Aviat farà 150 anys del naixement de Mariano Fortuny. La majoria de la gent necessitaríem almenys
aquests anys per aconseguir la meitat del que Mariano va aconseguir en la seva
vida, des de concebre un atenuador de llum fins a inventar un propulsor per a
embarcacions a motor o revolucionar el món tèxtil, la moda, la il·luminació o
el teatre. I tot això abans dels 40 anys!
Recuperar Mariano Fortuny és un acte de justícia
còsmica. Va ser un artista total. Pintor, gravador, fotògraf, escenògraf,
renovador de la il·luminació teatral, dissenyador de làmpades elèctriques, de
mobles… Va elevar a la categoria d’art el vellut estampat o la seda plisada. Va
crear el xal Knosos que va lluir Isadora Duncan i el vestit Delphos que va vestir Lauren Bacall, Lilian Gish o Peggy Guggenheim: un vestit que només
els grans connaiseurs reconeixen.
* * *
Avui parlarem de la
empremta profunda que aquest geni oblidat va deixar en el món dels teixits i de
la moda, reconeguda tant per Balenciaga
com per Karl Lagerfeld. Però no
podem continuar parlant de Mariano
Fortuny sense parlar d’Henriette
Nigrin, la seva esposa, mussa i fidel col·laboradora.
Henriette Nigrin, la musa de
Mariano
Henriette Nigrin era una desconeguda, filla d’un comerciant del sud
de França que, de joveneta, es trasllada a París. Casada i divorciada fa de
model per alguns artistes. En un d’aquests ateliers
coneix Mariano que, aleshores
mantenia una relació amb l’actriu romana Giorgia
Clementi. Al conèixer Henriette
trenca amb Giorgia i comença amb
ella una profunda història d’amor i una llarga aventura creativa que durarà
fins la mort. Es coneixen a París el 1899 i es casen a Venècia el 29 de febrer
(sí, sí, el 29!) de 1924. Des d’aquest moment hem de parlar sempre de Mariano i Henriette. Henriette serà,
durant tota la seva vida, l’ombra de Mariano.
Henriette era una dona inlel·ligent, culta, prudent, bonica,
diàfana, elegant, encantadora, sensible i amb un gust exquisit. Tenia una
figura harmoniosa i delicada, un rostre bell, una cara lleugerament ovalada i
emmarcada en una cabellera color coure-panotxa. Els ulls lluminosos i d’un
aspecte intens. Henriette, sis anys
més jove que ell, sent també un gran interès pel món de la moda i serà ella qui
desperti en Mariano el vel de la
memòria perduda, qui doni suport a l’eco de la infància –viscuda en l’estudi
patern enmig de teixits, antiguitats i tapissos–, qui inspiri un antic
sentiment adormit a aquest fervent i refinat artista i qui li refresqui
l’impacte que li va produir la pèrdua del seu pare aconseguint convertir
aquesta tragèdia en expressió de bellesa que cal transmetre als altres.
Henriette tiba els
fils del lli, de les sedes i dels brocats que descansen al bagul del Palazzo Martinengo i es converteix en
part essencial d’una extraordinària associació artística. Henriette serà la model, la mussa que inspirarà Mariano, la seva fidel companya i esposa que estarà sempre al seu
costat i amb qui compartirà les mateixes posicions estètiques i la força
creativa.
Henriette era la salvaguarda i protecció de Mariano quan aquest tenia dubtes i incerteses. Era feliç amb l’èxit
de Mariano i mai va reclamar un nom
per a ella. Els seus ulls traslluïen un aire de calma, curiositat i
inexperiència, mai mirava per intimidar sinó per obrir el seu món als altres.
Cap paraula és capaç de descriure aquesta relació d’estimació, companyia i
respecte.
La mare i la germana de
Mariano no aproven aquesta relació i
això farà que Mariano compri el Palazzo Orfei per traslladar-se allà amb
Henriette, lluny de les mirades de
refús de les dues dones que han omplert la seva vida fins aleshores.
