frança: estat laic… poble creient…, la nova "revolució" francesa

 París, setembre 2026 

Amb no massa temps el Vaticà va anunciar que el Papa Lleó XIV visitaria Paris a  finals del mes de setembre. Si bé ell mai hi havia estat, Louis Marius Prevost, el seu pare, era un dels oficials que, en el desembarcament de Normandia, comandaven els vaixells de l'Armada nordamericana. 

Macron volia una trobada privada amb Lleó XIV dins la catedral: la Santa Seu va respondre negativament. El Vaticà no volia que la visita presidencial es convertís en el principi organitzador del programa i per aquest motiu es va concretar que el Papa només entraria a Notre-Dame per celebrar les Vespres amb el clergat i els fidels. 

Els bisbes francesos veien l'oportunitat de mostrar al Papa una Església que, després de dècades de declivi, vol passar de la frase del Papa Francesc el 2016: «França ets la filla primogènita de l'Església… però no la més fidel» a una església que torna a atraure milers de joves. 

*                *                *

¿Què ha passat a França aquests dies? No se si heu tingut l'oportunitat de seguir les petjades de Lleó XIV per terres de França: París, Lourdes, Metz… Ha estat una estada que ha superat totes les previsions. Ja s'imaginaven que hi hauria gent, però tanta i tan jove… El recorregut del Papa des de la Place de l'Étoile fins la Place de la Concorde amb gairebé un milió de persones victorejant i cantant serà difícil d'esborrar per molt de temps.

Des de primeres hores del matí la Ciutat de la Llum es va vestir de festa i va acollir el Papa amb una gran apoteosi: banderes, cants i una marea humana emocionada al pas del Pontífex. Els joves cantaven el nom del Papa a una sola veu viva i incansable.

Titulars com París abraça Lleó XIV o bé La set de Déu sacia París omplien les primeres pàgines de tots els diaris francesos. Des del primer dia a l'estadi Saint Denis amb 80.000 joves, passant pel gairebé  milió de persones a la Plaça de la Concòrdia, amb la multitud resadora a Lourdes i el discurs de Metz a la UNESCO, tots els periodistes, especialment els estrangers, encara que acostumats als viatges papals es van mostrar sorpresos per aquesta mobilització. ¿Com no recordar, davant d'aquestes manifestacions, l'estada que, ara fa vuit anys, va fer Benet XVI també a Lourdes i Paris? Si París va quedar desbordada aleshores, avui ha estat l'apoteosi.

L'imponent escenari erigit per a la missa, va marcar un nou capítol per a la plaça de la Concòrdia, una plaça carregada d'història i que representa l'encarnació de la República. Una història que recorda un dels escenaris d'execucions durant la Revolució Francesa, o la celebració anual de la Festa de la Bastilla.

No a tothom li va agradar l'elecció de la plaça com a escenari de la missa: els defensors del laïcisme retreien el lloc dient que representa la República, els mateixos bisbes no estaven segurs d'omplir el lloc, però els organitzadors tenien clar que era l'únic lloc on es podria reunir una gran multitud de gent. I ho van encertar. Durant la visita de quatre dies Lleó XIV ha animat els catòlics francesos a perseverar en la seva fe "fins i tot entre les espines" d'un món secular.

Durant uns dies França, amb l'estada de Lleó XIV, va experimentar una mena de "suspensió del temps" ja que va passar una cosa inusual que va sorprendre tothom: es van congregar multituds, hi va haver una adherència espontània al Papa, els catòlics van viure una nova Pentecosta, una societat profundament dividida va experimentar un moment de gràcia, tot va ser com un interludi màgic, ple de pau i va retornar "l'orgull del catolicisme francès". En quatre dies França va passar de la "Cultura de la mort", introduint l'eutanàsia a la Constitució, a la "Cultura de la vida" aplaudint les paraules del Papa en discursos i homilies.

Jean-Marie Guénois, corresponsal de Le Figaro deia: «Va haver de ser un papa nord-americà qui davant d'una Europa que semblava un jardí amb problemes, "va cavar" i ens va mostrar on eren les arrels europees. En certa manera, ha tornat l'orgull al catolicisme francès.» 

