El sistema sanitari es va mobilitzar per salvar-la. Va ser ingressada a l'Hospital Joan XXIII i a l'Institut Guttmann. Els metges, fisioterapeutes i infermers van aconseguir el que semblava un miracle: Noelia va aprendre a adaptar-se, va aconseguir posar-se dreta, va poder tornar a caminar amb caminador, crosses i fèrules. Podia pujar escales i va recuperar una autonomia sorprenent per a les activitats de la seva vida diària.
El sistema la va salvar de la mort que ella mateixa havia buscat i va demostrar unes capacitats sorprenents per recuperar-la. Més tard aquest mateix sistema la va matar.
En tot aquest recorregut vital de la Noelia del que menys s'ha parlat ha estat de les falles del sistema sanitari i processal incapaços d'acompanyar-la en el dolor dels seus trastorns mentals, en una adequada atenció psiquiàtrica, en cures pal·liatives…, però sí que se la va acompanyar en la seva petició de l'eutanàsia. Sembla ser que, humanament, no se la va atendre degudament i només es defensen dient que van seguir tots els protocols previstos. Protocols que, en la majoria dels casos, no serveixen per a res.
Tinc un grapat d'articles guardats sobre Noelia. Només comentaris de diaris i revistes de Catalunya i algun de fora. Aquesta xifra podria arribar multiplicar-se fins a l'infinit si reunís tot el que s'ha escrit sobre ella.
El text que més m'ha cridat l'atenció ha estat un de la doctora Elena M. Postigo publicat al seu compte X. És llicenciada en Filosofia i Doctora en Bioètica. El seu escrit el reproduiré més endavant.
És una crida a mirar la vida des d'una perspectiva que vagi a favor de la persona i no en contra d'ella. Cal recordar que l'eutanàsia ha generat molta literatura des que es va proposar la seva legalització, però en cap cas hi ha hagut arguments sòlids per a la seva implantació. Es va aprovar aprofitant el batibull de la pandèmia i l'estat d'alarma, en votació accelerada i per decret, sense debat públic, ni diàleg amb les professions sanitàries i en contra del criteri del Comitè de Bioètica que assessora el govern. Els arguments adduïts pels seus defensors no tenen bases sòlides on fonamentar-se. Només argumenten aspectes emocionals que es desmunten amb raonaments mèdics.
I no només estan en contra d'ella els "carques de dretes" sinó també els "progres d'esquerres". Cal recordar les crítiques del socialista Eligio Hernández que va ser Fiscal General de l'Estat i membre del Consell d'Estat que ens va recordar:
No hi ha res més progressista que defensar la vida, que no pot ser sacrificada ni per la pròpia voluntat humana per molt lliure que es manifesti. L'objectiu d'una societat progressista i humanista ha de ser el de la preservació i dignificació de la vida "en la vida".
O les tesis del Partit Comunista portuguès que diu:
El dret a matar o suïcidar-se no és senyal de progrés, sinó una passa a la regressió civilitzatòria. Abans que una mort digna s'ha de garantir una vida digna. I recorda el que va dir Albert Camus: "l'eutanàsia s'ha convertit en una manera rutinària de tractar l'ansietat, la depressió i el dolor en pacients greus o terminals descuidant el desenvolupament de les cures pal·liatives".
Sobre les Cures Pal·liatives cal recordar l'entrevista de Jordi Évole al doctor Marcos Gómez i que encara es pot veure en VLC en aquest enllaç: 04393531-1ea0-468f-aa0b-fb66b7dd5204.m4v
L'eutanàsia és una de les falles del sistema de protecció a la vida que avui impera en el món sencer. En el cas de la Noelia els estaments oficials han recorregut a expressions de la llei per justificar la seva actuació: "pronòstic limitat de vida, fragilitat progressiva, no poder valdre's per si mateixa, malaltia greu i incurable, patiment greu, crònic i impossibilitant, minvar la capacitat d'expressió i relació".
Noelia patia una paraplegia, però aquesta no és una condició limitant per si mateixa, ja que moltes persones viuen una vida plena en aquestes circumstàncies. Que Noelia, de 25 anys, tenia tota la vida pel davant, que havia millorat físicament i que era capaç d'expressar-se amb molta força, va quedar clar, en l'entrevista −que va poder veure tot Espanya en un programa de tv anunciat a bombo i platerets durant una setmana abans− en la que ella mateixa va sortir davant les càmeres de televisió explicant la seva història: una noia que havia patit molt i que no havia trobat prou mans amigues:
No estic postrada en un llit, com han dit. Jo m'aixeco, em dutxo i em maquillo jo sola.
