un llibre: la comèdia humana

La comèdia humana és una novel·la de William Saroyan, el relat central de la qual es situa en la segona guerra mundial quan aquesta s’enduia els joves americans a combatre per la pàtria sense saber si tornarien. És l'època de la Gran Depressió. La lectura de la novel·la gira sobre la vida, sobre el créixer, sobre l’adonar-se que un es fa gran, sobre la mort, sobre el treball, sobre la finitud de la vida, sobre l’amor, sobre l’alegria i l’amistat… 

A La comèdia humana hi ha passatges, com ara l'arrencada de la narració, i personatges, com la mare i els germans, difícils d'oblidar. És un llibre per a totes les edats que estimula el gust per la lectura de qualitat. En el pròleg breu, amb la dedicatòria a la seva mare, assenyala una de les claus de l'èxit: “L'he escrit en la forma més senzilla possible, amb aquesta combinació de serietat i d'alegria que és característica en tu i en la nostra família”.

Líric, insòlit i visionari, Saroyan és un home optimista i esperançat. Sap pintar molt bé tots els seus personatges, l’ésser humà i els seus sentiments. Són persones senzilles, positives, idealistes, molt humanes, amb un gran esperit d'amistat, religió i amor. Transmeten vida, sentiments i emocions enmig de la soledat i la mort. Saroyan vol demostrar com, enmig de les dificultats, l'home sempre pot trobar una senyal d'esperança. Valora molt especialment el paper de la família i sap dotar de transcendència literària, d'humor i d'humanitat tots els fets quotidians, petits i intranscendents. En això rau la narrativa de Saroyan, a treure profit del quotidià, convertint-ho en meravellós.

Saroyan té fe en l´ésser humà. Aquesta actitud davant la vida amb un to optimista per la bondat dels personatges, avui no és massa corrent enmig d'un un panorama cultural en què predomina el relativisme, que sovint  desemboca en cinisme nihilista on els personatges estan enfonsats i enverinats, de manera que sigui interessant per a la crítica i els lectors i no se'ls titlli de cursis. 

*        *        * 

William Saroyan (1908-1981) és un escriptor i novel·lista americà de Fresno, Califòrnia. La seva vida no va ser fàcil. Era el fill petit d'un matrimoni emigrant d'origen armeni establert a Califòrnia. El seu pare va morir quan ell tenia tres anys. La seva mare, sense recursos, es va veure obligada a deixar els quatre fills, durant cinc anys, en un orfenat mentre treballava d'assistenta. Quan tenia nou anys la família es va reagrupar. Va anar a l'escola i aprengué mecanografia. Als quinze anys deixà l'escola i es posà a treballar en feines ocasionals. Acabà de repartidor de telegrames per la Companyia de Telègrafs de San Francisco en la que va acabar com Administrador. 

Saroyan va començar a escriure contes el 1930, on es va manifestar com a gran mestre de la tècnica del relat curt. Però l'èxit no li va arribar fins al 1934, amb la publicació de El jove audaç sobre el trapezi volant, vint-i-cinc relats curts, protagonitzats per persones més o menys desarrelades, a causa de l'atur o de la immigració. Al desembre de 1940 va publicar El meu nom és Aram, llibre amè amb trets autobiogràfics relacionats amb la seva infància i joventut a Fresno i un dels més ben valorats pels crítics i pels lectors, en què es vol destacar el que és positiu de la vida.

També va escriure obres de teatre com El moment de la teva vida per la que va guanyar el premi Pulitzerde teatre el 1940. El 1943 publicà La comèdia humana que es va portar al cinema aquell mateix any, protagonitzada per Mickey Rooney, i que guanyà un Oscar al millor guió adaptat. El 2015 es va fer un remake amb el títol d'Ithaca.

Malgrat ser pacifista el 1942 s'allista a l'exèrcit. El 1943 es casa amb Carol Marcus. Van tenir dos fills. Però el matrimoni comença a enfonsar-se degut a seva afició a la beguda i al joc. El 1952 es divorcien. Els tres anys de l'exèrcit i el matrimoni infeliç van fer que rebés uns cops psicològics que el marcaren de per vida i fan que deixi d'escriure. El 1949 reprèn l'escriptura i es dedica a viatjar per Europa fins que s'estableix a Nova York. El 1983 publica la seva autobiografia: El meu nom és Saroyan.

Com a bon camperol era desconfiat respecte dels metges i poques vegades hi anava. Per a ell la lluita contra la malaltia i la mort era una lluita personal contra Déu, el Destí o la Mala Sort. El maig de 1981, amb un càncer diagnosticat, mor a l'Hospital de Veterans de Fresno. La revista Times va dir d'ell que "la senzillesa i l'encant de molts dels seus relats seguiran inspirant joves escriptors. És un llegat que transcendeix tota crítica".

*        *        *

L’acció de La comèdia humana passa al poble americà d’Ithaca, a l’estat de Nova York. Gira entorn d'Homer Macauley, un noi de catorze anys, i la seva família –el germà petit Ulysses, la seva mare i la seva germana– de la que s’ha de fer càrrec quan el seu germà gran va a la guerra. L’obra es mou entre la família, l’escola, els amics, els veïns… i les dues persones que s’encarreguen del servei telegràfic del poble. Tots ells viuen una vida corrent, plena d’il·lusions, d’amor i també de nostàlgia i de desesper.

