La genialitat
 |
| Mariano Fortuny al Palazzo Orfei |
Mariano fill pinta, canta, toca el piano, investiga la llum, descobreix
el teatre, es vol convertir en un artista ple a l’estil wagnerià i per això
s’endinsa en el lirisme convuls de la música del polèmic compositor Richard Wagner i el pensament de Schopenhauer, el filòsof que sustentava
tota la bastida wagneriana. El simbolisme,
el moviment postromàntic que revaloritzava allò que és misteriós com a font de
bellesa, que entreveu la correspondència entre música i pintura, on els colors
poden suggerir sons i els sons colors i que amdós poden originar idees, és un
camí pel qual transita també Mariano.
El simbolisme, l’Art Nouveau i la filosofia
wagneriana conformen l’esperit de l’art total que conrearà Mariano. Conrearà totes les disciplines
i acabarà, com Wagner, recluit a
Venècia, la ciutat on el temps està parat, on l’esperit sensible troba lloc i
espai per a viure i crear al marge del món.
 |
| Cecilia de Madrazo, aquarel·la de Marian Fortuny |
Venècia
Venècia és una ciutat que flota entre el cel i el mar. Venècia s’ha convertit en la ciutat de les apariències, en la ciutat on es cultiva l'esplendor, el luxe i la frivolitat, la ciutat on la gent de la societat es baralla per posseir tot allò que es pot exhibir: palaus, joies, art, vestimentes, mobles, robes… Allí hi van a raure potentats, escriptors, artistes, intel·lectuals… tota aquella gent que sent la necessitat de pau, d’intimitat i d’assossec per tal que floreixi la seva creació.
Aquí Mariano crearà el seu propi univers, un món sense temps, original, únic, ple de fantasia, un paradís màgic on farà que estrobin Orient i Occident. Venècia és un espai
petit on es practica la convivència, on tots es coneixen i s’alimenta la
inspiració d’escriptors i artistes. Un grapat de dones amb marcada personalitat
acullen, a les habitacions dels seus palaus, hostes il·lustres i escriptors. Cecilia i María Luisa, mare i filla, obren el Palazzo Martinengo, amb soirées
musicals i literàries, a l’aristocràcia i la intel·lectualitat de Venècia entre
els que s’hi troben els amics Josep M
Sert, Isaac Albéniz, Martín Rico, Henri de Régnier…
La llum
 |
| Vista actual del Palazzo Orfei |
A mesura que Mariano va creixent, l’ambient que respira fa que treballi activament en la creació. És un apassionat dels teixits que té per casa, pinta sense parar, viu de forma intensa i se sentirà atret per les coses estranyes, ocultes o misterioses. Amb 25 anys continua retratant façanes d’edificis i té una tècnica impecable com a gravador. En aquest món misteriós del Palazzo Martinengo, entre les enigmàtiques dues dones que hi viuen, Mariano flota, creix i intenta mantenir la seva personalitat artística i sostreure’s del poderóas influx que ambdues exerceixen sobre la seva persona.
Amb 30 anys Mariano continua pels carrers amb la
càmera fotogràfica captant paisatges, racons o enquadraments per fer-ne un
decorat teatral. Mariano ensuma,
cerca, troba i se submergeix en tot allò que li crida l’atenció. La càmara li
serveix per emmagatzemar informació que més tard treballarà artísticament. Al
final de la seva vida té un catàleg de dos-cents àlbums amb uns dotze mil negatius.
Però el que l’atrau de veritat des de petit és la llum.
La llum! La llum era
l’anunci de la modernitat. A París el 1889 hi ha l’Exposició Universal i la Tour
Eiffel, aquest mecano de ferro de 300 metres d’alçada, emet un feix de
lluminàries que il·luminen la nit de forma màgica. Mariano inicia els estudis sobre la llum i la luminotècnia fins que arriba a elaborar un sistema personal d'il·luminació indirecta per escenaris teatrals basats en la reflexió de la llum: làmpades d'arc que reflecteixen la llum sobre superfícies esmerilades; evita ombres, enlluernaments i aconsegueix tonalitats i canvis de llum espectaculars així com també projectar imatges al fons de l'escenari.
El treball i la
investigació sobre la llum el portarà a fer el Projecte Luminotènic per l’Òpera de París; una demostració a
Londres; il·lumina les pintures de Paul Baudry al foyer de l’Òpera de París; il·lumina l’Exposició d’Art Francès a Londres; il·lumina l’exposició sobre Tintoretto a San Roco; il·lumina la Asunción
de Tiziano i el Cicle Pictòric de Carpaccio
a Venècia.