Viatge a Grècia
El 1907 Henriette i Mariano viatgen a Grècia i aquí –diu Mariano en un dels Manuscrits–
«els fragments estampats antics que vaig trobar m’incitaren a investigar
procediments d’impressió i la meva muller i jo vam fundar al Palazzo Orfei un taller d’estampació en
el que s’aplicaven els nostres mètodes». A Grècia, Fortuny desperta i l’ambient màgic que es crea amb els teixits i
les làmpades dissenyades per ell mateix afavoreixen la màgia de les sedes i
velluts. En coneix la composició, la consistència, el pes, la resistència i
l’ús a que es destina.
El Palazzo Orfei és un taller d’alquimista:
estanteries carregades de flascons, d’alambins, de bols plens de pols de
colors, de disolvents, de colorants, de mordents i barreges que la parella crea
per donar vida a la producció tèxtil. Henriette
i Mariano donen vida al Palazzo Orfei. El naixent moviment Arts & Crafts, que propugna la
recuperació de les arts i artesanies medievals i renega de la creixent
producció industrial en massa, refusa que la tècnica es converteixi en l’eix de
la producció artística i serà fonamental la influència que exercirà per tot
Europa mitjançant un bon nombre d’escoles. Mariano
en serà un defensor.
Fruit d’aquest
treball conjunt i de l’estudi del color i de les tècniques d’impressió sobre
seda, vellut i cotó surten els primers prototips, tots fets a mà, del que serà
el xal Knosos: un vel de gasa brodat
amb greques, palmeres, rosasses, flors de lotus, motius tots ells trets dels
ornaments babilònics i minoics de les ceràmiques trobades al palau Knossos, a l’illa de Creta.
Però la gran creació
de la parella i que els va llençar de ple al món de la moda va ser la túnica Delphos, vestit que el va consagrar com
a creador al món de la moda. Mariano
i Henriette, tancats al Palazzo Orfei, viuen al marge del món
creant, de manera artesanal, meravellosos vestits. El 1909 regista a París la
patent Genre d’étoffe plisée-ondulée on
es recull la manera d’aconseguir el famós plisat Delphos. Aquelll mateix any registra Procédé d’impression polychrome sus tissus, papiers, etc. i Genre de vêtement pour femmes. Són les
seves senyes d’identitat de l’evolució en el procés creatiu. Ja no en dubta
ningú: el Delphos fa brillar i entrar
Mariano a la història.
El Delphos és una túnica inspirada en les
vestidures clàssiques de la Grècia antiga, és la il·lustració per excel·lència
de l’originalitat i la inventiva. Feta en seda és una túnica, amb un prisat fet
a mà, que imita el chiton jònic i que
cau fins els peus sense costures ni lligams. Alguns portaven un petit cordonet
de seda amb cristalls de Murano que amb el moviment apareixien o s’amagaven
entre els minúsculs prisats. No feia falta portar cap joia o adorn. Estava tan
finament prisat que podia enrotllar-se en una bola i mantenir totes les seves
línies fluides quan es desenrotllava. Es guardava en una capsa petita,
doblegat, com si fos una madeixa de llana. El Delphos, de línies suaus i rectes i sense lligams, és una immersió
en l’elegància atemporal. Cada peça era única
La seva enlluernadora
gamma cromàtica –indi, maragda, cornalina, jaspi, rosa Tiépolo, diferents tons
de taronja o violeta, or, plata, blancs ivorians, matisos irisats i canviants a
la llum– es deu als tints emprats per Fortuny
en la fabricació. Tots ells naturals, bé d'origen mineral o orgànic, van ser
elaborats mitjançant fórmules secretes aconseguides d’antics alquimistes
medievals. Els va comercialitzar i són els coneguts com Tremps Fortuny. Fortuny
mai va revelar aquestes fórmules i d'això s'alimenta la llegenda de l'artista,
segons la qual, l'endemà de la seva mort, Henriette
va llançar a les aigües del canal de Venècia els colors elaborats pel seu
marit, perquè ningú els pogués imitar .
Gabriele d’Annunzio queda extasiat davant el xal Knosos i a Forse che sì, forse che no, escriu: “ella s’embolicava en un
d’aquests llarguíssims xals de gasa que el tintorer alquimista Fortuny
submergeix en les drogues misterioses de les seves bótes remogudes amb un pal
de fusta per un silfo o per un gnom, i que treu tintades d'estranys somnis per
després estampar amb els seus mil boixos noves generacions d'astres, de
plantes, d'animals…”.
