persones 3 – magallanes I – os lusíadas

Qui de nosaltres no sap qui és Magallanes? Em refereixo a gent de la nostra edat, perquè dels joves més d’un no sap ni que existís. ¿Qui era Magallanes? ¿Què va fer Magallanes? ¿Per què va ser tan important?

Dues petites referències del Papa Francesc sobre Magallanes, en un col·loqui amb joves i en el seu viatge a Sri Lanka i Filipines, i dues referències anteriors de sant Joan Pau II a Filipines i Xile em va re-despertar la curiositat sobre Magallanes.

Va dir el Papa Francesc:

Recordo com va canviar la concepció, la cosmovisió del món, des de Magallanes en endavant, o sigui una cosa era veure el món des de Madrid, o Lisboa, i una altra cosa era veure’l des d’allà, des de l’estret de Magallanes. Quan un es tanca en el seu petit món de la parròquia, de la Cúria… no es capta la veritat. La veritat es capta millor des de la perifèria.

I Joan Pau II:

Des del moment mateix en què Magallanes va plantar la creu a Cebú, fa gairebé 500 anys, Les Filipines ha estat un poble fidel a la fe cristiana.

A Xile, el 1520, el Senyor va fer la seva entrada per la majestuosa i imponent porta de l'estret de Magallanes. En tan bell escenari es va celebrar per primera vegada la Santa Missa i el mateix Déu viu per sempre en el cor dels xilens.

*      *      *

Refrescarem una mica la memòria:
Des que els romans introduiren les espècies i les drogues índiques –com el pebre i el gingebre– i la vanitat femenina exigia aromes com l’almesc i l’àmbar, i olis d’Aràbia i teixits de seda i perles per lluir, va néixer el negoci més lucratiu de l’Edat Mitjana. Tot passava per Síria, Egipte i el Gran Canal. Cap comerciant que no fos turc o àrab podia passar per aquestes terres ni cap vaixell cristià podia navegar pel Mar Roig. El món de les espècies era tan important que “es pagaven hisendes, dots i drets amb… grans de pebre!”.

*      *      *

Portada de la primera edició
d'Os Lusíadas 

Padrão dos Descobrimentos
a Belém, Lisboa

L’època coneguda com l’Era dels Descobriments (1414-1557) va fer que Portugal es convertís en la primera potència mundial gràcies als descubridors, un grapat d’aventurers i visionaris que van decidir deixar la seva pàtria per anar a l’encontre de les terres que produïen les espècies per un camí marítim que no fes necessari passar per terres de turcs i àrabs, per tal d'accedir directament a les fonts del negoci, deliniar el mapa del món i debilitar la reraguarda islàmica amb l'esperit de croada. Les gestes d'aquests aventurers estan cantades en el poema èpic de Luis Vaz de Camões, Os Lusíadas, "els fills de Luso", conquistador del territori de la Lusitània que després serà Portugal.

Portugal

El 1143 Portugal neix com a nació independent, però no serà fins el 1385, quan es consolida la dinastia del rei Joan I de Portugal. Portugal és una terra allunyada de tot i de tots, erma, petita, sense entrada al Mediterrani i flanquejada a l’est per Castella i a l’oest per l’Atlàntic, un desert d’aigua infinit, infranquejable i impracticable per navegar… Així Portugal apareixia com la terra més desavantatjada entre les nacions marítimes europees.

Però hi va haver algú que va pensar en capgirar aquesta suposada impossibilitat: “¿Qui sap si aquest oceà, que ens deixa a les platges trossos de rares fustes, que han d'haver crescut en algun lloc, lluny de ser infinit, seria el camí cap a terres noves desconegudes…? ¿Qui sap si l'Àfrica és habitable més enllà del Tròpic i Ptolomeu es va equivocar en pretendre que el continent no es pot envoltar navegant, i que no hi ha cap camí que porti a la mar de l'Índia?”. Si això fos així, l’oceà no seria una barrera sinó un estret.

