La comèdia humana és una novel·la de William Saroyan, el relat central de la qual es situa en la segona guerra mundial quan aquesta s’enduia els joves americans a combatre per la pàtria sense saber si tornarien. És l'època de la Gran Depressió. La lectura de la novel·la gira sobre la vida, sobre el créixer, sobre l’adonar-se que un es fa gran, sobre la mort, sobre el treball, sobre la finitud de la vida, sobre l’amor, sobre l’alegria i l’amistat…
A La comèdia humana hi ha passatges, com ara l'arrencada de la narració, i personatges, com la mare i els germans, difícils d'oblidar. És un llibre per a totes les edats que estimula el gust per la lectura de qualitat. En el pròleg breu, amb la dedicatòria a la seva mare, assenyala una de les claus de l'èxit: “L'he escrit en la forma més senzilla possible, amb aquesta combinació de serietat i d'alegria que és característica en tu i en la nostra família”.
Líric, insòlit i visionari, Saroyan és un home optimista i esperançat. Sap pintar molt bé tots els seus personatges, l’ésser humà i els seus sentiments. Són persones senzilles, positives, idealistes, molt humanes, amb un gran esperit d'amistat, religió i amor. Transmeten vida, sentiments i emocions enmig de la soledat i la mort. Saroyan vol demostrar com, enmig de les dificultats, l'home sempre pot trobar una senyal d'esperança. Valora molt especialment el paper de la família i sap dotar de transcendència literària, d'humor i d'humanitat tots els fets quotidians, petits i intranscendents. En això rau la narrativa de Saroyan, a treure profit del quotidià, convertint-ho en meravellós.
Saroyan té fe en l´ésser humà. Aquesta actitud davant la vida amb un to optimista per la bondat dels personatges, avui no és massa corrent enmig d'un un panorama cultural en què predomina el relativisme, que sovint desemboca en cinisme nihilista on els personatges estan enfonsats i enverinats, de manera que sigui interessant per a la crítica i els lectors i no se'ls titlli de cursis.
* * *
William Saroyan (1908-1981) és un escriptor i novel·lista americà de Fresno, Califòrnia. La seva vida no va ser fàcil. Era el fill petit d'un matrimoni emigrant d'origen armeni establert a Califòrnia. El seu pare va morir quan ell tenia tres anys. La seva mare, sense recursos, es va veure obligada a deixar els quatre fills, durant cinc anys, en un orfenat mentre treballava d'assistenta. Quan tenia nou anys la família es va reagrupar. Va anar a l'escola i aprengué mecanografia. Als quinze anys deixà l'escola i es posà a treballar en feines ocasionals. Acabà de repartidor de telegrames per la Companyia de Telègrafs de San Francisco en la que va acabar com Administrador.
Saroyan va començar a escriure contes el 1930, on es va manifestar com a gran mestre de la tècnica del relat curt. Però l'èxit no li va arribar fins al 1934, amb la publicació de El jove audaç sobre el trapezi volant, vint-i-cinc relats curts, protagonitzats per persones més o menys desarrelades, a causa de l'atur o de la immigració. Al desembre de 1940 va publicar El meu nom és Aram, llibre amè amb trets autobiogràfics relacionats amb la seva infància i joventut a Fresno i un dels més ben valorats pels crítics i pels lectors, en què es vol destacar el que és positiu de la vida.
També va escriure obres de teatre com El moment de la teva vida per la que va guanyar el premi Pulitzerde teatre el 1940. El 1943 publicà La comèdia humana que es va portar al cinema aquell mateix any, protagonitzada per Mickey Rooney, i que guanyà un Oscar al millor guió adaptat. El 2015 es va fer un remake amb el títol d'Ithaca.
Malgrat ser pacifista el 1942 s'allista a l'exèrcit. El 1943 es casa amb Carol Marcus. Van tenir dos fills. Però el matrimoni comença a enfonsar-se degut a seva afició a la beguda i al joc. El 1952 es divorcien. Els tres anys de l'exèrcit i el matrimoni infeliç van fer que rebés uns cops psicològics que el marcaren de per vida i fan que deixi d'escriure. El 1949 reprèn l'escriptura i es dedica a viatjar per Europa fins que s'estableix a Nova York. El 1983 publica la seva autobiografia: El meu nom és Saroyan.
Com a bon camperol era desconfiat respecte dels metges i poques vegades hi anava. Per a ell la lluita contra la malaltia i la mort era una lluita personal contra Déu, el Destí o la Mala Sort. El maig de 1981, amb un càncer diagnosticat, mor a l'Hospital de Veterans de Fresno. La revista Times va dir d'ell que "la senzillesa i l'encant de molts dels seus relats seguiran inspirant joves escriptors. És un llegat que transcendeix tota crítica".
