un llibre 9: stefan zweig

Avui us suggereixo un llibre que, si voleu, el podeu regalar aquests dies de festa. És El mundo de ayer. Memorias de un europeo, de Stefan Zweig. Però si abans d’endinsar-vos en aquesta extraordinària i llarga lectura voleu un petit aperitiu, us animo a que llegiu un divertimento que va escriure l'any 1940, un escrit per una conferència titulat "Mortal Beings and Immortal Art" i que amb el títol castellà de "El misterio de la creación artística" va llegir a Buenos Aires. El podeu trobar publicat a Selección Doce Uvas de l’editorial Rialp. És un relat curt, 40 pàgines de llibre de butxaca, que llegireu en un no res.

Un music amb unes quantes notes fa una melodia…, un pintor amb set colors fa un quadre inoblidable…, un poeta amb un centenar de paraules fa un poema immortal. Aparentment no han fet gran cosa… pero han creat una cosa més persistent que la fusta de la taula, que les pedres d’una casa o que les nostres pròpies vides. ¿Com pot, un simple mortal, formar aquesta obra immortal? ¿Què va passar en el seu interior en aquestes hores de la creació?… L’art apareix com a una cosa sublim, que supera l’home i apunta a les esferes de Déu, artista suprem.

Stefan Zweig (1881–1942) va néixer a Viena a lèpoca de l’imperi autro-hongarès i va morir, exiliat, a Petrópolis, Brasil. Fill d'una família jueva rica (el pare era fabricant tèxtil i la mare filla de banquers), des de jove es va vincular emocional i intel·lectualment a la cultura europea. Va viure les dues grans guerres. Zweig és un escriptor essencial en la literatura del segle XX europeu. Doctor en filosofia, estudiós de la Literatura i de la Història, poeta, novel·lista (El candelabro enterrado), escriptor de biografies (Maria Estuardo, Erasmo, Magallanes), assagista (Momentos estelares de la Humanidad), dramaturg (Jeremias), conferenciant (El misterio de la creación artística), traductor (Verlain, Baudelaire) i periodista va començar a escriure poemes als 20 anys. Als 23 escriu la seva primera novel·la.

Va cultivar l’amistat amb molts contemporanis seus (A. Einstein, M. Gorki, H. Hesse, RM. Rilke, A. Rodin, A. Toscanini, J. Roth, T. Mann, M. Reinhardt…), enamorat de Dostoievski: “un dels més grans escriptors de la història”, viatger infatigable i pacifista a ultrança, pensava que només una Europa unida triomfaria sobre els totalitarismes. Perseguit per Hitler –que va fer cremar tots els seus llibres i va requisar el seu domicili– s’exilià (Paris, Londres i New York) al veure el fracàs d'un continent esquinçat pel fanatisme i la irracionalitat, on els intel·lectuals, poetes, escriptors i periodistes enaltien els odis en comptes de pacificar-los: «Havien fet redoblar el tambor de l'odi amb força, fins a penetrar en l'oïda dels més imparcials i estremir-los el cor. Gairebé tots servien obedientment a la propaganda de guerra, al deliri i l'odi col·lectius de la guerra, en comptes de combatre-la».

Els seus textos són antibel·licistes, creu en les idees, en les paraules que embasten un discurs racional, escriu sobre les desgràcies que veu o intueix, però mai va arribar a creure en el «compromís» de l’intel·lectual que es posa al servei d’una causa política.  I aquest silenci és una cosa que hi ha qui li ha recriminat. ¿Com haurien actuat els seus conciutadans «intel·lectuals, poetes, escriptors i periodistes» que ell criticava si Zweig s’hagués compromès?

Mai més tornaria a Europa, «la meva pàtria espiritual que s'ha destruït a si mateixa». Casat per segona vegada ell i la seva dona es van suïcidar, per la desesperança davant l’aparent triomf del nazisme, en el seu darrer domicili de l’exili, a Petrópolis, Brasil, després d’haver recorregut el seu exili per Suïssa, París, Londres, New York, Republica Dominicana, Argentina i Paraguai.

El mundo de ayer. Memorias de un europeo no és, de fet, un llibre de memòries ja que deixa d’explicar moltes coses que fan referència a ell. És un testimoni atractiu sobre el nostre recent passat escrit amb una mà mestra per un escriptor –desposseït de tot lo seu, en terra extranya i amb dramàtiques situacions personals– que somiava una Europa més lliure i segura a recer de la bogeria i la tempesta. Un llibre capital i necessari per entendre el malson del segle XX i els inicis del XXI.

El mundo de ayer és un llibre de lectura obligatòria. La capacitat narrativa de Zweig, la delicadesa en la descripció dels sentiments i l’elegància del seu estil, el converteixen en un narrador fascinant. Té pàgines que si no saps que estan escrites a l’ombra de la segona guerra mundial semblarien textos actuals. En copio un text:

Nois de onze i dotze anys en grups organitzats i sexualment ben instruïts creuaven el país en direcció a Itàlia. A les escoles es creaven soviets escolars que controlaven els mestres i invalidaven els plans d’estudis per aprendre només el que ells volguessin. Es rebel·laven contra tota norma existent, àdhuc contra els designis de la naturalesa, com l’eterna polaritat del sexes. L’homosexualitat i el lesbianisme es van convertir en una gran moda no per instint natural, sinó com a protesta contra les formes tradicionals de l’amor, legals i normals.

També aquesta dèria de presumir de radicals i revolucionaris va arribar a l’art. La nova pintura va enterrar Rembrandt, Velázquez i Holbein i va experimentar el cubisme i el surrealisme. A tot arreu es va liquidar l’element intel·ligible: la melodia en la música, la semblança en el retrat, la comprensibilitat en la llengua. Es van suprimir els articles determinats, es va invertir la sintaxi, es llençava tota literatura que no fos activista…

La música cercava noves tonalitats i dividia els compassos, l’arquitectura girava les cases al revés, el vals va desaparèixer, la moda inventava nous absurds i accentuava els nus amb insistència… en tots els camps es va iniciar una època de delirants experiments que volia deixar enrera, d’un sol i arriscat salt, tot allò que s’havia fet fins aleshores.

Però en mig de’aquest caòtic carnaval cap espectacle tan tràgico-còmic com el de molts intel·lectuals de la generació anterior que per pànic de quedar endarrerits es van apuntar a seguir les disbauxes més notòries. De cop i volta no hi havia més ambició que la de ser jove i inventar una tendència més actual que la d’ahir, més radical, mai vista…

Una època d’èxtasi delirant i d’un frau llibertí. Tot allò que era extravagant va viure l’edat d’or: l’ocultisme, la teosofia, l’espiritisme, el sonambulisme, la grafologia, la quiromància… Tot allò que prometia emocions extremes es venia amb tota facilitat: estupefaents, morfina, cocaïna i heroïna. Els únics temes acceptats en el teatre eren l’incest i el parricidi; en política el comunisme i el fascisme, i estava proscrita qualsevol forma de normalitat i moderació.

No continuo us ho deixo per a la vostra lectura.