art 2: art i bellesa l

Durancamps, Jean Marie Lustiger, Paul Cézanne, Gramsci, Florenskij, Jacques Maritain, Joan Pau II, Rosenberg, José J. Esparza, Bauman, López Quintás, Benet XVI, Wind, Nodelman, Francesc, Henri Matisse,  Rodolfo Papa, Saint-Exupéry, Pau VI, Mozart, Luis Racionero, Concili Vaticà II, Heinich, José Morales, Lipovetsky, Serroy, Søren Kierkegaard, André Frossard, Beethoven, T.S. Elliot, Tomás Llorens, Friedrich Schiller, Joan P. Viladecans, Luis Gordillo…

Tots aquests personatges, i molt d’altres, han parlat i escrit sobre l’Art i els Artistes i sobre com està derivant avui la concepció artística. Exposo aquí un breu resum d’algunes de les seves idees:

Ningú dubta que la figura de l'artista –pintor, escultor, arquitecte, escriptor…– ha perdut prestigi social i rellevància pública. Això sí, es divulguen rareses, excentricitats i s'incideix en el continent en clar detriment del contingut. Es veu cada any quan s’inaugura Arco, l'esdeveniment –la pallassada!– que se superposa al rigor i a l'esforç. O quan veiem alguns guanyadors del Nobel de literatura. Cada vegada s’accentua un generalitzat descens del nivell cultural i artístic, un estrany balboteig entre l'ésser i el tenir, una evident minva dels valors humanístics.

El terme cultura –objecte d’innombrables definicions– és allò que realitza l’«home» –home i dona– per transformar i fer més habitable el món en el que viu. Fer cultura és propi de la Humanitat i es manifesta en els aspectes intel·lectuals, educatius, artístics, tècnics, polítics, econòmics i en tots aquells camps on es desenvolupa l’activitat de l’individu i dels pobles. La cultura presuposa i exigeix una idea integral de l’«home».

El nostre art s’ha desenvolupat dins del cristianisme i tot el nostre pensament té significat pels antecedents cristians. Un europeu pot no creure en la veritat de la fe cristiana, però tot allò que diu, tot allò que fa i de tot allò que és artífex surt de la seva herencia cultural cristiana i només té sentit en relació a aquesta herència.

Avui en dia s'ha produït una deforestació cultural, s'ha creat un territori empobrit, desèrtic, incapaç d'entendre alguns elements essencials de la vida de l'home. Valors que sempre han estat compartits es posen en dubte o es consideren contraris a la realització humana. Però no és pas així i per tot això, cal endegar una "repoblació forestal de conceptes intel·lectuals". Amb l'excusa d'alliberar l'home, al final ens estem lliurant fins i tot d'ell. Per tornar una ànima a l'art caldria pensar en l'«home» en termes diversos d'aquells dels de les ideologies polítiques i econòmiques i de la cultura del consum de masses. S’hauria de reintroduir en el debat públic, d’una manera ben definida, el concepte d’«home», i només després seria possible pensar en un art capaç de representar-lo.

Estem en un interregne: l'antiga forma de fer les coses ja no funciona, però encara no hem trobat la nova forma de funcionar. Així que hi ha un buit entre les regles que ja no serveixen i les que encara hem d'imaginar. Aquest és el veritable debat: com omplir aquest buit.

¿Quina és la diferència entre «creador» i «artista»? El que crea dóna l'ésser mateix, treu alguna cosa del no-res en sentit estricte. L’artista, per contra, utilitza alguna cosa ja existent, donant-li forma i significat. Déu no «existeix», Déu «és» i va crear l'home «a imatge seva» –home i dona– i li va donar l’existència i la tasca de dominar la terra, i a ell, a l’home, va sotmetre el món visible com un immens camp on expressar la seva capacitat creadora. A cada persona se li confia la tasca de ser artífex de la pròpia vida; en certa manera, ha de fer d'ella una obra d'art, una obra mestra.

En aquestes dues facetes de l'activitat humana en una l’home és artista de la pròpia vida, autor dels propis actes per formar la pròpia personalitat; en l’altra és capaç de produir objectes, de posar en acte les capacitats operatives, donant forma estètica a les idees concebudes en la seva ment.

Art i bellesa no es poden separar. Ja fa temps que han perdut el seu sentit primigeni i ara qualsevol persona que embruta un paper o una paret s’autodenomina artista, qualsevol que sap llegir i escriure es pensa que és novel·lista, qualsevol que fa soroll es creu que és músic… i a qualsevol cosa se li diu art. El concepte de bellesa també s’ha degradat, s’ha devaluat. La bellesa mai va sola, té dos companys: el bé i la veritat. Si es degrada la bellesa, es degrada el bé i la veritat. Una clara manifestació d’aquest paganisme gnòstic actual, panteista, d’un Déu spray, diluït, són els mils de milions de despeses que fem per coses innecessàries. El segon “top” en despeses és la cosmètica. La bellesa del cor no té res a veure amb la bellesa artificial del cosmètic. Ens disfressem de la bellesa per fora quan no tenim la bellesa interior de Déu.

El desterrament de la bellesa, la negació de la seva existència i prescindir dels fonaments de l'art condueix a un culte deliberat de la lletjor. Aquest món en què vivim té una gran necessitat de la bellesa per no caure en la desesperança. La bellesa com la veritat, és qui posa l'alegria en el cor dels homes, és el fruit preciós que resisteix la usura del temps, que uneix les generacions, la rel de la que brota el tronc de la nostra pau.

L'erudició del nostre temps ens fa perdre de vista l'essencial. El Petit Príncep –que no entén res d’allò que és erudit– ho veu tot, en última instància, més i millor que la resta de mortals.