un llibre: els llaüts dorments. un prodigi al port d'andratx

 

Els llaüts dorments és un llibre en prosa poètica que ens ofereix un homenatge i un cant a la bellesa del llogaret del Port d'Andratx i el seu entorn, envoltat de la seva gent, els portenyos, dels pescadors, de les cales, dels molls, dels estris de pesca, de les cases, de la mar, de la badia, del far, d'es Saluet, de sa Dragonera... Està escrit en una meravellosa prosa poètica, il·lustrat amb magnífiques aquarel·les, i el seu autor n'és l'escriptor mallorquí Rafel Oliver Grammatico, (Port d'Andratx, 1964).

Els protagonistes són un jove, innominat, la seva germana na Blanca, morta, i de l'única que en sabem el nom, la mare, també morta, i un pare inexistent. El jove ens passeja pel Port d'Andratx mentre ens conta, en un diàleg imaginari amb na Blanca, la tràgica però bella història familiar dels dos germans en una evocació del Port d'Andratx antic i idíl·lic, aquest llogaret inabastable que l'autor ens mostra amb tot detall entre recordat i imaginat.

El relat que Rafel Oliver ens fa dels personatges i dels llocs està fet amb un llenguatge encisador. Es nota que està a ca seva, al Port d'Andratx, i que l'ha resseguit de cap a peus al llarg de la seva infantesa i joventut. Coneix tots els racons, tota la gent, tots els llocs, les arts de la pesca, els animalons, la vegetació, els olors... El llenguatge, ple d'adjectius sonors, colorits i aclaridors, amb paraules pròpies de l'entorn marí del Port i de la parla mallorquina, ens posa davant el paisatge i les persones com si fóssim nosaltres els protagonistes, els que fem aquest viatge imaginari −acompanyats de na Blanca− pel Port i la mar. 

El primer capítol del relat comença en un cementeri imaginat: Al Cementeri. 

Som aquí de bell nou, Blanca, damunt la pedra grisa i freda, hora foscant. Som aquí, Blanca, enyorívol, devora tu.


En aquest lloc trist i aïllat sent la teva escalfor, l'olor de pomes d'or, el crit proper de l'òliba argentada, les aromes del moll. Més enllà, el mar, els mormoleigs de les ones i els peixos que mos acaronen... el salnitre que s'aferra a la terra, les creus de fusta..., unes fulles que tremolen... Me trob bé en aquest camp de pau, isolat. La nit mos engoleix. De tard en tard, desig venir al teu cementeri. Restes en aquest turó escardalenc, rere l'Església. Seguesc amb tu camí de casa d'on sortires un dia per no tornar, nina encara. 

I el darrer capítol acaba al cel: Incògnites del cel.


Blanca, Blanca, Blanca! ¿On és el cel? ¿On sou? 

M'agradaria saber on és, els caminals que hi duen... ¡deu ser tant enfora! Deu ser tan cansat l'itinerari... O pentura... és qüestió d'un instant únic. El cel ha de ser preciós... ¡Que ha de ser de formós!... El mar...¿Hi és?... Clar que hi ha mar al cel... benvolent, agradós, sense tempestes..., un mar tranquil, amb ones amables, més blau que mai. Segur que s'assembla al mar del nostre Port... La mare, Blanca, la mare. Que bé que heu d'estar al cel plegades... ¿I a ell l'has conegut? Déu meu, ¡l'exultació de ser amb ell! ¡Déu nostre! Deus xerrar amb ell, de la teva vida al Port, dels efluvis del mar, la fressa amable dels pinars. Amb la mare i tots els nostres padrins. Hi ha d'haver una generació al cel. Els àngels... Un àngel, un amic, un veritable amic per sempre, a la terra i al cel.
 

Entre el Cementeri i el Cel l'autor ens va desgranant tots els records que evoca en aquesta passejada pel Port. 

*        *        *

Les descripcions dels personatges −na Blanca, la mare i el pare− no apareixen de cop. Oliver ens els presenta a mesura que es desenvolupa aquest viatge oníric, del primer al darrer capítol, i són d'una bellesa colpidora. Són records que no poden oblidar els protagonistes,

Na Blanca


Blanca no és qualsevol nina, és
 la germana petita del protagonista amb la qual fa aquest viatge
 imaginari per les contrades del Port d'Andratx.

Blanca és alta, rossa, prima, la més alta i la més rossa de les nines del Port. És d'una esveltesa inusual, és una margalida rutilant, flor candorosa, gràcil, eixerida, blanca com la innocència de la lluna, cristal·lina i galant, amb ulls de maragda, i els cabells dels àngels amb puntes perlades, la més alegre i radiant nina... Princesa entre els nenúfars. Per on passa, una música dolça arriba a tots els indrets. Té amistats infinites. Els portenyos, corfosos, t'escolten, t'observen, te mimen i t'estimen.


Bondadosa, tendra, compassiva, amable, innocent, candorosa, estimada, radiant, joiosa, ingènua com una pagellida... Un esbart acolorit de mil papallones te segueixen pel molls de la riba, entre la cridòria de gavines i nineria. Navegues en la barca de la vida farcida de somriures i alegria. ¡Preciosa com un girasol! ¡Filla del sol!


