persones 3 – magallanes lV – el retorn sense Magallanes

El 26 de setembre de 2019 farà 500 anys que l’Armada de Fernando de Magallanes salpà de Sanlúcar de Barrameda per trobar un pas, pel sud d’Amèrica, que el dugés a les illes de les espècies, les Moluques, per l’Oest per no haver de passar per Àfrica ni pels dominis portuguesos. Eren cinc vaixells i 265 homes. El 6 de setembre de 1522, tres anys després, mort Magallanes, entra pel Guadalquivir el que queda de l’Armada: un vaixell i divuit homes capitanejats per Juan Sebastián Elcano. I així va ser com Elcano es va apropiar de la fama, mèrit i honors deguts a Magallanes.

*          *          *

Però ¿qui era Elcano abans d’embarcar-se en l’Armada de Magallanes?

Juan Sebastián Elcano, primogènit de nou germans, va néixer el 1476, a la vila de Guetaria, província de Guipúscoa, territori llavors de la corona de Castella. La seva família eren pescadors i marins acomodats, amb casa i embarcació pròpia. Des de molt jove, es va enrolar en vaixells pesquers i comercials, de manera que va adquirir gran experiència marinera.

Juan Sebastián Elcano

En 1509 comptava amb una nau de dues-centes tones amb la qual va prendre part en l'expedició del Cardenal Cisneros contra Alger i en la segona campanya del Gran Capità contra Itàlia.

En aquesta campanya, Elcano va haver d'hipotecar la seva nau a uns mercaders savoians per a poder pagar els sous que devia a la seva tripulació. Elcano esperava l'arribada de la compensació econòmica de la Corona pels serveis prestats a Itàlia, però aquesta no arribava. Incapaç de saldar el deute, va lliurar la seva nau als saboians. En fer això Elcano va incórrer en un delicte, ja que una llei vigent en l'època prohibia vendre embarcacions armades a estrangers en temps de guerra.

En 1517, amb 41 anys, i convertit en un fugit de la justícia espanyola, es va establir a Sevilla, on va tenir coneixement del projecte de Magallanes i es va assabentar que estava reclutant mariners per a l’empresa. L'incert del viatge feia molt difícil trobar tripulació, de manera que aquesta estava formada, en bona mesura, per desesperats, deutors, malfactors i fugits de la justícia com el propi Elcano.

Va ser així com en 1519 Elcano s’allistà a l'expedició de Magallanes. La seva experiència d'home de mar li va valer, més endavant, que Magallanes li perdonés la vida després d’amotinar-se contra ell a Puerto San Julián.

"El destí, moltes vegades, s’inclina a favor dels qui no s’ho mereixen i la raó la tenen, sempre, els vius sobre els morts".

*          *          *

La mort inesperada de Magallanes el 27 d’abril de 1521 trasbalsa tota l’expedició, des dels capitans fins els mariners i també el rei de Cebú. Magallanes havia intentat impedir que els mariners, després de tant de temps a alta mar, deixessin d’assetjar les dones indígenes, però amb la seva mort ni els propis capitans es van aguantar. Duarte Barbosa i João Serrão, elegits caps suprems de l’expedició per la pròpia tripulació, també viuen la disbauxa. Obliden la intenció de Magallanes de mantenir les Filipines pel rei d’Espanya i només pensen en la manera de fer negoci ràpid i tornar aviat.

Abans de marxar de Cebú cap a les Moluques, necessiten del fidel criat Enrique, que els fa de traductor, per tal de bescanviar articles. Enrique està dolgut per la mort del seu amo, que sempre l’ha tractat com una persona, i ara, ferit, descansa a bord. Però Barbosa i Serrão el tracten com un esclau, l’insulten i li diuen que és un gos gandul, de manera que ja es pot alçar i ajudar al bescanvi de material. Enrique, ferit el seu orgull per la provocació, pensa fer-los pagar car aquest tracte vexatori.

Monument a Lapu-Lapu a la
ciutat de Lapulapu, a l'illa
de Mactán, a les Filipines

Planeja la venjança mentre va fent de traductor en la compra i venda de les mercaderies. Parla amb el rei de Cebú i li diu que els espanyols, que ja tenen els vaixells plens, pensen marxar l’endemà al matí sense pagar. I suggereix al rei que si dóna un bon cop de mà es pot quedar amb les mercaderies i els vaixells. Els dos preparen el cop.