Fortuny convertiria cada tela en una peça única, excepcionalment magnífica,
amb subtils reflexos de llum. En els seus vestits es poden admirar les seves
impressions acuradament investigades fetes de pols metàl·lica sobre vellut de
seda, amb les seves influències bizantina, japonesa i persa. Marià Fortuny ens introdueix al món
suau i lluent d'un dissenyador prolíficament inventiu que va ser un fervent
defensor de l'alliberament de la forma femenina i del luxe de la comoditat.
Marcel Proust, el gran divulgador del vestit Delphos i de Mariano, en
un passatge de A la recerca del temps
perdut, diu: "He sentit dir que un artista venecià, anomenat Fortuny,
ha recuperat el secret de l'ofici i que, abans que hagin transcorregut molts
anys, les dones podran caminar a l'estranger, i millor encara, seure a casa seva
amb brocats tan sumptuosos com els que Venècia adornava, per a les seves filles
patrícies, amb dissenys portats d'Orient. Ha fet un vestit fidelment antic però
marcadament original”.
L’Alta Costura
El 1912 hi ha a Paris
un modista que ha alliberat la dona del famós corsé i ha posat de moda la faldilla estreta. Es el modista creador
més intens del moment i el primer que parla de disseny, Paul Poiret. Ha estudiat la vestimenta dels antics grecs i s’adona
que la figura humana pot vestir-se usant com a punt de suport les espatlles en
lloc de la cintura. Fortuny i Poiret converteixen la moda en una
proposta de canvi social. Aquests dos artistes miren cap a enrere per fer
alguna cosa radicalment moderna.
S’organitza a Paris
una festa amb la ballarina Isadora
Duncan. Aquesta ballerina americana causa sensació i entusiasma a tots els
assistents, entre ells Fortuny, al
veure que ballava sense l’academicisme rigorós del ballet clàssic i proclama
convertir la dansa en l’alliberament de l’ésser humà: balla descalça, sense
maquillatge i amb els cabells deixats anar. Fortuny i Isadora es
coneixen i ella ballarà, des d’aleshores, vestida amb el Delphos. Ells dos acaben transformant radicalment la concepció del
cos, de la dansa i de la moda. La Duncan va morir amb la mateixa
vitalitat que va viure: una tarda a Niza, en un descapotable que conduïa Bugatti, el llarg xal Knosos vermell que duia al coll i
voleiava al vent es va enganxar a la roda del descapotable i va morir
desnucada.
El 1910 venen a
l’Òpera de Paris els Ballets Russos
de Sergei Diaghilev i interpreten Sherezade de Rimsky-Korsakov. Èxit total. “–Mai no havia vist res igual”, comenta Mariano al veure els moviments del ballarí Vaslav Nijinski. Algú li va preguntar com s’ho feia per fer aquells
increïbles salts i mantenir-se en l‘aire. “–Molt senzill, primer pujo. Després
m’aturo una estona”. A la representació que van fer d’Helena d’Esparta balla Ida
Rubinstein amb el xal Knosos i el
vestit Delphos. Les dues peces
emblemàtiques de Fortuny apareixen
per primera vegada juntes en el teatre.
La moda canvia la
seva fesomia i Poiret, amb Fortuny i Henriette, seran els artífexs del que será la futura Alta Costura. Fortuny es planteja treballar dissenys de forma semi-industrial
però mantenint el caràcter artesanal, essència del seu negoci. Créixer o
continuar com fins ara, aquest és el dilema. Ho resol creant amb la seva mare
una societat mercantil al palazzo
Martinengo per vendre les creacions que fa a l’espai màgic del palazzo Orfei. La revolució cromàtica
dóna vida als vestits i demostra la capacitat màgica dels colors de
convertir-se en formes. L’Alta Costura comença a veure’s com un art i,
per tant, els modistes es converteixen i són tractats com artistes.