Tots els Papes que han passat per França han deixat empremta: només cal recordar Pius VII a la coronació de Napoleó per intentar fer-li derogar els decrets de l'Església Nacional Francesa el 1804; l'homenatge de Joan Pau II a la Llibertat de consciència davant els totalitarismes el 1980; la importància del cristianisme en la cultura europea citat per Benet XVI i el seu emotiu discurs sense paraules a casa dels pares de Bernadette el 2008; i la indignació del Papa Francesc el 2023 a Marsella davant la globalització de la indiferència.

*                *                *

Constitució francesa

Article 1

França és una República indivisible, laica, democràtica i social, que garanteix la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, sense distinció d'origen, raça, religió i creences. La seva organització és descentralitzada.

La llei prohibeix la participació del govern en assumptes religiosos i, especialment, prohibeix la influència del govern en la determinació de la religió. El laïcisme a França no exclou el dret al lliure exercici de la religió. Tot i això, els crítics argumenten que impedeix que el creient observi la seva religió.

*                *                *

Moments per recordar la fe dels francesos…

París, desembre 1804

Pius VII va a Notre Dame per assistir a la coronació de Napoleó com a emperador. El Papa es va limitar a beneir l'emperador mentre s'autocoronava. Hi va anar, convençut pels seus col·laboradors, amb la intenció de fer-li derogar els 77 articles orgànics pels quals volia constituir una Església Nacional Francesa, independent de Roma, cosa que el Papa s'hi havia oposat obertament. 

*                *                *

París, maig 1980

Joan Pau II va visitar París. A l’homilia a Notre Dame parlà sobre la fe de França −terra de sants− i els francesos:

A Notre Dame, trobem el geni de França. L'Església ha perseverat des de Jerusalem a Antioquia, a Roma, i també aquí: a Marsella, Lió, París… Jo vinc aquí seguint les petjades de Pere. Notre Dame, els vostres avis la van consagrar a la Mare de Déu, a aquella que va donar la resposta més perfecta a la pregunta del Senyor: M'estimes? A Ella li demano per a l'Església a França, per a l'home i per al món contemporani.  

*                *                *

París, març 1997

Cinc dies de Setmana Santa a París per poder assistir als oficis. La devoció popular que es va veure aquests dies va ser espectacular.

Dijous sant. Dia de feina a París. Missa a Saint Gervais. Ple de gom a gom i de gent jove, de vint anys a trenta i escaig. Gent que va entrant quan surt de la feina. Nois i noies amb casc de moto. La funció dura més de dues hores. S’acaba, la gent es queda a la vetlla al Santíssim. Després pujada al Sacre Coeur. Un monument al Santíssim preciós: ple de gom a gom de gent jove fent vetlla. Gairebé ni es pot entrar.

Divendres Sant. Dia de feina a París. Via Crucis pels carrers de París: ple de gent. Oficis a Notre Dame. Plena a vessar. Funció llarga: lectures, oracions, veneració de la relíquia de la Santa Creu i distribució de la Comunió. S’acaba. La gent no té pressa per sortir.

Dissabte Sant. Missa de mitja nit a la Parròquia d’Issy. Església petita però plena a vessar i la gent participant amb devoció.

*                *                *

París, setembre 2008

Benet XVI visita Lourdes i París. El jovent es va movilitzar amb vetlles d’oració a la tarda-vespre. Cants a la Mare de Déu a totes les esglésies, sobretot al barri llatí: Saint Séverin, Saint Julien le Pauvre…

A la nit missa a Notre Dame i processó de llumenetes per la rive gauche fins a l’esplanada dels Invàlids. Moltes dificultats per avançar però amb una devoció espectacular. Una experiència difícil d’explicar si no fos perquè les imatges en donaren fe. El Papa a l’homilia va dir:

Estem a l'Església Mare de la Diòcesi de París, la catedral de Notre Dame, signe viu de la presència de Déu enmig dels homes. Aquest santuari ha estat teatre de conversions, càtedra de grans predicadors i depositari del Lignum Crucis i de la Corona d'Espines… És difícil no donar gràcies a Aquell que ha creat tant la matèria com l'esperit, per la bellesa de l'edifici que ens acull.

