El segle de les llums, el temps que va des de finals del sXVII a principis del sXIX, el temps de la Il·lustració –l’època que va voler arraconar les “tenebres” de la Humanitat amb la “llum” de la raó– va ser una època en la qual no sempre els seus protagonistes van pretendre això. Com molt bé va dir
Arthur
Eddingtong (1882-1946), astrofísic anglès que va traballar sobre la teoria de la relativitat: Cap dels inventors de l'ateisme va ser naturalista. Tots ells van ser filòsofs molt mediocres.
La fe i la raó són com les dues ales amb les quals l'esperit humà s'eleva cap a la contemplació de la veritat. Déu ha posat en el cor de l'home el desig de conèixer la veritat i, en definitiva, de conèixer-lo a Ell perquè, coneixent-lo i estimant-lo, pugui assolir també la plena veritat sobre si mateix. L'home com més coneix la realitat i el món i més es coneix a si mateix, li resulta més urgent l'interrogant sobre el sentit de les coses i sobre la seva pròpia existència.
Des de sempre brollen les preguntes que caracteritzen el recorregut de l'existència humana: ¿qui sóc?, ¿d'on vinc i on vaig?, ¿per què existeix el mal?, ¿què hi ha després d'aquesta vida?… Són preguntes que tenen el seu origen comú en la necessitat de sentit que des de sempre acuita el cor de l'home: de la resposta que es doni a aquestes preguntes, en efecte, depèn l'orientació que es doni a l'existència.
Amb aquestes paraules comença l’encíclica Fides et Ratio del papa sant Joan Pau II de l’any 1998. Les reprodueixo aquí per encapçalar aquest escrit sobre la manifestació de la fe i de les creences d’alguns científics, alguns d’ells premis Nobel, que han deixat una empremta important a la Humanitat pels seus descobriments, invents o investigacions. Els dos primers no són d’aquesta època, però en són precussors. El darrer és contemporani.
* * *
¿Qui, que viu en íntim contacte amb l'ordre més consumat i la saviesa divina, no se sentirà estimulat a les aspiracions més sublims? ¿Qui no adorarà l'Arquitecte de totes aquestes coses?
Déu és gran, gran és el seu poder, infinita la seva saviesa. Voldria jo anunciar als homes la magnificència de les seves obres en la mesura que la meva limitada intel·ligència pot comprendre-la.
El que sabem és una gota, el que ignorem un immens oceà. L'admirable disposició i harmonia de l'univers, no ha pogut sinó sortir del pla d'un Ésser omniscient i omnipotent.
He vist passar de prop al Déu etern, infinit, omniscient i omnipotent i m'he postrat de genolls en adoració.
Alessandro Volta (1745-1827), físic italià, va descobrir les nocions bàsiques de l'Electricitat i la pila elèctrica
Jo confesso la fe santa, apostòlica, catòlica i romana. Dono gràcies a Déu que m'ha concedit aquesta fe, en la que tinc el ferm propòsit de viure i de morir.
Que n'és de gran Déu, i la nostra ciència un no-res!
Quan soni la nostra última hora, serà gran i inefable el nostre goig en veure a Aquell qui en tot el nostre quefer només hem pogut albirar.
Mai he negat l'existència de Déu. Penso que la teoria de l'evolució és totalment compatible amb la fe en Déu. L'argument màxim de l'existència de Déu em sembla la impossibilitat de demostrar i comprendre que l'univers immens –sublim sobre tota mesura– i l'home, hagin estat fruits de l'atzar.
La veritable ciència i la veritable filosofia, no poden ser altra cosa que una propèdèutica de la religió cristiana.
En un viatge en tren Pasteur, ja ancià, anava resant el rosari. Un jove universitari que l'observava li diu: "–¿Per què, en lloc de resar el rosari, no es dedica a instruir-se una mica més? Li puc enviar algun llibre". Pasteur li diu: "–Pot enviar-me'l aquí" i li va lliurar la seva targeta: Louis Pasteur, Institut de Ciències de París. L'universitari es va quedar avergonyit.
El meu màxim respecte i la meva màxima admiració a tots els enginyers, especialment al major de tots ells: Déu.
Res ens impedeix –i l'impuls del nostre coneixement ho exigeix– relacionar-se mútuament l'ordre de l'univers i el Déu de la religió. Déu està, per al creient, en el principi dels seus discursos, per al físic, a la fi dels mateixos.
Ho declaro amb orgull: sóc creient i crec, no només com a catòlic, sinó també com a científic.
Tot aquell que està seriosament compromès amb el cultiu de la ciència, arriba a convèncer-se que en totes les lleis de l'univers està manifest un esperit infinitament superior a l'home i davant el qual, nosaltres, amb els nostres poders, hem de sentir-nos humils.
L'obra mestra més fina és la feta per Déu, segons els principis de la mecànica quàntica.
La moderna física m'ensenya que la naturalesa no és capaç d'ordenar-se a si mateixa. L'univers suposa una enorme massa d'ordre. Per això requereix una "causa primera" gran, que no estigui sotmesa a la segona llei de la termodinàmica i que, per tant, és sobrenatural.
Per sobre de tot està la glòria de Déu, que va crear el gran univers, que l'home i la ciència van escodrinyant i investigant dia rere dia en profunda adoració.
Era gairebé un ateu en la infantesa. La ciència va ser la que em va portar a la conclusió que el món és massa complex i les seves parts estan massa interconnectades com perquè tot sigui a causa de la sort.
David Jou (1953), físic i poeta català, investigador dels orígens de la termodinàmica, defensor del diàleg entre ciència, literatura i religió
No hi ha contradicció necessària entra ciència i fe. Tota investigació científica té elements de fe: es prediu una partícula i centenars de científics es posen a carcar-la durant quaranta anys. Això demostra que es té fe en la racionalitat de la naturalesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada