La paraula eutanàsia ve del grec eu−thanatos i vol dir bona mort, morir bé. En la Grècia antiga era tenir una mort honorable, digna, sense dolor, suau, la millor manera d'arribar a la mort en la vellesa −de passar d'aquesta vida a l'altra− tal com descriu Homer (sVII aC) a l'Odissea: I t'arribarà la mort lluny de la mar, una mort molt suau, que et consumirà esgotat sota una plaent vellesa, i tots al teu voltant seran feliços.
Amb el temps es devia anar desfigurant aquesta manera de morir ja que Hipòcrates, el pare de la medicina, el metge dels metges, en el seu Jurament Hipocràtic (sV aC) prohibeix als metges accelerar la mort dels ancians i l'ajuda per cometre suïcidi o avortaments:
A ningú donaré una droga mortal tot i que em sigui sol·licitada, ni donaré consell amb aquesta finalitat, ni tampoc administraré abortius a cap dona.
Amb el temps ha canviat tant el significat de la paraula eutanàsia així com el contingut del Jurament Hipocràtic. La definició actual del DRAE diu: Acció o omissió que, per evitar patiments als pacients desnonats, accelera la seva mort amb el seu consentiment o sense ell. I el Jurament Hipocràtic, actualitzat el 1948 a la "Declaració de Ginebra", s'ha anat revisant i esmenant fins el darrer text, del 2017 a Chicago, que entre d'altres aspectes diu:
DEDICAR la meva vida al servei de la humanitat; VETLLAR abans de res per la salut i el benestar dels meus pacients; RESPECTAR l'autonomia i la dignitat dels meus pacients; VETLLAR amb el màxim respecte per la vida humana; EXERCIR la meva professió amb consciència i dignitat, d'acord amb la bona pràctica mèdica; NO EMPRAR els meus coneixements mèdics per violar els drets humans i les llibertats ciutadanes, ni tan sols sota amenaça.
El tema de l'eutanàsia és complex ja que es mou en un món de grisos, hi intervenen un munt d'aspectes i hi ha expressions que ningú és capaç d'aclarir ja que tot depèn del punt de vista subjectiu: activa, passiva, directa, indirecta…
En l'eutanàsia hi ha en joc el tema de la dignitat de la persona humana. ¿Què és allò que ens fa humans? Doncs que som l'únic ésser que té la capacitat de reflexió, de contemplació, de descobrir el sentit de la meva vida. Dos aspectes que la conformen són el sentit del dolor i la mort. Si la vida només té sentit per viure-la aquí, els arguments seran "eutanàsia sí". Si la vida té un sentit més enllà de la vida terrenal, la resposta serà "eutanàsia no".
Si davant d'una situació greu sacrifiquem l'home perdem la grandesa de l'ésser humà, el reduïm a l'animalitat. L'home pot arribar a entendre el sentit de la malaltia, de la fragilitat, del dolor… El patiment humanitza quan un l'assumeix. Si el rebutgem ens deshumanitza. No és neutre. Entorn el dolor la gent es para, es commou, s'implica… i així creix en humanitat.
La vida humana no és només personal, és social. Com mes feble es l'altre més reclama la meva sol·licitud. Un món que rebutja la debilitat, la malaltia i el patiment, un món a qui no li interessa la vida dels altres es torna cruel i inhumà. L'eutanàsia és un món del qual jo me'n desentenc: si pateixes, allà tu! I a aquest món que no sap estimar no li podem demanar responsabilitats.
Una cosa és acceptar la condició de la mort com a part de la vida humana. Avançar-la és injust. Quan arriba la degeneració que duu a la mort tenim l'obligació de posar-hi remei amb cures. L'eutanàsia és avançar aquest moment i, per tant, la vida ja no val la pena que sigui custodiada.
* * *
Eutanàsia
Hi havia pressa per aprovar-la com una bandera més de l'actual Govern. Però els arguments adduïts pels seus defensors no tenen bases sòlides on fonamentar-se. Només argumenten aspectes emocionals que es desmunten amb raonaments mèdics. Les xifres que s'argumenten són tan falses com les que es van inventar quan es va aprovar la primera despenalització de l'avortament.