M'ho digueren a l'escola: na Blanca és morta... Blanca, te mories amb onze anys, sense mi. Vaig quedar acovardit. Me deixares tot sol un dia de tardana primavera. 

La mare

És una persona extraordinària als ulls del jove narrador. Una persona que els va ajudar sempre al llarg de la curta vida, que va ser la qui els va cuidar fins la seva mort inesperada en una anada a pescar a sa Dragonera −a cercar el nostre pa− i que recorda, amb remembrança, els dies que gaudiren d'ella ja fos pescant, d'excursió, o escoltant contes vora el foc...


Petita la mare, petitona, amb els cabells de mel, cara sedosa. Bondadosa, claror d'aigua als seus ulls, mirada melangiosa, bella, trista. Menuda i bufona com un caragolí espantat. Ulls petits i aigualits, de vegades trists i de melangiosa mirada, melosos els seus cabells sedosos. Intensa, com un arbre de tardor, àuria, turquina, a voltes, maragda i grana; un espectre rojal, violeta, cerúlia i negrosa. Va anar a pescar ben enfora, sortí a cercar el nostre pa entre onades i dofins entremaliats, ben lluny, en una mar ensabonada, gronxada per onades de molsa. A l'illa dels dracs, tenia un pou d'aigua dolça vora el mollet de cala en Lladó. Les sargantanes l'esperaven entre les mates. Un llaüt partí cap a sa Dragonera i tornà a port sense ella, desapareguda al mar… en aigües de sa Dragonera, entre es Freu i l'escullera. 

El pare 

Al contrari de la mare, els pare els feia paüra, volien desaparèixer pel que els nins contaven d'ell a l'escola. No els queda cap bon record, només frases soltes en algun relat per deixar constància del seu mal record. 

Era com una ombra, el pare. Per noltros el pare era ¡un espantall de pare! Arribava un capvespre, atordit, amb ulls de peix, grossos, amb un tel de severitat. Impetuós, colèric, violent. Les seves mans pesades, l'aquosa blada dels seus ulls. Sutge als ulls i calls de fera. Bru, grisenc, canós com un anfós. El vèiem alguns instants i de sobte desapareixia. La mare deia que era pescador, però mai no veiérem cap peix a ca nostra, només la mirada brillant, les mans negres, feixugues, fortes com mordales de cranc i quatre parracs pudents al damunt... És dolorós no tenir records d'ell més que la negror i la pudor. Un dia, la mare plorant de ràbia i de suor, mos digué que el pare ja mai no tornaria.  Mai més no sabérem d'ell… 

*          *        *

Una altra vessant del llibre que val la pena explorar són les descripcions que fa de tot l'entorn del Port. Oliver no deixa cap racó per recórrer, bon observador, no deixa res per mirar, res per escoltar, res per olorar, i ens ho transmet amb una precisió i un llenguatge encisador. Així ens parla del poble, de les persones, de la gent coneguda, dels llocs, de la natura, dels costums, dels animalons, dels sons, de les olors, dels colors, de tot allò que es veu des de qualsevol racó on et trobis… Un grapat de temes que donen per una llista inacabable. 

Els que coneixem el Port d'Andratx sabem molt bé que assaborir el Port vol dir passejar amb calma pels carrers i pels molls, caminar per l'escullera del far, contemplar la mar calma o embraveïda, travessar el pont d'es Saluet, i pujar a la Mola per veure sa Dragonera.


Són aquests cinc espais que no es poden deslligar, cinc espais que formen com una unitat indivisible, cinc espais que en les diferents estacions de l'any ens permeten contemplar, escoltar i veure les diferents manifestacions de tot allò que en Rafel ens descriu amb la inacabable i rica coloració que ens pinta amb les seves paraules, doncs en Rafel a més d'escriptor és un artista, és un pintor del llenguatge. ¿Hi ha alguna paleta de pintor que tingui tots els colors que en Rafel ens presenta? Ell mateix ens diu que el paisatge esdevenia una paleta de colors... un Port pigmentat, esvelt i cromàtic... 

El Port                            

El Port d’Andratx és un dels ports naturals més grans i el més occidental de l'illa de Mallorca. Situat a l'extrem sud-occidental de la Serra de Tramuntana, està sempre sota la guaita de la Mola de s'Esclop i del Galatzó. Quan en Rafel ens parla del Port és on ens deixa aquesta impressionant paleta de colors.

Una passejada joiosa pel Port desert i ombrívol. Tot ell només per noltros. ¡El nostre paradís, un espai obert de prodigis! Un bon amic, aquest. Tenc el Port adormit com un nin als meus peus. 

Durant l'any i durant la vida vèiem el Port farcit de colors. Mos pareixia un somni blanc, un Port esquitxat de blaus i verds... Un Port blanquinós... El nostre Port quiet i albí, de dòcils colors, la blanca espuma del mar aureolada per esquitxos rosats. El paisatge esdevenia una paleta de colors... Un Port pigmentat, esvelt i cromàtic... 

Veles llatines emporprades, amb traços coralins fets per un mag orxeller... Somnis de lapislàtzuli a l'estela dels llaüts que se mesclaven amb tons de lívida albergínia amb esquitxos i llepades magenta. 

