tradicions nadalenques

Cada any, quan s'acosta el Nadal, vivim un munt de tradicions que ens fan reviure la veritable veritat d'aquestes dates. Nadal és una festa cabdal cristiana, és el dia que celebrem el naixement del Crist, el  nostre Salvador; és una festa on celebrem passar de la nit més fosca a la Llum plena que mai s'apagarà.

El naixement de Jesús a Betlem ens recorda que hem de saber trobar el camí que va cap a Ell. Aquest camí de vegades és costerut (tots els camins van a Roma… però no van a Betlem) però hem de ser capaços d'arribar a la seva fi, on trobarem el Déu de la misericòrdia,  el Déu que ens espera… per fer el camí amb cada un de nosaltres i fer-nos el viatge més planer.

*          *          *

Moltes de les tradicions cristianes nadalenques s’originen en els segles I i II de la nostra era ja que els primers cristians van aprofitar les festivitats paganes romanes per celebrar la seva fe. Més endavant, entre els segles IV i VI incorporen els costums precristians dels pobles d’Europa del nord, escandinaus, celtes i vikings.

Entorn del 25 de desembre gairebé totes les civilitzacions precristianes celebraven el solstici d'hivern, quan la llum torna novament i s'acaben les tenebres. Durant el fred i la foscor de desembre, encenien focs com a senyal d'esperança en la vinguda de la primavera. La pagesia desitjava que passés l’hivern –el temps on la llum s’escurça, el fred és intens, la terra no prudueix i la nit s’allarga– mentre esperava, fent pregàries als déus, que retornés la llum, la verdor i la vida. 

Els romans celebraven les Saturnalia, unes festes dedicades al déu Saturn. A l’època imperial, a partir del segle II, es va instaurar el 25 de desembre com el dia del naixement del “sol invicte", divinitat que era representada per un nounat. Als països nòrdics celebraven festes com la Yuletide vikinga o les que feien en honor als déus Thor i Odín. 

El 25 de desembre 

En un primer moment, durant els segles I i II després de Crist, els cristians no celebraven el naixement de Jesús. Se sabia quan havia mort, a la Pasqua Jueva, però no quan havia nascut. Al s III hi ha els primers testimonis de la celebració de la festa del Naixement de Crist el dia 25 de desembre –malgrat no en coneguessin la data– aprofitant les festes romanes dedicades al nounat “sol invicte”. Al s IV es va fixar oficialment aquesta data i es va celebrar de manera universal.

La Missa del Gall 

La missa del gall la va introduir a Roma el papa Sixt III, al s V, i ho va fer celebrant una vigília nocturna, a mitjanit del dia 24, “quan canta el gall". La missa es feia a un petit oratori, on hi havia un pessebre, i que estava situat darrere l'altar major de la Basílica paleocristiana de Sant Pere. 

El pessebre 

Pessebre - Església de La Sang
Palma de Mallorca

Un pessebre és la representació domèstica del misteri de la Nativitat de Jesús. El costum va sorgir el Nadal de 1223, a Itàlia, quan sant Francesc d'Assís va celebrar la missa dins una cova a la localitat de Greccio. En ella, havia instal·lat un “pessebre” amb una imatge de pedra del Nen Jesús i un bou i un ase vius. Això va ser l’inici d’una gran difusió que va tenir aquesta representació, primer a Itàlia i després arreu d’Europa al llarg dels segles XIV i XV.

La corona d'advent
Al segle XVI catòlics i protestants alemanys utilitzen la corona durant l'Advent ja que és plena de símbols. Les plantes típiques que es feien servir habitualment eren el vesc, el grèvol i l’avet, i el poble celta les penjava sobre el dintell de les portes com a símbol de la victòria de la vida sobre la mort i de la llum sobre les tenebres.

El cercle enverdit és símbol del Déu etern (que com el cercle no té principi ni fi) i de la confiança en el retorn de la vida (el color verd); les espelmes que encenem cada un dels diumenges simbolitzen la llum divina que va dissolent la foscor fins a l’esclat de la llum, que és Jesús, la nit de Nadal. La cinta de color vermell, que sol adornar la corona, constitueix el símbol de l’amor de Déu per la humanitat.

