quin gaudi gaudir Gaudí!

Aquest any es complirà un dels somnis del genial arquitecte i actual Venerable Antoni Gaudí, "l'arquitecte de Déu": la culminació de la Creu al cim de la Torre de Jesucrist que inaugurarà el papa Lleó XIV. És una fita important dintre de les obres del temple ja que corona el cim més alt del temple.

 

Restem a l'espera del projecte definitiu de la Façana de la Glòria, esbós encomanat a tres coneguts artistes. Sense desmerèixer la seva trajectòria ni manifestar-me edadista (els tres passen dels seixanta i jo també), ¿no s'hagués pogut demanar un esbós a algun jove, noia o noi, de l'edat de Gaudí −31anys− quan se li va encomanar la Sagrada Família…?

Aquesta efemèrides ens ha de portar a conèixer millor altres obres de Gaudí que tenim per casa nostra: Casa Vicens, Torre Bellesguard, Parc Güell, Casa Milà (la Pedrera), Casa Clapés, Casa Batlló, Palau Güell, Cripta de la Colònia Güell, el Col·legi de les Teresines de Barcelona… set d'elles han estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Hem de gaudir Gaudí!

Antoni Gaudí i Cornet

Antoni Gaudí va néixer el 25 de juny de 1852 sembla ser que a la ciutat de Reus encara que els de Riudoms diuen que va néixer al seu poble.

La família d'Antoni Gaudí provenia del Camp de Tarragona: pare de Riudoms, mare de Reus i parents al Serrallo. Gaudí va tenir una salut dèbil, amb febres reumàtiques des de menut, i va haver de passar moltes temporades convalescent al Mas de la Calderera, la masia familiar de Riudoms, però si bé no podia fer el que feien els altres nois, córrer i jugar, sí que podia mirar, observar, contemplar… El petit Antoni tenia un gran esperit d'observació.

Les moltes estones que es va haver de passar descansant a la masia li permetien observar la natura. La natura va ser la seva mestra. Moltes de les coses representades són les que ha vist, collit, tocat, menjat… A més l'avi i el pare eren menestrals calderers. Un calderer transforma una superfície plana en tridimensional i així és com Gaudí va aprendre a veure les coses i no com una superfície plana. El mar es un gran referent visual i quan estava a Barcelona anava a l'escullera a contemplar el mar amb tots els seus moviments. Aquest entorn −el mas, el taller, el mar− el va marcar de per vida. Antoni, gran observador, guarda tot allò que veu i que li crida l'atenció i tot això li surt anys després quan exerceix la seva professió d'arquitectura.

Gaudí va anar al parvulari a una escola a Reus fins els 9 anys i després anà a fer el Batxillerat als Escolapis. Aquesta formació va fer que des de petit fos un noi religiós i amb molta devoció a la Mare de Déu de la Misericòrdia de Reus.

Als 16 anys la família es trasllada a Barcelona i Gaudí es posa a estudiar arquitectura. Sembla ser que no era molt bon alumne, però incrementava la seva formació particular amb lectures, mirant fotografies, anant al teatre o al Liceu. Va començar a treballar amb diferents arquitectes i enginyers i ja van veure que era un cap privilegiat: les coses que feia i deia no era una continuïtat dels anteriors, sinó una nova manera d'enfocar l'arquitectura: des de petit era un enamorat de la geometria, havia estudiat la natura i volia construir amb els models d'aquesta.

El 1875 fa el servei Militar a Infanteria però per la seva malaltia va estar molt temps rebaixat i això li va permetre seguir estudiant. El 1878 es va graduar i a l'hora de donar-li el títol d'arquitecte hi havia algun professor que dubtava en concedir-el-hi. Sembla ser que el director de l'Escola va dir: «Avui hem donat el títol a un arquitecte, a un boig o a un geni». El van donar a un arquitecte genial, únic.

Gaudí va dedicar més de quaranta anys al projecte de la Sagrada Família. A partir del que es coneix de la seva biografia Gaudí era un home avançat al seu temps i implicat en les causes socials i religioses de la seva època. El que sabia no s'ho guardava per ell: el seu llegat va arribar als seus deixebles i fins a aquells que han continuat l’obra fins a l’actualitat.

Un bon dia va dir que podia «acabar la Sagrada Família en deu anys»però després va rectificar dient que «lʼamo dʼaquesta obra no té pressa» així que ja és conscient que l'obra l'acabaran uns altres arquitectes i no ell. Ha captat que els "temps dels homes no són el temps de Déu".