Homer és un jove de catorze anys que reparteix telegrames al poble. S’entusiasma amb el nou ofici, s’apassiona pel coneixement del món, de les raons de viure i per la mateixa vida. Però tot això també el fa conèixer la soledat i el dolor que es troba per tot arreu sobre tot quan, tot sovint, ha d’avisar alguna mare que un dels soldats, el seu fill, ja no tornarà. Tot això el fa créixer, el fa madurar, fa que es faci gran… enmig d’aquest món tan estripat. Reprodueixo l'arrencada de la narració, difícil d'oblidar:

Un bon dia Ulysses Macauley estava contemplant el forat que havia fet un talp i per on ara treia el cap. Els dos es miraven. De cop i volta un tren de càrrega esbufegà i rugí molt enllà. El minyó deixà el talp i parà l’orella i sentí que la terra s’estremia sota els seus peus, sotraguejada pel tren. Després l’infant arrencà a córrer, avançant (o això li semblà a ell) més ràpidament que cap altre ser vivent en el món.

Quan arribà al pas a nivell va ésser a temps, ben justament, de veure passar tot el tren sencer, des de la locomotora fins el furgó de cua. El petit Ulysses va fer adéu amb la mà al maquinista, però el maquinista no hi va correspondre. Va fer adéu a altre cinc persones que viatjaven en el tren, però cap d’elles no li contestà. Haurien pogut fer-ho, però no ho van fer. Finalment aparegué un negre, recolzat a la barana d’una plataforma. Per damunt de l’estrèpit del tren Ulysses sentí que l’home cantava… 

Ulysses va fer adéu amb la mà al negre, també, i llavors va passar una cosa meravellosa i inesperada. Aquell home, negre i diferent de tots els altres, va fer adéu amb la mà a Ulysses, i cridà:

–Torno a casa, minyó! Torno a la meva terra!

El noiet i el negre van continuar fent-se adéu amb la mà gairebé fins que el tren es va perdre de vista.

Llavors Ulysses mirà al seu voltant. Allà hi havia, al voltant d’ell, divertit i solitari, el món de la seva vida. El món estrany, infestat de males herbes, tronat, meravellós i absurd, però bell. 

El noiet es girà, lentament, i s’encaminà cap a casa. Tot caminant sentia encara la remor del tren, la cançó del negre, i aquelles paraules joioses: Torno a casa, minyó! Torno a la meva terra! Es deturà per pensar, tot això, al costat d’un llimoner…

Quan tombà la cantonada i va veure casa seva començà a saltar a peu coix. La seva mare era a l’eixida, donant menjar a les gallines. Ulysses s’hi atansà ràpidament i silenciosament, i es quedà dret al costat d’ella, i després anà al ponedor a cercar ous. En trobà un. El mirà, l’agafà, el portà a la seva mare i l’hi donà amb molt de compte, i amb això va voler significar una cosa que cap home gran no podia endevinar i que cap infant no es recorda d’explicar després.

El talp, el tren, el maquinista, les altres cinc persones, el negre, la cançó, el món, el llimoner, el torno a la meva terra!, el saltar a peu coix, la mare, les gallines, el ponedor, l’ou… ¿Hem pensat mai la de coses que passen per un caparró tan xic i que les deixem passar sense fer-n’hi cas?

William Saroyan, que no va estudiar gaire, es va posar a crear narrativa, esperonat per la lectura de Maupassant. Les seves obres traspuen un estat d'ànim sempre positiu i optimista, observador minuciós de detalls, costums i conductes valora sobre tot les virtuts en tots els seus relats inspirats en l'experiència de la seva infància vivint entre els pagesos armenis o del desarrelament dels immigrants. Mestre de la narrativa nordamericana contemporània, introductor de l'impressionisme en narrativa i teatre, té una gran sensibilitat per fer-nos veure la intimitat de la que forma part la vida de cada dia de tot ésser humà. Saroyan celebra la vida quotidiana, es fixa en les meravelles que afloren de la plana realitat, reflecteix vicissituds d'immigrants, testimonia el seu desarrelament i descobreix l'alegria i l'optimisme agermanats amb dificultats. Perquè "el secret de tot és l'amor".

fulton j. sheen, el primer bisbe influencer de la història

Fa uns dies la premsa es va fer ressò de la propera beatificació de l'Arquebisbe americà Fulton J. Sheen. Per a molts aquest nom avui dia no els digui res, però va tenir un ressò molt important als anys 50 del segle passat als Estats Units. El 1952 va ser portada de la revista TIME i el 1953 se li va concedir el premi Emmy a la millor personalitat televisiva, premis creats el 1949. Va ser un precursor del que avui anomenem influencer, el primer bisbe influencer de la història. Va ser un veritable pioner a fer servir els mitjans de comunicació per difondre la paraula de Déu. Es va avançar moltíssim al seu temps en aquesta realitat que avui donem per feta.

