quin gaudi gaudir Gaudí!

Aquest any es complirà un dels somnis del genial arquitecte i actual Venerable Antoni Gaudí, "l'arquitecte de Déu": la culminació de la Creu al cim de la Torre de Jesucrist que inaugurarà el papa Lleó XIV. És una fita important dintre de les obres del temple ja que corona el cim més alt del temple i de la que el propi Gaudí va dir:

«La punxa del mig, més alta que totes, finirà amb una creu de quatre braços, dels quals i del cap sortiran raigs de llum que en les nits de grans solemnitats dibuixaran una creu a l’espai, sota la resplendor de la qual descansarà la ciutat.»  

Restem a l'espera del projecte definitiu de la Façana de la Glòria, esbós encomanat a tres coneguts artistes. Sense desmerèixer la seva trajectòria ni manifestar-me edadista (els tres passen dels seixanta i jo també), ¿no s'hagués pogut demanar un esbós a algun jove, noia o noi, de l'edat de Gaudí −31anys− quan se li va encomanar la Sagrada Família…?

Aquesta efemèrides ens ha de portar a conèixer millor altres obres de Gaudí que tenim per casa nostra set de les quals han estat declaredes Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO: Casa Vicens, Torre Bellesguard, Parc Güell, Casa Milà (la Pedrera), Casa Clapés, Casa Batlló, Palau Güell, Cripta de la Colònia Güell, el Col·legi de les Teresines de Barcelona… Hem de gaudir Gaudí!

Antoni Gaudí i Cornet

Antoni Gaudí va néixer el 25 de juny de 1852 sembla ser que a la ciutat de Reus encara que els de Riudoms diuen que va néixer al seu poble.

La família d'Antoni Gaudí provenia del Camp de Tarragona: pare de Riudoms, mare de Reus i parents al Serrallo. Gaudí va tenir una salut dèbil, amb febres reumàtiques des de menut, i va haver de passar moltes temporades convalescent al Mas de la Calderera, la masia familiar de Riudoms, però si bé no podia fer el que feien els altres nois, córrer i jugar, sí que podia mirar, observar, contemplar… El petit Antoni tenia un gran esperit d'observació.

Les moltes estones que es va haver de passar descansant a la masia li permetien observar la natura. La natura va ser la seva mestra. Moltes de les coses representades són les que ha vist, collit, tocat, menjat… A més l'avi i el pare eren menestrals calderers. Un calderer transforma una superfície plana en tridimensional i així és com Gaudí va aprendre a veure les coses i no com una superfície plana. El mar es un gran referent visual i quan estava a Barcelona anava a l'escullera a contemplar el mar amb tots els seus moviments. Aquest entorn −el mas, el taller, el mar− el va marcar de per vida. Antoni, gran observador, guarda tot allò que veu i que li crida l'atenció i tot això li surt anys després quan exerceix la seva professió d'arquitectura.

Gaudí va anar al parvulari a una escola a Reus fins els 9 anys i després anà a fer el Batxillerat als Escolapis. Aquesta formació va fer que des de petit fos un noi religiós i amb molta devoció a la Mare de Déu de la Misericòrdia de Reus.

Als 16 anys la família es trasllada a Barcelona i Gaudí es posa a estudiar arquitectura. Sembla ser que no era molt bon alumne, però incrementava la seva formació particular amb lectures, mirant fotografies, anant al teatre o al Liceu. Va començar a treballar amb diferents arquitectes i enginyers i ja van veure que era un cap privilegiat: les coses que feia i deia no era una continuïtat dels anteriors, sinó una nova manera d'enfocar l'arquitectura: des de petit era un enamorat de la geometria, havia estudiat la natura i volia construir amb els models d'aquesta.

El 1875 fa el servei Militar a Infanteria però per la seva malaltia va estar molt temps rebaixat i això li va permetre seguir estudiant. El 1878 es va graduar i a l'hora de donar-li el títol d'arquitecte hi havia algun professor que dubtava en concedir-el-hi. Sembla ser que el director de l'Escola va dir: «Avui hem donat el títol a un arquitecte, a un boig o a un geni». El van donar a un arquitecte genial, únic.

Gaudí va dedicar més de quaranta anys al projecte de la Sagrada Família. A partir del que es coneix de la seva biografia Gaudí era un home avançat al seu temps i implicat en les causes socials i religioses de la seva època. El que sabia no s'ho guardava per ell: el seu llegat va arribar als seus deixebles i fins a aquells que han continuat l’obra fins a l’actualitat.

Un bon dia va dir que podia «acabar la Sagrada Família en deu anys»però després va rectificar dient que «lʼamo dʼaquesta obra no té pressa» així que ja és conscient que l'obra l'acabaran uns altres arquitectes i no ell. Ha captat que els "temps dels homes no són el temps de Déu".

Origen i evolució del temple expiatori de la Sagrada família

Any 1866

L'escriptor Josep Maria Bocabella funda l'Asociación Espiritual de Devotos de San José amb l'objectiu de demanar la intercessió de sant Josepa favor de l'Església.