El dia 18 de desembre de 2023 va ser una fita històrica: el papa Francesc aprovà el decret pel qual reconeixia les virtuts heroiques d'Antoni Gaudí i se'l declarava Venerable, pas previ per a la seva beatificació.

Origen i evolució del temple expiatori de la Sagrada família

Any 1866 - 1883

·     L'escriptor Josep M. Bocabella funda l'Asociación Espiritual de Devotos de San José amb l'objectiu de demanar la intercessió de sant Josep a favor de l'Església i el pare Manyanet comparteix la idea d'erigir un temple en honor de Sant Josep i la Sagrada Família.

·     Bocabella decideix tirar endavant la idea i el 1881compra un solar de 12.800 m2 a Sant Martí de Provençals per construir-hi un temple amb la voluntat de calmar els ànims d’una societat agitada pels canvis i les transformacions socioeconòmiques de finals de l'època i amb la intenció que «desperti de la tebiesa els cors adormits i el Senyor s'apiadi del país…». 

·     El dia 19 de març de 1882, dia de sant Josep, amb la presència dels Bisbes Urquinaona de Barcelona i Morgades de Vic, juntament amb les autoritats civils i militars, es va col·locar la primera pedra del Temple de la Sagrada Família.

·     S'encarrega el projecte a l'arquitecte Francesc de Paula del Villar, però té desavinences amb la Junta Constructora renuncia a la direcció de l'obra que l'encomanen a Antoni Gaudí, un jove arquitecte de 31 anys.

·     Gaudí canvia totalment el projecte amb noves troballes arquitectòniques però respecta la Cripta que ja estava construïda.

Anys 1884-1914

·     Gaudí presenta el projecte de la primera planta del que seria l'església superior.

·     Comencen els fonaments de la Façana del Naixement

·     Fa construir unes Escoles per als nens del barri i els fills dels obrersdel temple.

Gaudí va definint el projecte amb maquetes conscient que no acabaria el temple i necessitava deixar clar el projecte als seus successors.

Ja hem dit que es va adonar que això duraria temps i en comptes de construir en horitzontal, fer tota la planta i anar creixent, va decidir créixer en vertical de manera que la gent veiés alguna cosa acabada i fos un estímul per continuar-la.

No és possible a una sola generació d'assolir tot el Temple, deixem, doncs, una mostra tan vigorosa del nostre pas de manera que les generacions que vinguin sentin l'estímul de fer el mateix; i per altra banda no els lliguem per a la resta de l'obra. Hem fet una façana completa del Temple perquè la importància faci impossible deixar de continuar l'obra.

Any 1925

·     Gaudí havia pensat en posar divuit torres. Dotze en memòria dels dotze apòstols, quatre pels evangelistes i les de Maria i Jesús. Però com que dos apòstols també son evangelistes, Joan i Mateu, i Judes Iscariot no es mereixia torre, va haver de cercar tres personatges nous: Macià, que va substituir Judes, Bernabé i Pau.

·     Les torres tenen el seu sentit: Gaudí va concebre el temple com un instrument musical de gran magnitud i cada torre te la seva campana i el seu so.

·     Aquest any s'acabà la Torre de Bernabé, la primera de totes. Quan es van destapar totes les bastides de la torre, Gaudí va dir a un treballador: 

         −¿Què et sembla això? ¿Fa goig, oi?

Any 1926

El dia 7 de juny Gaudí és atropellat per un tramvia. Pensen que és un captaire i el porten a l'hospital de la Santa Creu. Als tres dies mor. Tenia 74 anys. El seguici fúnebre és el d'una ciutat colpida i reverent, està ple de gent que vol acomiadar-lo. És enterrat a la cripta del temple, a l'altar de la Mare de Déu del Carme.

Any 1930 - 1936

·     Queda enllestit el conjunt de laFaçana del Naixement.

·     Un grup d'anarquistes incendien el temple i destrueixen part del taller de Gaudí on hi tenia esbossos, maquetes i models.

·     La guerra fa que les obres es paralitzin.

Anys 1944 - 2023:

Entre 1944 - 2023:

·    Es reinicien les obres.

·     S'inicien les obres per la Façana de la Passió.

·     Es col·loca el grup escultòric de la Sagrada Família a la façana del Naixement.

·     S'acaben les quatre Torres de la façana de la Passió.

·     S'encomana la Façana de la Passióa Josep Maria Subirachs

·     S'inauguren les quatre Torres dels Evangelistes.