Els dies de pluja esdevenia un plomós embull de grisos cendrosos. A l'aire un polsim enfosquit de gotes moradenques, opalines. Els núvols amb esclats rogencs i violats... 

I al moll hi trobem totes les arts de pesca:
 carros amb coves i nanses, barques de bou, barques varades, llaüts, ormejos, bots i falutxos, caps de cànem encordillats, xarxes cruixents farcides d'algues, arts de palangre, xarxes, cordes, suros, caixes, nanses, bidons i estris de pesca...

El far 

Al Port d'Andratx hi ha dos fars: el petit, dintre el Port, al dic interior, construït el segle XVIII, i el gran, o també conegut com a vermell pel seu color actual, que es va construir el a primers del segle XX, al lloc conegut com a Punta de la Ballesteria. D'aquest és del que ens parla el jove.

Per tota la badia del Port se veu sempre la figura esvelta del far. A l'estiu, cap el tard, el sol es passeja pel faralló, s'ho remira i s'amaga darrera el mar.


Des del far se veu tota la costa d'enfront: es Fortí, es Tancat... i més enllà, cap el poblet, l'església regnant damunt les teulades. ¡El deliri i els paisatges d'emoció en un Port infinit! 

El mar

El mar del Port d'Andratx i encontorns no és un mar qualsevol, és un mar molt particular. El pots trobar amb l'aigua molt encalmada o molt embraveïda, pots navegar sense problemes o trobar-te de cop i volta amb la mar ben revoltada. Pota anar fins a sa Dragonera, donar la volta a s'illa sense problemes o trobar-te, de cop i volta que no pots tornar, que la mar t'engoleix…

Hem viatjat a l'illa de les sargantanes en un dia de mal temps al mar, amb la barca i els sotracs. La barca volava per damunt les espinades d'onades nervioses. Noltros agafats al fustam a totes bandes girant la vista, amb l'aigua dolça i salada al rostre degotant, els ulls engolint el temporal. Amb la barca capcinejant al petit moll, amb el mar esbufegant mos endinsàrem cap a la negror. 

Vèiem astorats com feien feredat les muntanyes d'aigua i espuma a es Freu, l'estret traïdorenc i sorollós entre Sant Elm i sa Dragonera, amb espectacle grotesc d'ones i sabonera. Entremig, l'illa Mitjana havia desaparegut. Com un naufragi. 

Es Saluet 

És un curs d'aigua que recull l'aigua del terme d'Andratx i que s'origina en la unió dels torrents de sa Coma i s'Estret fins a desembocar al Port, als aiguamolls de Can Fasser. Té una fauna i flora típica com la polla d'aigua, l'ànec coll-verd, el jonc i el canyís. 

El bell racó dels llaüts bressolats, barques de melós capcineig, amb el torrent d'aigua de mar, l'hort a l'esplanada, es Prat, la jonquera, el pont, el mar a l'enfront, el Port taciturn, la pineda que blaveja i brunzina a les muntanyes fosques, i el cel estrellat, mantell esplendorós... la vetusta sínia de l'hort, vora el torrent, amb els cadufos grinyoladissos. 

Sa Dragonera 

Sa Dragonera és una illa encisadora tan si te la mires de lluny com si hi arribes en barca i passeges per ella d'un cap a l'altre, des del far de Llebeig al de Tramuntana passant pel de na Pòpia. 

Arribats a la costa embravida, mos trobàrem a les entranyes de la bèstia; el drac gegant que mos acollia, escabrós, amb batec i terrabastall de pins i palmes, mates i ullastres, i una espantosa corredissa de rates cap als caus... Érem a l'illa isolada i callentívola, cap ànima ni a torres ni fars, ni a les cases de la cala, ni gallines, ni coloms, ni cap porc al corral mentre anàvem de gambirot entre tarongers, ametlers i garrovers; arreu aigua, vent, fred i salinitat. 

Entre el pedram relliscós, cabres roges salvatges fugint de l'aigua i de la boira espessa que saltaven branques, mates i roques com a endimoniades... i els blaus vermells de l'orxella il·luminada pels llampecs. No veiérem ni una sargantana, només intuíem el seu remorós misteri, anguilejant en la boira. 

Acabar amb la lectura de Els llaüts dorments no és fàcil. Quan a la darrera pàgina Les joies del cel m'il·luminen el camí de baixada, les passes em tornen a la primera per rellegir −amb gran plaer− aquest meravellós viatge oníric pel Port d'Andratx, i ens trobem que Som aquí de bell nou, Blanca, damunt la pedra grisa i freda…

*        *        *

Rafel Oliver és una de les ànimes de l'aspecte cultural i literari a la vila d'Andratx. Premi Baltasar Porcel amb Raigs de sol i pleniluni, de prosa narrativa, i autor del llibre de contes El caçador de fracassos. També és President de l'Associació Cultural N'Alí, entitat que tira endavant, amb empenta, dues activitats gegantines: la revista N'Alí, que enguany celebrarà el seu 40è aniversari, i l'edició de llibres, dues activitats inusuals avui dia per una associació tan modesta com aquesta. 