La vida val la pena viure-la és el títol de les xerrades que −des de 1930 a través de  la ràdio i de la televisió− va difondre setmanalment monsenyor a una audiència de 30 milions d'oients i espectadors. Sempre els recordava que l'única solució a tots els problemes és Jesucrist. 

Peter John Sheen va néixer el 8 de maig de 1895 a El Paso, Texas, al si d'una família irlandesa. Als 24 anys, va ser ordenat sacerdot a la diòcesi de Peoria, Illinois, i començà com a vicari en una zona perifèrica. Va a Roma i obté el doctorat en Teologia. Torna als USA a la seva diòcesi. Del 1926 al 1950 és professor de filosofia a la Universitat Catòlica de Washington. El 1930 és convidat per l'emissora de ràdio NBC a participar, tots els diumenges, en un programa titulat L'Hora Catòlica. El 1950 el seu llenguatge, clar i comprensible per a tots, també va arribar a la televisió amb el programa Life is Worth Living - La vida val la pena viure-la. Aquest mateix any és nomenat Director Nacional de la Societat per a la Propagació de la Fe i comença una gran tasca per promoure i sostenir l'obra de les Missions catòliques arreu del món en una llarga sèrie de viatges missioners: Àsia, Àfrica i Oceania. El 1951 va ser consagrat bisbe auxiliar de l'arxidiòcesi de Nova York. El 1955 era Professor Associat de Filosofia a la Universitat de Lovaina. El 1966 va ser nomenat bisbe de Rochester (Nova York).

El 20 de setembre de 1979 va celebrar la Santa Missa pel seu 60 sacerdoci i en l'homilia va pronunciar aquestes paraules: No és que no estimi la vida, però ara vull veure el Senyor. Vaig passar moltes hores davant d'ell al Santíssim Sagrament, li vaig parlar en oració i d'Ell vaig parlar amb qui em volgués escoltar. Ara el vull veure cara a cara. Va morir a Nova York dos mesos després.

Al llarg de la seva intensa carrera Fulton Sheen també va ser un influent escriptor i orador. Fent ús dels mitjans de la seva època per transmetre les seves prèdiques, va encapçalar un renaixement de la fe especialment als Estats Units. No només predicava des de l'altar, sinó que ho feia amb un micròfon a la mà, amb una audiència de 30 milions de persones competint en horari de màxima audiència amb gegants com Frank Sinatra. Tenia capacitat per portar els temes més profunds de la fe a la vida quotidiana i aconseguia connectar de manera genuïna amb les preocupacions i somnis del públic. Va conquistar la pantalla i es va convertir en una de les estrelles de la televisió nord-americana.

En molts sentits Shenn era com un Joan Baptista modern: totalment despreocupat pel que la gent en pensés. Sabia quina era la veritat i la predicava sense por amb el seu estil elegant i la seva profunda formació intel·lectual. La seva veu era com un crit singular al desert del secularisme. Al llarg de les diferents etapes de la seva vida, la seva capacitat per compartir l'Evangeli i connectar veritablement amb la gent va atreure innombrables ànimes a una trobada amb Jesús. La seva passió per la veritat i la fe catòlica es combinava amb un gran sentit de compassió i empatia pels qui patien la pèrdua de la fe o estaven en crisi espiritual.

En els seus últims anys a través del seu treball a les Missions, va ajudar a reconèixer que l'Església és per a tots. Ens va recordar que estem cridats a servir tothom, especialment als més necessitats i als que anhelen escoltar i experimentar l'Evangeli, on sigui que es trobin al món.

El 2002 s'incoà el procés de canonització i es proclamà Servent de Déu. El 2012 Benet XVI el proclamà Venerable. El març de 2014, la junta d'experts mèdics va aprovar un suposat miracle atribuït a la seva intercessió: un nadó nascut mort que va retornar a la vida després de 61 minuts sense batec ni respiració. El 2019 Francesc aprovà el miracle i s'espera la data en que sigui declarat Beat. 

Fulton J. Sheen va ser una de les veus més destacades de l'evangelització a l'Església i al món durant el segle XX. És admirable el seu compromís de tota la vida al servei de l'Església com a sacerdot, arrelat en la seva profunda devoció a la Santíssima Mare i a l'Eucaristia. Continua sent un dels pocs bisbes nord-americans la veu dels quals va modelar tant la vida eclesial com la cultura popular, connectant púlpits, aules i estudis de televisió amb una facilitat excepcional. 

El títol de la portada porta una frase seva: No hi ha Pasqua sense Divendres Sant.

premis literaris i lectura

Fa uns dies es va atorgar el Premi Planeta. El premi "literari" més ben guardonat  de tots els que s'atorguen. Un premi que si no fos per la parafernàlia que es munta al seu voltant passaria desapercebut. S'atorga en un multitudinari sopar de gala amb assistents amb pedigrí, retransmissió de la decisió del jurat en directe per televisió, rodes de premsa, entrevistes, signatura d'exemplars, múltiples presentacions del premi a diferents punts d'Espanya, prioritària atenció a la crítica…

És el premi més ben dotat econòmicament dels més de 150 que s'atorguen cada any a tot Espanya, premis distribuïts al llarg de l'any que converteixen la literatura en una simple mercaderia fabricada en funció de la rendibilitat: formen part de les estratègies del marketing de les editorials. 

