protocols: ¿són la solució per a la pedofília, les xarxes porno, la violència sexista, el bullying…?

M’ha mogut a escriure les següents reflexions la continuada escalada d’agressions sexuals d’homes contra dones (i també de dones contra homes, encara que no siguin tan freqüents). Darrerament hi ha hagut la protagonitzada per un noi de 14 anys a plena llum del dia. ¿Per què passa això? Dia rera dia sentim des dels estaments oficials, que “han fallat els protocols…”, que “s’han de revisar els protocols…”, que "s’han de millorar els protocols…”. Quan sento els comentaris de les autoritats parlant de protocols em cau la cara de vergonya ja que sembla que el “protocol” ho ha de resoldre tot.

¿Però, per què passa tot això?, ¿per què hi ha aquesta violència?, ¿què fa que dues persones, amb una relació íntima mantinguda, amb fills pel mig, acabin volent-se desfer l'una de l'altra? Si mirem les situacions concretes ens adonarem que sempre hi ha una desestructuració familiar ja sigui en l'origen o en la relació.

El Pacte d’Estat sobre violència masclista que s’havia de dur a terme amb urgència i eficàcia, està enterrat en comissions d’estudi que només serveixen per cobrar els que en formen part. Un pacte d’estat de 213 mesures (sic!) quan amb una dotzena n’hi hauria prou. Un caramull de desmesures i de falta de voluntat política. Segons el Ministerio de Igualdad les 650 dones assassinades els darrers deu anys, les 650, el 100%!, havien denunciat maltractaments.

“En la pedofília, fallen els protocols; en la violència a les dones, fallen els protocols; en les xarxes pornogràfiques, fallen ens protocols; en el bullying, fallen els protocols; en els assetjaments i abusos sexuals, fallen els protocols; en les accions terroristes, fallen els protocols; en els incendis, fallen els protocols…”.

El camí per a la denúncia és llarg i farragós. Un article al diari ho explica així (val la pena llegir-lo sencer): 

• 3 de la tarda: una amiga d'una dona maltractada truca al 016 per saber què fer: explicació dels fets.
• 5 de la tarda: anar a un centre de salut per fer un informe mèdic: explicació dels fets. Informe mèdic.
• 7 de la tarda: anar a la Policia Nacional a posar la denúncia. Hi ha tanta gent que s'ha d'esperar i li diuen que vagi a sopar a casa i que torni (¿anar a sopar a casa després del maltractament?). Truca al 016 i li diuen que tenen prioritat. Ho diuen al policia i els repeteix que vagin a passejar i tornin. Tornen a trucar al 016 i el policia els fa passar davant. Li fan un test per saber si és víctima: torna a explica la història. Han de telefonar a un advocat de guàrdia perquè vingui. Arriba al cap de mitja hora: torna a explicar els fets. 
• 3 de la matinada!!!: El policia pren nota, fa un informe, el llegeix en veu alta i el signa la interessada.

Sembla ser que qui resol les coses són els protocols, els papers i no les persones. Però ja es veu que no és així. ¿I què és un protocol? Si agafem el diccionari hi ha moltes accepcions però pel que fa al que ens interessa un protocol pot ser el “pla precís i detallat de procediments i regles que cal observar i complir per tal de resoldre un problema”.

¿Algú creu seriosament que un “protocol” que estableix una ordre d’allunyament de 300m de l’agressor a l’agredida, l’agressor no s’atançarà? ¿O que si una dona denuncia una agressió ja es pot quedar tranquil·la…? O es vigila les 24 hores del dia l’assetjador (cosa impossible) o per moltes ordres que es dictin i “protocols” que ho regulin la gent se les passa per forro, com s’està demostrant. No ens podem creure que perquè hi hagi una norma escrita i un pla a seguir les coses funcionaran.

Copio un protocol oficial:

Protocol per a la Prevenció, Detecció i Actuació davant de

l’Assetjament i Abús Sexual

·         Nomenar 2 delegats de protecció, de diferent sexe i un comitè assessor, format per 4 persones.

·      ¿Què ha de fer la víctima? Denunciar l'assetjador i presentar-se davant un dels delegats de protecció. Aquest s'entrevistarà amb totes les persones que estan immerses en el cas (denunciant, denunciat, presumpta víctima, testimonis altres persones de rellevància).

·      En 10 dies el delegat haurà de redactar un informe, proposant quin camí prendre i presentar-lo al comitè assessor que haurà d'arxivar, continuar, o posar immediatament en coneixement de la Direcció General.

·      Quan no hi ha dubtes sobre el fet, es comunicarà al jutjat de guàrdia o a la Fiscalia el presumpte assetjament o abús.

És per plorar. Amb tot això només hi ha actuacions posteriors als fets i la prevenció es deixa a la por que pugui tenir el possible assetjador si comet algun d’aquests actes.

¿De veritat que ens creiem que això serveix per alguna cosa?

¿Què es fa en la línia per a la prevenció?

No hi ha protocol que arregli això. Això només ho podem arreglar les persones. ¿On rau la solució?