 

        Estrella de mar                                                    Grumer                                                Hipocamp 

   

 

 

 

 

fulton j. sheen, el primer bisbe influencer de la història

Fa uns dies la premsa es va fer ressò de la propera beatificació de l'Arquebisbe americà Fulton J. Sheen. Per a molts aquest nom avui dia no els digui res, però va tenir un ressò molt important als anys 50 del segle passat als Estats Units. El 1952 va ser portada de la revista TIME i el 1953 se li va concedir el premi Emmy a la millor personalitat televisiva, premis creats el 1949. Va ser un precursor del que avui anomenem influencer, el primer bisbe influencer de la història. Va ser un veritable pioner a fer servir els mitjans de comunicació per difondre la paraula de Déu. Es va avançar moltíssim al seu temps en aquesta realitat que avui donem per feta.

La vida val la pena viure-la és el títol de les xerrades que −des de 1930 a través de  la ràdio i de la televisió− va difondre setmanalment monsenyor a una audiència de 30 milions d'oients i espectadors. Sempre els recordava que l'única solució a tots els problemes és Jesucrist. 

Peter John Sheen va néixer el 8 de maig de 1895 a El Paso, Texas, al si d'una família irlandesa. Als 24 anys, va ser ordenat sacerdot a la diòcesi de Peoria, Illinois, i començà com a vicari en una zona perifèrica. Va a Roma i obté el doctorat en Teologia. Torna als USA a la seva diòcesi. Del 1926 al 1950 és professor de filosofia a la Universitat Catòlica de Washington. El 1930 és convidat per l'emissora de ràdio NBC a participar, tots els diumenges, en un programa titulat L'Hora Catòlica. El 1950 el seu llenguatge, clar i comprensible per a tots, també va arribar a la televisió amb el programa Life is Worth Living - La vida val la pena viure-la. Aquest mateix any és nomenat Director Nacional de la Societat per a la Propagació de la Fe i comença una gran tasca per promoure i sostenir l'obra de les Missions catòliques arreu del món en una llarga sèrie de viatges missioners: Àsia, Àfrica i Oceania. El 1951 va ser consagrat bisbe auxiliar de l'arxidiòcesi de Nova York. El 1955 era Professor Associat de Filosofia a la Universitat de Lovaina. El 1966 va ser nomenat bisbe de Rochester (Nova York).

El 20 de setembre de 1979 va celebrar la Santa Missa pel seu 60 sacerdoci i en l'homilia va pronunciar aquestes paraules: No és que no estimi la vida, però ara vull veure el Senyor. Vaig passar moltes hores davant d'ell al Santíssim Sagrament, li vaig parlar en oració i d'Ell vaig parlar amb qui em volgués escoltar. Ara el vull veure cara a cara. Va morir a Nova York dos mesos després.

Al llarg de la seva intensa carrera Fulton Sheen també va ser un influent escriptor i orador. Fent ús dels mitjans de la seva època per transmetre les seves prèdiques, va encapçalar un renaixement de la fe especialment als Estats Units. No només predicava des de l'altar, sinó que ho feia amb un micròfon a la mà, amb una audiència de 30 milions de persones competint en horari de màxima audiència amb gegants com Frank Sinatra. Tenia capacitat per portar els temes més profunds de la fe a la vida quotidiana i aconseguia connectar de manera genuïna amb les preocupacions i somnis del públic. Va conquistar la pantalla i es va convertir en una de les estrelles de la televisió nord-americana.

En molts sentits Shenn era com un Joan Baptista modern: totalment despreocupat pel que la gent en pensés. Sabia quina era la veritat i la predicava sense por amb el seu estil elegant i la seva profunda formació intel·lectual. La seva veu era com un crit singular al desert del secularisme. Al llarg de les diferents etapes de la seva vida, la seva capacitat per compartir l'Evangeli i connectar veritablement amb la gent va atreure innombrables ànimes a una trobada amb Jesús. La seva passió per la veritat i la fe catòlica es combinava amb un gran sentit de compassió i empatia pels qui patien la pèrdua de la fe o estaven en crisi espiritual.

En els seus últims anys a través del seu treball a les Missions, va ajudar a reconèixer que l'Església és per a tots. Ens va recordar que estem cridats a servir tothom, especialment als més necessitats i als que anhelen escoltar i experimentar l'Evangeli, on sigui que es trobin al món.

El 2002 s'incoà el procés de canonització i es proclamà Servent de Déu. El 2012 Benet XVI el proclamà Venerable. El març de 2014, la junta d'experts mèdics va aprovar un suposat miracle atribuït a la seva intercessió: un nadó nascut mort que va retornar a la vida després de 61 minuts sense batec ni respiració. El 2019 Francesc aprovà el miracle i s'espera la data en que sigui declarat Beat. 

Fulton J. Sheen va ser una de les veus més destacades de l'evangelització a l'Església i al món durant el segle XX. És admirable el seu compromís de tota la vida al servei de l'Església com a sacerdot, arrelat en la seva profunda devoció a la Santíssima Mare i a l'Eucaristia. Continua sent un dels pocs bisbes nord-americans la veu dels quals va modelar tant la vida eclesial com la cultura popular, connectant púlpits, aules i estudis de televisió amb una facilitat excepcional. 