* * *
L’acció de La comèdia humana passa al poble americà d’Ithaca, a l’estat de Nova York. Gira entorn d'Homer Macauley, un noi de catorze anys, i la seva família –el germà petit Ulysses, la seva mare i la seva germana– de la que s’ha de fer càrrec quan el seu germà gran va a la guerra. L’obra es mou entre la família, l’escola, els amics, els veïns… i les dues persones que s’encarreguen del servei telegràfic del poble. Tots ells viuen una vida corrent, plena d’il·lusions, d’amor i també de nostàlgia i de desesper.
Homer és un jove de catorze anys que reparteix telegrames al poble. S’entusiasma amb el nou ofici, s’apassiona pel coneixement del món, de les raons de viure i per la mateixa vida. Però tot això també el fa conèixer la soledat i el dolor que es troba per tot arreu sobre tot quan, tot sovint, ha d’avisar alguna mare que un dels soldats, el seu fill, ja no tornarà. Tot això el fa créixer, el fa madurar, fa que es faci gran… enmig d’aquest món tan estripat. Reprodueixo l'arrencada de la narració, difícil d'oblidar:
Un bon dia Ulysses Macauley estava contemplant el forat que havia fet un talp i per on ara treia el cap. Els dos es miraven. De cop i volta un tren de càrrega esbufegà i rugí molt enllà. El minyó deixà el talp i parà l’orella i sentí que la terra s’estremia sota els seus peus, sotraguejada pel tren. Després l’infant arrencà a córrer, avançant (o això li semblà a ell) més ràpidament que cap altre ser vivent en el món.
Quan arribà al pas a nivell va ésser a temps, ben justament, de veure passar tot el tren sencer, des de la locomotora fins el furgó de cua. El petit Ulysses va fer adéu amb la mà al maquinista, però el maquinista no hi va correspondre. Va fer adéu a altre cinc persones que viatjaven en el tren, però cap d’elles no li contestà. Haurien pogut fer-ho, però no ho van fer. Finalment aparegué un negre, recolzat a la barana d’una plataforma. Per damunt de l’estrèpit del tren Ulysses sentí que l’home cantava…
Ulysses va fer adéu amb la mà al negre, també, i llavors va passar una cosa meravellosa i inesperada. Aquell home, negre i diferent de tots els altres, va fer adéu amb la mà a Ulysses, i cridà:
–Torno a casa, minyó! Torno a la meva terra!
El noiet i el negre van continuar fent-se adéu amb la mà gairebé fins que el tren es va perdre de vista.
Llavors Ulysses mirà al seu voltant. Allà hi havia, al voltant d’ell, divertit i solitari, el món de la seva vida. El món estrany, infestat de males herbes, tronat, meravellós i absurd, però bell.
El noiet es girà, lentament, i s’encaminà cap a casa. Tot caminant sentia encara la remor del tren, la cançó del negre, i aquelles paraules joioses: Torno a casa, minyó! Torno a la meva terra! Es deturà per pensar, tot això, al costat d’un llimoner…
Quan tombà la cantonada i va veure casa seva començà a saltar a peu coix. La seva mare era a l’eixida, donant menjar a les gallines. Ulysses s’hi atansà ràpidament i silenciosament, i es quedà dret al costat d’ella, i després anà al ponedor a cercar ous. En trobà un. El mirà, l’agafà, el portà a la seva mare i l’hi donà amb molt de compte, i amb això va voler significar una cosa que cap home gran no podia endevinar i que cap infant no es recorda d’explicar després.
El talp, el tren, el maquinista, les altres cinc persones, el negre, la cançó, el món, el llimoner, el torno a la meva terra!, el saltar a peu coix, la mare, les gallines, el ponedor, l’ou… ¿Hem pensat mai la de coses que passen per un caparró tan xic i que les deixem passar sense fer-n’hi cas?
William Saroyan, que no va estudiar gaire, es va posar a crear narrativa, esperonat per la lectura de Maupassant. Les seves obres traspuen un estat d'ànim sempre positiu i optimista, observador minuciós de detalls, costums i conductes valora sobre tot les virtuts en tots els seus relats inspirats en l'experiència de la seva infància vivint entre els pagesos armenis o del desarrelament dels immigrants. Mestre de la narrativa nordamericana contemporània, introductor de l'impressionisme en narrativa i teatre, té una gran sensibilitat per fer-nos veure la intimitat de la que forma part la vida de cada dia de tot ésser humà. Saroyan celebra la vida quotidiana, es fixa en les meravelles que afloren de la plana realitat, reflecteix vicissituds d'immigrants, testimonia el seu desarrelament i descobreix l'alegria i l'optimisme agermanats amb dificultats. Perquè "el secret de tot és l'amor".
