la mort pot arribar a ser bonica…

Cementiri a la ciutat d'Oslo
És al centre de la ciutat, és un lloc que t'invita a la pregària i a la pau
 i on la gent també hi fa vida: les mares joves hi venen a passejar
amb els cotxets i la gent gran hi ve a prendre el sol

Cada any el mes de novembre tenim un record pels difunts, per  a totes aquelles persones que ens han precedit en aquesta vida i ja ens han deixat. Cada any les recordem i –si som creients– resem per a elles, per a totes aquelles que no coneixem però que tenen necessitat de les nostres oracions, per a aquelles que poden estar al Purgatori i esperen les nostres oracions per a ser-ne alliberades.

Aquesta és la tasca que ens toca fer als cristians i que l'Església ens recorda cada mes de novembre. I fer això vol dir tenir present la mort, aquest pas inexorable que tots hem de fer un dia o altre, més aviat o més tard, de jove o de gran. És un pas que tots hem de fer però que no sabem quan serà. Un pas que ens espanta. Un pas vers l’infinit. Però com deia Santa Teresa parlant de la mort d’un conegut seu: desde a ocho días vino la nueva como era muerto, o comenzando a vivir para siempre, para mejor decir.

Una estela vers l'infinit…

Fa uns dies vaig assistir al funeral d’una mare-àvia que ha mort relativament jove, després de lluitar contra la malaltia durant dos anys dia rera dia, mes rera mes. No va ser una mort sobtada sinó que la vam veure venir, poc a poc, ens adonàvem de com cada dia s’acostava. Marit, fills, néts, germans i altres parents vam anar vivint com s’escolava aquesta vida encara plena de ganes de viure. Nostre Senyor la volia per Ell i se la va endur.

Els dies previs a la mort, el mateix dia de la defunció, l’endemà al tanatori i el dia del funeral es respirava una serenor que no es veu sempre en aquestes ocasions. Va ser un exemple per a molta gent. Però el que ara jo us vull transmetre són les paraules que digué la seva filla un cop acabada la cerimònia i que a tots ens va deixar un regust de joia, de felicitat, de pau…

Transcric, sense cap més comentari, aquestes profundes paraules i us encoratjo que les mediteu. Jo les he llegit i rellegit i cada vegada que ho faig quedo…

Mai hauria pensat que la mort pogués arribar a ser bonica. És per això que em pregunto: ¿són les coses de la manera que pensem que són? Prestem massa atenció a l’enyor i a la tristesa i restem protagonisme a la pau i la serenor que deixa algú que estimes quan se’n va. Donem més importància al “mai més” que a l’alliberament absolut que l’altre està a punt d’experimentar.

Avui, us puc parlar de la plenitud d’haver-la acompanyat en tot el seu procés des del primer dia. La tranquil·litat d’haver-li dit tot el que li volia dir. El goig d’haver-li xiuxiuejat a cau d’orella coses que només ella i jo sabem. La joia d’haver estat amb el meu germà i el meu pare al seu costat. Donant-li la mà permanentment mentre els tres intentàvem que el seu trànsit fos plàcid. …i quina Pau que sento ara.

I també us puc parlar de l’experiència de la mort des de la bellesa. La bellesa d’un rostre que va perdent rigidesa i es prepara per abandonar-se a la immensitat. D’uns ulls que es tanquen per deixar-se endur per Déu. D’un pit que respira cada cop més lentament per llençar-se a l’eternitat, d’on, d’altra banda, mai se n’ha anat.

Èxtasi de Santa Teresa (1650)
Església de Santa Maria de la Victoria, Roma
Escultura en màrmol de Gian Lorenzo Bernini,
obra mestra de l'escultura barroca

La mare, va morir bella. Perquè va néixer bella. Com Santa Teresa, esculpida per Bernini. També ella haurà estat recompensada amb l’èxtasi. Així ho anunciava el seu cos al llit de mort. La mà li queia suaument. Entreoberta, no tenia forces per sostenir una petita creu que li vam posar al palmell. El cap l’inclinava lleugerament enrere pel coixí que la sostenia. La boca, es mig obria tímidament com una petita porta per on, al cap d’un poc temps, hi sortiria el darrer alè de vida en l’últim viatge cap al plaer absolut.

La mare m’ha ensenyat que la mort també pot ser bonica. Quin contrasentit per a molts. La mort, també pot ser bonica.

Al cap i a la fi, les coses no són com pensem que són. Sinó que són tot just a la inversa. Perquè morir no és morir, sinó néixer.

Tant pànic li tenim a la mort que no en parlem per superstició d’atraure-la. I com que ignorem que les coses són a la inversa de com pensem que són, no podem comprendre que, en realitat, parlar de la mort i preparar-se per quan ens arribi, és preparar-se per viure millor. Amb més intensitat. Amb més força. Amb més consciència. Amb més plenitud. …i quina plenitud que sento ara.

La mort d’un ésser estimat ens fa a tots més grans. I això no és un motiu de tristesa sinó d’alegria. Cal saber-la entendre, a la mort, com una de les millors instruccions que ens dóna la vida per créixer. Per perdre-li la por. La por que jo mateixa sentia.

Mare, gràcies a tu he nascut. Gràcies a la teva mort, m’he fet més gran.

La teva filla Pia