El títol de la portada porta una frase seva: No hi ha Pasqua sense Divendres Sant.

premis literaris i lectura

Fa uns dies es va atorgar el Premi Planeta. El premi "literari" més ben guardonat  de tots els que s'atorguen. Un premi que si no fos per la parafernàlia que es munta al seu voltant passaria desapercebut. S'atorga en un multitudinari sopar de gala amb assistents amb pedigrí, retransmissió de la decisió del jurat en directe per televisió, rodes de premsa, entrevistes, signatura d'exemplars, múltiples presentacions del premi a diferents punts d'Espanya, prioritària atenció a la crítica…

És el premi més ben dotat econòmicament dels més de 150 que s'atorguen cada any a tot Espanya, premis distribuïts al llarg de l'any que converteixen la literatura en una simple mercaderia fabricada en funció de la rendibilitat: formen part de les estratègies del marketing de les editorials. 

La seva concessió ha aixecat una vegada més la polèmica ja que alimenta les sospites d'estar prefabricat i donat per endavant. Com diu Enrique Murillo, escriptor i editor: "del Planeta de fa dos anys, el de Sonsoles –un “fulletó fallit–” se'n van regalar milers d'exemplars, però no crec que ningú l'arribés a llegir. El llibre perd importància per llegir i pensar i es converteix en un objecte de regal. Avui tenen editors aquells que no saben escriure". I el premi d'enguany és una novel·la amb personatges plans, sentimental, vulgar, previsible i amb escenes de sexe tal com manen les exigències actuals.

José Manuel Lara, creador del premi Planeta va dir: ”com que la publicitat és molt cara i els lectors donen poc, per això s'han inventat els premis literaris”. 

Joan Perucho enyorava els temps en què les editorials buscaven la qualitat literària: "ara no és un escriptor el que busca un premi, sinó un premi el que busca un escriptor". 

Juan Marsé ja fa temps que va dir: “des del punt de vista estrictament literari, els premis no valen per res, no ajuden a escriure millor ni res, serveixen per difondre i vendre més llibres, que no és poc”. 

Ignacio Martínez de Pisón critica els dissenys cromàtics vistosos –reclams perquè la mirada del comprador s'hi fixi pel davant d'un altre– i els textos de faixes i sobrecobertes, frases que –escrites per crítics o escriptors– apareixen com un elogi anticipat de la novel·la ("jo també n'he escrit unes quantes…", diu). "Moltes vegades s'ha escrit la frase quan ni tan sols ha sortit a la venda o sense haver-la llegida, però ja es canten les excel·lències del llibre que sortirà dintre de tres mesos com si la seva lectura t'hagués fascinat".

*        *        *

La lectura és un conjunt d’operacions ordenades i relacionades que contribueixen a fer-nos adquirir el sentit o coneixement d’un missatge escrit mitjançant un codi que anomenem llenguatge. La lectura activa la memòria, la imaginació, els sentiments, ens ajuda a reflexionar i podem viatjar gratis a altres ciutats i èpoques…

Llegir és per a la ment, allò que l’exercici físic és per al cos. El procés cognitiu de la lectura serveix d’estimulació per no perdre facultats. Llegir és molt important, és una activitat seriosa que hem de fer durant tota la vida, és un hàbit que no podem deixar, és una de les activitats més intenses i vivificants que pot fer una persona. Però… la majoria de gent avui no llegeix o perquè no n’ha adquirit l’hàbit –i li falta l’agilitat suficient per a la lectura– o perquè no arriba a la comprensió del significat de totes les paraules.

El doctor Sebastià Serrano, catedràtic de lingüística, comenta:

En llegir, el cervell interconnecta tots els sentits: vista, oïda, olfacte, gust, tacte… perquè és una xarxa plàstica interconnectada des del seu origen. I en llegir, exercitem aquesta interconnectivitat. Precisament perquè passa tot això, han descobert que la capacitat lectora millora el tractament de malalts amb símptomes neuro-degeneratius. Per tant és important tenir una vida –tots, grans i petits– intel·lectualment activa. Llegir és mantenir el cervell en forma, és la millor inversió en salut.

Avui el jovent viu al dia i amb molta informació, però amb poca formació: no la sedimenten ni la fan seva. Són personatges que viuen al món dels teclats, tauletes, pantalles i tv's de totes mides i colors. Són personatges d'X, d'instagram, de tick-tock, de facebook, però no de face on the book!

Els textos que troben són fàcils, ràpids, superficials i efímers i no els ajuda l'excés d'informació que troben filtrada a les xarxes, la qual cosa fa que aquesta lectura els eviti l'esforç de passar de la lletra a la comprensió del text. I per això no entenen els enunciats.

Recordo en un examen de matemàtiques un noi que estava resolent un problema i quan vaig veure el dibuix que feia per resoldre'l em vaig adonar que no havia entès l'enunciat! El triangle havia de ser circumscrit i ell el l'havia fet inscrit! Un problema de comprensió lectora, no de càlcul!

Estem a l’era en que les imatges ens converteixen en homes infraeducats. Mentre que la lectura desperta i estimula la intel·ligència, les imatges la gronxen i l’adormen. Hem d'aprendre a bussejar en totes les possibilitats d'un llibre i no només en fer una activitat de surf.