L'endemà al matí missa a l'esplanada dels Invàlids: 250.000 persones a més dels  carrers Saint-Dominique, de l'Université, Quai d'Orsay i el Pont Alexandre III fins als jardins del Petit Palais. Ningú no s'ho podia creure!

*                *                *

París, abril 2019

“Crema Notre Dame”…, “La història crema a París”… ¿Què va passar als carrers mentre els bombers combatien el foc i el món sencer veia caure l’agulla i cremava Notre Dame? Mig París va sortir espontàniament al carrer.

Heus aquí el testimoni d’un jove bielorús que vivia a París:

Estava a casa, vaig sentir soroll de sirenes, vaig obrir la finestra i vaig veure una enorme columna de fum. Vaig sortir i em vaig plantar davant de Notre Dame. Només em movia la curiositat. No m'imaginava el que anava a passar… La gent resava sense pausa i va començar a cantar l'Ave Maria. Una jove periodista es va acostar per preguntar-me per la "cançó" Je vous salue Marie… Li vaig explicar mig sanglotant… 

En tots els carrers, ponts i places hi havia milers de persones cantant i resant: europeus, indis, marroquins, africans, xinesos… Joves entre vint i trenta anys. Nois i noies. I famílies amb nens. I homes corpulents plorant com nens. Sonaven totes les campanes… La gent no plorava per la pèrdua d'una obra d'art o un símbol de la nació francesa, la gent era allà plorant i resant a Notre Dame, a la Mare de Déu: dempeus o de genolls, amb estampes, amb el rosari… 

Era una "revolució" pacífica, espiritual.

*                *                *

París, anys 2025 i 2026

El 2025 a França ha passat un fet extraordinari: més de 10.300 adults han estat  batejats i aquesta xifra es posiciona com la xifra més alta registrada en els últims 20 anys. Són joves d'entre 18 i 25 anys que NO van créixer en entorns de famílies practicants i on encara més del 50% de la població a França es declara atea. 

El 2026 han rebut el baptisme més de 13.000 adults i més de 8.000 adolescents, és a dir, més de 21.000 joves i adults en total. El nombre d'adults batejats s'ha triplicat més que en deu anys.La pregunta no és simplement quantes persones s'incorporen a l'Església, sinó què les atrau cap al cristianisme en una societat sovint descrita com a religiosament esgotada.

Tothom té clar que són autèntiques conversions, que no és una cosa superficial. No s'explica d'on ve això ni per què tants. "L'única explicació que trobo cap en dues paraules: l'Esperit Sant". Avui molts joves van a Montmartre i a altres esglésies per passar una nit i adorar el Santíssim. Ara, l'Església a França té un doble desafiament: d'una banda integrar els catecúmens a les comunitats ja existents. I de l'altra, aconseguir que la seva fe arreli i no es dilueixi després de l'entusiasme inicial.

Aquest fervor creixent de la fe que fa anys es manifesta, podria ser la resposta dels francesos a la pregunta que Joan Pau II els va fer  l'any 1980 des de l'aeroport de Le Bourget: 

                    França, ¿què has fet amb les promeses del teu baptisme?

Totes les imatges són de l'actual viatge de Lleó XIV

l'estultícia

El 1511 Erasme de Rotterdam publica, en llatí, la seva famosa Stultitiae laus −Elogi de l'estultícia− (que avui la coneixem, mal traduïda, com Elogi de la bogeria). És una sàtira amb la qual vol convèncer el món que l'Estultícia és l'origen de totes les bondats, les diversions i els delits que l'ésser humà gaudeix. Erasme fa una relació puntual dels "avantatges" de l'Estultícia sobre la Raó i assenyala com de feliços són els homes quan viuen abrigats per l'estultícia, situació de la qual no s'escapa ningú.