Els símptomes de TLP en una persona jove no són de per vida. Amb els anys i una atenció acurada poden desaparèixer. Noelia ens va fer adonar de la gravetat del fet: no estàvem davant d'una eutanàsia, sinó davant d'un suïcidi assistit, davant d'una mort anunciada i certificada judicialment.
L'assumpte es va convertir en un rifi-rafe entra l'estament oficial que volia aplicar la llei sí o sí, i els que defensaven el no a l'eutanàsia. ¿A Espanya ja no existeix la pena de mort? Sembla sé que en alguns casos, encara existeix. Fins que no hi hagi una Llei sobre Cures Pal·liatives, reivindicada des de fa anys, no atendrem com cal per persones amb deficiències mentals. Les Cures Pal·liatives són un treball interdisciplinari per respectar els ritmes naturals de la vida i de la mort, perquè la persona no tingui dolor, descansi bé, no tingui els símptomes que li fan patir en ocasió de la malaltia irreversible i incurable i es respecti la seva dignitat.
* * *
* * *
Aquest és el comentari a la xarxa X d'Elena Postigo Solana (Segovia 1968), Llicenciada en Filosofia i Doctora en Bioètica per la Università del Sacro Cuore a Milà i Roma. Actualment és Professora Adjunta de Filosofia i Bioètica a la Universitat Francisco de Vitoria i Directora acadèmica de la Càtedra Internacional de Bioètica Jérôme Lejeune. A Roma és Research Scholar de la UNESCO i membre corresponent de la Pontificia Academia pro Vita.
Ahir em van demanar que digués alguna cosa sobre el cas de Noelia des de la Bioètica. Confesso que la seva història m'ha commogut profundament. La d'una noia, filla de pares divorciats amb dificultats, de la qual es va fer càrrec Assumptes Socials i va ser internada en un centre de menors. Allí va patir una violació grupal i no va rebre l'atenció psicològica ni l'acompanyament humà que necessitava. En un intent de suïcidi fallit queda en cadira de rodes i aprofundeix en el seu dolor.
La seva història deixa al descobert les esquerdes més profundes del nostre sistema: una víctima d'un abandó institucional que la va deixar completament sola davant del dolor. Ara, la seva petició d'ajuda per morir es presenta com un acte de llibertat, quan en realitat expressa la desesperança de qui mai no va ser acollida ni tractada com mereixia.
No estem davant d'un cas d'eutanàsia, sinó de suïcidi assistit.
La Noelia no pateix una malaltia terminal, sinó una depressió profunda derivada d'un trauma no curat. Tot i així, la llei permet obrir aquesta porta sense distingir entre un patiment físic irreversible i un patiment psicològic que es pot tractar i alleujar. És una falla gravíssima que marca un precedent: una norma que avui s'aplica als que podrien recuperar la vida si rebessin l'ajuda, la teràpia i l'acompanyament adequats.
La vida de Noelia és valuosa, encara que ella no ho percebi ni ho vegi. La dignitat humana no depèn del patiment ni de l'autonomia entesa com a autosuficiència. Neix del valor únic de cada persona, de la necessitat d'enllaços, cura i amor. Tot i això, la llei, en lloc d'oferir compassió real, acaba legitimant la renúncia a la vida dels qui més necessiten suport i esperança.
Noelia no necessita que l'Estat li ofereixi la mort, necessita que algú li torni el sentit, l'ajuda i la possibilitat de curar-se. A parer meu, el que està passant amb ella no és un gest de llibertat, sinó el reflex d'un profund fracàs col·lectiu. Quan la vida fa mal, el que és veritablement humà és cuidar, acompanyar i sostenir, no matar.
Em dol una societat que només sap oferir aquesta sortida a una noia de 25 anys, adulta i conscient, però amb ferides encara obertes i profundes. Sento una enorme compassió per Noelia, una compassió que s'hauria de traduir en presència, acompanyament i cura, no pas en l'autorització per morir. Que l'Estat contempli el suïcidi assistit per a una persona tan jove em sembla un error gravíssim i, sobretot, una derrota moral. Sí, la llei d'eutanàsia ho permet i Estrasburg empara la seva decisió. Però no tot allò que és legal és necessàriament ètic ni veritablement humà.
Aquestes paraules no serviran de res.
Tot el meu afecte per a Noelia i la seva família en aquests moments tan durs.
No és una opinió qualsevol ni un comentari espontani com tants n'han sortit aquests dies. És una reflexió d'una persona defensora de la dignitat de la naturalesa humana i que coneix les deficiències del nostre ordenament per atendre bé les persones en situacions terminals.