El 1917 els venecians
aconsegueixen que les tropes austro-alemanyes no envaeixin Venècia. La psicosis
fa que molta gent abandoni la ciutat però Mariano
es queda i se l’anomena cònsol honorari d’Espanya. Per aquest motiu entra a
formar part del Comitè de Salvament
d’Obres d’Art de Venècia. Això va fer que al Palazzo Orfei, seu del consolat, pogués guardar importants obres
d’art davant el temor que la possible invasió de les tropes austríaques acabés
en pillatge o en destrossa massiva dels tresors guardats.
La fàbrica Giudecca
El 1919, la producció
tèxtil de Mariano supera la
capacitat del seu estudi. El Palazzo
Orfei és un important taller de prisats i impressió manual de teixits de
seda on treballen desenes d’operàries sota la direcció d’Henriette. S’associa amb el suís Gian Carlo Stucky, funden la Società
Anonima Fabrica di Tessuti Artistici
Fortuny i decideixen traslladar el seu espai de treball fora de casa per
acomodar una producció a major escala. Compren la propietat d'un antic convent
a l'illa de Giudecca a Venècia, a tocar de l’aigua, i hi fan una fàbrica d’acord
amb les seves necessitats. 
A causa de l'augment
en el preu i l'escassetat de seda en aquest moment, Fortuny experimenta amb un material més fàcilment disponible: el
cotó. Els seus mètodes per tractar i estampar el cotó són un secret ben
guardat. Com un mag coneix i controla tot el procés de creació, des de la matèria
prima i l’estampació fins la peça acabada. Utilitza la serigrafia, l’estergit a
la gelatina, el pochoir llatí, el katagami
japonès, la “punta de platí”…, res era un secret per a ell, és un artista únic,
un artesà de la modernitat. Les seves creacions tèxtils es fonamenten en
tècnica, imaginació i inspiració i així aconsegueix fer reviure l’art
sassànida, els teixits musulmans d’Al-Andalus i turcs i motius del Renaixement
italià. 
Acaba la guerra i la
vida canvia. Ja no vesteix tantes dames com abans i neix el desig de decorar
els interiors de les cases. Fortuny
s’hi apunta i subministra els teixits, les làmpades i els coixins que vestiran
els encàrrecs d’exposicions, hotels, museus, esglésies, mansions i palaus
aristocràtics dels nous milionaris: Hotel
Excelsior del Lido, Pavelló d’Espanya
a la Biennal de Venècia, museu de Nàpols, museu Carnavelet de Paris, palau del comte Acquarone, mansió de Les
Noailles, comtessa de Béarn… Fortuny és el referent del bon gust de
l’alta societat.
“Ningú és profeta a
la seva terra” i menys que ningú un espanyol. Viatja a Espanya però ni ser
cònsul honorari ni la concessió de la Medalla
de Plata al Mérito del Trabajo l’ajuden a treballar aquí. Es troba aïllat,
se li tanquen les portes i se l’ignora tal com ho van fer amb el seu pare. Ni a
Barcelona li encarreguen la reforma del Teatre
Grec ni a Madrid la cúpula per al Palacio
Real. «Mariano Fortuny, aquest mag de
família de mag, que digué Eugeni d’Ors, ha fet les delícies de les que
gaudeixen en l’escenificació el públic de Berlin, Paris, Londres, Roma i de
moltes capitals europees, menys en la nostra, per tractar-se de l’obra d’un
espanyol», deia l’ABC de 1932. Se’n
torna a Venècia.
El 1927 la
dissenyadora d'interiors novaiorquesa Elsie
McNeill Lee veu les teles de Fortuny
penjades al Musée Carnavalet de París i s'enamora d'elles.
Viatja a Venècia per trobar-se amb l'artista i el convenç que ha de ser la
distribuïdora nord-americana exclusiva de les seves teles. Elsie torna a Nova York i obre una botiga Madison Av i es converteix en la distribuïdora exclusiva als EE.UU.
de les teles i els vestits de Fortuny,
popularitzant-les a tot NY.