L'Estultícia es vanagloria que els seus molts beneficis es reparteixen entre tota mena de persones des de les més vulgars fins els reis ja que ella és insensata, sabedora de ser l'única capaç d'alegrar per igual els homes i els déus, defensora del seu dret a «autoelogiar-se», per la qual cosa es vanta de: «¿qui pot parlar millor de mi que jo mateixa?». Acompanyada de l'ebrietat, l'adulació, la mandra o la ignorància, reclama els seus mèrits amb desvergonyiment i gràcia, en un discurs impregnat d'ironia.

La paraula Estultícia significava, originàriament, la rigidesa de roques de textura tosca i grollera. Més endavant serví per designar objectes pesants i inamovibles. Finalment es va referir a aquelles persones que es recreen en la seva ignorància, incapaces de modificar un punt les seves posicions o conductes, impossibilitades per voler comprendre o −com és el cas que ens ocupa− que actua amb presumpció. Aquest és l'Estult!

En la recepció al Parlament espanyol quan el Papa saluda a cada un dels parlamentaris, el protocol diu que es dóna la mà i es saluda amb un cop de cap, però dos dels parlamentaris de Junts, una dona i un home, van trencar el protocol. Primer la dona va agafà la mà del Papa amb les dues mans i amb una rialleta sarcàstica a la boca li va deixar anar, en anglès, aquesta amonestació:

«−His Holiness, like Gaudí, I am Catalan. Speaking the language of the land that welcomes you is a wonderful act of love and respect. I hope you enjoy your visit to Catalonia, my nation».

Poc després l'home li va repetir el mateix, encara que amb unes altres paraules i en italià:

«−Santità, come Antoni Gaudí e Pau Casals, sono catalano. Parlare la lingua della terra che vi accoglie é un bellissimo atto di rispetto e amore».

Suposo que aquestes dues persones no coneixen el protocol ni el castellà i per això van parlar en anglès i italià al Papa per fer-li saber que estava a Catalunya i que aquí parlem català (com si no ho sabés). Aquest acte de presumpció no feia falta, però és clar,  poder-se fer la foto amb el Papa i pretendre donar-li lliçons no passa cada dia. 

M'imagino que aquestes mateixes persones quan visitin el Lehendakari o els senyors Putin o Xi Jinping els parlaran en basc, rus o xinès, per allò de: «Speaking the language of the land that welcomes…» i també: «Parlare la lingua della terra che vi accoglie…».

L'Estultícia és molt corrent, tant que no es va acabar aquí. 

Va continuar al final de la benedicció a la Sagrada Família. Un grup de cantaires pensava fer un acte reivindicatiu independentista promogut per Junts, l'ANC i OC amb el lema:

−Hem de rebre al papa amb "estelades"! 

La policia se'n va assabentar i els va fer sortir del temple tan bon punt com va acabar l'acte.

Alguns cantaires es queixaven que la policia i els mossos els havien fet fora sense consideracions i que havien sofert una "repressió inacceptable".

−Ens han expulsat, però nosaltres havíem de cantar!

−I què havien de cantar?

−Els Segadors i treure les estelades que dúiem amagades entre les partitures.

−No sabien que no estava permesa cap manifestació política de qualsevol color?

−Sí, però teníem de manifestar la nostra protesta independentista!

El President del Parlament de Catalunya, de Junts, en el vídeo penjat a Instagram glossant la visita del Sant Pare, en cap moment parla de fer una manifestació independentista en l'acte de la Sagrada Família ni de saltar-se els protocols… perquè ja sabia que no estava permès. Però alguna cosa devia saber d'aquest affaire quan l'endemà va expressar la seva «solidaritat» amb els cantaires expulsats: «És un fet greu, preocupant i incomprensible en democràcia».

Una altra manifestació estulta va ser la de la senyora presidenta d'AC que va declinar anar a la recepció del sant Pare perquè no va fer tots els parlaments en català: com si no sabés que seria així quan va acceptar d'anar-hi. 

La darrera va ser la del titular del del diari ara: «La presidenta d'AC planta al Papa i no anirà a la Sagrada Família», com si el sant Pare l'estigués esperant a ella sola…

L'estultícia no mor, continua viva…

quin gaudi gaudir Gaudí!