Infante D. Henrique

Aquestes eren les idees de l’Infante D. Henrique de Portugal, conegut com Enric el Navegant (1394-1460), fill del rei Joan I de Portugal. Malgrat mai no va arribar a regnar (mai no ho va voler) ni mai va pujar a cap vaixell, va ser el principal protagonista de la política d’expansió portuguesa del segle XV. Acadèmicament se sabia que la terra era esfèrica, però el que es desconeixia era la seva configuració, la distribució de terres i mars, les dimensions de continents i oceans… La navegació costanera començava a quedar petita i els oceans eren impenetrables.

La vocació marinera de Portugal va néixer quan les rutes comercials van fer de Portugal lloc d’escala de les flotes i Lisboa era el punt de trobada. Aquesta situació i l’esperit de negoci va fer que tant reis com cavallers, nobles i burgesos, a més dels comerciants, financiessin expedicions a la recerca d’una ruta alternativa a les Índies per a fer el negoci directament.

Mentre les grans potències europees d’aleshores es barallaven en guerres insensates, Enric el Navegant impulsà la primera “quixotada”: aconseguir trobar l’extrem sud del continent africà per tal de poder establir una ruta alternativa a les índies i així poder comerciar amb espècies i teixits sense haver de passar per terres de turcs, àrabs i venecians, que dominaven les rutes terrestres.

Gil Eanes

El 1415 comencen els descobriments amb la conquesta de Ceuta. Després continuen les aventures per les illes ja conegudes de Canàries, Açores i Madeira. Des de Canàries comencen les incursions cap a la costa africana i arriben fins el Cap Bojador. Ningú no s’atreveix a passar d’aquí. Però el 1434 Gil Eanes el sobrepassa. Per tal de poder treballar millor en el seu projecte l’Infant Enric funda el 1438 un centre d’investigació nàutica, únic en el món, a Sagres, prop del Cap San Vicente. Allí hi van els millors savis i entesos en temes de navegació, cartografia, astronomia. Això sumat als coneixements dels propis navegants va fer progressar la ciència de la navegació a una velocitat insospitada.

Aquest visionari portugués va esmerçar tota la seva vida i la seva fortuna a la navegació i als nevegants, va fer possible la realització de gestes futures, va encomanar la creació de cartes de navegació, va fer estudiar la construcció de noves naus que puguessin salpar a mar obert i van aparèixer les “carabel·les”, aquestes embarcacions amples, de més de vuitanta tones, comandades per un “mestre en Astronomia”, capaces de soportar la climatologia adversa a alta mar i de transportar una cinquantena d’homes.

L’Infant Enric aconseguí del rei de Portugal el monopoli de les exploracions per les costes africanes i les illes de l’Atlàntic i el monopoli de les teles de llana. El Papa Nicolau V li atorgà una butlla per la qual “totes les terres, mars, illes que es descobrissin més enllà de Bojador serien de pertenència única de Portugal, així com el monopli del comerç  per tota aquesta zona”. D’aquesta manera l’Infant Enric es feia l’amo de l’encara incògnit Orient i de tots els “nous mons” per descobrir. Un cop passat Bojador les descobertes són continues: 1441 Cap Blanc, 1443 badia de Arguin, 1444 arxipièlag de Cap Verd, 1446 Guinea, 1460 Sierra Leona…

Bartolomeu Dias
 Ciutat del Cap

Aquest mateix any morí l’Infant Enric abans de poder veure cap dels grans descobriments que immortalitzaren la seva pàtria en la història del descobriment del món i en la gesta contra el mare incognitum. Les expedicions continuaren: 1472 Terranova, 1473 passen l’Equador, 1483 riu Congo, 1486 Nigèria… El 1488 Bartolomé Díaz (1450-1500) després d'explorar més de 2.000 km passa la punta sud d’Àfrica pel Cabo das Tormentas (després anomenat de Boa Esperança ) però no pot continuar l’expedició i torna.

El 1492 Colom fa la seva gesta per arribar a l’Índia per l’oest, però arriba… al Nou Continent. Això fa que el rei de Portugal tremoli doncs intueix que Castella ha arribat a l’Índia abans que ell.

Vasco da Gama

El 1498 Vasco da Gama arribarà a Calicut (actual Kozhikode), a l’Índia: han passat 83 anys des de la primera incursió a Ceuta! Ara només li falta arribar a les Illes de l’Especieria, a l’Aurea Chersonesus, a l’estret de Singapur, abans que Castella. El control d’aquesta ruta va permetre a Portugal l'establiment de nombrosos llocs comercials, factories i fortaleses… des de l'Índia fins el sud-est asiàtic, la Xina i el Japó. Va ampliar el seu imperi de forma considerable. En el seu moment de major poder, Portugal controlava completament els oceans Atlàntic i Índic.