Enrique comunica a Barbosa i Serrão que el rei de Cebú ja ha rebut les medalles que pensa enviar al rei d’Espanya. Per tal de fer el lliurament en persona el rei de Cebú cita els capitans i altres personatges distingits a terra, a la recepció que els fa el rei abans de salpar. L’1 de maig de 1521 vint-i-nou mariners van a la recepció i són dels millors pilots i navegants. Els reben en un bosc on pensen sopar. Un grapat d’indígenes, festius, els van encerclant amb tota cordialitat. Carvalho y Gómes sospiten de la amabilitat i fugen cap al vaixel per demanar ajut, peò quan arriben a bord senten uns crits esfereidors que venen de terra: els indígenes han atacat els espanyols i aquests no han tingut ocasió de defensar-se.

Carvalho, que ja s’ha fet amb el comandament, pensa un atac amb canons i fan uns primers trets, però veu que João Serrão ha pogut escapar i va cap el mar per demanar ajut als seus però els indigenes l’atrapen. Indefens, crida demanant ajut als seus companys i que enviïn un bot amb mercaderies per bescanvair-lo per ell. Quan ja tenen el bot a punt els indígenes exigeixen que els portin els bots a la platja però Carvalho lleva àncores, issa les veles i enfila a mar obert. Cravalho l’ha traït! Els indígenes, maten Serrão i trinxen la creu que va erigir Magallanes per culpa de les bajanades dels seus successors.

Amb Magallanes van arribar a l’illa com si fossin déus i ara els que queden fugen de Cebú com delinqüents perseguits i plens d’ignomínia. Han perdut els millors pilots i nautes qualificats i Enrique els ha abnandonat. Queden cent quinze homes per tres naus i són massa gent. Faran naufragar el Concepción, que està molt malmès i difícilment aguantarà la travessa fins Espanya. La caravel·la és incendiada.

El Trinidad i el Victoria continuaran la ruta prevista, però l’absència de Magallanes es nota: el relaxament i la disciplina afloren continuament. Amb Magallanes no hi havia pillatge a terra ni pirateria al mar. Hi havia ordre i control. Durant mig any naveguen entre aquell mar d’illes sense saber trobar les Moluques. Sense cap mena d’escrúpols Carvalho fa pillatge quan li convé i porta tres dones a bord amb l’excusa que son “un present per el rei d’Espanya”. Carvalho és destituït i agafen el comandament Espinosa al Trinidad i Elcano al Victoria.

La missió de Magallanes queda oblidada i van fent ziga-zagues per l’intrincat mar d’illes amb pillatge, presoners i bescanvi de mercaderies però sense trobar la sortida. Un dels presoners és de Ternate i coneix Francisco Serrão, amic de Magallanes i això fa que els tregui d’aquell intrincat laberint.

El 8 de novembre 1521 arriben a Ternate. Per fi han aconseguit arribar a les Moluques dsprés de vint-i-set setmanes a la deriva. El somni de Magallanes i Serrão s’ha aconseguit, però s’ha guanyat un cop morts els dos, doncs a Francisco Serrão fa unes setmanes que l’han enverinat.

A les Moluques tot és generós: les espècies, l’or, els menjars… i ho bescanvien amb el rei musulmà, que els rep amb les mans obertes, per camises, bsallestes, fusells, capes i corretges. Ara han de preparar la tornada a casa i veuen clar que només una de les naus pot resistir el viatge de tornada. El Trinidad es resisteix a navegar i el deixaran a Ternate per reparar amb una cinquantena de mariners que accepten quedar-se més temps en aquell paradís i quan estigui reparat tornaran a casa. El Victoria no pot estar ancorat mentre reparen l’altre i aprofitant el vent que bufa de l’est envien missatge a l’emperador dient que “el viatge de Magallanes ha estat un èxit, que ha complert la seva promesa al preu de la seva vida”.

El Victoria lleva àncores amb quaranta-set homes. La resta es queda a Ternate. Els anys de penes i fadigues en comú han fet d'aquella tripulació de la vella Armada, constituïda per individus de totes les races i llengües, un tot indivisible, no hi ha diferències ni disputes que els separin i els que es queden s’acomiaden efusivament dels que marxen.