Qui llegeix troba vida en la lectura, qui llegeix sap que a mesura que ho fa s’acosta a l’admirable, deliciosa i sorprenent experiència de l’encontre amb la veritat i la bellesa, encontre al que s'arriba d’una manera misteriosa a mesura que, d’una manera suau i amable, els significats de les paraules i les frases es van acumulant dintre nostre per formar una veritable i transformadora experiència i una vivència plena de goig. 

Amb la lectura descobrim quelcom que val la pena ésser conegut, admirat, viscut; quelcom que ens pot fer riure o plorar, commoure o indignar, exultar o desil·lusionar. 

La lectura d’un bon llibre accelera el nostre viatge interior, ens allunya de la vulgaritat. Quan tornem al món després de la seva lectura ja no som els mateixos. Hi ha llibres que ens poden canviar la vida, el món afectiu, els projectes, els desitjos… s’acaba llegint no ja per enriquir la llengua, sinó pel plaer del mateix contingut del llibre. Una bona obra literària és un gran fons enriquidor.

Quan descobrim que la lectura és capaç de produir aquestes experiències i hem experimentat el regust que ens provoca l’arribada al nostre interior, la lectura es converteix en una constant invitació a no deixar-la mai, a reviure-la, ja que el descobriment d’aquesta bellesa ens omple de goig, de plenitud, d’una vida amb més intensitat.

Llibres, llibres, llibres…!, molts llibres per tal que la meva ànima no mori. Frase de Dostoievski que l'hauríem de retenir per tal d’enriquir l’esperit. Però llegir… no és llegir qualsevol cosa. No podem caure en la superficialitat intel·lectual del lectors que amb l’afany de cercar només entreteniment a tot drap i llegir el que llegeix tothom, compren –únicament– productes literaris simples, d’escassa qualitat literària i fàcilment previsibles: només llegeixen… best sellers!

I què és un best seller? És… allò més venut. En el món editorial un best seller és un llibre de vendes milionàries en el món globalitzat d’avui. Són llibres programats per una acceptació massiva. Solen ser llibres molt comercials, on la qualitat literària queda en un segon lloc ja que el que es pretén és proporcionar entreteniment i evasió, no pas fer pensar. 

Són llibres prefabricats, escrits per encàrrec (de vegades ni escrits per la mateixa persona que figura com autor), sense qualitat literària, amb un marketing que hi juga un paper importantíssim i els programa −tan en l’argument, en els ingredients i en el procés d’elaboració− per una acceptació massiva i els exalça al primer lloc de vendes per desaparèixer del mapa l'endemà mateix.

Són lectures a gran escala sense cap atractiu per elles mateixes. I així ens trobem amb un grapat de pesades històries medievalitzants, ben guarnides de sang, fetge i sexe. Les editorials cerquen aquest tipus de llibre per tal de vendre, així fabriquen –encomanen a un autor– un best seller. Hem de saber deixar de banda això i llegir bona literatura. 

Personaje secundario és un llibre acabat d'aparèixer, són les memòries d'Enrique Murillo, escriptor i editor que ha recorregut les millors editorials del país. En ell repassa la seva vida professional i posa en evidència les estratagemes de les editorials per vendre i com els "premis literaris" han convertit l'art d'escriure en una indústria: 

Si compares la quantitat de novetats que surten a la venda amb els índexs de lectura reals, t'adones que el sector camina vers el col·lapse a passes de gegant. Si a Espanya gairebé ningú llegeix, ¿com pot ser que tingui un dels índexs més grans de novetats d'Europa? Doncs perquè es publiquen novetats per maquillar els números i tapar les devolucions mensuals, que són moltíssimes. Sembla que vagis com un tren, però el que passa és que augmenta la cota de devolucions. És un sector ple de secretisme i d'arbitrarietats. 

Qui llegeix molt, viu molt, exercita la intel·ligència, s’informa, aprèn a discernir allò que és bo d’allò que és dolent, sap diferenciar la veritat de la mentida, coneix més, es diverteix, aprèn a comprendre els altres, s’enriqueix interiorment amb les experiències dels bons escriptors…

Qui no llegeix no ha descobert res d'això i viu sota mínims en una societat com la nostra on hi ha tanta manipulació informativa, tant soroll, tanta diversitat d’idees, tanta agitació, tanta velocitat, tanta dificultat de relacions personals…

Ja hem dit que llegir és una de les activitats més intenses, vivificants i enriquidores que podem fer: arribar a l’interior d’altres persones i deixar que l’interior d’altres persones arribi al nostre interior. Llegir és un mitjà sense el qual la pau, la serenor, el coneixement i la riquesa interior són pràcticament impossibles. Llegir vol voluntat. Llegir ensenya a donar-se. Llegir ens fa receptors del do grandiós de l’existència.

No puc acabar sense parlar d'Italo Calvino que ens recomana llegir els clàssics. Millor dit, ens recomana rellegir els clàssics. En el seu llibre Por qué leer los clásicos comença amb aquesta definició de clàssic: "Clàssics són aquests llibres dels quals se sol sentir dir: Estic rellegint…i mai Estic llegint…".