El tió

Fent "cagar" el tió - Gravat del s XIX

És una tradició rural i precristiana de Catalunya lligada també al solstici. Picar el tió vol fer despertar la natura per tal que els dies s’allarguin, s’allunyi la foscor i arribi novament la llum.

A Catalunya hi ha el costum de “fer cagar el tió”. El tió és un tronc d’arbre que des de la Puríssima es col·loca vora del foc, es tapa amb una manta i se li posa menjar a sota que consumeix cada dia.

El dia de Nadal els infants canten nadales davant el pesssebre i després bastonegen el tió perque “cagui” dolços, neules i torrons que mengen després del dinar. Mai joguines que les porten els Reis.

L'arbre de Nadal 

Els antics pobladors escandinaus i centreuropeus consideraven els arbres éssers sagrats. Per això en el solstici d'hivern, adornaven l'arbre més alt i poderós del bosc amb llums i amb fruits creient que les seves arrels arribaven al regne dels déus.

El cristianisme va donar una lectura més profunda a aquest costum: la forma triangular de l'avet representaria la Trinitat, els fruits serien els dons de l'Esperit Sant; l'estrella seria Crist, la llum del món; i el tronc la fusta de la creu de Crist… L’arbre de Nadal és un arbre de fulla perenne que simbolitza l’amor perenne de Déu envers els homes.

El Pare Noel 

Sant Nicolau va ser bisbe de Myra, a l'actual Turquia, al segle IV. Dels molts miracles que va realitzar, el més conegut relata que va donar la vida a tres nens que havien estat esquarterats per un malhome. Sant Nicolau repartia regals pel seu sant (6 de desembre) però aviat, es va associar el sant als regals que els nens rebien per Nadal.
Al s XVII els holandesos portaren a USA els seus costums i aixi ho feren amb Sant Nicolau. L’actual Santa Claus és la versió “americana” de Sant Nicolau: se li ha tret la mitra i se li ha col·locat una barretina i el nom és una mala adaptació anglesa del popular Sinterklaas (sant Nicolau) holandès. Al s XIX passa a Anglaterra i d’allí s’estén a tota Europa i adapta com a mitjà de transport un trineu portat per rens ja que el seu lloc de residència és el Pol Nord.

Quan passa a Europa cada país el bateja com Pare Nadal (Father Christmas, Père Noël, Babbo Natale) excepte a Espanya que tant en català com en castellà s’ha adaptat la forma francesa Pare Noel.

Els Reis d'Orient 

Adoració dels Mags (1305) - Giotto
Capella degli Scrovegni - Padua

Els Reis d'Orient (els Reis Mags) és una festa religiosa: ells són els protagonistes de la manifestació de Déu a tots els homes i a tots els pobles de la terra i se celebra el dia 6 de gener. Els evangelis diuen que “uns mags” portaren presents al Nen Jesús. Per aquest motiu la tradició fa que la nit del 5 al 6 de gener els Reis passin per les cases deixant regals a petits i grans segons els desitjos expressats en les cartes que en dies previs els nens han enviat als Reis. 

En el segle V, el papa Lleó Magne fixa en tres el nombre de reis. Els noms de Melcior, Gaspar i Baltasar no apareixen fins el s VII. Les restes dels reis d'Orient reposen a la catedral de Colònia.

s'acosta el nadal

Fa uns dies he tornat de Noruega, on fa temps que hi vaig per motius familiars. Allà es comença a viure l’ambient nadalenc, com a la resta de països del nord, amb més anticipació que aquí. Fa més fred, ja neva, el dia s’ha escurçat molt... i els carrers s’omplen de lluminària i de cançons. Tot l’ambient és nadalenc des de fa dies… i això m’ha fet recordar un text d’Edith Stein*, de l’any 1931, i que porta per títol El misteri del Nadal. Comença amb el seu record d'aquest ambient fred i hivernal del seu país quan s’acostaven aquestes diades:

Arbre de Nadal
a Aker Brigge,
Oslo

«Quan els dies són cada vegada més curts, quan en el curs d'un hivern normal cauen els primers flocs de neu, s'obren camí amb timidesa i humilitat els primers pensaments del Nadal. D'aquesta senzilla paraula emana una fascinació misteriosa a la qual molt difícilment pot sostreure’s un cor. També els qui professen una altra fe i els no creients, als quals res diu l'antic relat de l'Infant de Betlem, preparen la festa i procuren irradiar per tot arreu un raig d'alegria. Una festa d'amor i d'alegria: aquesta és l'estrella cap a la qual tots van en els primers mesos hivernals».