Visites dels Papes a Catalunya

Any 1982

El dia 7 de novembre Catalunya va viure una diada històrica: per primera vegada un papa visitava Barcelona i Montserrat. Sant Joan Pau II va visitar la ciutat de Barcelona i davant la façana de la Nativitat, en la pregària del res de l'Angelus, ens va dir unes paraules que estan gravades en una placa de pedra al costat del Portal de lʼEsperança de la façana del Naixement. 

Aquest temple de la Sagrada Família recorda una altra construcció feta amb pedra viva: la família cristiana.

Any 2010

El dia 7 de novembre un altre papa, Benet XVI, va venir a Barcelona amb l'objectiu de consagrar l'altar, dedicar el temple de la Sagrada Família al culte i proclamar-lo Basílica Menor. En el res de l'Angelusens va dirigir aquestes paraules:

El geni d'Antoni Gaudí, inspirat per la cremor de la seva fe cristiana, va aconseguir transformar aquesta església en una lloança a Déu feta de pedra. Ara adreçarem la nostra pregària a la Mare de Déu i li confiem la nostra vida i li demanem el do de la pau per a tots els homes.

Any 2021

El dia de la Immaculada, el 8 de desembre, s'inaugura la Torre de la Mare de Déu, amb una estrella il·luminada al cim que es veu des de tota la ciutat.

El papa Francesc va enviar una carta en la que ens va dir:

Us animo a que també seguiu l'exemple de la Verge Maria… Que aquesta estrella que brilla us il·lumini perquè desgranant les denes del rosari digueu "sí" una vegada per sempre a la gràcia del senyor i doneu un "no" rotund al pecat.

Any 2026

El dia 10 de juny un tercer papa, Lleó XIV, vindrà a Barcelona en el marc de la celebració del centenari de la mort del Venerable Antoni Gaudí, «l'arquitecte de Déu». Un dels actes serà lainauguració de la Creu de Jesucrist.

Lleó XIV viatjarà a Espanya amb el lema Alça la mirada. És un tros del verset 35 del capítol 4 de Joan que diu: «…alceu la mirada i mireu els camps, que ja són rossos per a la sega». Un programa que Gaudí volia que traspués la seva obra: una decisió personal vers Jesucrist i el que Ell feia i deia. 

A l'Angelus de la darrera festa de l'exaltació de la Santa Creu el papa ens va dir:

Quan dirigim la mirada a la creu en la que Jesús va ser clavat, contemplem el signe de l’amor, de l’amor infinit de Déu per cadascun de nosaltres… signe de la nostra salvació i camí cap a la Resurrecció. Aquesta és la nostra esperança. 

Després de la trobada a Montjuic, de la visita a la presó de Brians, del res del Rosari a Montserrat i de la visita a l'església de Sant Agustí de Barcelona, Lleó XIV acabarà la seva estada a la Sagrada Família on celebrarà la Santa Missa i inaugurarà la Creu de Jesucrist de la que el propi Gaudí va dir:

«La punxa del mig, més alta que totes, finirà amb una creu de quatre braços, dels quals i del cap sortiran raigs de llum que en les nits de grans solemnitats dibuixaran una creu a l’espai, sota la resplendor de la qual descansarà la ciutat.»  

noelia: in memoriam

La vida de Noelia no va ser gens fàcil. En coneixem unes pinzellades però no tot el que li va arribar a passar. Sembla que va estar marcada per la inestabilitat familiar. Amb els pares divorciats, als 13 anys els Serveis Socials van retirar la custòdia als pares i se'n van fer càrrec ells. Des de llavors va passar per diferents establiments sota el sistema de protecció de menors. En alguns d'aquests centres sembla ser que va ser víctima de tres agressions sexuals que li va deixar un profund trauma. I si va ser així van fallar les atencions psicològiques i les d'acompanyament a nivell institucional. A partir dels 18 va incórrer en conductes autolítiques i diverses temptatives de suïcidi fins que, al final, es va llançar des d'un cinquè pis per posar fi a la seva vida. No va morir, però va quedar paraplègica i en cadira de rodes.

El sistema sanitari es va mobilitzar per salvar-la. Va ser ingressada a l'Hospital Joan XXIII i a l'Institut Guttmann. Els metges, fisioterapeutes i infermers van aconseguir el que semblava un miracle: Noelia va aprendre a adaptar-se, va aconseguir posar-se dreta, va poder tornar a caminar amb caminador, crosses i fèrules. Podia pujar escales i va recuperar una autonomia sorprenent per a les activitats de la seva vida diària. 

El sistema la va salvar de la mort que ella mateixa havia buscat i va demostrar unes capacitats sorprenents per recuperar-la. Més tard aquest mateix sistema la va matar.

