premis literaris i lectura

Fa uns dies es va atorgar el Premi Planeta. El premi "literari" més ben guardonat  de tots els que s'atorguen. Un premi que si no fos per la parafernàlia que es munta al seu voltant passaria desapercebut. S'atorga en un multitudinari sopar de gala amb assistents amb pedigrí, retransmissió de la decisió del jurat en directe per televisió, rodes de premsa, entrevistes, signatura d'exemplars, múltiples presentacions del premi a diferents punts d'Espanya, prioritària atenció a la crítica…

És el premi més ben dotat econòmicament dels més de 150 que s'atorguen cada any a tot Espanya, premis distribuïts al llarg de l'any que converteixen la literatura en una simple mercaderia fabricada en funció de la rendibilitat: formen part de les estratègies del marketing de les editorials. 

La seva concessió ha aixecat una vegada més la polèmica ja que alimenta les sospites d'estar prefabricat i donat per endavant. Com diu Enrique Murillo, escriptor i editor: "del Planeta de fa dos anys, el de Sonsoles –un “fulletó fallit–” se'n van regalar milers d'exemplars, però no crec que ningú l'arribés a llegir. El llibre perd importància per llegir i pensar i es converteix en un objecte de regal. Avui tenen editors aquells que no saben escriure". I el premi d'enguany és una novel·la amb personatges plans, sentimental, vulgar, previsible i amb escenes de sexe tal com manen les exigències actuals.

José Manuel Lara, creador del premi Planeta va dir: ”com que la publicitat és molt cara i els lectors donen poc, per això s'han inventat els premis literaris”. 

Joan Perucho enyorava els temps en què les editorials buscaven la qualitat literària: "ara no és un escriptor el que busca un premi, sinó un premi el que busca un escriptor". 

Juan Marsé ja fa temps que va dir: “des del punt de vista estrictament literari, els premis no valen per res, no ajuden a escriure millor ni res, serveixen per difondre i vendre més llibres, que no és poc”. 

Ignacio Martínez de Pisón critica els dissenys cromàtics vistosos –reclams perquè la mirada del comprador s'hi fixi pel davant d'un altre– i els textos de faixes i sobrecobertes, frases que –escrites per crítics o escriptors– apareixen com un elogi anticipat de la novel·la ("jo també n'he escrit unes quantes…", diu). "Moltes vegades s'ha escrit la frase quan ni tan sols ha sortit a la venda o sense haver-la llegida, però ja es canten les excel·lències del llibre que sortirà dintre de tres mesos com si la seva lectura t'hagués fascinat".

*        *        *

La lectura és un conjunt d’operacions ordenades i relacionades que contribueixen a fer-nos adquirir el sentit o coneixement d’un missatge escrit mitjançant un codi que anomenem llenguatge. La lectura activa la memòria, la imaginació, els sentiments, ens ajuda a reflexionar i podem viatjar gratis a altres ciutats i èpoques…

Llegir és per a la ment, allò que l’exercici físic és per al cos. El procés cognitiu de la lectura serveix d’estimulació per no perdre facultats. Llegir és molt important, és una activitat seriosa que hem de fer durant tota la vida, és un hàbit que no podem deixar, és una de les activitats més intenses i vivificants que pot fer una persona. Però… la majoria de gent avui no llegeix o perquè no n’ha adquirit l’hàbit –i li falta l’agilitat suficient per a la lectura– o perquè no arriba a la comprensió del significat de totes les paraules.

El doctor Sebastià Serrano, catedràtic de lingüística, comenta:

En llegir, el cervell interconnecta tots els sentits: vista, oïda, olfacte, gust, tacte… perquè és una xarxa plàstica interconnectada des del seu origen. I en llegir, exercitem aquesta interconnectivitat. Precisament perquè passa tot això, han descobert que la capacitat lectora millora el tractament de malalts amb símptomes neuro-degeneratius. Per tant és important tenir una vida –tots, grans i petits– intel·lectualment activa. Llegir és mantenir el cervell en forma, és la millor inversió en salut.

Avui el jovent viu al dia i amb molta informació, però amb poca formació: no la sedimenten ni la fan seva. Són personatges que viuen al món dels teclats, tauletes, pantalles i tv's de totes mides i colors. Són personatges d'X, d'instagram, de tick-tock, de facebook, però no de face on the book!

Els textos que troben són fàcils, ràpids, superficials i efímers i no els ajuda l'excés d'informació que troben filtrada a les xarxes, la qual cosa fa que aquesta lectura els eviti l'esforç de passar de la lletra a la comprensió del text. I per això no entenen els enunciats.