La ruta de la tornada

El 15 de febrer de 1522 inicien la tornada des de l’Arxipèlag Malai a Sevilla. Aparentment no hauria de ser massa difícil ja que des de fa cinquanta anys els vaixells portuguesos van i venen continuament i es coneixen les rutes i les factories portugueses a les costes índies i africanes. Però Elcano ha d’afrontar la pitjor dificultat: el rei Manel de Portugal, assabentat de la gesta, dicta “ordre d’apressament dels vaixells de Magallanes” i quan els trobin “que els tripulants siguin fets presoners i els tractin com si fossin pirates”.

Això fa que Elcano hagi de travessar l’Índic d’una tirada, traspassar el Cap de Bona Esperança i enfilar tota l’Àfrica sense fer escala a cap port, una gesta que àdhuc avui seria una aventura per un bon transatlàntic. Setmanes i setmanes navegant per l’Índic amb la monotonia per companya: cel i més cel, mar i més mar, sense veure ningú, ni un vaixell, ni una vela, ni un so… tot buit. I torna a aparèixer la fam: la carn es fa malbé i només queda arròs i aigua.

Torna l’escorbut i moren mariners. Alguns d’aquests proposen a Elcano atracar en un port portuguès i que es doni vaixell i mercaderies als portuguesos. Elcano, que en vida de Magallanes volia fer marxa enrera, ara doblega la voluntat dels mariners per tal que aguantin amb valentia i així quan arribin a Sevilla dirà a l’Emperador que “vam decidir morir tots abans de donar el vaixell als portuguesos”. Continuen sense aigua ni fruita. Els cellers estan plens d’espècies, però aquestes no alimenten. Cada dia mor algun mariner i ja només en queden trenta-un.

Al cap de cinc mesos arriben a les illes de Cabo Verde, colonia portuguesa. Entrar al port voldria dir sotmetre’s als enemics, capitular, però la fam no els dóna altra alternativa. Elcano intentarà enganyar els portuguesos: envia dos homes en un bot a comprar queviures però amb el jurament de que no diran a ningú que són la tripulació supervivent de la flota de Magallanes: són tripulants d’un vaixell espanyol que una tempesta ha empenyut cap aquells dominis, tenen el màstil trencat i les veles malmeses. Els portuguesos se’ls creuen i fan dos o tres viatges de la costa al vaixell amb queviures. En el darrer viatge el bot no torna. Elcano sospita que algún d’ells ha xerrat més del compte i quan veu un vaixell portugués que se’ls apropa decideix deixar els del bot en terra i fugir cuita corrents. Només queden divuit homes a bord, pocs, però si no marxa no arribarà a Espanya victoriós. Ës el dia 13 de juliol de 1522.

Monument a Magallanes
a Punta Arenas, a l'Estret
de Magallanes, a la
Zona Austral de Xile

Pigafetta, el cronista que va anar anotant dia a dia, durant tres anys, tot el que passava, ara s’adona que el mariners que han anat a la costa diuen que és dijous, quan segons els seus càlculs, anotats dia a dia sense error, és dimecres. ¿Com pot ser? El pilot, que també anota dia a dia el que passa, també té dimecres. ¿Què ha passat? Quatre-cents anya abans de Crist, Heráclit tenia la hipòtesi que la terra es movia sobre el seu eix i qui viatgés d’Orient a Occident podia guanyar temps. Magallanes ho ha confirmat.

Elcano i els seus divuit homes lluiten contre els elements ja que al Victoria se li va desencaixant el fustam i fa aigua per tot arreu. Els mariners suggereixen llençar a l’aigua part dels set-cents quintars d’espècies que no es poden menjar, però Elcano sap que això és de l’Emperador i no ho vol perdre. Dia rera dia han de fer les tasques pròpies del vaixell: cuidar les veles, governar el timó, fer de guaita… i treure l’aigua que entra per les juntures.

El 4 setembre 1522 albiren el cap San Vicente la punta on, per ells, comença Europa. Dos dies després, el 6 de setembre, arriba a Sanlúcar de Barrameda un vaixell, el Victoria, amb només divuit homes capitanejats per Juan Sebastián Elcano. S’han perdut quatre vaixells i 247 homes. El Victoria ja no pot més i un remolcador l’arrossega Guadalquivir amunt  fins a Sevilla. S’ha tancat la gesta de Magallanes: la descoberta de la ruta a les Moluques per l’oest i han donat la volta al món.