I continua:

·  Clàssics són aquells llibres que constitueixen una riquesa per a qui els ha llegit

·      Un clàssic és un llibre que mai acaba de dir tot allò que ha de dir

·    Els clàssics són aquests llibres que ens arriben portant rere seu l’empremta que han deixat a les cultures

·      És clàssic tot allò que tendeix a relegar l'actualitat a la categoria de soroll de fons

·      És clàssic allò que persisteix com a soroll de fons fins i tot allà on l'actualitat més incompatible s'imposa

·      Els clàssics serveixen per entendre qui som i on hem arribat

I acaba les seves reflexions dient: 

·      No us cregueu que els clàssics s’han de llegir perquè “serveixen” per alguna cosa. L’única raó que es pot adduir és que llegir els clàssics és millor que no llegir els clàssics.

Rellegir…, aspecte molt important pel que fa a la lectura d’un llibre. Al rellegir s’aprecien molts més detalls, nivells i significats. Tota relectura d’un clàssic és una lectura de descobriment com la primera. Martí de Riquer deia que és molt important rellegir, ja que al rellegir un llibre es descobreixen moltes coses que havien passat per alt en la primera lectura.

 André Maurois ens recorda que la lectura d’un bon llibre és un diàleg incessant entre el llibre que ens parla i l’ànima que respon.

gernica vs sánchez mejías?

La història del Gernika està rodejada d'ombres, de dubtes, d'incerteses i de falta de transparència. És un oli apaïsat de 8 d'amplada per 3,5m d'alçada. Per alguns és l'obra més important del segle xx, per d'altres una mascarada, un poti-poti més del pintor malagueny, una burla als seus incondicionals. El govern espanyol el va comprar a Picasso per 150.000 ff per exhibir-lo a l'Exposició Mundial de París el 1937. Acabada la guerra Picasso se'l va apropiar i el va dipositar al MOMA de NY des de 1957 fins el 1981 que va retornar a Espanya.

La temàtica és tan variada com interpretadors es posen davant el quadre: animals, figures humanes, objectes diversos… Per a uns el toro és el poble espanyol que pateix, per d'altres la barbàrie feixista… Per a uns el cavall és el poble assassinat pels enemics, per d'altres el franquisme ferit de mort per la democràcia… Sobre les figures humanes… hi ha opinions per a tots els gustos. Totes aquestes simbologies les va desmuntar el propi Picasso el 1947 quan preguntat per la seva simbologia, no va explicar res però va dir: "El toro és un toro, el cavall és un cavall… Cal que els espectadors vegin uns símbols en el toro i el cavall y que els interpretin com els sembli… És el públic qui ha de veure allò que vol veure".

La interpretació d'aquesta pintura té dues vessants controvertides: l'una, que és una al·legoria del bombardeig de les tropes nacionals sobre la ciutat de Gernika; l'altra, que és un cant a la mort del torero Ignacio Sánchez Mejías.

A primers de juliol va aparèixer a La Contra de LV, una entrevista al pintor Francisco Valderrama que conta que el seu besavi i Picasso, de petits, jugaven plegats a Málaga. I explica que el Gernika "és una elegia secreta de Picasso a Sánchez Mejías i Federico García Lorca. Picasso va aconseguir amb aquesta obra recosir ombres per fer universal el seu dolor més íntim".

Francisco Valderrama explica en aquesta entrevista que la versió oficial (bomberdeig de Gernica) no es correspon amb la real (mort de Sánchez Mejías) i n'exposa els motius.

*          *          *

Ignacio Sánchez Mejías va ser un torero nascut a finals del segle xix i mort el 1934 per una cornada del toro Granadino. Va agafar l'alternativa a Barcelona el 1919 amb Joselito, el seu cunyat, i Juan Belmonte. Diuen que no va ser un torero intel·ligent, però sí agosarat i un artista de la tauromàquia. Es va retirar a mitjans dels anys 20 i es va dedicar a altres activitats de caire cultural. Sánchez Mejías va ser un home polifacètic.

La seva activitat després de deixar els toros va passar per ser escriptor, dramaturg, patrocinador de les arts sevillanes, automobilista, pilot d'aviació, jugador de polo, president del Betis i de la Creu Roja, mecenes i catalitzador de la Generación del 27. El 1927 se celebrà   el 300 aniversari de la mort de Góngora i Sánchez Mejías va convocar, a l'Ateneo de Sevilla, abans de la inauguració oficial de l'acte, un grup de joves poetes i literats representants de la nova literatura espanyola, tots ells aficionats a la tauromàquia: José Bergamín, Juan Chabás, Federico García Lorca, Pedro Salinas, Luis Cernuda, Jorge Guillén, Dámaso Alonso, Gerardo Diego, Rafael Alberti, Vicente Aleixandre, Antonio Marichalar… Tots ells acudiren a la crida de l'ex-matador de toros i formaren part, poc després, de l'inici de la Generación del 27. Sanchez Mejías els va pagar el viatge, va impulsar l'acte fundacional a Sevilla, va acollir els poetes a la seva finca de Pino Montano i va simbolitzar com ningú la unió entre art i tauromàquia. Sense ell no hi hauria Generación del 27 tal com la coneixem avui. Sánchez Mejías es el símbol de la convivència entre l'alta cultura i la cultura popular. Sense Sánchez Mejías, Lorca no hauria escrit el Llanto…

L'agost del 1934, amb 43 anys, decideix tornar als toros. Substitueix a Domingo Ortega a la Plaça de Manzanares. Toro Granadino. “Maestro, cuídese de este toro, que mira a la derecha”, l'havia advertit el mosso d'espases. Gran cornada a la cuixa dreta. Es dessagna. El volen operar a la infermeria de la plaça però ell vol que el portin a Madrid. L'ambulància tarda hores a arribar. Als dos dies gangrena. El 13 d'agost mor a la clínica.