Recordo en un examen de matemàtiques un noi que estava resolent un problema i quan vaig veure el dibuix que feia per resoldre'l em vaig adonar que no havia entès l'enunciat! El triangle havia de ser circumscrit i ell el l'havia fet inscrit! Un problema de comprensió lectora, no de càlcul!

Estem a l’era en que les imatges ens converteixen en homes infraeducats. Mentre que la lectura desperta i estimula la intel·ligència, les imatges la gronxen i l’adormen. Hem d'aprendre a bussejar en totes les possibilitats d'un llibre i no només en fer una activitat de surf.

Qui llegeix troba vida en la lectura, qui llegeix sap que a mesura que ho fa s’acosta a l’admirable, deliciosa i sorprenent experiència de l’encontre amb la veritat i la bellesa, encontre al que s'arriba d’una manera misteriosa a mesura que, d’una manera suau i amable, els significats de les paraules i les frases es van acumulant dintre nostre per formar una veritable i transformadora experiència i una vivència plena de goig. 

Amb la lectura descobrim quelcom que val la pena ésser conegut, admirat, viscut; quelcom que ens pot fer riure o plorar, commoure o indignar, exultar o desil·lusionar. 

La lectura d’un bon llibre accelera el nostre viatge interior, ens allunya de la vulgaritat. Quan tornem al món després de la seva lectura ja no som els mateixos. Hi ha llibres que ens poden canviar la vida, el món afectiu, els projectes, els desitjos… s’acaba llegint no ja per enriquir la llengua, sinó pel plaer del mateix contingut del llibre. Una bona obra literària és un gran fons enriquidor.

Quan descobrim que la lectura és capaç de produir aquestes experiències i hem experimentat el regust que ens provoca l’arribada al nostre interior, la lectura es converteix en una constant invitació a no deixar-la mai, a reviure-la, ja que el descobriment d’aquesta bellesa ens omple de goig, de plenitud, d’una vida amb més intensitat.

Llibres, llibres, llibres…!, molts llibres per tal que la meva ànima no mori. Frase de Dostoievski que l'hauríem de retenir per tal d’enriquir l’esperit. Però llegir… no és llegir qualsevol cosa. No podem caure en la superficialitat intel·lectual del lectors que amb l’afany de cercar només entreteniment a tot drap i llegir el que llegeix tothom, compren –únicament– productes literaris simples, d’escassa qualitat literària i fàcilment previsibles: només llegeixen… best sellers!

I què és un best seller? És… allò més venut. En el món editorial un best seller és un llibre de vendes milionàries en el món globalitzat d’avui. Són llibres programats per una acceptació massiva. Solen ser llibres molt comercials, on la qualitat literària queda en un segon lloc ja que el que es pretén és proporcionar entreteniment i evasió, no pas fer pensar. 

Són llibres prefabricats, escrits per encàrrec (de vegades ni escrits per la mateixa persona que figura com autor), sense qualitat literària, amb un marketing que hi juga un paper importantíssim i els programa −tan en l’argument, en els ingredients i en el procés d’elaboració− per una acceptació massiva i els exalça al primer lloc de vendes per desaparèixer del mapa l'endemà mateix.

Són lectures a gran escala sense cap atractiu per elles mateixes. I així ens trobem amb un grapat de pesades històries medievalitzants, ben guarnides de sang, fetge i sexe. Les editorials cerquen aquest tipus de llibre per tal de vendre, així fabriquen –encomanen a un autor– un best seller. Hem de saber deixar de banda això i llegir bona literatura. 

Personaje secundario és un llibre acabat d'aparèixer, són les memòries d'Enrique Murillo, escriptor i editor que ha recorregut les millors editorials del país. En ell repassa la seva vida professional i posa en evidència les estratagemes de les editorials per vendre i com els "premis literaris" han convertit l'art d'escriure en una indústria: 

Si compares la quantitat de novetats que surten a la venda amb els índexs de lectura reals, t'adones que el sector camina vers el col·lapse a passes de gegant. Si a Espanya gairebé ningú llegeix, ¿com pot ser que tingui un dels índexs més grans de novetats d'Europa? Doncs perquè es publiquen novetats per maquillar els números i tapar les devolucions mensuals, que són moltíssimes. Sembla que vagis com un tren, però el que passa és que augmenta la cota de devolucions. És un sector ple de secretisme i d'arbitrarietats. 