* * *

Un factor determinant perquè nois i noies esdevinguin segurs i equilibrats és tenir una família ben estructurada, uns pares forts que exerceixin el seu paper amb amor, afecte i confiança. Fills i filles necessiten tant la mare com el pare, i hem de reivindicar la figura dels pares forts per demostrar fins a quin punt els consells i el testimoni vital dels pares influeix en vida dels nostres fills.

En una època en què cada vegada s'insisteix més en "difuminar" la distinció natural entre el paper del pare i de la mare, en què és igual si la família està composta per pare i mare, o per dos pares o dues mares, o si és monoparental, el paper del pare i de la mare és força més influent del que molts ens imaginem. Fills i filles necessiten la relació maternal i paternal, necessiten del suport que només una mare i  pare poden donar, i si ells ho fan, els resultats són excepcionals, ja que a casa, en la família, és l’únic lloc on les persones ens sentim acollides.

En la forja del caràcter, en l'educació integral de la persona com a ésser humà, en el sentit de la vida i en el concepte natural de la família, s’han de tocar tots els temes com el bullying, la pressió dels companys, l'ensenyament de la llibertat i la responsabilitat, l'ús d'aparells electrònics, les relacions sexuals, l’enganxament a les xarxes (mai millor dit això de xarxa) i a les drogues, les diferències entre el paper matern i patern a la llar, l'equilibri entre l'autodomini i l'estimulació…

I també és essencial per a la formació de la persona l'ensenyament del coneixement de Déu i de la fe religiosa que a casa nostra s'explicita des d'un enfocament cristià, ja que sense el cristianisme no es poden entendre les arrels d’Europa. La felicitat i la salut mental dels fills s’entronquen amb les virtuts humanes. Per això és imprescindible formar joves sincers, valents, senzills, dòcils, amables… en definitiva, joves "virtuosos". Els nois han d’educar la seva masculinitat i les noies la seva feminitat.

Però avui vivim en una època posmoderna, on la posmodernitat abasta tots els àmbits: família, cinema, art, literatura, pintura, arquitectura… i aquests conceptes s’han trastocat. En l’actual societat impera l'efímer (el que ha passat fa uns segons ja és passat); reina l'intranscendent i es sacralitza la banalitat.

Vivim en una societat light, tova, de cotó fluix, on “personatges sense res important per explicar són la seva senyal d'identitat”; on “la secció d'esports és la protagonista de la informació”; on “els espectacles de masses (els circs actuals com el futbol, les carreres de cotxes o motos) són els veritables actes socials”. Vivim en una societat en què importa més la llàgrima que el que va passar; que converteix en transcendent allò que és accessori; i en la qual només importa la meva imatge, no el que jo sóc sinó el que els altres creuen que sóc.

La nostra societat és confusa, plena d’eufemismes: vida en parella versus matrimoni; interrupció de l’embaràs versus avortament; mort digna versus eutanàssia; canvi de relació sentimental versus divorci… I immersos en la denominada “ideologia de gènere” que pretén ignorar el sexe i igualar i uniformar nois i noies, per això “la masculinitat i la feminitat són conceptes culturals, de rol, que cada u ha de decidir com el vol resoldre”. Però per molts lobbys que s’escarrassin en defensar aquesta teoria mai podran demostrar que nois i noies són iguals. Avui els Parlaments de tot el món se senten forçats a legislar en aquesta línia: és la dictadura de la democràcia.

Nenes i nens, noies i nois, dones i homes som diferents tan biològica com psicològicament, amb necessitats, gustos i interessos diferents. Els pares posseeim el potencial necessari per aconseguir donar aquesta formació als fills, ja que tenim la intuïció i el cor. Però educar els fills exigeix, també, ​​formar-se bé com a pares.

Els problemes a què s'enfronten els adolescents d'avui tenen tres orígens: la pèrdua de relació amb persones adultes, especialment amb els pares i els avis; la pèrdua, o nul·la, educació religiosa, i una exposició constant a uns mitjans de comunicació que valoren sobretot el sexe, els diners i la fama. Per contrarrestar aquestes pressions els nostres fills ens necessiten "a nosaltres". Necessiten el nostre exemple, el nostre afecte, la nostra autoritat, els nostres consells, la nostra aprovació, la nostra atenció… en definitiva el nostre temps. I el que necessiten molt especialment és la persona del pare, en molts casos el gran absent.

* * *

Pares, decidiu-vos a passar més temps amb els fills, tant se val si en aquest temps sorgeixen tensions, discussions, riures o silencis. Tot és important. Res no pot reemplaçar una vida viscuda al costat de la mare i del pare, res. I no us enganyeu creient que podeu ser substituïts per qualsevol: per l’escola…, per l’ajuntament…, per l’estat…, per la societat… o per un "protocol", perquè no és així. Aquests estaments ens poden ajudar, ens han d'ajudar, però mai hem de deixar que ens substitueixin i es converteixin en “educadors” dels nostres fills: nosaltres en som els únics.

¿Serà aquesta la solució que, amb el temps, pot fer donar el tomb a aquestes aberrants situacions?