matrimoni i família l

Diumenge passat es va iniciar a Roma el Sínode de Bisbes –en el que hi participen bisbes, religiosos i laics, homes i dones– i que tractarà sobre “Els desafiaments pastorals de la família en el contexte de l’evangelització”. Ara comentaran els temes durant quinze dies, però el treball durarà tot un any. El tema és actual, el més important que avui hi ha sobre la taula: matrimoni i família. Els temes de treball són: ancianitat, vellesa, malaltia, desocupació, precarietat, divorci, droga, celibat, homosexualitat, esterilitat, sagraments, violència, guerra, sofriment dels pares… res es quedarà al tinter.

Sempre que hi ha un aconteixement a l'Església tothom hi diu la seva i sobre el Sínode no és diferent, els comentaristes dels diaris, creients o no creients, compromesos o no, van entaforant falques per tal d’informar i orientar els seus lectors. Però com que avui mana el relativisme total, tot es veu sota d’aquest prisma i, per tant, qualsevol positura és vàlida: casar-se per l’església, casar-se pel civil, no casar-se, viure plegats, home i dona, dos homes o dues dones… La por al compromís i a l’amor per sempre –la donació fidel, fecunda i indissoluble– és el preu que està pagant l’home relativista.

L’Església, catòlica, missionera, fa la funció d’un “hospital de campanya” i va més enllà de les seves fronteres visibles. En la llei del més fort, els més febles són els qui paguen la factura: infants, persones grans i dones, recorda el Papa. En venir a menys el concepte de llei natural, es tendeix a disslodre el vincle entre amor, sexualitat i fertilitat, entesos com a essència del matrimoni, i molts aspectes de la moral sexual de l'Església avui no s'entenen.

Tot val en la nostra actual vinya relativista, tot és igual de vàlid, tothom pot fer el que li sembli i ningú por dir que algú fa una cosa mal feta. Fa uns dies el director d’un diari, al·legant la misericòrdia, ja deixava entreveure que això de l’adulteri és una cosa que fa que quan es desperta a mitja nit es trobi a l’edat mitjana.

Robert Spaemann és un filòsof alemany, professor emèrit de Filosofia a la Universitat de Munich, que acaba de publicar un treball –Divorce and Remarriage– on explica l’atractiu del matrimoni catòlic i el revulsiu que l’ensenyament de l’Església suposen en un context d’acceptació generalitzada del divorci.

Spaemann s’alarma davant les xifres de ruptures matrimonials en les societats occidentals, però li preocupa més la mentalitat divorcista que s’ha extès entre els catòlics. Pels creients també el matrimoni ha deixat de considerar-se una realitat nova i independent que es troba per sobre de la individualitat dels esposos i que no es pot dissoldre ni per voluntat dels conjuges ni per la decisió d’un sínode o del Papa.

Creu que no ens podem rendir davant certs “valors” actuals ja que, des de sempre, –des de la mateixa època romana– el missatge cristià ha contrastat amb el modus de vida predominant. L’Església, avui, ho vulgui o no ho vulgui, s’està convertint en una contracultura i el seu futur dependrà de la fidelitat als ensenyaments de l’Evangeli, amb independència d’allò que accepti la societat.

Spaemann es dol de veure com molts catòlics contrauen matrimoni sense estar convençuts de la seva indissolubilitat. Es casen sense saber les implicacions del sacrament. La culpa, en gran part és de la mateixa Església que en la preparació del matrimoni cristià no presenta a les parelles una imatge clara de les responsabilitats que assumeixen. Si ho fes, molts decidirien no casar-se per l’Església. Però a d’altres, una bona preparació els ajudaria a decidir la seva conversió.

No es poden cercar alternatives per tal de disminuir les responsabilitats que comporta el compromís conjugal. Cal promoure l’atractiu de la concepció cristiana del matrimoni i la bellesa de la vida matrimonial amb les seves exigències, sense diluir-les, sense rebaixar-les. Si no fos així, desapareixeria.

Spaemann creu que hi ha un gran atractiu en la idea de que la unió d’un home i una dona res la pot destruir; que existeix “en la juventut i en la vellesa, en la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa…”. Aquesta convicció és una estimulant i meravellosa font de goig i fortalesa per aquells esposos que passen per moments de crisi matrimonial i que cerquen encendre, novament, el seu bell i antic amor.

Un altre aspecte que el preocupa, i molt, és l’opinió d’alguns clergues i bisbes que en comptes de reforçar l’atractiu natural i intuitiu del matrimoni indissoluble “recomanen” o suggereixen “tenir en compte una altra opció”: un “segon matrimoni” que l’Església beneiria en nom de Déu. Això és una alternativa a la doctrina cristiana i és una capitulació a la voluntat de Jesús.

Spaemann diu que aquesta manera de pensar es basa en un greu error: el pas del temps no restaura la inocència, i l’amortiment progressiu del sentit del pecat que genera el pas del temps, no fa que el pecat desaparegui. L’adúlter, tornat a casar, voldria tronar al si de l’Església, estaria disposat a confessar la culpa, però no està disposat a pagar el preu de la continència. Si l’Església beneís aquesta segona unió la persona abandonada veuria com el seu abandonament rep un segell d’aprovació eclesiàstica.

Si fos així, diu que s’hauria de canviar la fòrmula del compromís i en comptes de dir fins que la mort us separi dir fins que l’amor d’un dels dos es refredi.