la veritat

Quid es veritas? Aquesta pregunta –que va fer l’escèptic i pragmàtic Pilat a Jesús i que va marxar sense esperar la resposta– és la que tots nosaltres ens fem en un moment o altre de la nostra vida. Què és la veritat? On és la veritat? Hi ha una veritat objectiva i absoluta? La resposta és que sí, que existeix una veritat, “la veritat” que dóna resposta a tot, al marge de que es cregui o es pugui demostrar. És tan seriosa la pregunta com la resposta, ja que d’ella depèn, com diu Benet XVI, el destí de la humanitat.

La resposta a les preguntes mil·lenàries sobre la nostre existència –qui soc?, d’on vinc?, quina és la raó de la meva existència?, què és el bé?, què és el mal?– no l’ha donat mai la ciència, ni la d’abans ni la moderna, perquè no la pot donar. S’ha descobert, sí, el codi genètic, però aquest només ens dóna una veritat funcional sobre l’ésser humà, no la raó de la seva existència. Molta gent no vol respondre a aquesta qüestió, la deixa per insoluble encara que la seva consciència li digui que ha d’existir una veritat… potser sí inabastable, però raonable i coherent. Però no la vol cercar. Com diu Julián Marías, en la nostra època la veritat té molt poc prestigi i es viu contra la veritat. La veritat es descobreix mirant-la, deixant que la realitat penetri en la ment.

Quid es veritas? Aquesta pregunta continua molestant avui. El món ha avançat tant, es diu, que no és possible defensar una veritat absoluta. L'existència d'una veritat heterònoma –una veritat més enllà de la pròpia apreciació però que lliurement l’accepto– aterra l'home modern que només és capaç de creure i acceptar la veritat autònoma, aquella que ell mateix fabrica. Així es converteix en botxí del qui lliurement creu una d’aquestes veritats, destrueix la llibertat humana i fa realitat l’homo homini lupus.

La “força” de la veritat és que no és agressiva i això provoca irritació i l’únic argument contra ella és la violència (Joan Pau II, defensor de la veritat, va patir un terrible atemptat). Creure's l’amo de la veritat seria pretensiós ja que cadascú pot pensar i actuar com li vingui de gust, de manera que l’existència d’una veritat absoluta equivaldria a imposar uns paràmetres de conducta o de pensament, contraris a l’esperit que informa el sistema democràtic.

Quid es veritas? Sense la veritat la vida de l’home no té sentit. Si la veritat no existís, si no la pugéssim copsar, si fos irreconeixible, la vida de l’home quedaria a mans dels més forts, dels qui ostenten el poder, de la “seva” veritat que imposarien –com a veritat absoluta– a la resta de mortals. Aquesta fòbia per les veritats absolutes i per qüestions “no negociables” ha arribat al punt que es vol fer creure a tothom que no existeix “la veritat” i, per tant, tampoc la mentida. No val la pena cercar la veritat ja que tot és relatiu i n’hi ha moltes de veritats: la teva, la meva… El que avui és realment important, el que avui mana, és el regne de l’opinió: jo opino…, jo penso…, a mi em sembla…

La filosofia ens diu que veritat és la realitat mateixa de les coses, la conformitat del pensament que un té d’una cosa amb la cosa mateixa. Hi ha la veritat ontològica, aquella que el pensament s’adequa a la realitat i la veritat lògica és la que m’apareix davant els ulls, però que pot ser diferent de la realitat. Una veritat ontològica és que hi ha vida des del moment de la concepció. Però abans no es descobrís això es pensava que no n’hi havia fins al cap d’unes setmanes. Com diu Étienne Gilson, una veritat nova reemplaça vells errors, no velles veritats.

Quid es veritas? Si un es posa a pensar i fa funcionar la raó –l’ojecte de la qual és la veritat– arribarà a descobrir el quid de la veritas, arribarà a descobrir aquesta veritat… inabarcable, però raonable i coherent, arribarà a descobrir que aquesta veritat absoluta –l’única veritat, la que dóna resposta a totes les qüestions– és Jesucrist, fill de Déu encarnat i ressuscitat. Ell és qui dóna a la persona humana el sentit de la vida, de la seva dignitat i la llibertat per actuar com li sembli.

Les seves paraules: Jo sóc el camí, la veritat i la vida, comporten un canvi radical de l’existència. I quan se’n copsa el veritable sentit és quan molts prefereixen no aprofundir i seguir el corrent de la majoria: en comptes de viure com penso, prefereixo pensar com visc. Qui no està disposat a fer aquest canvi continua fent com Pilat: se’n va sense esperar la resposta.

Quan Benet XVI ens diu que la veritat és una qüestió tan seriosa que d’ella depèn, efectivamente, el destí de la humanitat, no ho diu perquè sí.