Amb aquesta llei s'introdueix un canvi en els fins de l'Estat −que de ser defensor de la vida de les persones passa a ser responsable de la seva mort− i de la professió mèdica, que ha de curar, alleujar o consolar i mai provocar la mort. Les raons "progressistes" que addueixen tots els partits que li han donat suport −evitar el sofriment, l'autonomia personal i la qualitat de vida− són arguments propis de l'individualisme radical. Allò que diu el "govern progressista" és que l'únic camí per millorar aquestes situacions és provocar la mort, quan allò que és realment progressista és la conservació de la vida i els ajuts per a una mort digna per als malalts incurables. Abans que una "mort digna" s'ha de garantir una "vida digna".
Ens escandalitzem davant la violència, les guerres, les injustícies, els homicidis, el cementiri en que s'ha convertit la Mediterrània… Ens hi oposem i reclamem que es respectin els drets i la dignitat de la vida de les persones més vulnerables. I volem que tots siguem tractats com a persones valuoses, fins i tot en la feblesa i en la malaltia… Però som capaços d'aprovar una llei que provoca la mort!
Avui s'està erosionant la consciència del que fa que la vida humana sigui preciosa i aquesta es valora cada vegada més per la seva eficiència i utilitat, fins al punt de considerar com a «vides descartades» o «vides indignes» les que no s'ajusten a aquest criteri. Amb la pèrdua dels valors autèntics, s'esquerden també els deures inderogables de solidaritat i fraternitat humana i cristiana.
La pandèmia ha posat de manifest la fragilitat de la vida i ha suscitat sol·licitud per les cures pal·liatives, al mateix temps que indignació per la falta d'atenció a la gent gran. Acabar amb la vida no pot ser la solució per abordar un problema humà, per tal d'estalviar recursos en les cures pal·liatives. La seva manca és també una expressió de desigualtat social. Moltes persones moren sense poder rebre aquestes cures i només compten amb elles els que poden pagar-les. L'eutanàsia i el suïcidi assistit són una derrota per a tothom. La resposta a la qual estem cridats és no abandonar mai als que pateixen, no rendir-se mai, sinó cuidar-los i estimar-los per donar-los esperança.
L'experiència dels pocs països on s'ha legalitzat ens diu que l'eutanàsia incita a la mort als més febles. A l'atorgar aquest suposat dret, hi ha persona, que se sent com una càrrega per a la família i com un pes per a la societat i se sent condicionada a demanar la mort quan una llei la pressiona en aquesta direcció.
El metge holandès que va impulsar l'aplicació de l'eutanàsia al seu país, va canviar radicalment la seva visió del tema. En un article en la premsa britànica aconsellava als lords britànics que no aprovessin la llei de "mort assistida":
Pensàvem que era una "bona llei", però al cap de poc temps es vam adonar que estàvem equivocats, terriblement equivocats, doncs les morts van començar a incrementar-se a un ritme espectacular i per als pacients de càncer, l'eutanàsia va en camí de convertir-se en la forma 'normal' de morir.
Pensin que una vegada el geni està fora de l'ampolla ja no se'l pot tornar a ficar a dins. Hem arribat a crear una xarxa itinerant de metges, denominada 'Clínica final de vida' que practica l'eutanàsia sense massa miraments. Persones soles o que han enviudat se'ls aplica l'eutanàsia i avui ja s'ha convertit en un 'dret' dels metges que tindrien el 'deure' d'aplicar.
Cures pal·liatives
Les cures pal·liatives són un treball interdisciplinari perquè la persona no tingui dolor, descansi bé, no tingui els símptomes que li fan patir en ocasió de la malaltia irreversible i incurable i es respecti la seva dignitat. Es tracta de respectar els ritmes naturals de la vida i de la mort. Accelerar el procés de morir amb l'eutanàsia o el suïcidi assistit si bé pot ser una sortida per acabar amb tant de dolor, és una alternativa nociva. Obre més bretxa de dolor i sofriment, perquè ¿què més dolorós que una societat en la qual es pot determinar els qui viuen i els qui moren?