El pare Josep Manyanet, defensor del model familiar de la Sagrada Família, comparteix la idea d'erigir un temple en honor de Sant Josep i la Sagrada Família.

Any 1871

Josep Maria Bocabella decideix tirar endavant la idea.

Any 1881

Bocabella compra un solar de 12.800 m2 a Sant Martí de Provençals per construir-hi un temple amb la voluntat d’ajudar a calmar els ànims d’una societat agitada pels canvis i les transformacions socioeconòmiques de finals del segle XIX i amb la intenció que «desperti de la tebiesa els cors adormits, exalci la fe, doni escalf a la caritat, i el Senyor s'apiadi del país…». 

El solar estava destinat a construir-hi un hipòdrom i agafava catorze mansanes de l'actual eixample: entre Mallorca i Rosselló i del del Passeig de Sant Joan fins a Padilla.

S'encarrega el projecte a l'arquitecte Francesc de Paula del Villar que va projectar un edifici neogòtic.

Any 1882

El dia 19 de març de 1882, dia de sant Josep, amb la presència del Bisbe Urquinaona de Barcelona, es va col·locar la primera pedra del temple de la Sagrada Família.

Any 1883

Francesc de Paula renuncia a la direcció de l'obra per desavinences amb la Junta Constructora i encomanen la continuació a Antoni Gaudí que aleshores tenia 31 anys. Només hi havia construïda la Cripta, que Gaudí respecta, però canvia totalment el projecte aplicant-hi totes les seves troballes arquitectòniques.

A partir d'aquí tota la seva vida la dedicarà a la Sagrada Família però també es dedicarà a fer altres construccions. La primera de totes la Casa Vicens, a Barcelona. La resta d'obres no les cito perquè seria molt llarga i es poden trobar fàcilment.

Només faré esment de la visita que l'abat de Montserrat, l'abat Marcet, va fer a les obres de la Sagrada Família ja que admirava la religiositat de l'arquitecte i li va demanar l'execució del Primer Misteri de Glòria, un dels quinze misteris del Rosari Monumental a Montserrat. Gaudí va estudiar el lloc assignat, va fer excavar una cova a partir d’una cavitat existent i hi va ubicar el sepulcre buit, un àngel anunciant la resurrecció, les tres santes dones i el Crist que s’enlaira cap al cel.

Any 1884-1914

Gaudí presenta el projecte de la primera planta del que seria l'església superior.

Comencen els fonaments de la Façana del Naixement

Fa construir unes Escoles per als nens del barri i els fills dels obrers del temple.

Any 1914

Gaudí deixa tots els altres projectes i es dedica exclusivament a la Sagrada Família.

No podem fer una cronologia any a any de manera que comentarem alguns aspectes interessants de l'obra. Gaudí va definint el projecte amb maquetes conscient que no acabaria el temple i necessitava deixar clar el projecte als seus successors.

Ja hem dit que es va adonar que això duraria temps i en comptes de construir en horitzontal, fer tota la planta i anar creixent, va decidir créixer en vertical de manera que la gent veiés alguna cosa acabada i fos un estímul per continuar-la.

No és possible a una sola generació d'assolir tot el Temple, deixem, doncs, una mostra tan vigorosa del nostre pas de manera que les generacions que vinguin sentin l'estímul de fer el mateix; i per altra banda no els lliguem per a la resta de l'obra. Hem fet una façana completa del Temple perquè la importància faci impossible deixar de continuar l'obra.

No és de doldre que jo no pugui acabar el temple… El que s'ha de conservar sempre és l'esperit de l'obra que viu i s'encarna amb les generacions.

Any 1925

Gaudí havia pensat en posar divuit torres. Dotze en memòria dels dotze apòstols, quatre pels evangelistes i les de Maria i Jesús. Però com que dos apòstols també son evangelistes, Joan i Mateu, i Judes Iscariot no es mereixia torre, va haver de cercar tres personatges nous: Macià, que va substituir Judes, Bernabé i Pau.

Les torres tenen el seu sentit: Gaudí va concebre el temple com un instrument musical de gran magnitud i cada torre te la seva campana i el seu so.

Aquest any s'acabà la Torre de Bernabé, la primera de totes. Quan es van destapar totes les bastides de la torre, Gaudí va dir a un treballador: 

−¿Què et sembla això? ¿Fa goig, oi?

Any 1926

El dia 7 de juny Gaudí és atropellat per un tramvia. Pensen que és un captaire i el porten a l'hospital de la Santa Creu. Als tres dies mor. Tenia 74 anys. El seguici fúnebre és el d'una ciutat colpida i reverent, està ple de gent que vol acomiadar-lo. És enterrat a la cripta del temple, a l'altar de la Mare de Déu del Carme.

Any 1930

Queda enllestit el conjunt de la Façana del Naixement.

Any 1936

Un grup d'anarquistes incendien el temple i destrueixen part del taller de Gaudí on hi tenia esbossos, maquetes i models.

La guerra fa que les obres es paralitzin.

Entre 1944 i 1976:

Es reinicien les obres.

S'inicien les obres per la Façana de la Passió.