Castella i Aragó

Amb aquest enorme resum d’aconteixements no podem oblidar el paper que aleshores jugaven també els regnes de Castella i Aragó. Els dos regnes, units pel matrimoni (1469) d’Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó formaran el Regne d’Hispània.

El 1485 Cristòbal Colom –un personatge genovès afincat a Lisboa, casat amb una portuguesa, navegant de professió i que havia participat en expedicions a Gènova, Irlanda i Anglaterra– sol·licita audiència al rei Joan II de Portugal i li ofereix el projecte d’arribar a les costes del Japó i l’India navegant cap a occident “per trobar el Llevant pel Ponent”.

Joan II, que feia setanta anys estava ficat en empreses de descobertes a la costa d’Àfrica, i amb la idea posada a arribar a l’Índia vorejant el sud del continent, no s’aterveix a financiar-li l’aventura. Colom deixa la cort portuguesa i va a viure a la cort castellana, establint-se a la zona de Moguer i La Ràbida. Parla amb uns monjos d’aquella zona i presenta el projecte al Consell Reial que el desaprova. El 1486 es rebut per la reina Isabel I a qui agrada el projecte i el fa estudiar per “un consejo de doctos varones” per tal que emeti un dictamen sobre la viabilitat del projecte. Al cap d’uns anys el “consejo” emet un comunicat dient que és impossible el que diu Colom. La reina no desisteix i espera que s’acabi la conquesta de Granada. Reprèn la idea de Colom i l’aprova.

El mes de maig de 1492 Cristòbal Colom surt de Palos de Moguer en direcció a occident per arribar a l’orient. El mes d’octubre arriba a les Illes Bahames i es pensa que ja és a l’India. No sap que acaba d’arribar a un nou continent, desconegut per tots fins aleshores.

Pels portuguesos això és un cop de pedra i temen que després de l’aventura de Colom Espanya arribi a l’Índia abans que ells. Per tal que no entrin en conflicte les dues potències el Papa intervé amb una solució salomònica: el 1493 agafa la bola del món i, com si fos una poma, la divideix en dues parts amb el ganivet imaginari d’una butlla. Allò que queda a l’occident d’aquesta línia serà per Espanya, allò que quedi a l’est serà per Portugal. Portugal té alguns dubtes i demana que la línia se situï una mica més a l’occident. Es signa així el 1494 el tractat de Tordesillas pel qual gairebé la totalitat del món queda repartit entre Espanya i Portugal sense tenir en compte la resta de nacions. Portugal es queda amb Àfrica, Índia i Brasil, i Espanya amb la resta d’Amèrica.

Europa

Les odissees de Portugal i la venturosa aventura de Castella fan que Europa quedi amb un pam de nas. Davant d’això Europa tremola: del no res Portugal i Espanya eixamplen els seus dominis a una dimensió desconeguda. Espanya ja és una potència, però Portugal és la nació més petita i la primera potència marítima del món amb el domini de noves terres. ¿Qui la podrà parar? Portugal arribarà a tenir una extensió que no tenia l’Imperi romà en l’època de la seva major expansió.

A partir d’aquí tothom es dedica a viatjar cap a l’incògnit amb unes ànsies de descoberta com mai: en tres decenis es descobreix més món que tota la Humanitat sencera ho havia fet fins aleshores: l’Índia, Terranova, Brasil, península del Labrador, Rio de Plata, Madagascar, Mauricio, Malaca, Florida… i l’Oceà Pacífic. En cent anys la navegació ha superat en mil la seva activitat i la figura del món es transforma i s’amplia d’any en any, “la Geografia i la Cartografia del Cosmos porten un ritme molt accelerat i fixen la forma i l’extensió de la Terra des que els homes viuen, respiren i pensen”.

*      *      *

Només quedava una aventura per cumplir: donar la volta a la Terra en barco i comprovar i evidenciar la forma esfèrica del nostre planeta contra les teories del passat: aquesta serà la idea fixa del portugués Fernão de Magalhães.