La polèmica oberta per l'aprovació, per part del Govern i de les forces polítiques que li donen suport, de la Llei de l’eutanàsia −que autoritza la mort de persones encara que no siguin malalts terminals− i es nega a incorporar diners al pressupost per endegar d’un pla integral de cures pal·liatives per tal de resoldre el clamorós dèficit espanyol sobre aquestes cures, ha posat en evidència la pèssima situació espanyola en aquest àmbit. Espanya és un dels pitjors països d’Europa, al mateix nivell que Geòrgia, Txèquia, Letònia i Romania, i lluny de la situació de Portugal, Itàlia, França, Alemanya, Hongria, el Regne Unit, Suècia i fins i tot Polònia.
Sembla que es tingui por a que les cures pal·liatives facin “la competència” a l’eutanàsia ja que els mateixos especialistes en les cures assenyalen que molts dels seus pacients que en la primera visita els hi demanen que els ajudin a morir, canvien ràpidament d'opinió quan els efectes radicals de la pal·liació del dolor i l'acompanyament estronca el patiment que tenien. En aquest sentit hi ha una raó addicional molt decisiva: l’eutanàsia és una opció irreversible, la cura pal·liativa permet canviar de criteri.
La llei de l'eutanàsia afronta el patiment extrem d'aquelles persones que prefereixen donar per finalitzada la seva vida i, en canvi, obvia el d'aquells ciutadans que demanen viure de forma digna aquesta etapa amb el major suport possible per pal·liar aquest sofriment.
Les persones que es dediquen a les cures pal·liatives tenen clara les reaccions dels pacients:
Molt pocs ens diuen que volen morir i menys quan estan degudament atesos i acompanyats. Quan demanen la mort volen significar no voler viure en condicions tan difícils. Amb la cura pal·liativa es restaura la llibertat del pacient, a la fi de la seva vida, al poder controlar tant el dolor com el sofriment mental.
Crida l'atenció que els especialistes en cures pal·liatives rebutgin categòricament l'eutanàsia i el suïcidi assistit. Ells veuen la mort diàriament. Ells són els que estan en contacte amb malalts terminals. Ells han vist tot tipus de morts. Ells lluiten contra el dolor i l'angoixa del pacient. Ells serien els primers en proposar l'eutanàsia si fos tan difícil assegurar una mort digna sense recórrer a ella. En canvi, asseguren:
Avui dia podem alleujar la major part dels sofriments i, si cal, sedar el pacient terminal com ja permeten les lleis actuals. Per això, consideren que l'eutanàsia és incompatible amb l'enfocament de les cures pal·liatives.
El Bon Samarità de l'evangeli deixa el seu camí per socórrer l'home mig mort que troba a la vora del camí: s'hi acosta, se'n fa càrrec, inverteix en ell temps i diners i ens empeny a la generositat identificant-se amb cada malalt. Es tracta de 'fer-se càrrec' de tota la vida i de la vida de tots.
¿Com concretar avui aquest missatge i traduir-lo en un d'acompanyament de la persona malalta en les fases terminals de la vida de manera que se l'ajudi respectant i promovent sempre la seva inalienable dignitat humana, la seva crida a la santedat i, per tant, el valor suprem de la seva mateixa existència?
L'extraordinari i progressiu desenvolupament de les tecnologies biomèdiques ha fet créixer de manera exponencial les capacitats clíniques de la medicina en el diagnòstic, en la teràpia i en la cura dels pacients.
No obstant, aquests progressos preciosos no són determinants per si mateixos per qualificar el sentit propi i el valor de la vida humana. De fet, tot progrés en les destreses dels agents sanitaris reclama una creixent i sàvia capacitat de discerniment moral per evitar l'ús desproporcionat i deshumanitzant de les tecnologies, sobretot en les fases crítiques i terminals de la vida humana.