Es col·loca el grup escultòric de la Sagrada Família a la façana del Naixement.

S'acaben les quatre Torres de la façana de la Passió.

Any 1982

El dia 7 de novembre Catalunya va viure una diada històrica: per primera vegada un papa visitava Barcelona i Montserrat. Sant Joan Pau II va visitar la ciutat de Barcelona i davant la façana de la Nativitat, en la pregària del res de l'Angelus,ens va dir:

Que la família sigui sempre entre vosaltres una autèntica "església domèstica", lloc de diàleg amb Déu, escola de seguiment a Crist, ferment de convivència i de virtuts socials en estreta comunió amb l'Esperit.

Aquest temple de la Sagrada Família recorda una altra construcció feta amb pedra viva: la família cristiana.

Aquestes darreres paraules estan gravades en una placa de pedra al costat del portal de lʼEsperança de la façana del Naixement. 

Any 1986

S'encomana la Façana de la Passió a Josep Maria Subirachs.

Any 2010

El dia 7 de novembre un altre papa, Benet XVI, va venir a Barcelona amb l'objectiu de consagrar l'altar, dedicar el temple de la Sagrada Família al culte i proclamar-lo Basílica Menor. En el res de l'Angelusens va dirigir aquestes paraules:

Avui he tingut el gran goig de dedicar aquest temple a qui sent Déu, es va fer home i, a l'empara de Josep i Maria, ens ha ensenyat la dignitat i el valor primordial del matrimoni i la família, esperança de la humanitat.

El geni d'Antoni Gaudí, inspirat per la cremor de la seva fe cristiana, va aconseguir transformar aquesta església en una lloança a Déu feta de pedra.

També ha estat per a mi motiu de satisfacció poder declarar aquest temple com a Basílica Menor. Ara adreçarem la nostra pregària a la Mare de Déu i li confiem la nostra vida i li demanem el do de la pau per a tots els homes.

Any 2021

El dia de la Immaculada, el 8 de desembre, s'inaugura la Torre de la Mare de Déu, amb una estrella al cim il·luminada que es veu des de tota la ciutat.

El papa Francesc va enviar una carta en la que ens va dir:

Maria és l'"Estrella de la nova evangelització". Per això, elevant els nostres ulls a l'estrella que corona la torre, us convido a contemplar la nostra Mare «perquè cada vegada que mirem Maria tornem a creure en allò revolucionari de la tendresa i de l'afecte».

Us animo a que també seguiu l'exemple de la Verge Maria amb gestos quotidians d'amor i de servei. Que aquesta estrella que brilla els il·lumini perquè desgranant les denes del rosari diguin "sí" una vegada per sempre a la gràcia del senyor i donin un "no" rotund al pecat.

Any 2023

El dia 18 de desembre és una fita històrica: el papa Francesc aprova el decret pel qual reconeix les virtuts heroiques d'Antoni Gaudí i se'l declara Venerable, pas previ per a la seva beatificació.

Aquest mateix any s'inauguren les Torres dels Evangelistes.

Any 2026

El dia 10 de juny un tercer papa, Lleó XIV, vindrà a Barcelona en el marc de la celebració del centenari de la mort del Venerable Antoni Gaudí, «l'arquitecte de Déu». Un dels actes serà lainauguració de la Creu de Jesucrist.

El papa Lleó XIV viatjarà a Espanya amb el lema Alça la mirada. És un tros del verset 35 del capítol 4 de Joan que diu: «…alceu la mirada i mireu els camps, que ja són rossos per a la sega». Tot un programa que ens esperona a allò que Gaudí volia que la seva obra traspués: una decisió personal vers Jesucrist i el que Ell feia i deia. 

Lleó XIV a l'Angelus de la festa de l'exaltació de la Santa Creu, el passat 14 de setembre, ens va dir:

Quan dirigim la mirada a la creu en la que Jesús va ser clavat, contemplem el signe de l’amor, de l’amor infinit de Déu per cadascun de nosaltres. Per això, nosaltres no exaltem les creus, sinó la creu gloriosa de Jesús, signe de l’amor immens de Déu, signe de la nostra salvació i camí cap a la Resurrecció. Aquesta és la nostra esperança. 

Després de la trobada a Montjuic, de la visita a la presó de Brians, del res del Rosari a Montserrat i de la visita a l'església de Sant Agustí de Barcelona, Lleó XIV acabarà la seva estada a la Sagrada Família on celebrarà la Santa Missa i inaugurarà la Creu de Jesucrist.

noelia: in memoriam

La vida de Noelia no va ser gens fàcil. En coneixem unes pinzellades però no tot el que li va arribar a passar. Sembla que va estar marcada per la inestabilitat familiar. Amb els pares divorciats, als 13 anys els Serveis Socials van retirar la custòdia als pares i se'n van fer càrrec ells. Des de llavors va passar per diferents establiments sota el sistema de protecció de menors. En alguns d'aquests centres sembla ser que va ser víctima de tres agressions sexuals que li va deixar un profund trauma. I si va ser així van fallar les atencions psicològiques i les d'acompanyament a nivell institucional. A partir dels 18 va incórrer en conductes autolítiques i diverses temptatives de suïcidi fins que, al final, es va llançar des d'un cinquè pis per posar fi a la seva vida. No va morir, però va quedar paraplègica i en cadira de rodes.