La depressió de 1929
afecta negativament a Fortuny. El
seu soci Stucky es declara en fallida
i la fàbrica de Giudecca ha de tancar. Surt a subhasta i Fortuny la pot recuperar gràcies a Elsie, però la situació econòmica no s’ha arreglat i els anys 30 li
portaran molts mals de cap. El 35 seu estimat cosí Cocó es suïcida; el 36 comença la guerra espanyola i mor la seva
germana María Luisa; el 38 mor el
seu amic Gabriele D’Annunzio, ha de
vendre el palazzo Martinengo… Davant
d’aquesta situació Mariano i Henrietta decideixen un canvi d’aires i
van a fer un viatge per Egipte i Sudan.
Tornen amb un canvi
d’imatge radical, distingit, excèntric però sense extravagàncies. Mariano vesteix amb un aire oriental,
amb gel·laba i turbant. És una època en la que avança en la creació artística.
Però els aconteixements no paren: el govern italià prohibeix la importació de
productes que afecten directament les matèries primes que Mariano utilitza. Un altre cop és Elsie qui aconsegueix desbloquejar la importació de seda per la
fàbrica de Giudecca.
El 39 es tanca al Palazzo Orfei i es dedica a pintar. El
1940 la fàbrica entra en pèrdues i es paralitza la producció. El 1941 es
despedeix la resta de personal que quedava. El 1945 la fàbrica pateix danys a
causa de la guerra. Del 45 al 49 Mariano
i Henrietta viuen molt temps a la
regió de la Liguria, a la Colonia de
Salut Carlo Arnaldi.
Després de Mariano Fortuny
El 2 de maig de 1519
moria Leonardo da Vinci. El 2 de
maig de 1949, gairebé quatre segles i mig més tard, morí Mariano Fortuny, «figura leonardiana que comparteix amb el mestre
florentí l’enginy, les invencions i l’esperit humanista».
Un cop mort Mariano, Henriette ofereix el Palazzo
Orfei a l’estat espanyol. Aquest, després de la guerra civil i la mundial,
contesta que no té cap interès en el palau i refusa la donació. Fortuny, un cop més, és ignorat. Henriette dona al Museo del Prado el quadre del seu sogre Niños en un salón japonés, 56 dibuixos i aiguaforts de Federico Madrazo i una carpeta –Mariano Fortuny y Madrazo. Eaux-Fortes
Originales– plena de dibuixos, aiguaforts, aquarel·les i estampes gravades
pel seu marit.
El 1951 Henriette amplia el llegat i en
reconeixement se li concedeix la Encomienda
de Alfonso X el Sabio y el Lazo de la
Orden de Isabel la Católica. El 1953 Henriette
torna a oferir el Palazzo Orfei a l’estat espanyol i
aquest el torna a refusar. El 1956 a Henriette
no li queda més remei que donar-lo al municipi de Venècia que immediatament
l’accepta. Henriette viurà allà fins
la seva mort, el 1966. Durant aquests anys ordena, classifica i organitza tota
la documentació impressa i gràfica reunida per l’artista en els cinquanta anys
de la seva activitat professional.
* * *
A petició d'Henriette, Elsie McNeil ven la finca que té a Itàlia i compra la fàbrica de
Giudecca i la companyia. Més tard es casa amb el comte italià Alvise Gozzi i es converteix en la
comtessa Elsie Lee Gozzi. La Contessa, com se la coneixia a
Italia, reparteix el seu temps entre el funcionament de la Sala Fortuny a Nova York i la gestió de la fàbrica a Venècia. Ella
es manté involucrada en tots els aspectes de la producció, supervisant cada
metre de roba des de la seva impressió fins a la seva comercialització, i també
creant nous dissenys.
A principis dels anys
vuitanta La Contessa demana al seu
advocat i assessor de confiança, l’egipci Maged
Riad, que li compri la companyia. Maged
rebutja la seva oferta, però La Contessa
es nega a acceptar un no per resposta i, any rera any, intenta convencer-lo. Maged finalment accepta els seus desitjos
i li compra la companyia el 1988. La
Contessa continua administrant la companyia fins la seva mort el 1994. Maged Riad es fa càrrec de l'empresa. Avui la gestió de la fàbrica la porten els seus fills, Mickey i Maury.
* * *
