laïcitat i laïcisme I

Avui vivim una comèdia d’equivocacions per tal com s’entenen alguns termes i expressions, amb significats distints i fins i tot contraris com: bé comú, laic, laïcitat, laïcisme, política, estat laic, democràcia, relativisme… A aquesta confusió s’hi ha arribat per l’adoctrinament secular del racionalisme de la Il·lustració, que té per base el positivisme jurídic, i que ha envaït els camps del dret i de la moral fins arribar al retorn al més pur paganisme on el el cristià és vist no sols amb recel, sinó com el seu enemic a destruir. Això que ara vivim és una batalla més entre el bé i el mal, entre la mort i la vida, entre la benedicció i la maledicció.

Joan Maragall en un article de l’any 1901 titulat L’“isme” comenta de quina manera canvia una paraula quan s’hi afegeix la força activa d’aquestes quatre lletres: Quan s’afegeix isme a una paraula serena, pacífica i tranquil·la, tot s’agita i s’apassiona. La màgia d’aquest sufixe, d’aquestes quatre lletres, que per elles soles no volen dir res, afegides oportunament a qualsevol paraula inert representa l’adveniment d’una nova força al món, que arrossega multituds, treballa cervells, fa palpitar cors, crea i destrueix, arrossega tot allò que troba al seu davant fins haver acomplert la seva obra transformadora.

Així neixen els termes sociaisme, comunisme, individualisme, egoïsme, racionalisme, laïcisme… i la llista és inacabable.

Començarem per definir alguns conceptes:

Laic: aquesta paraula té l’origen en la paraula grega laos –poble– i d’aquí es forma laikós –algú del poble– i en un context cristià s’usa per indicar els fidels (batejats) que dediquen la seva vida ficats al mig del món, a les realitats seculars, a l’ordre temporal, a la professió o ofici, a la família…

Laïcitat: fa referència a la independència entra les jerarquies eclesiàstiques de qualsevol confessió religiosa i la societat civil –l’Estat sobre tot– que s’obliga a respectar totes les creences i garanteix el lliure exercici de les activitats de culte, espirituals, culturals i caritatives de les comunitats de creients.

Laïcisme: basant-se en aquesta independència, el laïcisme atribueix a la laïcitat una accepció ideològica –oposada a la que tenia en el seu origen– i assumeix l’exclusió de la religió i els seus símbols de la vida pública mitjançant el seu confinament a la vida privada i a la consciència individual.

Relativisme: ve de relatiu, no absolut, discutible, que es pot qüestionar. El relativisme defensa que no hi pot haver cap veritat absoluta, universal i necessària, llevat que sigui fruit del càlcul o l’experimentació. La seva única certesa és el dubte: dubte de tot, excepte de la pròpia dubitació! Així, deconstrueix la veritat i proclama –dogmàticament!, com a darrera i definitiva veritat– la dictadura del relativisme. La veritat està en funció del que pensi o cregui cada u. Hi ha tantes veritats com individus. 

Les dues ciutats de sant Agustí que van bastir dos amors –l’Amor de Déu fins el menypreu de si mateix i l’amor de si mateix fins el menspreu de Déu– continuen vigents. Les llavors d’animadversió sembrades arreu contra l’Església han generat un gran nombre de perseguidors que tots els catòlics patim i ho patim, en molts casos, amb persecució violenta. Però, a més dels perseguidors que es veuen, n’hi ha altres que no es veuen, pitjors i molt més nombrosos, sorgits d’una actitud intransigent i discriminadora: el laïcisme, el relativisme i el secularisme.

La fe dels cristians, tal com el sant Pare ens ha recordat, no és una abstracció: és un camí que comença en el baptisme i arriba a l’eternitat, un camí que hem de llaurar cada dia, un camí que no l’ancorem a la terra sinó al cel, però la nostra responsabilitat respecte el present està al lloc i al temps que ens ha tocat viure: el d’ara, el segle XXl, amb les seves llums i les seves ombres, en el qual hem de viure com a bons cristians, immersos en la doctrina de l’Església i les actuals ideologies que imperen en el món. Els millors temps per viure nosaltres són aquests, que són els que vivim, els altres –els d’abans o els que vindran– no són els nostres.

Nietzsche va dir que els preceptes i prohibicions de l’Església van convertir en amarga la cosa més bella de la vida, posant cartells de prohibició on l’alegria ens fa pregustar quelcom diví. El paganisme exalçava tot allò que l’home necessita per ser feliç: el poder, la salut, la força, la bellesa, el cos, el plaer (igual que avui) i l’Església va a repèl d’aquests valors que l’home necessita per ser feliç. No cregueu als qui parlen d’esperances supraterrenals, són enverinadors… Cal superar l’home feble del cristianisme amb el superhome terrenal. Nietzsche rebutja l’ètica natural, fomenta la degradació de l’ésser humà i defensa la desintegració social.

Aquesta proposta satànica va tenir el seu fruit en el nacionalsocialisme i la seva plasmació a Auschwitz. El nazisme pretenia eliminar la Llei divina per tal d’erigir-se en amo i sobirà del món. La fe jueva i cristiana es substituïa per la fe en l’home autosuficient i superb que dicta i imposa a plaer les seves lleis. D’aquesta concepció neix l’intel·lectual laïcista i desacralitzat que propuga el laïcisme, el nou dogma de fe universal. Considera el cristianisme com una malaltia incurable, per tant el remei serà fer-lo desaparèixer de la vida pública i social: no es pot educar en la fe cristiana i les pràctiques religioses s’han de cloure dins la llar.