La seva concessió ha aixecat una vegada més la polèmica ja que alimenta les sospites d'estar prefabricat i donat per endavant. Com diu Enrique Murillo, escriptor i editor: "del Planeta de fa dos anys, el de Sonsoles –un “fulletó fallit–” se'n van regalar milers d'exemplars, però no crec que ningú l'arribés a llegir. El llibre perd importància per llegir i pensar i es converteix en un objecte de regal. Avui tenen editors aquells que no saben escriure". I el premi d'enguany és una novel·la amb personatges plans, sentimental, vulgar, previsible i amb escenes de sexe tal com manen les exigències actuals.

José Manuel Lara, creador del premi Planeta va dir: ”com que la publicitat és molt cara i els lectors donen poc, per això s'han inventat els premis literaris”. 

Joan Perucho enyorava els temps en què les editorials buscaven la qualitat literària: "ara no és un escriptor el que busca un premi, sinó un premi el que busca un escriptor". 

Juan Marsé ja fa temps que va dir: “des del punt de vista estrictament literari, els premis no valen per res, no ajuden a escriure millor ni res, serveixen per difondre i vendre més llibres, que no és poc”. 

Ignacio Martínez de Pisón critica els dissenys cromàtics vistosos –reclams perquè la mirada del comprador s'hi fixi pel davant d'un altre– i els textos de faixes i sobrecobertes, frases que –escrites per crítics o escriptors– apareixen com un elogi anticipat de la novel·la ("jo també n'he escrit unes quantes…", diu). "Moltes vegades s'ha escrit la frase quan ni tan sols ha sortit a la venda o sense haver-la llegida, però ja es canten les excel·lències del llibre que sortirà dintre de tres mesos com si la seva lectura t'hagués fascinat".

*        *        *

La lectura és un conjunt d’operacions ordenades i relacionades que contribueixen a fer-nos adquirir el sentit o coneixement d’un missatge escrit mitjançant un codi que anomenem llenguatge. La lectura activa la memòria, la imaginació, els sentiments, ens ajuda a reflexionar i podem viatjar gratis a altres ciutats i èpoques…

Llegir és per a la ment, allò que l’exercici físic és per al cos. El procés cognitiu de la lectura serveix d’estimulació per no perdre facultats. Llegir és molt important, és una activitat seriosa que hem de fer durant tota la vida, és un hàbit que no podem deixar, és una de les activitats més intenses i vivificants que pot fer una persona. Però… la majoria de gent avui no llegeix o perquè no n’ha adquirit l’hàbit –i li falta l’agilitat suficient per a la lectura– o perquè no arriba a la comprensió del significat de totes les paraules.

El doctor Sebastià Serrano, catedràtic de lingüística, comenta:

En llegir, el cervell interconnecta tots els sentits: vista, oïda, olfacte, gust, tacte… perquè és una xarxa plàstica interconnectada des del seu origen. I en llegir, exercitem aquesta interconnectivitat. Precisament perquè passa tot això, han descobert que la capacitat lectora millora el tractament de malalts amb símptomes neuro-degeneratius. Per tant és important tenir una vida –tots, grans i petits– intel·lectualment activa. Llegir és mantenir el cervell en forma, és la millor inversió en salut.

Avui el jovent viu al dia i amb molta informació, però amb poca formació: no la sedimenten ni la fan seva. Són personatges que viuen al món dels teclats, tauletes, pantalles i tv's de totes mides i colors. Són personatges d'X, d'instagram, de tick-tock, de facebook, però no de face on the book!

Els textos que troben són fàcils, ràpids, superficials i efímers i no els ajuda l'excés d'informació que troben filtrada a les xarxes, la qual cosa fa que aquesta lectura els eviti l'esforç de passar de la lletra a la comprensió del text. I per això no entenen els enunciats.

Recordo en un examen de matemàtiques un noi que estava resolent un problema i quan vaig veure el dibuix que feia per resoldre'l em vaig adonar que no havia entès l'enunciat! El triangle havia de ser circumscrit i ell el l'havia fet inscrit! Un problema de comprensió lectora, no de càlcul!

Estem a l’era en que les imatges ens converteixen en homes infraeducats. Mentre que la lectura desperta i estimula la intel·ligència, les imatges la gronxen i l’adormen. Hem d'aprendre a bussejar en totes les possibilitats d'un llibre i no només en fer una activitat de surf.

Qui llegeix troba vida en la lectura, qui llegeix sap que a mesura que ho fa s’acosta a l’admirable, deliciosa i sorprenent experiència de l’encontre amb la veritat i la bellesa, encontre al que s'arriba d’una manera misteriosa a mesura que, d’una manera suau i amable, els significats de les paraules i les frases es van acumulant dintre nostre per formar una veritable i transformadora experiència i una vivència plena de goig. 

Amb la lectura descobrim quelcom que val la pena ésser conegut, admirat, viscut; quelcom que ens pot fer riure o plorar, commoure o indignar, exultar o desil·lusionar. 