Qui llegeix molt, viu molt, exercita la intel·ligència, s’informa, aprèn a discernir allò que és bo d’allò que és dolent, sap diferenciar la veritat de la mentida, coneix més, es diverteix, aprèn a comprendre els altres, s’enriqueix interiorment amb les experiències dels bons escriptors…

Qui no llegeix no ha descobert res d'això i viu sota mínims en una societat com la nostra on hi ha tanta manipulació informativa, tant soroll, tanta diversitat d’idees, tanta agitació, tanta velocitat, tanta dificultat de relacions personals…

Ja hem dit que llegir és una de les activitats més intenses, vivificants i enriquidores que podem fer: arribar a l’interior d’altres persones i deixar que l’interior d’altres persones arribi al nostre interior. Llegir és un mitjà sense el qual la pau, la serenor, el coneixement i la riquesa interior són pràcticament impossibles. Llegir vol voluntat. Llegir ensenya a donar-se. Llegir ens fa receptors del do grandiós de l’existència.

No puc acabar sense parlar d'Italo Calvino que ens recomana llegir els clàssics. Millor dit, ens recomana rellegir els clàssics. En el seu llibre Por qué leer los clásicos comença amb aquesta definició de clàssic: "Clàssics són aquests llibres dels quals se sol sentir dir: Estic rellegint…i mai Estic llegint…".

I continua:

·  Clàssics són aquells llibres que constitueixen una riquesa per a qui els ha llegit

·      Un clàssic és un llibre que mai acaba de dir tot allò que ha de dir

·    Els clàssics són aquests llibres que ens arriben portant rere seu l’empremta que han deixat a les cultures

·      És clàssic tot allò que tendeix a relegar l'actualitat a la categoria de soroll de fons

·      És clàssic allò que persisteix com a soroll de fons fins i tot allà on l'actualitat més incompatible s'imposa

·      Els clàssics serveixen per entendre qui som i on hem arribat

I acaba les seves reflexions dient: 

·      No us cregueu que els clàssics s’han de llegir perquè “serveixen” per alguna cosa. L’única raó que es pot adduir és que llegir els clàssics és millor que no llegir els clàssics.

Rellegir…, aspecte molt important pel que fa a la lectura d’un llibre. Al rellegir s’aprecien molts més detalls, nivells i significats. Tota relectura d’un clàssic és una lectura de descobriment com la primera. Martí de Riquer deia que és molt important rellegir, ja que al rellegir un llibre es descobreixen moltes coses que havien passat per alt en la primera lectura.

 André Maurois ens recorda que la lectura d’un bon llibre és un diàleg incessant entre el llibre que ens parla i l’ànima que respon.

un llibre 9: stefan zweig

Avui us suggereixo un llibre que, si voleu, el podeu regalar aquests dies de festa. És El mundo de ayer. Memorias de un europeo, de Stefan Zweig. Però si abans d’endinsar-vos en aquesta extraordinària i llarga lectura voleu un petit aperitiu, us animo a que llegiu un divertimento que va escriure l'any 1940, un escrit per una conferència titulat "Mortal Beings and Immortal Art" i que amb el títol castellà de "El misterio de la creación artística" va llegir a Buenos Aires. El podeu trobar publicat a Selección Doce Uvas de l’editorial Rialp. És un relat curt, 40 pàgines de llibre de butxaca, que llegireu en un no res.

Un music amb unes quantes notes fa una melodia…, un pintor amb set colors fa un quadre inoblidable…, un poeta amb un centenar de paraules fa un poema immortal. Aparentment no han fet gran cosa… pero han creat una cosa més persistent que la fusta de la taula, que les pedres d’una casa o que les nostres pròpies vides. ¿Com pot, un simple mortal, formar aquesta obra immortal? ¿Què va passar en el seu interior en aquestes hores de la creació?… L’art apareix com a una cosa sublim, que supera l’home i apunta a les esferes de Déu, artista suprem.

Stefan Zweig (1881–1942) va néixer a Viena a lèpoca de l’imperi autro-hongarès i va morir, exiliat, a Petrópolis, Brasil. Fill d'una família jueva rica (el pare era fabricant tèxtil i la mare filla de banquers), des de jove es va vincular emocional i intel·lectualment a la cultura europea. Va viure les dues grans guerres. Zweig és un escriptor essencial en la literatura del segle XX europeu. Doctor en filosofia, estudiós de la Literatura i de la Història, poeta, novel·lista (El candelabro enterrado), escriptor de biografies (Maria Estuardo, Erasmo, Magallanes), assagista (Momentos estelares de la Humanidad), dramaturg (Jeremias), conferenciant (El misterio de la creación artística), traductor (Verlain, Baudelaire) i periodista va començar a escriure poemes als 20 anys. Als 23 escriu la seva primera novel·la.