El sistema sanitari es va mobilitzar per salvar-la. Va ser ingressada a l'Hospital Joan XXIII i a l'Institut Guttmann. Els metges, fisioterapeutes i infermers van aconseguir el que semblava un miracle: Noelia va aprendre a adaptar-se, va aconseguir posar-se dreta, va poder tornar a caminar amb caminador, crosses i fèrules. Podia pujar escales i va recuperar una autonomia sorprenent per a les activitats de la seva vida diària. 

El sistema la va salvar de la mort que ella mateixa havia buscat i va demostrar unes capacitats sorprenents per recuperar-la. Més tard aquest mateix sistema la va matar.

En tot aquest recorregut vital de la Noelia del que menys s'ha parlat ha estat de les falles del sistema sanitari i processal incapaços d'acompanyar-la en el dolor dels seus trastorns mentals, en una adequada atenció psiquiàtrica, en cures pal·liatives…, però sí que se la va acompanyar en la seva petició de l'eutanàsia. Sembla ser que, humanament, no se la va atendre degudament i només es defensen dient que van seguir tots els protocols previstos. Protocols que, en la majoria dels casos, no serveixen per a res.

Tinc un grapat d'articles guardats sobre Noelia. Només comentaris de diaris i revistes de Catalunya i algun de fora. Aquesta xifra podria arribar multiplicar-se fins a l'infinit si reunís tot el que s'ha escrit sobre ella.

El text que més m'ha cridat l'atenció ha estat un de la doctora Elena M. Postigo publicat al seu compte X. És llicenciada en Filosofia i Doctora en Bioètica. El seu escrit el reproduiré més endavant. 

És una crida a mirar la vida des d'una perspectiva que vagi a favor de la persona i no en contra d'ella. Cal recordar que l'eutanàsia ha generat molta literatura des que es va proposar la seva legalització, però en cap cas hi ha hagut arguments sòlids per a la seva implantació. Es va aprovar aprofitant el batibull de la pandèmia i l'estat d'alarma, en votació accelerada i per decret, sense debat públic, ni diàleg amb les professions sanitàries i en contra del criteri del Comitè de Bioètica que assessora el govern. Els arguments adduïts pels seus defensors no tenen bases sòlides on fonamentar-se. Només argumenten aspectes emocionals que es desmunten amb raonaments mèdics.

I no només estan en contra d'ella els "carques de dretes" sinó també els "progres d'esquerres". Cal recordar les crítiques del socialista Eligio Hernández que va ser Fiscal General de l'Estat i membre del Consell d'Estat que ens va recordar:

No hi ha res més progressista que defensar la vida, que no pot ser sacrificada ni per la pròpia voluntat humana per molt lliure que es manifesti. L'objectiu d'una societat progressista i humanista ha de ser el de la preservació i dignificació de la vida "en la vida".

O les tesis del Partit Comunista portuguès que diu: 

El dret a matar o suïcidar-se no és senyal de progrés, sinó una passa a la regressió civilitzatòria. Abans que una mort digna s'ha de garantir una vida digna. I recorda el que va dir Albert Camus: "l'eutanàsia s'ha convertit en una manera rutinària de tractar l'ansietat, la depressió i el dolor en pacients greus o terminals descuidant el desenvolupament de les cures pal·liatives".

Sobre les Cures Pal·liatives cal recordar l'entrevista de Jordi Évole al doctor Marcos Gómez i que encara es pot veure en VLC en aquest enllaç: 04393531-1ea0-468f-aa0b-fb66b7dd5204.m4v

L'eutanàsia és una de les falles del sistema de protecció a la vida que avui impera en el món sencer. En el cas de la Noelia els estaments oficials han recorregut a expressions de la llei per justificar la seva actuació: "pronòstic limitat de vida, fragilitat progressiva, no poder valdre's per si mateixa, malaltia greu i incurable, patiment greu, crònic i impossibilitant, minvar la capacitat d'expressió i relació".  

Noelia patia una paraplegia, però aquesta no és una condició limitant per si mateixa, ja que moltes persones viuen una vida plena en aquestes circumstàncies. Que Noelia, de 25 anys, tenia tota la vida pel davant, que havia millorat físicament i que era capaç d'expressar-se amb molta força, va quedar clar, en l'entrevista −que va poder veure tot Espanya en un programa de tv anunciat a bombo i platerets durant una setmana abans− en la que ella mateixa va sortir davant les càmeres de televisió explicant la seva història: una noia que havia patit molt i que no havia trobat prou mans amigues:

No estic postrada en un llit, com han dit. Jo m'aixeco, em dutxo i em maquillo jo sola.

Els símptomes de TLP en una persona jove no són de per vida. Amb els anys i una atenció acurada poden desaparèixer. Noelia ens va fer adonar de la gravetat del fet: no estàvem davant d'una eutanàsia, sinó davant d'un suïcidi assistit, davant d'una mort anunciada i certificada judicialment.