La lectura d’un bon llibre accelera el nostre viatge interior, ens allunya de la vulgaritat. Quan tornem al món després de la seva lectura ja no som els mateixos. Hi ha llibres que ens poden canviar la vida, el món afectiu, els projectes, els desitjos… s’acaba llegint no ja per enriquir la llengua, sinó pel plaer del mateix contingut del llibre. Una bona obra literària és un gran fons enriquidor.

Quan descobrim que la lectura és capaç de produir aquestes experiències i hem experimentat el regust que ens provoca l’arribada al nostre interior, la lectura es converteix en una constant invitació a no deixar-la mai, a reviure-la, ja que el descobriment d’aquesta bellesa ens omple de goig, de plenitud, d’una vida amb més intensitat.

Llibres, llibres, llibres…!, molts llibres per tal que la meva ànima no mori. Frase de Dostoievski que l'hauríem de retenir per tal d’enriquir l’esperit. Però llegir… no és llegir qualsevol cosa. No podem caure en la superficialitat intel·lectual del lectors que amb l’afany de cercar només entreteniment a tot drap i llegir el que llegeix tothom, compren –únicament– productes literaris simples, d’escassa qualitat literària i fàcilment previsibles: només llegeixen… best sellers!

I què és un best seller? És… allò més venut. En el món editorial un best seller és un llibre de vendes milionàries en el món globalitzat d’avui. Són llibres programats per una acceptació massiva. Solen ser llibres molt comercials, on la qualitat literària queda en un segon lloc ja que el que es pretén és proporcionar entreteniment i evasió, no pas fer pensar. 

Són llibres prefabricats, escrits per encàrrec (de vegades ni escrits per la mateixa persona que figura com autor), sense qualitat literària, amb un marketing que hi juga un paper importantíssim i els programa −tan en l’argument, en els ingredients i en el procés d’elaboració− per una acceptació massiva i els exalça al primer lloc de vendes per desaparèixer del mapa l'endemà mateix.

Són lectures a gran escala sense cap atractiu per elles mateixes. I així ens trobem amb un grapat de pesades històries medievalitzants, ben guarnides de sang, fetge i sexe. Les editorials cerquen aquest tipus de llibre per tal de vendre, així fabriquen –encomanen a un autor– un best seller. Hem de saber deixar de banda això i llegir bona literatura. 

Personaje secundario és un llibre acabat d'aparèixer, són les memòries d'Enrique Murillo, escriptor i editor que ha recorregut les millors editorials del país. En ell repassa la seva vida professional i posa en evidència les estratagemes de les editorials per vendre i com els "premis literaris" han convertit l'art d'escriure en una indústria: 

Si compares la quantitat de novetats que surten a la venda amb els índexs de lectura reals, t'adones que el sector camina vers el col·lapse a passes de gegant. Si a Espanya gairebé ningú llegeix, ¿com pot ser que tingui un dels índexs més grans de novetats d'Europa? Doncs perquè es publiquen novetats per maquillar els números i tapar les devolucions mensuals, que són moltíssimes. Sembla que vagis com un tren, però el que passa és que augmenta la cota de devolucions. És un sector ple de secretisme i d'arbitrarietats. 

Qui llegeix molt, viu molt, exercita la intel·ligència, s’informa, aprèn a discernir allò que és bo d’allò que és dolent, sap diferenciar la veritat de la mentida, coneix més, es diverteix, aprèn a comprendre els altres, s’enriqueix interiorment amb les experiències dels bons escriptors…

Qui no llegeix no ha descobert res d'això i viu sota mínims en una societat com la nostra on hi ha tanta manipulació informativa, tant soroll, tanta diversitat d’idees, tanta agitació, tanta velocitat, tanta dificultat de relacions personals…

Ja hem dit que llegir és una de les activitats més intenses, vivificants i enriquidores que podem fer: arribar a l’interior d’altres persones i deixar que l’interior d’altres persones arribi al nostre interior. Llegir és un mitjà sense el qual la pau, la serenor, el coneixement i la riquesa interior són pràcticament impossibles. Llegir vol voluntat. Llegir ensenya a donar-se. Llegir ens fa receptors del do grandiós de l’existència.

No puc acabar sense parlar d'Italo Calvino que ens recomana llegir els clàssics. Millor dit, ens recomana rellegir els clàssics. En el seu llibre Por qué leer los clásicos comença amb aquesta definició de clàssic: "Clàssics són aquests llibres dels quals se sol sentir dir: Estic rellegint…i mai Estic llegint…".

I continua:

·  Clàssics són aquells llibres que constitueixen una riquesa per a qui els ha llegit

·      Un clàssic és un llibre que mai acaba de dir tot allò que ha de dir

·    Els clàssics són aquests llibres que ens arriben portant rere seu l’empremta que han deixat a les cultures

·      És clàssic tot allò que tendeix a relegar l'actualitat a la categoria de soroll de fons

·      És clàssic allò que persisteix com a soroll de fons fins i tot allà on l'actualitat més incompatible s'imposa

·      Els clàssics serveixen per entendre qui som i on hem arribat

I acaba les seves reflexions dient: 

·      No us cregueu que els clàssics s’han de llegir perquè “serveixen” per alguna cosa. L’única raó que es pot adduir és que llegir els clàssics és millor que no llegir els clàssics.