Va cultivar l’amistat amb molts contemporanis seus (A. Einstein, M. Gorki, H. Hesse, RM. Rilke, A. Rodin, A. Toscanini, J. Roth, T. Mann, M. Reinhardt…), enamorat de Dostoievski: “un dels més grans escriptors de la història”, viatger infatigable i pacifista a ultrança, pensava que només una Europa unida triomfaria sobre els totalitarismes. Perseguit per Hitler –que va fer cremar tots els seus llibres i va requisar el seu domicili– s’exilià (Paris, Londres i New York) al veure el fracàs d'un continent esquinçat pel fanatisme i la irracionalitat, on els intel·lectuals, poetes, escriptors i periodistes enaltien els odis en comptes de pacificar-los: «Havien fet redoblar el tambor de l'odi amb força, fins a penetrar en l'oïda dels més imparcials i estremir-los el cor. Gairebé tots servien obedientment a la propaganda de guerra, al deliri i l'odi col·lectius de la guerra, en comptes de combatre-la».

Els seus textos són antibel·licistes, creu en les idees, en les paraules que embasten un discurs racional, escriu sobre les desgràcies que veu o intueix, però mai va arribar a creure en el «compromís» de l’intel·lectual que es posa al servei d’una causa política.  I aquest silenci és una cosa que hi ha qui li ha recriminat. ¿Com haurien actuat els seus conciutadans «intel·lectuals, poetes, escriptors i periodistes» que ell criticava si Zweig s’hagués compromès?

Mai més tornaria a Europa, «la meva pàtria espiritual que s'ha destruït a si mateixa». Casat per segona vegada ell i la seva dona es van suïcidar, per la desesperança davant l’aparent triomf del nazisme, en el seu darrer domicili de l’exili, a Petrópolis, Brasil, després d’haver recorregut el seu exili per Suïssa, París, Londres, New York, Republica Dominicana, Argentina i Paraguai.

El mundo de ayer. Memorias de un europeo no és, de fet, un llibre de memòries ja que deixa d’explicar moltes coses que fan referència a ell. És un testimoni atractiu sobre el nostre recent passat escrit amb una mà mestra per un escriptor –desposseït de tot lo seu, en terra extranya i amb dramàtiques situacions personals– que somiava una Europa més lliure i segura a recer de la bogeria i la tempesta. Un llibre capital i necessari per entendre el malson del segle XX i els inicis del XXI.

El mundo de ayer és un llibre de lectura obligatòria. La capacitat narrativa de Zweig, la delicadesa en la descripció dels sentiments i l’elegància del seu estil, el converteixen en un narrador fascinant. Té pàgines que si no saps que estan escrites a l’ombra de la segona guerra mundial semblarien textos actuals. En copio un text:

Nois de onze i dotze anys en grups organitzats i sexualment ben instruïts creuaven el país en direcció a Itàlia. A les escoles es creaven soviets escolars que controlaven els mestres i invalidaven els plans d’estudis per aprendre només el que ells volguessin. Es rebel·laven contra tota norma existent, àdhuc contra els designis de la naturalesa, com l’eterna polaritat del sexes. L’homosexualitat i el lesbianisme es van convertir en una gran moda no per instint natural, sinó com a protesta contra les formes tradicionals de l’amor, legals i normals.

També aquesta dèria de presumir de radicals i revolucionaris va arribar a l’art. La nova pintura va enterrar Rembrandt, Velázquez i Holbein i va experimentar el cubisme i el surrealisme. A tot arreu es va liquidar l’element intel·ligible: la melodia en la música, la semblança en el retrat, la comprensibilitat en la llengua. Es van suprimir els articles determinats, es va invertir la sintaxi, es llençava tota literatura que no fos activista…

La música cercava noves tonalitats i dividia els compassos, l’arquitectura girava les cases al revés, el vals va desaparèixer, la moda inventava nous absurds i accentuava els nus amb insistència… en tots els camps es va iniciar una època de delirants experiments que volia deixar enrera, d’un sol i arriscat salt, tot allò que s’havia fet fins aleshores.

Però en mig de’aquest caòtic carnaval cap espectacle tan tràgico-còmic com el de molts intel·lectuals de la generació anterior que per pànic de quedar endarrerits es van apuntar a seguir les disbauxes més notòries. De cop i volta no hi havia més ambició que la de ser jove i inventar una tendència més actual que la d’ahir, més radical, mai vista…

Una època d’èxtasi delirant i d’un frau llibertí. Tot allò que era extravagant va viure l’edat d’or: l’ocultisme, la teosofia, l’espiritisme, el sonambulisme, la grafologia, la quiromància… Tot allò que prometia emocions extremes es venia amb tota facilitat: estupefaents, morfina, cocaïna i heroïna. Els únics temes acceptats en el teatre eren l’incest i el parricidi; en política el comunisme i el fascisme, i estava proscrita qualsevol forma de normalitat i moderació.

No continuo us ho deixo per a la vostra lectura.