Aquest any es complirà un dels somnis del genial arquitecte i actual Venerable Antoni Gaudí, "l'arquitecte de Déu": la culminació de la Creu al cim de la Torre de Jesucrist que beneirà el papa Lleó XIV. És una fita important dintre de les obres del temple ja que corona el cim més alt del temple.

 

Aquesta efemèrides ens ha de portar a conèixer millor altres obres de Gaudí que tenim per casa nostra: Casa Vicens, Torre Bellesguard, Parc Güell, Casa Milà (la Pedrera), Casa Clapés, Casa Batlló, Palau Güell, Cripta de la Colònia Güell, el Col·legi de les Teresines de Barcelona… set d'elles han estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Hem de gaudir Gaudí!

Restem a l'espera del projecte definitiu de la Façana de la Glòria, esbós encomanat a tres coneguts artistes. Sense desmerèixer la seva trajectòria ni manifestar-me edadista (els tres passen dels seixanta i jo també), ¿no s'hagués pogut demanar un esbós a algun jove, noia o noi, de l'edat de Gaudí −31anys− quan se li va encomanar la Sagrada Família…?

Antoni Gaudí i Cornet

Antoni Gaudí va néixer el 25 de juny de 1852 sembla ser que a la ciutat de Reus encara que els de Riudoms diuen que va néixer al seu poble.

La família d'Antoni Gaudí provenia del Camp de Tarragona: pare de Riudoms, mare de Reus i parents al Serrallo. Gaudí va tenir una salut dèbil, amb febres reumàtiques des de menut, i va haver de passar moltes temporades convalescent al Mas de la Calderera, la masia familiar de Riudoms, però si bé no podia fer el que feien els altres nois, córrer i jugar, sí que podia mirar, observar, contemplar… El petit Antoni tenia un gran esperit d'observació.

Les moltes estones que es va haver de passar descansant a la masia li permetien observar la natura. La natura va ser la seva mestra. Moltes de les coses representades són les que ha vist, collit, tocat, menjat… A més l'avi i el pare eren menestrals calderers. Un calderer transforma una superfície plana en tridimensional i així és com Gaudí va aprendre a veure les coses i no com una superfície plana. El mar es un gran referent visual i quan estava a Barcelona anava a l'escullera a contemplar el mar amb tots els seus moviments. Aquest entorn −el mas, el taller, el mar− el va marcar de per vida. Antoni, gran observador, guarda tot allò que veu i que li crida l'atenció i tot això li surt anys després quan exerceix la seva professió d'arquitectura.

Gaudí va anar al parvulari a una escola a Reus fins els 9 anys i després anà a fer el Batxillerat als Escolapis. Aquesta formació va fer que des de petit fos un noi religiós i amb molta devoció a la Mare de Déu de la Misericòrdia de Reus.

Als 16 anys la família es trasllada a Barcelona i Gaudí es posa a estudiar arquitectura. Sembla ser que no era molt bon alumne, però incrementava la seva formació particular amb lectures, mirant fotografies, anant al teatre o al Liceu. Va començar a treballar amb diferents arquitectes i enginyers i ja van veure que era un cap privilegiat: les coses que feia i deia no era una continuïtat dels anteriors, sinó una nova manera d'enfocar l'arquitectura: des de petit era un enamorat de la geometria, havia estudiat la natura i volia construir amb els models d'aquesta.

El 1875 fa el servei Militar a Infanteria però per la seva malaltia va estar molt temps rebaixat i això li va permetre seguir estudiant. El 1878 es va graduar i a l'hora de donar-li el títol d'arquitecte hi havia algun professor que dubtava a concedir-li. Sembla ser que el director de l'Escola va dir: «Avui hem donat el títol a un arquitecte, a un boig o a un geni». El van donar a un arquitecte genial, únic.

Gaudí va dedicar més de quaranta anys al projecte de la Sagrada Família. A partir del que es coneix de la seva biografia Gaudí era un home avançat al seu temps i implicat en les causes socials i religioses de la seva època. El que sabia no s'ho guardava per ell: el seu llegat va arribar als seus deixebles i fins a aquells que han continuat l’obra fins a l’actualitat.