A la seva mort els seus amics el lloen: Miguel Hernández, Rafael Alberti i Federico García Lorca amb la seva elegia Llanto por Ignacio Sánchez Mejías. La seva faceta intel·lectual i la gran amistat amb molts dels escriptors del 27 va fer que va fer que tingués més repercussió a la història dels toros per aquest motiu que com a "matador".

A las cinco de la tarde.

Eran las cinco en punto de la tarde.

…                 

¡Eran las cinco en todos los relojes!

…

No se cerraron sus ojos

cuando vio los cuernos cerca,

…

No hubo príncipe en Sevilla

que comparársele pueda,

ni espada como su espada

ni corazón tan de veras.

…

¡Qué gran torero en la plaza!

¡Qué gran serrano en la sierra!

…

Tardará mucho tiempo en nacer, si es que nace,

un andaluz tan claro, tan rico de aventura.

Yo canto su elegancia con palabras que gimen

y recuerdo una brisa triste por los olivos.

*          *          *

Extracte de l'entrevista:

¿Y qué sabe del Gernika ? 

 Estaba pintado antes del bombardeo de Gernika por la Legión Cóndor nazi. 

El 25 de mayo el cuadro se expuso en el pabellón de la República Española, en París: ¡es imposible pintarlo en treinta días! La tela no hubiese estado seca para ser enrollada y transportada. 

Picasso tenía el cuadro pintado. Lo vieron en su estudio en París varios republicanos españoles: “¡Gernika!”, exclamaron. 

Picasso no titulaba. Aceptó Gernika, mirada republicana antifascista. Y llegó Bergamín, agregado cultural de la República Española, a comprar un Picasso para el pabellón español en la Exposición de París... 

Por 150.000 francos, abultada cantidad. El Gernika se expuso junto a un retrato de Federico García Lorca, al que se honraba tras su asesinato hacía nueve meses... 

 

Y si no es un bombardeo, ¿qué cuenta? 

La vida, cogida y muerte del poeta, dramaturgo y torero Ignacio Sánchez Mejías que Lorca cantó en su Llanto…

Federico e Ignacio eran amigos, Ignacio era amante de la Argentinita y mecenas de los poetas del 27: en su cortijo de Pino Montano, Sevilla, con Bergamín, se formó la generación del 27. 

Picasso los admiraba, aunque Pablo era 17 años mayor que Federico. Como era muy taurino, admiraba a Ignacio Sánchez Mejías. 

El hombre ¡Es Ignacio Sánchez Mejías! Tenía 43 años y le cogió en la plaza de Manzanares el toro Granadino el 11 de agosto de 1934. A las cinco de la tarde... 

¡Así le lloró Federico García Lorca en su magistral elegía! Y Picasso pinta aquí, ¿ve?, un cinco en números romanos. La hora. Y este número once: el día. Y la cola del toro traza un siete: el tendido en cuyo estribo –y lo pinta, vea– se había sentado Ignacio. 

Sí, el toro con un ojo más grande a la derecha, porque... “maestro, cuídese de este toro, que mira a la derecha”, le había advertido el mozo de espadas al matador... 

La bombilla es una alegoría del parque de la Bombilla, en Madrid, con un templete (su forma ovalada enmarca la bombilla) para los músicos: allí bailaban Ignacio, Lorca, Marcelita... 

Marcelle Auclair, una jovencita francesa con la que Ignacio iniciaba un romance: vea en el lienzo, aquí, su rostro flotante.... Agonizaba Ignacio y Marcelle vagaba afuera en la noche, vea que porta un quinqué... 

La esposa de Ignacio, Lola, no dejó entrar tampoco a la Argentinita: Lola se adueñó del cuerpo del torero. Cornuda. Así la pinta Picasso, mire a la derecha la cabeza de Lola..: le brota un cuerno. Encarnación López Júlvez, Argentinita, amiga de Federico y amante del torero. Véala aquí con un sombrero de tres picos (obra que cantó). Y fíjese en sus cejas: hay dos alfileres…

¡Alfileres! En el parque de la Bombilla estaba la ermita de San Antonio de la Florida: mujeres casaderas le dejaban alfileres. Picasso pinta en el cuadro trece alfileres, porque Ignacio morirá... el día 13. 

El caballo es Polvorilla: regalo de Ignacio a su hija Piruja, se lo subió al dormitorio... y rompió la pata de un mueble: véala aquí, rota. 

La muerte de Ignacio Sánchez Mejías impactó mucho a Picasso, como también la de Lorca. ¡Hay más detalles elocuentes en el cuadro! El Gernika fue su elegía secreta a Ignacio y Federico: Picasso logró con esta obra recoser sombras para hacer universal su dolor más íntimo.