Rellegir…, aspecte molt important pel que fa a la lectura d’un llibre. Al rellegir s’aprecien molts més detalls, nivells i significats. Tota relectura d’un clàssic és una lectura de descobriment com la primera. Martí de Riquer deia que és molt important rellegir, ja que al rellegir un llibre es descobreixen moltes coses que havien passat per alt en la primera lectura.

 André Maurois ens recorda que la lectura d’un bon llibre és un diàleg incessant entre el llibre que ens parla i l’ànima que respon.

gernica vs sánchez mejías?

La història del Gernika està rodejada d'ombres, de dubtes, d'incerteses i de falta de transparència. És un oli apaïsat de 8 d'amplada per 3,5m d'alçada. Per alguns és l'obra més important del segle xx, per d'altres una mascarada, un poti-poti més del pintor malagueny, una burla als seus incondicionals. El govern espanyol el va comprar a Picasso per 150.000 ff per exhibir-lo a l'Exposició Mundial de París el 1937. Acabada la guerra Picasso se'l va apropiar i el va dipositar al MOMA de NY des de 1957 fins el 1981 que va retornar a Espanya.

La temàtica és tan variada com interpretadors es posen davant el quadre: animals, figures humanes, objectes diversos… Per a uns el toro és el poble espanyol que pateix, per d'altres la barbàrie feixista… Per a uns el cavall és el poble assassinat pels enemics, per d'altres el franquisme ferit de mort per la democràcia… Sobre les figures humanes… hi ha opinions per a tots els gustos. Totes aquestes simbologies les va desmuntar el propi Picasso el 1947 quan preguntat per la seva simbologia, no va explicar res però va dir: "El toro és un toro, el cavall és un cavall… Cal que els espectadors vegin uns símbols en el toro i el cavall y que els interpretin com els sembli… És el públic qui ha de veure allò que vol veure".

La interpretació d'aquesta pintura té dues vessants controvertides: l'una, que és una al·legoria del bombardeig de les tropes nacionals sobre la ciutat de Gernika; l'altra, que és un cant a la mort del torero Ignacio Sánchez Mejías.

A primers de juliol va aparèixer a La Contra de LV, una entrevista al pintor Francisco Valderrama que conta que el seu besavi i Picasso, de petits, jugaven plegats a Málaga. I explica que el Gernika "és una elegia secreta de Picasso a Sánchez Mejías i Federico García Lorca. Picasso va aconseguir amb aquesta obra recosir ombres per fer universal el seu dolor més íntim".

Francisco Valderrama explica en aquesta entrevista que la versió oficial (bomberdeig de Gernica) no es correspon amb la real (mort de Sánchez Mejías) i n'exposa els motius.

*          *          *

Ignacio Sánchez Mejías va ser un torero nascut a finals del segle xix i mort el 1934 per una cornada del toro Granadino. Va agafar l'alternativa a Barcelona el 1919 amb Joselito, el seu cunyat, i Juan Belmonte. Diuen que no va ser un torero intel·ligent, però sí agosarat i un artista de la tauromàquia. Es va retirar a mitjans dels anys 20 i es va dedicar a altres activitats de caire cultural. Sánchez Mejías va ser un home polifacètic.

La seva activitat després de deixar els toros va passar per ser escriptor, dramaturg, patrocinador de les arts sevillanes, automobilista, pilot d'aviació, jugador de polo, president del Betis i de la Creu Roja, mecenes i catalitzador de la Generación del 27. El 1927 se celebrà   el 300 aniversari de la mort de Góngora i Sánchez Mejías va convocar, a l'Ateneo de Sevilla, abans de la inauguració oficial de l'acte, un grup de joves poetes i literats representants de la nova literatura espanyola, tots ells aficionats a la tauromàquia: José Bergamín, Juan Chabás, Federico García Lorca, Pedro Salinas, Luis Cernuda, Jorge Guillén, Dámaso Alonso, Gerardo Diego, Rafael Alberti, Vicente Aleixandre, Antonio Marichalar… Tots ells acudiren a la crida de l'ex-matador de toros i formaren part, poc després, de l'inici de la Generación del 27. Sanchez Mejías els va pagar el viatge, va impulsar l'acte fundacional a Sevilla, va acollir els poetes a la seva finca de Pino Montano i va simbolitzar com ningú la unió entre art i tauromàquia. Sense ell no hi hauria Generación del 27 tal com la coneixem avui. Sánchez Mejías es el símbol de la convivència entre l'alta cultura i la cultura popular. Sense Sánchez Mejías, Lorca no hauria escrit el Llanto…

L'agost del 1934, amb 43 anys, decideix tornar als toros. Substitueix a Domingo Ortega a la Plaça de Manzanares. Toro Granadino. “Maestro, cuídese de este toro, que mira a la derecha”, l'havia advertit el mosso d'espases. Gran cornada a la cuixa dreta. Es dessagna. El volen operar a la infermeria de la plaça però ell vol que el portin a Madrid. L'ambulància tarda hores a arribar. Als dos dies gangrena. El 13 d'agost mor a la clínica.