Un bon dia va dir que podia «acabar la Sagrada Família en deu anys» però després va rectificar dient que «lʼamo dʼaquesta obra no té pressa» així que ja era conscient que l'obra l'acabarien uns altres arquitectes i no ell. Havia captat que els "temps dels homes no són el temps de Déu".

El dia 18 de desembre de 2023 va ser una fita històrica: el papa Francesc aprovà el decret pel qual reconeixia les virtuts heroiques d'Antoni Gaudí i se'l declarava Venerable, pas previ per a la seva beatificació.

Origen i evolució del temple expiatori de la Sagrada família

Any 1866 - 1883

·     L'escriptor Josep M. Bocabella funda l'Asociación Espiritual de Devotos de San José amb l'objectiu de demanar la intercessió de sant Josep a favor de l'Església i el pare Manyanet comparteix la idea d'erigir un temple en honor de Sant Josep i la Sagrada Família.

·     Bocabella decideix tirar endavant la idea i el 1881compra un solar de 12.800 m2 a Sant Martí de Provençals per construir-hi un temple amb la voluntat de calmar els ànims d’una societat agitada pels canvis i les transformacions socioeconòmiques de finals de l'època i amb la intenció que «desperti de la tebiesa els cors adormits i el Senyor s'apiadi del país…». 

·     El dia 19 de març de 1882, dia de sant Josep, amb la presència dels Bisbes Urquinaona de Barcelona i Morgades de Vic, juntament amb les autoritats civils i militars, es va col·locar la primera pedra del Temple de la Sagrada Família.

·     S'encarrega el projecte a l'arquitecte Francesc de Paula del Villar, però té desavinences amb la Junta Constructora i renuncia a la direcció de l'obra que l'encomanen a Antoni Gaudí, un jove arquitecte de 31 anys.

·     Gaudí canvia totalment el projecte amb noves troballes arquitectòniques però respecta la Cripta que ja estava construïda.

Anys 1884-1914

·     Gaudí presenta el projecte de la primera planta del que seria l'església superior.

·     Comencen els fonaments de la Façana del Naixement

·     Fa construir unes Escoles per als nens del barri i els fills dels obrersdel temple.

Gaudí va definint el projecte amb maquetes conscient que no acabaria el temple i necessitava deixar clar el projecte als seus successors.

Ja hem dit que es va adonar que això duraria temps i en comptes de construir en horitzontal, fer tota la planta i anar creixent, va decidir créixer en vertical de manera que la gent veiés alguna cosa acabada i fos un estímul per continuar-la.

No és possible a una sola generació d'assolir tot el Temple, deixem, doncs, una mostra tan vigorosa del nostre pas de manera que les generacions que vinguin sentin l'estímul de fer el mateix; i per altra banda no els lliguem per a la resta de l'obra. Hem fet una façana completa del Temple perquè la importància faci impossible deixar de continuar l'obra.

Any 1925

·     Gaudí havia pensat en posar divuit torres. Dotze en memòria dels dotze apòstols, quatre pels evangelistes i les de Maria i Jesús. Però com que dos apòstols també son evangelistes, Joan i Mateu, i Judes Iscariot no es mereixia torre, va haver de cercar tres personatges nous: Macià, que va substituir Judes, Bernabé i Pau.

·     Les torres tenen el seu sentit: Gaudí va concebre el temple com un instrument musical de gran magnitud i cada torre te la seva campana i el seu so.

·     Aquest any s'acabà la Torre de Bernabé, la primera de totes. Quan es van destapar totes les bastides de la torre, Gaudí va dir a un treballador: 

         −¿Què et sembla això? ¿Fa goig, oi?

Any 1926

El dia 7 de juny Gaudí és atropellat per un tramvia. Pensen que és un captaire i el porten a l'hospital de la Santa Creu. Als tres dies mor. Tenia 74 anys. El seguici fúnebre és el d'una ciutat colpida i reverent, està ple de gent que vol acomiadar-lo. És enterrat a la cripta del temple, a l'altar de la Mare de Déu del Carme.