L'assumpte es va convertir en un rifi-rafe entra l'estament oficial que volia aplicar la llei sí o sí, i els que defensaven el no a l'eutanàsia. ¿A Espanya ja no existeix la pena de mort? Sembla sé que en alguns casos, encara existeix. Fins que no hi hagi una Llei sobre Cures Pal·liatives, reivindicada des de fa anys, no atendrem com cal per persones amb deficiències mentals. Les Cures Pal·liatives són un treball interdisciplinari per respectar els ritmes naturals de la vida i de la mort, perquè la persona no tingui dolor, descansi bé, no tingui els símptomes que li fan patir en ocasió de la malaltia irreversible i incurable i es respecti la seva dignitat. 

                             *       *        *

L'any 2014 hi va haver a Espanya una convocatòria nacional-sentimental en contra de l'eutanàsia d'un gos, presumptament infectat d'ebola, per part del govern de la Comunitat de Madrid. Es van mobilitzar 24 ciutats al carrer per "la falta d'humanitat envers un gos". Amb el respecte a la vida humana des del principi fins a la fi molts mirem cap a l'altra banda i callem.                                            

 *       *        *

Aquest és el comentari a la xarxa X d'Elena Postigo Solana (Segovia 1968), Llicenciada en Filosofia i Doctora en Bioètica per la Università del Sacro Cuore a Milà i Roma. Actualment és Professora Adjunta de Filosofia i Bioètica a la Universitat Francisco de Vitoria i Directora acadèmica de la Càtedra Internacional de Bioètica Jérôme Lejeune. A Roma és Research Scholar de la UNESCO i membre corresponent de la Pontificia Academia pro Vita.

Ahir em van demanar que digués alguna cosa sobre el cas de Noelia des de la Bioètica. Confesso que la seva història m'ha commogut profundament. La d'una noia, filla de pares divorciats amb dificultats, de la qual es va fer càrrec Assumptes Socials i va ser internada en un centre de menors. Allí va patir una violació grupal i no va rebre l'atenció psicològica ni l'acompanyament humà que necessitava. En un intent de suïcidi fallit queda en cadira de rodes i aprofundeix en el seu dolor. 

La seva història deixa al descobert les esquerdes més profundes del nostre sistema: una víctima d'un abandó institucional que la va deixar completament sola davant del dolor. Ara, la seva petició d'ajuda per morir es presenta com un acte de llibertat, quan en realitat expressa la desesperança de qui mai no va ser acollida ni tractada com mereixia.

No estem davant d'un cas d'eutanàsia, sinó de suïcidi assistit. 

La Noelia no pateix una malaltia terminal, sinó una depressió profunda derivada d'un trauma no curat. Tot i així, la llei permet obrir aquesta porta sense distingir entre un patiment físic irreversible i un patiment psicològic que es pot tractar i alleujar. És una falla gravíssima que marca un precedent: una norma que avui s'aplica als que podrien recuperar la vida si rebessin l'ajuda, la teràpia i l'acompanyament adequats. 

La vida de Noelia és valuosa, encara que ella no ho percebi ni ho vegi. La dignitat humana no depèn del patiment ni de l'autonomia entesa com a autosuficiència. Neix del valor únic de cada persona, de la necessitat d'enllaços, cura i amor. Tot i això, la llei, en lloc d'oferir compassió real, acaba legitimant la renúncia a la vida dels qui més necessiten suport i esperança.

Noelia no necessita que l'Estat li ofereixi la mort, necessita que algú li torni el sentit, l'ajuda i la possibilitat de curar-se. A parer meu, el que està passant amb ella no és un gest de llibertat, sinó el reflex d'un profund fracàs col·lectiu. Quan la vida fa mal, el que és veritablement humà és cuidar, acompanyar i sostenir, no matar.

Em dol una societat que només sap oferir aquesta sortida a una noia de 25 anys, adulta i conscient, però amb ferides encara obertes i profundes. Sento una enorme compassió per Noelia, una compassió que s'hauria de traduir en presència, acompanyament i cura, no pas en l'autorització per morir. Que l'Estat contempli el suïcidi assistit per a una persona tan jove em sembla un error gravíssim i, sobretot, una derrota moral. Sí, la llei d'eutanàsia ho permet i Estrasburg empara la seva decisió. Però no tot allò que és legal és necessàriament ètic ni veritablement humà.

Aquestes paraules no serviran de res.

Tot el meu afecte per a Noelia i la seva família en aquests moments tan durs. 

No és una opinió qualsevol ni un comentari espontani com tants n'han sortit aquests dies. És una reflexió d'una persona defensora de la dignitat de la naturalesa humana i que coneix les deficiències del nostre ordenament per atendre bé les persones en situacions terminals.