A la seva mort els seus amics el lloen: Miguel Hernández, Rafael Alberti i Federico García Lorca amb la seva elegia Llanto por Ignacio Sánchez Mejías. La seva faceta intel·lectual i la gran amistat amb molts dels escriptors del 27 va fer que va fer que tingués més repercussió a la història dels toros per aquest motiu que com a "matador".

A las cinco de la tarde.

Eran las cinco en punto de la tarde.

…                 

¡Eran las cinco en todos los relojes!

…

No se cerraron sus ojos

cuando vio los cuernos cerca,

…

No hubo príncipe en Sevilla

que comparársele pueda,

ni espada como su espada

ni corazón tan de veras.

…

¡Qué gran torero en la plaza!

¡Qué gran serrano en la sierra!

…

Tardará mucho tiempo en nacer, si es que nace,

un andaluz tan claro, tan rico de aventura.

Yo canto su elegancia con palabras que gimen

y recuerdo una brisa triste por los olivos.

*          *          *

Extracte de l'entrevista:

¿Y qué sabe del Gernika ? 

 Estaba pintado antes del bombardeo de Gernika por la Legión Cóndor nazi. 

El 25 de mayo el cuadro se expuso en el pabellón de la República Española, en París: ¡es imposible pintarlo en treinta días! La tela no hubiese estado seca para ser enrollada y transportada. 

Picasso tenía el cuadro pintado. Lo vieron en su estudio en París varios republicanos españoles: “¡Gernika!”, exclamaron. 

Picasso no titulaba. Aceptó Gernika, mirada republicana antifascista. Y llegó Bergamín, agregado cultural de la República Española, a comprar un Picasso para el pabellón español en la Exposición de París... 

Por 150.000 francos, abultada cantidad. El Gernika se expuso junto a un retrato de Federico García Lorca, al que se honraba tras su asesinato hacía nueve meses... 

 

Y si no es un bombardeo, ¿qué cuenta? 

La vida, cogida y muerte del poeta, dramaturgo y torero Ignacio Sánchez Mejías que Lorca cantó en su Llanto…

Federico e Ignacio eran amigos, Ignacio era amante de la Argentinita y mecenas de los poetas del 27: en su cortijo de Pino Montano, Sevilla, con Bergamín, se formó la generación del 27. 

Picasso los admiraba, aunque Pablo era 17 años mayor que Federico. Como era muy taurino, admiraba a Ignacio Sánchez Mejías. 

El hombre ¡Es Ignacio Sánchez Mejías! Tenía 43 años y le cogió en la plaza de Manzanares el toro Granadino el 11 de agosto de 1934. A las cinco de la tarde... 

¡Así le lloró Federico García Lorca en su magistral elegía! Y Picasso pinta aquí, ¿ve?, un cinco en números romanos. La hora. Y este número once: el día. Y la cola del toro traza un siete: el tendido en cuyo estribo –y lo pinta, vea– se había sentado Ignacio. 

Sí, el toro con un ojo más grande a la derecha, porque... “maestro, cuídese de este toro, que mira a la derecha”, le había advertido el mozo de espadas al matador... 

La bombilla es una alegoría del parque de la Bombilla, en Madrid, con un templete (su forma ovalada enmarca la bombilla) para los músicos: allí bailaban Ignacio, Lorca, Marcelita... 

Marcelle Auclair, una jovencita francesa con la que Ignacio iniciaba un romance: vea en el lienzo, aquí, su rostro flotante.... Agonizaba Ignacio y Marcelle vagaba afuera en la noche, vea que porta un quinqué... 

La esposa de Ignacio, Lola, no dejó entrar tampoco a la Argentinita: Lola se adueñó del cuerpo del torero. Cornuda. Así la pinta Picasso, mire a la derecha la cabeza de Lola..: le brota un cuerno. Encarnación López Júlvez, Argentinita, amiga de Federico y amante del torero. Véala aquí con un sombrero de tres picos (obra que cantó). Y fíjese en sus cejas: hay dos alfileres…

¡Alfileres! En el parque de la Bombilla estaba la ermita de San Antonio de la Florida: mujeres casaderas le dejaban alfileres. Picasso pinta en el cuadro trece alfileres, porque Ignacio morirá... el día 13. 

El caballo es Polvorilla: regalo de Ignacio a su hija Piruja, se lo subió al dormitorio... y rompió la pata de un mueble: véala aquí, rota. 

La muerte de Ignacio Sánchez Mejías impactó mucho a Picasso, como también la de Lorca. ¡Hay más detalles elocuentes en el cuadro! El Gernika fue su elegía secreta a Ignacio y Federico: Picasso logró con esta obra recoser sombras para hacer universal su dolor más íntimo. 

habemus papam

 

8 de maig de 2025. Tota la humanitat està pendent de l'elecció del nou Papa. A mitja tarda se sent renou i les "teles", els mòbils, les tablets i les xarxes treuen més fum que la xemeneia: Fumata bianca! Els cardenals acaben d'elegir el nou Papa al segon dia d'estar reunits: es farà dir Lleó XIV.