Continua recordant-nos que

«per un cristià la festa de Nadal té un altre gruix tal com ens ho anuncia l’Advent: ¡El Senyor s’acosta! ¡Adorem-lo! ¡Vine Senyor, no tardis! Sí, quan de nit els arbres de Nadal brillen i sonen les campanes de mitjanit, una nostàlgia no satisfeta ens impulsa vers una altra llum resplandent… I el Verb es feu carn. Aquest és el moment en el qual la nostra esperança queda satisfeta de felicitat».

Storgata, Oslo. 4 de la tarda.
Moltes llums il·luminen els carrrers

Nosaltres ara acabem d’encetar el temps d’Advent, aquest temps tant important que li dediquem quatre setmanes. Però... ¿som conscients del que representa aquest temps?, ¿sabem què vol dir i per què el celebrem?

Com moltes paraules del nostre idioma la paraula ve del llatí adventus que vol dir “presència”, “arribada”, “vinguda”. No és una paraula encunyada pel cristianisme, sinó que ja era utilitzada pels romans en l’àmbit profà per designar la primera visita d'un personatge –el rei, l'emperador o un funcionari– amb motiu de la seva presa de possessió.

Els cristians van adoptar el terme per expressar la seva relació amb Jesucrist. En dir adventus, els cristians afirmem, senzillament, que Déu és aquí, que el Senyor no s'ha retirat del món, que no ens ha deixat sols, encara que no el puguem veure ni tocar. I a nosaltres ens toca viure i recordar, any rera any, aquesta realitat tan fonamental. Això és el que celebrem en el temps d’Advent: el temps amb el qual hem de tenir el desig de preparar la vinguda del Senyor.

D’una manera molt bonica Edith Stein, en el seu escrit, ens visualitza i esbossa la imatge del Nadal:

Pessebre en una llibreria d'Oslo

«Un pessebre i el Nen de qui sentim el batec del seu cor. I la seva Mare i Josep… i els pastors… i els Mags…, representants dels que busquen des de tot arreu i des de tots els pobles. Davant del Nen en el pessebre els esperits es divideixen i apareix també la nit de l’enduriment del cor, de la incomprensible ceguesa dels escribes i Herodes. El Nen ens situa davant la decisió d’escollir entre la llum o les tenebres».

I continua amb aquesta preciosa imatge de la nostra filiació divina:

«Amb la seva encarnació Déu es va convertir en un fill dels homes perquè aquests poguessin convertir-se en fills de Déu. Si posem les nostres mans en les del Nen i diem que ¡sí! al seu ¡segueix-me!, caminarem donant la mà a Déu. Aquesta és la base de la llibertat i l'alegria del fill de Déu… Així tindrà lloc en nosaltres un autèntic canvi de mentalitat i no tindrem por que el camí que parteix de Betlem avanci, necessàriament, cap al Gòlgota, que es dirigeixi des del pessebre fins a la creu».

Si som capaços d'ampliar l'horitzó del nostre cor, de que la vida no depengui de les nostres seguretats i de no fer resistència quan el Senyor ve a canviar-la, sabrem viure i transmetre aquestes senzilles vivències als nostres familiars i amics, i de ben segur que els ajudarem a viure l’Advent i el Nadal amb una dimensió més bella i més gran.

*          *          *

*Edith Stein neix el 1891 al si d'una família jueva a Breslau, Alemanya (avui Wroclaw, Polònia). Petita d'onze germans, d'una elevada intel·ligència i cultura va ser deixebla de d'E. Husserl i M. Scheller i arribà a ser professora de filosofia. Deixà la pràctica jueva i es feu atea. Als 30 anys llegeix una biografia de Santa Teresa i es converteix. Als 40 anys entra al convent de carmelites de Colònia on professa amb el nom de Teresa Bernadeta de la Creu. El 1942, als 51 anys, és arrestada i deportada a Auswitch, amb el número 44.074, on és cremada. El 1998 el Papa Joan Pau II la va canonitzar i el 1999 la va nomenar co-patrona d'Europa.