 

 

un llibre: els llaüts dorments. un prodigi al port d'andratx

 

Els llaüts dorments és un llibre en prosa poètica que ens ofereix un homenatge i un cant a la bellesa del llogaret del Port d'Andratx i el seu entorn, envoltat de la seva gent, els portenyos, dels pescadors, de les cales, dels molls, dels estris de pesca, de les cases, de la mar, de la badia, del far, d'es Saluet, de sa Dragonera... Està escrit en una meravellosa prosa poètica, il·lustrat amb magnífiques aquarel·les, i el seu autor n'és l'escriptor mallorquí Rafel Oliver Grammatico, (Port d'Andratx, 1964).

Els protagonistes són un jove, innominat, la seva germana na Blanca, morta, i de l'única que en sabem el nom, la mare, també morta, i un pare inexistent. El jove ens passeja pel Port d'Andratx mentre ens conta, en un diàleg imaginari amb na Blanca, la tràgica però bella història familiar dels dos germans en una evocació del Port d'Andratx antic i idíl·lic, aquest llogaret inabastable que l'autor ens mostra amb tot detall entre recordat i imaginat.

El relat que Rafel Oliver ens fa dels personatges i dels llocs està fet amb un llenguatge encisador. Es nota que està a ca seva, al Port d'Andratx, i que l'ha resseguit de cap a peus al llarg de la seva infantesa i joventut. Coneix tots els racons, tota la gent, tots els llocs, les arts de la pesca, els animalons, la vegetació, els olors... El llenguatge, ple d'adjectius sonors, colorits i aclaridors, amb paraules pròpies de l'entorn marí del Port i de la parla mallorquina, ens posa davant el paisatge i les persones com si fóssim nosaltres els protagonistes, els que fem aquest viatge imaginari −acompanyats de na Blanca− pel Port i la mar. 

El primer capítol del relat comença en un cementeri imaginat: Al Cementeri. 

Som aquí de bell nou, Blanca, damunt la pedra grisa i freda, hora foscant. Som aquí, Blanca, enyorívol, devora tu.


En aquest lloc trist i aïllat sent la teva escalfor, l'olor de pomes d'or, el crit proper de l'òliba argentada, les aromes del moll. Més enllà, el mar, els mormoleigs de les ones i els peixos que mos acaronen... el salnitre que s'aferra a la terra, les creus de fusta..., unes fulles que tremolen... Me trob bé en aquest camp de pau, isolat. La nit mos engoleix. De tard en tard, desig venir al teu cementeri. Restes en aquest turó escardalenc, rere l'Església. Seguesc amb tu camí de casa d'on sortires un dia per no tornar, nina encara. 

I el darrer capítol acaba al cel: Incògnites del cel.


Blanca, Blanca, Blanca! ¿On és el cel? ¿On sou? 

M'agradaria saber on és, els caminals que hi duen... ¡deu ser tant enfora! Deu ser tan cansat l'itinerari... O pentura... és qüestió d'un instant únic. El cel ha de ser preciós... ¡Que ha de ser de formós!... El mar...¿Hi és?... Clar que hi ha mar al cel... benvolent, agradós, sense tempestes..., un mar tranquil, amb ones amables, més blau que mai. Segur que s'assembla al mar del nostre Port... La mare, Blanca, la mare. Que bé que heu d'estar al cel plegades... ¿I a ell l'has conegut? Déu meu, ¡l'exultació de ser amb ell! ¡Déu nostre! Deus xerrar amb ell, de la teva vida al Port, dels efluvis del mar, la fressa amable dels pinars. Amb la mare i tots els nostres padrins. Hi ha d'haver una generació al cel. Els àngels... Un àngel, un amic, un veritable amic per sempre, a la terra i al cel.
 

Entre el Cementeri i el Cel l'autor ens va desgranant tots els records que evoca en aquesta passejada pel Port. 

*        *        *

Les descripcions dels personatges −na Blanca, la mare i el pare− no apareixen de cop. Oliver ens els presenta a mesura que es desenvolupa aquest viatge oníric, del primer al darrer capítol, i són d'una bellesa colpidora. Són records que no poden oblidar els protagonistes,

Na Blanca


Blanca no és qualsevol nina, és
 la germana petita del protagonista amb la qual fa aquest viatge
 imaginari per les contrades del Port d'Andratx.

Blanca és alta, rossa, prima, la més alta i la més rossa de les nines del Port. És d'una esveltesa inusual, és una margalida rutilant, flor candorosa, gràcil, eixerida, blanca com la innocència de la lluna, cristal·lina i galant, amb ulls de maragda, i els cabells dels àngels amb puntes perlades, la més alegre i radiant nina... Princesa entre els nenúfars. Per on passa, una música dolça arriba a tots els indrets. Té amistats infinites. Els portenyos, corfosos, t'escolten, t'observen, te mimen i t'estimen.


Bondadosa, tendra, compassiva, amable, innocent, candorosa, estimada, radiant, joiosa, ingènua com una pagellida... Un esbart acolorit de mil papallones te segueixen pel molls de la riba, entre la cridòria de gavines i nineria. Navegues en la barca de la vida farcida de somriures i alegria. ¡Preciosa com un girasol! ¡Filla del sol!


M'ho digueren a l'escola: na Blanca és morta... Blanca, te mories amb onze anys, sense mi. Vaig quedar acovardit. Me deixares tot sol un dia de tardana primavera. 