Cada vegada que hi ha una defunció d'un Papa recordo la primera vegada que ho vaig sentir. Va ser per la mort de Pius XII. Era el 9 d'octubre de 1958, a mig matí, jo tenia 13 anys i era a cal barber per tallar-me el cabell. En aquella època, encara sense teles, només  funcionaven les ràdios. A meitat de la feina el barber va engegar la ràdio, va escoltar la darrera notícia i va dir en veu alta: "Ha mort el Papa!". Els tres que érem allà, jo i dos homes més, i els dos barbers, pare i fill, vam quedar parats i tots vam seguir escoltant la notícia de la defunció del Papa.

Dels 13 anys als 80 he vist morir 7 Papes. El dia que també recordo amb claredat és el la mort de Joan Pau I: eren les vuit del matí, jo era al parking, dins el cotxe, a punt d'anar a treballar i abans d'arrencar vaig engegar la ràdio per escoltar les notícies: "Ha mort el Papa!". Érem dos o tres persones al parking a punt de marxar, vam sortir tots dels cotxes i ens vam mirar… No ens ho crèiem, feia quatre dies que havia estat elegit! Els altres tres, més propers, sí que encara tenim el record fresc.

Lleó XIV és el nom escollit pel nou Papa que −amb l'ajut de l'Esperit Sant− regeix el destí de l'Església des del passat dia 8 de maig. Tots els comentaris dels periodistes  són elucubracions, previsions, desitjos personals… Continuen els comentaris sobre si serà de dretes o d'esquerres, si serà progressista o continuista…, comentaris que serveixen per un parlament polític, però que no serveixen pel govern de l'Església. L'Església no pertany a cap Papa ni "grup". Tot són comentaris per omplir pàgines de diaris o temps d'emissió. Res que ens pugui fer saber clarament el camí que seguirà el nou Papa agustí. Chesterton, amb la seva fina ironia, va dir que que «Crist va triar com a pedra fonamental un pillastre, un fanfarró, un pusil·lànime, en una paraula, un home. Sobre aquesta pedra va construir la seva Església i les portes de l'infern no hi han prevalgut. Tots els imperis i els regnes han mort a causa de la seva debilitat malgrat haver estat fundats sobre homes forts. Només l'Església cristiana històrica va ser fundada sobre un home feble, i per això és indestructible».

L'Església es distingeix de totes les institucions humanes perquè ha estat fundada comptant amb la feblesa dels homes, pecadors. L'Església tria com a pedra fonamental homes febles com Pere o el finat Francesc i és capaç de sobreviure a les tempestes més ferotges. Totes les institucions humanes no compten amb la feblesa humana i es condemnen inexorablement a l'extinció, encara que hi hagi homes excepcionals com hi ha hagut des dels inicis de la nostra història fins avui. 

Crist funda l'Església sobre les espatlles de dotze homes que, inclús després de la Resurrecció, estan tancats, espantats i terroritzats. Resen i ploren en els que seran els últims moments d'intimitat de les seves vides abans convertir-se en instruments de Crist per a la redempció de tota la humanitat. S'obren als demés, donen la seva pròpia vida i així va arribar la transformació del món. Una transformació −arribada la plenitud dels temps− que va ser possible gràcies a l'Esperit Sant i als tres corrents que la van inspirar: la filosofia dels grecs, el dret romà i les seves comunicacions i a la religió monoteista dels jueus.

Europa, cristianitzada inicialment per sant Pau, avui es troba orfe de la saba que la va impregnar durant molts segles. Ja fa temps que els diferents Papes ens ho recorden contínuament i a l'actual Lleó XIV no li han faltat gaires minuts per recordar-nos-ho.

L'actual Papa Lleó XIV, recent ordenat sacerdot,
 saludant Joan Pau II 

Al nou Papa, segur que li han passat pel cap els problemes mundials que ha d'afrontar, però té clar el que ha de fer: tenir cura amorosa de la Creació, sentir-se Fill de Déu, i donar la vida en servei als demés. Així ho explicava en una homilia de fa anys al Perú. Comentant les tres lectures del dia deia: 

En la lectura de la pàgina del Gènesi, Déu crea l'home del fang de la terra i el posa com administrador del Jardí de l'Edèn, com el seu representant, perquè en tingui cura. És un signe visible de la Providència de Déu que manifesta la seva cura amorosa per la Creació. El treball ordinari és el lloc de trobada amb Déu i l'hi hem d'oferir com a ofrena agradable.

La lectura de sant Pau ens parla de la dignitat de ser fills de Deu. La filiació divina és un abandó total a la Providència divina. Convençuts d'aquesta filiació ens esforçarem per viure al lloc on ens ha col·locat per saber viure totes les situacions de la vida, fins i tot les doloroses.

La lectura de l'Evangeli ens parla de la nova missió que Jesús encomana als apòstols: ser pescadors d'homes. Rema mar endins! Aquesta és la nova missió que els dóna: fer partícips als altres de la felicitat d'haver trobat Jesús. Pere dubta, protesta, es resisteix a la paraula del Senyor, una cosa que de vegades fem en la nostra vida. Però reconeixent-se pecador, va escoltar, va confiar, va respondre, amb la seva debilitat humana però confiant en la paraula de Crist. Jesús ens crida a nosaltres a donar les nostres vides al servei als demés.

A Chiclayo, en plena pandemia, recorria els carrers 
deserts beneint les cases amb el Santíssim