Any 1930 - 1936

·     Queda enllestit el conjunt de laFaçana del Naixement.

·     Un grup d'anarquistes incendien el temple i destrueixen part del taller de Gaudí on hi tenia esbossos, maquetes i models.

·     La guerra fa que les obres es paralitzin.

Anys 1944 - 2023:

·    Es reinicien les obres.

·     S'inicien les obres per la Façana de la Passió.

·     Es col·loca el grup escultòric de la Sagrada Família a la façana del Naixement.

·     S'acaben les quatre Torres de la façana de la Passió.

·     S'encomana la Façana de la Passióa Josep Maria Subirachs

·     S'inauguren les quatre Torres dels Evangelistes.

Visites dels Papes a Catalunya

Any 1982

El dia 7 de novembre Catalunya va viure una diada històrica: per primera vegada un papa visitava Barcelona i Montserrat. Sant Joan Pau II va visitar la ciutat de Barcelona i davant la façana de la Nativitat, en la pregària del res de l'Angelus, ens va dir unes paraules que estan gravades en una placa de pedra al costat del Portal de lʼEsperança de la façana del Naixement. 

Aquest temple de la Sagrada Família recorda una altra construcció feta amb pedra viva: la família cristiana.

Any 2010

El dia 7 de novembre un altre papa, Benet XVI, va venir a Barcelona amb l'objectiu de consagrar l'altar, dedicar el temple de la Sagrada Família al culte i proclamar-lo Basílica Menor. En el res de l'Angelusens va dirigir aquestes paraules:

El geni d'Antoni Gaudí, inspirat per la cremor de la seva fe cristiana, va aconseguir transformar aquesta església en una lloança a Déu feta de pedra. Ara adreçarem la nostra pregària a la Mare de Déu i li confiem la nostra vida i li demanem el do de la pau per a tots els homes.

Any 2021

El dia de la Immaculada, el 8 de desembre, s'inaugura la Torre de la Mare de Déu, amb una estrella il·luminada al cim que es veu des de tota la ciutat.

El papa Francesc va enviar una carta en la que ens va dir:

Us animo a que també seguiu l'exemple de la Verge Maria… Que aquesta estrella que brilla us il·lumini perquè desgranant les denes del rosari digueu "sí" una vegada per sempre a la gràcia del senyor i doneu un "no" rotund al pecat.

Any 2026

El dia 10 de juny un tercer papa, Lleó XIV, vindrà a Barcelona en el marc de la celebració del centenari de la mort del Venerable Antoni Gaudí, «l'arquitecte de Déu». Un dels actes serà la benedicció de la Creu de la Torre de Jesucrist.

Lleó XIV viatjarà a Espanya amb el lema Alça la mirada. És un tros del verset 35 del capítol 4 de Joan que diu: «…alceu la mirada i mireu els camps, que ja són rossos per a la sega». Un programa que Gaudí volia que traspués la seva obra: una decisió personal vers Jesucrist i el que Ell feia i deia. 

A l'Angelus de la darrera festa de l'exaltació de la Santa Creu el papa ens va dir:

Quan dirigim la mirada a la creu en la que Jesús va ser clavat, contemplem el signe de l’amor, de l’amor infinit de Déu per cadascun de nosaltres… signe de la nostra salvació i camí cap a la Resurrecció. Aquesta és la nostra esperança. 

Després de la trobada a Montjuic, de la visita a la presó de Brians, del res del Rosari a Montserrat i de la visita a l'església de Sant Agustí de Barcelona, Lleó XIV acabarà la seva estada a la Sagrada Família on celebrarà la Santa Missa i inaugurarà la Creu de Jesucrist de la que el propi Gaudí va dir:

«La punxa del mig, més alta que totes, finirà amb una creu de quatre braços, dels quals i del cap sortiran raigs de llum que en les nits de grans solemnitats dibuixaran una creu a l’espai, sota la resplendor de la qual descansarà la ciutat.»