La mare

És una persona extraordinària als ulls del jove narrador. Una persona que els va ajudar sempre al llarg de la curta vida, que va ser la qui els va cuidar fins la seva mort inesperada en una anada a pescar a sa Dragonera −a cercar el nostre pa− i que recorda, amb remembrança, els dies que gaudiren d'ella ja fos pescant, d'excursió, o escoltant contes vora el foc...


Petita la mare, petitona, amb els cabells de mel, cara sedosa. Bondadosa, claror d'aigua als seus ulls, mirada melangiosa, bella, trista. Menuda i bufona com un caragolí espantat. Ulls petits i aigualits, de vegades trists i de melangiosa mirada, melosos els seus cabells sedosos. Intensa, com un arbre de tardor, àuria, turquina, a voltes, maragda i grana; un espectre rojal, violeta, cerúlia i negrosa. Va anar a pescar ben enfora, sortí a cercar el nostre pa entre onades i dofins entremaliats, ben lluny, en una mar ensabonada, gronxada per onades de molsa. A l'illa dels dracs, tenia un pou d'aigua dolça vora el mollet de cala en Lladó. Les sargantanes l'esperaven entre les mates. Un llaüt partí cap a sa Dragonera i tornà a port sense ella, desapareguda al mar… en aigües de sa Dragonera, entre es Freu i l'escullera. 

El pare 

Al contrari de la mare, els pare els feia paüra, volien desaparèixer pel que els nins contaven d'ell a l'escola. No els queda cap bon record, només frases soltes en algun relat per deixar constància del seu mal record. 

Era com una ombra, el pare. Per noltros el pare era ¡un espantall de pare! Arribava un capvespre, atordit, amb ulls de peix, grossos, amb un tel de severitat. Impetuós, colèric, violent. Les seves mans pesades, l'aquosa blada dels seus ulls. Sutge als ulls i calls de fera. Bru, grisenc, canós com un anfós. El vèiem alguns instants i de sobte desapareixia. La mare deia que era pescador, però mai no veiérem cap peix a ca nostra, només la mirada brillant, les mans negres, feixugues, fortes com mordales de cranc i quatre parracs pudents al damunt... És dolorós no tenir records d'ell més que la negror i la pudor. Un dia, la mare plorant de ràbia i de suor, mos digué que el pare ja mai no tornaria.  Mai més no sabérem d'ell… 

*          *        *

Una altra vessant del llibre que val la pena explorar són les descripcions que fa de tot l'entorn del Port. Oliver no deixa cap racó per recórrer, bon observador, no deixa res per mirar, res per escoltar, res per olorar, i ens ho transmet amb una precisió i un llenguatge encisador. Així ens parla del poble, de les persones, de la gent coneguda, dels llocs, de la natura, dels costums, dels animalons, dels sons, de les olors, dels colors, de tot allò que es veu des de qualsevol racó on et trobis… Un grapat de temes que donen per una llista inacabable. 

Els que coneixem el Port d'Andratx sabem molt bé que assaborir el Port vol dir passejar amb calma pels carrers i pels molls, caminar per l'escullera del far, contemplar la mar calma o embraveïda, travessar el pont d'es Saluet, i pujar a la Mola per veure sa Dragonera.


Són aquests cinc espais que no es poden deslligar, cinc espais que formen com una unitat indivisible, cinc espais que en les diferents estacions de l'any ens permeten contemplar, escoltar i veure les diferents manifestacions de tot allò que en Rafel ens descriu amb la inacabable i rica coloració que ens pinta amb les seves paraules, doncs en Rafel a més d'escriptor és un artista, és un pintor del llenguatge. ¿Hi ha alguna paleta de pintor que tingui tots els colors que en Rafel ens presenta? Ell mateix ens diu que el paisatge esdevenia una paleta de colors... un Port pigmentat, esvelt i cromàtic... 

El Port                            

El Port d’Andratx és un dels ports naturals més grans i el més occidental de l'illa de Mallorca. Situat a l'extrem sud-occidental de la Serra de Tramuntana, està sempre sota la guaita de la Mola de s'Esclop i del Galatzó. Quan en Rafel ens parla del Port és on ens deixa aquesta impressionant paleta de colors.

Una passejada joiosa pel Port desert i ombrívol. Tot ell només per noltros. ¡El nostre paradís, un espai obert de prodigis! Un bon amic, aquest. Tenc el Port adormit com un nin als meus peus. 

Durant l'any i durant la vida vèiem el Port farcit de colors. Mos pareixia un somni blanc, un Port esquitxat de blaus i verds... Un Port blanquinós... El nostre Port quiet i albí, de dòcils colors, la blanca espuma del mar aureolada per esquitxos rosats. El paisatge esdevenia una paleta de colors... Un Port pigmentat, esvelt i cromàtic... 

Veles llatines emporprades, amb traços coralins fets per un mag orxeller... Somnis de lapislàtzuli a l'estela dels llaüts que se mesclaven amb tons de lívida albergínia amb esquitxos i llepades magenta. 