L’escenografia
«Tot el que vaig
veure i sentir en el viatge que vam fer a Baviera, va incrementar el meu desig
de realitzar formes noves i nous aspectes per augmentar els efectes generals del
teatre. Recordo una escena de L’Or del
Rin que va decebre la meva fantasia. L’efecte del riu a l’horitzó mancava
de realisme per culpa d’una mala il·luminació».
L’any 1899 és fonamental en la vida de Mariano. Amb 29
anys surt del Palazzo Martinengo, on viu amb la seva mare i germana, i lloga unes
golfes al Palazzo Pesaro degli Orfei.
És l’inici de la seva activitat creativa professional. Li encarreguen
l’escenografia de l’opereta Mikado
que es representarà al palau d’una comtessa. L’any següent rep l’encàrrec de l’Scala de Milà de l’escenografia completa
de Tristany i Isolda, de Wagner, dirigida per Toscanini. Èxit total!, ha aconseguit
l’anhelada harmonia escènica de Wagner.
 |
| Estat actual del taller del Palazzo Orfei on Mariano creà el Sistema Fortuny d'il·luminació |
Tant a París com a
Venècia Mariano es mou com peix a
l’aigua en mig d’artistes i gent exigent i va teixint una sòlida xarxa
d’amistats. Els treballs sobre la il·luminació continuen i patenta nous
sistemes: fins a 10 patents registra a París sobre il·luminació i escenografia.
Però continua investigant i inventa un aparell escenogràfic que anomena Cúpula Fortuny, un enginy genial amb que
preten fer visible, per mitjà de la llum, “l’infinit en el finit”. Ho explica
així ell mateix:
«En l’escenari,
sota el teló un doble foyer voltaic
il·lumina el decorat; cap tela al fons, sinó una gran cúpula folrada de blanc;
donarà la sensació d’estar a l’interior d’un globus. A mesura que passin pel davant, la cúpula agafarà el color blau d’un matí de juny, els colors dels primers símptomes d’una
tempesta o els grocs i vermells d'una posta de sol».
La Cúpula Fortuny és una gran carcassa flexible, de ferro, amb forma semiesfèrica, recoberta amb dues teles impermeables que pretén reproduir el cel a l'escenari. A París coneix el
suís Adolphe Appia, també obsessionat per la llum, i aquest reconeix la
importància del descobriment de Fortuny:
«Un artista ben
conegut a París, Mariano Fortuny, ha
trobat un sistema d’il·luminació basat en les propietats de la llum indirecta.
Els resultats són extraordinaris i positius. Aquest invent genial provocarà en
la posada en escena teatral, una transformació radical a favor de la
il·luminació.»
Appia proposa a Fortuny
col·laborar en el muntatge de Tristany i
Isolda a casa la comtessa Béarn, a la seva Sala Bizantina. La comtessa convoca la flor i nata de París per
mostrar la remodelació del teatre i el nou sistema d’il·luminació que l’artista
Mariano Fortuny ha creat per a ella.
La sala està plena d’artistes, intel·lectuals i la crème de la crème parisina contemplant extasiats el ballet de Charles-M Widor i com les ballarines de
l’Òpera de París es mouen sota l’innovador
invent. Èxit rotund! Glòria per a l’inventor Fortuny! L’embaixador d’Alemanya i el director general de la
companyia alemanya AEG son allà i
pacten amb Fortuny crear una
societat per comercialitzar el sistema. Els viatges a Berlin li serveixen per
conèixer dos grans directors teatrals: Max
Reinhardt i Hugo von Hofmannsthal,
amb qui farà l’escenografia d’Electra.
* * *
Obté la Medalla de Plata pel Projecte de Cúpula a l’Exposició Internacional de París. Instal·la cúpules i sistemes
d’il·luminació a diferents teatres: a la Sala Bizantina del teatre privat de la comtessa Béarn; als Teatres Kroll, Lessingtheater, Schauspielhau, Deutsche Opernhaus i Neuefreie Volsbühne de Berlín; al Schauspielhaus de Dresde; a l’Scala
de Milà i al Politeama de Florencia. El
Teatro Real de Madrid i el Liceu de Barcelona deicideixen no instal·lar
la Cúpula.
I en el camp de
l’escenografia d’òperes, ballets i teatre fa Francesca di Rimini, Mikado,
Tristany i Isolda, Electra, Mestres Cantors, El Marxant de Venècia, Otelo,
Carmen; Le Dieu bleu, ballet de Nijinski; Santa Juana, teatre de Bernard Show; Vida brve, de Manuel de Falla.