*          *          *

Quan el 6 de setembre de 1522 el Victoria entra a Sanlúcar de Barrameda, els mariners que havien desertat amb el San Antonio, i que feia un any que havien arribat, es veuen perduts ja que sospiten que Magallanes els delatarà. Però quan s’assabenten que Magallanes ha mort i qui porta la nau és Elcano es queden més tranquils, ja que Elcano era un fugit de la justícia i va ser uns dels sublevats a Puerto San Julián. No serà ell el seu acusador, sinó el seu còmplice! Benvinguda la mort de Magallanes i el testimoni d’Elcano.

Quan arriben a Espanya l’Emperador crida a la cort a Elcano amb dos dels seus homes de confiança i que li porti tots els papers referents al viatge. Hi van Pigafetta i el capità Albo, però Elcano no li dóna cap dels  papers escrits per Magallanes. El cronista Pigafetta ofereix el seu diari a l’Emperador, però… oh sorpresa!, amb el temps també desapareixerà el diari original. Elcano quedarà fora de tota sospita d’haver anat contra Magallanes i com a únic triomfador de la gesta.

L'emperador Carles V

L'escut d'Elcano

L’Emperador atorgà a Elcano una pensió vitalícia de cinc-cents florins d’or, l’elevà a la categoria d’hidalgo i li donà un escut que reflecteix la gesta: el camp té dues branques de canyella creuades, llavors de nou noscada i claus d’espècie, tot ell realçat amb un casc, l’esfera terrestre i una llegenda que diu: “Primus circumdedisti me”, has estat el primer en rodejar-me. Estêvão Gomes, que va ser qui va desertar i va tornar un any abans amb el San Antonio assegurant que Magallanes no havia descobert res, rep un títol nobliliari “per haver trobat el pas com a guia i primer pilot”.

Tota la fama, tot el mèrit de Magallanes, va recaure en aquells qui més aferrissadament van voler impedir la que va ser l’empresa de la seva vida, la gesta més gran de la història de la Humanitat. Estevão Gomes va desertar i Elcano, en la sublevació de San Julián, es va posar al costat dels amotinats. Magallanes, indulgent, li va perdonar la vida. La glòria, els honors de la gesta i les estrelles de la immortalitat que li corresponien a Magallanes lluiran per sempre més sobre Elcano. 

Abans d’iniciar l’aventura Magallanes va fer testament: “Quan aquesta vida terrenal se m’acabi i comenci l’eterna…”. Preveu el lloc del seu enterrament tant si la seva mort és a Espanya com si passa durant el viatge, el lloc on l’han d’enterrar, les misses que li han de dir, la llibertat del seu esclau Enric i la pensió que ha de rebre, la conservació del nom de l’estirp i l’escut per als seus descendents, i els diners que deixa a la dona i fills… Res d’això aribarà a fer-se realitat. Res es complirà: Magallanes morí a Mactán i el seu cos va quedar a  mercè de Lapu-Lapu, a Espanya ni tan sols li van fer un funeral. També havien mort la seva esposa i els seus dos fills. Enrique es va quedar a les Moluques.

Pigafetta va ser l’únic fidel a Magallanes des del primer moment. Mai va oblidar la seva gran gesta i gràcies a ell ha llegat a la posteritat la fama del gran oblidat. Al final del seu relat no es digna ni citar a Elcano: "Espero que la fama d'un capità valerós com Magallanes mai s'esborrarà de la memòria del món. Entre les moltes virtuts que l’adornaven, sobresortia la de la fermesa àdhuc davant de la major desgràcia. Va suportar la fam amb més paciència que qualsevol altre. No hi havia, en tota la terra, un home tan entès en el coneixement dels mapes, de les rutes i de la nàutica. I la veritat d'això es manifesta en que va dur a terme allò que abans ningú va saber descobrir o no va tenir anims per arribar a fer-ho".

Mapamundi abans de Magallanes

Articles anteriors:
1. Magallanes1
2. Magallanes 2
3. Magallanes 3