En tot aquest recorregut vital de la Noelia del que menys s'ha parlat ha estat de les falles del sistema sanitari i processal incapaços d'acompanyar-la en el dolor dels seus trastorns mentals, en una adequada atenció psiquiàtrica, en cures pal·liatives…, però sí que se la va acompanyar en la seva petició de l'eutanàsia. Sembla ser que, humanament, no se la va atendre degudament i només es defensen dient que van seguir tots els protocols previstos. Protocols que, en la majoria dels casos, no serveixen per a res.

Tinc un grapat d'articles guardats sobre Noelia. Només comentaris de diaris i revistes de Catalunya i algun de fora. Aquesta xifra podria arribar multiplicar-se fins a l'infinit si reunís tot el que s'ha escrit sobre ella.

El text que més m'ha cridat l'atenció ha estat un de la doctora Elena M. Postigo publicat al seu compte X. És llicenciada en Filosofia i Doctora en Bioètica. El seu escrit el reproduiré més endavant. 

És una crida a mirar la vida des d'una perspectiva que vagi a favor de la persona i no en contra d'ella. Cal recordar que l'eutanàsia ha generat molta literatura des que es va proposar la seva legalització, però en cap cas hi ha hagut arguments sòlids per a la seva implantació. Es va aprovar aprofitant el batibull de la pandèmia i l'estat d'alarma, en votació accelerada i per decret, sense debat públic, ni diàleg amb les professions sanitàries i en contra del criteri del Comitè de Bioètica que assessora el govern. Els arguments adduïts pels seus defensors no tenen bases sòlides on fonamentar-se. Només argumenten aspectes emocionals que es desmunten amb raonaments mèdics.

I no només estan en contra d'ella els "carques de dretes" sinó també els "progres d'esquerres". Cal recordar les crítiques del socialista Eligio Hernández que va ser Fiscal General de l'Estat i membre del Consell d'Estat que ens va recordar:

No hi ha res més progressista que defensar la vida, que no pot ser sacrificada ni per la pròpia voluntat humana per molt lliure que es manifesti. L'objectiu d'una societat progressista i humanista ha de ser el de la preservació i dignificació de la vida "en la vida".

O les tesis del Partit Comunista portuguès que diu: 

El dret a matar o suïcidar-se no és senyal de progrés, sinó una passa a la regressió civilitzatòria. Abans que una mort digna s'ha de garantir una vida digna. I recorda el que va dir Albert Camus: "l'eutanàsia s'ha convertit en una manera rutinària de tractar l'ansietat, la depressió i el dolor en pacients greus o terminals descuidant el desenvolupament de les cures pal·liatives".

Sobre les Cures Pal·liatives cal recordar l'entrevista de Jordi Évole al doctor Marcos Gómez i que encara es pot veure en VLC en aquest enllaç: 04393531-1ea0-468f-aa0b-fb66b7dd5204.m4v

L'eutanàsia és una de les falles del sistema de protecció a la vida que avui impera en el món sencer. En el cas de la Noelia els estaments oficials han recorregut a expressions de la llei per justificar la seva actuació: "pronòstic limitat de vida, fragilitat progressiva, no poder valdre's per si mateixa, malaltia greu i incurable, patiment greu, crònic i impossibilitant, minvar la capacitat d'expressió i relació".  

Noelia patia una paraplegia, però aquesta no és una condició limitant per si mateixa, ja que moltes persones viuen una vida plena en aquestes circumstàncies. Que Noelia, de 25 anys, tenia tota la vida pel davant, que havia millorat físicament i que era capaç d'expressar-se amb molta força, va quedar clar, en l'entrevista −que va poder veure tot Espanya en un programa de tv anunciat a bombo i platerets durant una setmana abans− en la que ella mateixa va sortir davant les càmeres de televisió explicant la seva història: una noia que havia patit molt i que no havia trobat prou mans amigues:

No estic postrada en un llit, com han dit. Jo m'aixeco, em dutxo i em maquillo jo sola.

Els símptomes de TLP en una persona jove no són de per vida. Amb els anys i una atenció acurada poden desaparèixer. Noelia ens va fer adonar de la gravetat del fet: no estàvem davant d'una eutanàsia, sinó davant d'un suïcidi assistit, davant d'una mort anunciada i certificada judicialment.

L'assumpte es va convertir en un rifi-rafe entra l'estament oficial que volia aplicar la llei sí o sí, i els que defensaven el no a l'eutanàsia. ¿A Espanya ja no existeix la pena de mort? Sembla sé que en alguns casos, encara existeix. Fins que no hi hagi una Llei sobre Cures Pal·liatives, reivindicada des de fa anys, no atendrem com cal per persones amb deficiències mentals. Les Cures Pal·liatives són un treball interdisciplinari per respectar els ritmes naturals de la vida i de la mort, perquè la persona no tingui dolor, descansi bé, no tingui els símptomes que li fan patir en ocasió de la malaltia irreversible i incurable i es respecti la seva dignitat. 

                             *       *        *

L'any 2014 hi va haver a Espanya una convocatòria nacional-sentimental en contra de l'eutanàsia d'un gos, presumptament infectat d'ebola, per part del govern de la Comunitat de Madrid. Es van mobilitzar 24 ciutats al carrer per "la falta d'humanitat envers un gos". Amb el respecte a la vida humana des del principi fins a la fi molts mirem cap a l'altra banda i callem.                                            

 *       *        *

Aquest és el comentari a la xarxa X d'Elena Postigo Solana (Segovia 1968), Llicenciada en Filosofia i Doctora en Bioètica per la Università del Sacro Cuore a Milà i Roma. Actualment és Professora Adjunta de Filosofia i Bioètica a la Universitat Francisco de Vitoria i Directora acadèmica de la Càtedra Internacional de Bioètica Jérôme Lejeune. A Roma és Research Scholar de la UNESCO i membre corresponent de la Pontificia Academia pro Vita.

Ahir em van demanar que digués alguna cosa sobre el cas de Noelia des de la Bioètica. Confesso que la seva història m'ha commogut profundament. La d'una noia, filla de pares divorciats amb dificultats, de la qual es va fer càrrec Assumptes Socials i va ser internada en un centre de menors. Allí va patir una violació grupal i no va rebre l'atenció psicològica ni l'acompanyament humà que necessitava. En un intent de suïcidi fallit queda en cadira de rodes i aprofundeix en el seu dolor. 

La seva història deixa al descobert les esquerdes més profundes del nostre sistema: una víctima d'un abandó institucional que la va deixar completament sola davant del dolor. Ara, la seva petició d'ajuda per morir es presenta com un acte de llibertat, quan en realitat expressa la desesperança de qui mai no va ser acollida ni tractada com mereixia.

No estem davant d'un cas d'eutanàsia, sinó de suïcidi assistit. 

La Noelia no pateix una malaltia terminal, sinó una depressió profunda derivada d'un trauma no curat. Tot i així, la llei permet obrir aquesta porta sense distingir entre un patiment físic irreversible i un patiment psicològic que es pot tractar i alleujar. És una falla gravíssima que marca un precedent: una norma que avui s'aplica als que podrien recuperar la vida si rebessin l'ajuda, la teràpia i l'acompanyament adequats. 

La vida de Noelia és valuosa, encara que ella no ho percebi ni ho vegi. La dignitat humana no depèn del patiment ni de l'autonomia entesa com a autosuficiència. Neix del valor únic de cada persona, de la necessitat d'enllaços, cura i amor. Tot i això, la llei, en lloc d'oferir compassió real, acaba legitimant la renúncia a la vida dels qui més necessiten suport i esperança.

Noelia no necessita que l'Estat li ofereixi la mort, necessita que algú li torni el sentit, l'ajuda i la possibilitat de curar-se. A parer meu, el que està passant amb ella no és un gest de llibertat, sinó el reflex d'un profund fracàs col·lectiu. Quan la vida fa mal, el que és veritablement humà és cuidar, acompanyar i sostenir, no matar.

Em dol una societat que només sap oferir aquesta sortida a una noia de 25 anys, adulta i conscient, però amb ferides encara obertes i profundes. Sento una enorme compassió per Noelia, una compassió que s'hauria de traduir en presència, acompanyament i cura, no pas en l'autorització per morir. Que l'Estat contempli el suïcidi assistit per a una persona tan jove em sembla un error gravíssim i, sobretot, una derrota moral. Sí, la llei d'eutanàsia ho permet i Estrasburg empara la seva decisió. Però no tot allò que és legal és necessàriament ètic ni veritablement humà.

Aquestes paraules no serviran de res.

Tot el meu afecte per a Noelia i la seva família en aquests moments tan durs. 

No és una opinió qualsevol ni un comentari espontani com tants n'han sortit aquests dies. És una reflexió d'una persona defensora de la dignitat de la naturalesa humana i que coneix les deficiències del nostre ordenament per atendre bé les persones en situacions terminals.