Els dies de pluja esdevenia un plomós embull de grisos cendrosos. A l'aire un polsim enfosquit de gotes moradenques, opalines. Els núvols amb esclats rogencs i violats... 

I al moll hi trobem totes les arts de pesca:
 carros amb coves i nanses, barques de bou, barques varades, llaüts, ormejos, bots i falutxos, caps de cànem encordillats, xarxes cruixents farcides d'algues, arts de palangre, xarxes, cordes, suros, caixes, nanses, bidons i estris de pesca...

El far 

Al Port d'Andratx hi ha dos fars: el petit, dintre el Port, al dic interior, construït el segle XVIII, i el gran, o també conegut com a vermell pel seu color actual, que es va construir el a primers del segle XX, al lloc conegut com a Punta de la Ballesteria. D'aquest és del que ens parla el jove.

Per tota la badia del Port se veu sempre la figura esvelta del far. A l'estiu, cap el tard, el sol es passeja pel faralló, s'ho remira i s'amaga darrera el mar.


Des del far se veu tota la costa d'enfront: es Fortí, es Tancat... i més enllà, cap el poblet, l'església regnant damunt les teulades. ¡El deliri i els paisatges d'emoció en un Port infinit! 

El mar

El mar del Port d'Andratx i encontorns no és un mar qualsevol, és un mar molt particular. El pots trobar amb l'aigua molt encalmada o molt embraveïda, pots navegar sense problemes o trobar-te de cop i volta amb la mar ben revoltada. Pota anar fins a sa Dragonera, donar la volta a s'illa sense problemes o trobar-te, de cop i volta que no pots tornar, que la mar t'engoleix…

Hem viatjat a l'illa de les sargantanes en un dia de mal temps al mar, amb la barca i els sotracs. La barca volava per damunt les espinades d'onades nervioses. Noltros agafats al fustam a totes bandes girant la vista, amb l'aigua dolça i salada al rostre degotant, els ulls engolint el temporal. Amb la barca capcinejant al petit moll, amb el mar esbufegant mos endinsàrem cap a la negror. 

Vèiem astorats com feien feredat les muntanyes d'aigua i espuma a es Freu, l'estret traïdorenc i sorollós entre Sant Elm i sa Dragonera, amb espectacle grotesc d'ones i sabonera. Entremig, l'illa Mitjana havia desaparegut. Com un naufragi. 

Es Saluet 

És un curs d'aigua que recull l'aigua del terme d'Andratx i que s'origina en la unió dels torrents de sa Coma i s'Estret fins a desembocar al Port, als aiguamolls de Can Fasser. Té una fauna i flora típica com la polla d'aigua, l'ànec coll-verd, el jonc i el canyís. 

El bell racó dels llaüts bressolats, barques de melós capcineig, amb el torrent d'aigua de mar, l'hort a l'esplanada, es Prat, la jonquera, el pont, el mar a l'enfront, el Port taciturn, la pineda que blaveja i brunzina a les muntanyes fosques, i el cel estrellat, mantell esplendorós... la vetusta sínia de l'hort, vora el torrent, amb els cadufos grinyoladissos. 

Sa Dragonera 

Sa Dragonera és una illa encisadora tan si te la mires de lluny com si hi arribes en barca i passeges per ella d'un cap a l'altre, des del far de Llebeig al de Tramuntana passant pel de na Pòpia. 

Arribats a la costa embravida, mos trobàrem a les entranyes de la bèstia; el drac gegant que mos acollia, escabrós, amb batec i terrabastall de pins i palmes, mates i ullastres, i una espantosa corredissa de rates cap als caus... Érem a l'illa isolada i callentívola, cap ànima ni a torres ni fars, ni a les cases de la cala, ni gallines, ni coloms, ni cap porc al corral mentre anàvem de gambirot entre tarongers, ametlers i garrovers; arreu aigua, vent, fred i salinitat. 

Entre el pedram relliscós, cabres roges salvatges fugint de l'aigua i de la boira espessa que saltaven branques, mates i roques com a endimoniades... i els blaus vermells de l'orxella il·luminada pels llampecs. No veiérem ni una sargantana, només intuíem el seu remorós misteri, anguilejant en la boira. 

Acabar amb la lectura de Els llaüts dorments no és fàcil. Quan a la darrera pàgina Les joies del cel m'il·luminen el camí de baixada, les passes em tornen a la primera per rellegir −amb gran plaer− aquest meravellós viatge oníric pel Port d'Andratx, i ens trobem que Som aquí de bell nou, Blanca, damunt la pedra grisa i freda…

*        *        *

Rafel Oliver és una de les ànimes de l'aspecte cultural i literari a la vila d'Andratx. Premi Baltasar Porcel amb Raigs de sol i pleniluni, de prosa narrativa, i autor del llibre de contes El caçador de fracassos. També és President de l'Associació Cultural N'Alí, entitat que tira endavant, amb empenta, dues activitats gegantines: la revista N'Alí, que enguany celebrarà el seu 40è aniversari, i l'edició de llibres, dues activitats inusuals avui dia per una associació tan modesta com aquesta. 

 

        Estrella de mar                                                    Grumer                                                Hipocamp