cavil·lacions d'un "presi"

»Mira que ja ho tenia ben decidit, convoco les eleccions i assumpte resolt, però ara aquests murris m’han portat a un carreró sense sortida. Ja sé que ja hi érem a un carreró sense sortida que havíem orquestrat entre el Govern d’aquí i el de Madrid, però una cosa era que hi fóssim tots els components del Govern i l’altre que m’hi trobi jo sol. Això és un malson. Com me’n sortiré? Ara aquesta trepa no vol eleccions i vol que proclami la República! Però si ja havíem quedat que no. ¿Què he de fer, Senyor…?

»Quan ja ho tenia tot embastat, quan semblava que tot lliscava prou bé, la part més dura a dels meus companys de coalició, m’han amenaçat amb frases que m’han ferit: “155 monedes de plata…, Judas!…, traïdor…, o un dibuix on estava penjat d’una forca…”. I aquests són els meus! I el meu Vice amb la boca tancada! Això ho ha muntat ell, segur.

«No puc convocar les eleccions. Si ho faig, l’endemà tothom se’m tirarà a sobre, em portaran al circ davant els gladiadors i em desmembraran de cap a peus…; l’endemà no podré anar a passejar a casa per Girona per rebre un bany de masses…; l’endemà no podré entrar al Parlament sense que els meus em barrin el pas…; l’endemà rebré felicitacions de Madrid però insults del meu entorn… Ai!, aquest “demà” em porta de corcoll. Estic “acollonit”.

Escut Repúlica de 1641

»¿Què fer? És un gran dilema. ¿Què he de fer perque jo demà pugui sobreviure, sortir al carrer amb tranquilitat i que la gent m’aplaudeixi? Si convoco eleccions, des de Madrid m’aplaudiran però els meus em destrossaran. Si proclamo la República, els meus m’enaltiran però a Madrid aprovaran el 155… Senyor, ¿què he de fer? La decisió ara no es gens fàcil. Ho hagués estat uns dies enrera, però avui…, en aquest moment…, amb aquesta situació kafkiana…, Senyor, ¿com me’n sortiré…?

»Ah!, ja ho tinc! Proclamaré la República i així els meus m’enaltiran però no em destrossaran (almenys els primers dies). El Senat aprovarà el 155 i Madrid s’abraonarà contra mi, però fugiré a Brusel·les i des d’allí faré campanya i internacionalitzaré la situació catalana. Tot el món em vindrà a veure, podré dir el que vulgui, carregaré contra l’Estat, ningú no em barrarà el pas i allà, com que la meitat són indepes m’obriran els braços. Ja sé que em costarà molts calés, uns 5000€ diaris, però ja ens en sortirem.

»I contractaré el millor advocat perque no em retornin a Espanya, encara que li hagi de pagar 1000€ l’hora. He dit i repetit que no em tornaria a presentar per Presi, però és igual, ara diré que sí i tots els meus em faran costat. M’aplaudiran… Em vindran a veure… Seré el melic d’Europa i això no passa cada dia. El problema és aquest carai de company que tinc de Vice, que té més ganes que jo de sortir elegit i seure a la meva butaca. A veure si els fiquen a la cangrí i jo estaré aquí movent-me com peix a l’aigua amb entrevistes a les emissores de ràdio i tv's, recepcions amb personalitats europees…

Escut de la Generalitat

»Serà més lleu rebre la justícia de Madrid ni que em retornin a Espanya i hagi d’anar a la presó –i així sempre podré criticar-los–, que no pas ser jutjat pels de casa meva que sempre em diran traïdor i Judas i com a tal em tractaran i no podré viure amb pau. Madrid serà més respectuós amb mi proclamant la República que les hordes que es desencadenaran a Catalunya contra mi per convocar les eleccions. Ho tinc clar: ¡Demà proclamo la Republica Catalana amb la Declaració Unilateral de Independència!

»No sé si durarà més o menys que les anteriors, la de Pau Claris el 1641 que no es va arribar a proclamar; l’Estat Català de 1873, revocat poc després; la República de l’avi Macià de 1931, tres dies; o la de Companys del 1934… No sé quan durarà aquesta, però serà sonada. Som-hi!»