allò que el Capellà d'Ars va dir a aquella vídua el marit de la qual s'havia suïcidat llançant-se del pont al riu. Va dir: Senyora, entre el pont i el riu hi ha la misericòrdia de Déu. Perquè crec que en el suïcidi la llibertat no és plena, però és una opinió personal».