El 26 de setembre de 2019
farà 500 anys que l’Armada de Fernando de Magallanes salpà de Sanlúcar de Barrameda per trobar un pas, pel
sud d’Amèrica, que el dugés a les illes de les espècies, les Moluques, per
l’Oest per no haver de passar per Àfrica ni pels dominis portuguesos. Eren cinc
vaixells i 265 homes. El 6 de setembre de 1522, tres anys després, mort Magallanes, entra pel Guadalquivir el
que queda de l’Armada: un vaixell i
divuit homes capitanejats per Juan
Sebastián Elcano. I així va ser com Elcano es va apropiar de la fama, mèrit i honors deguts a Magallanes.
* * *
Però
¿qui era Elcano abans d’embarcar-se
en l’Armada de Magallanes?
Juan Sebastián Elcano,
primogènit de nou germans, va néixer el 1476, a la vila de Guetaria, província
de Guipúscoa, territori llavors de la corona de Castella. La seva família eren
pescadors i marins acomodats, amb casa i embarcació pròpia. Des de molt jove,
es va enrolar en vaixells pesquers i comercials, de manera que va adquirir gran
experiència marinera.
 |
| Juan Sebastián Elcano |
En 1509
comptava amb una nau de dues-centes tones amb la qual va prendre part en
l'expedició del Cardenal Cisneros
contra Alger i en la segona campanya del Gran
Capità contra Itàlia.
En
aquesta campanya, Elcano va haver
d'hipotecar la seva nau a uns mercaders savoians per a poder pagar els sous que
devia a la seva tripulació. Elcano
esperava l'arribada de la compensació econòmica de la Corona pels serveis
prestats a Itàlia, però aquesta no arribava. Incapaç de saldar el deute, va
lliurar la seva nau als saboians. En fer això Elcano va incórrer en un delicte, ja que una llei vigent en l'època
prohibia vendre embarcacions armades a estrangers en temps de guerra.
En
1517, amb 41 anys, i convertit en un fugit de la justícia espanyola, es va
establir a Sevilla, on va tenir coneixement del projecte de Magallanes i es va assabentar que
estava reclutant mariners per a l’empresa. L'incert del viatge feia molt
difícil trobar tripulació, de manera que aquesta estava formada, en bona
mesura, per desesperats, deutors, malfactors i fugits de la justícia com el
propi Elcano.
Va ser
així com en 1519 Elcano s’allistà a
l'expedició de Magallanes. La seva
experiència d'home de mar li va valer, més endavant, que Magallanes li perdonés la vida després d’amotinar-se contra ell a Puerto San Julián.
"El destí, moltes vegades, s’inclina a favor dels qui no
s’ho mereixen i la raó la tenen, sempre, els vius sobre els morts".
* * *
La mort inesperada de Magallanes el 27 d’abril de 1521
trasbalsa tota l’expedició, des dels capitans fins els mariners i també el rei
de Cebú. Magallanes havia intentat
impedir que els mariners, després de tant de temps a alta mar, deixessin
d’assetjar les dones indígenes, però amb la seva mort ni els propis capitans es
van aguantar. Duarte Barbosa i João Serrão, elegits
caps suprems de l’expedició per la pròpia tripulació, també viuen la disbauxa.
Obliden la intenció de Magallanes de
mantenir les Filipines pel rei d’Espanya i només pensen en la manera de fer
negoci ràpid i tornar aviat.
Abans de marxar de Cebú cap
a les Moluques, necessiten del fidel criat Enrique,
que els fa de traductor, per tal de bescanviar articles. Enrique està dolgut per la mort del seu amo, que sempre l’ha tractat
com una persona, i ara, ferit, descansa a bord. Però Barbosa i Serrão el
tracten com un esclau, l’insulten i li diuen que és un gos gandul, de manera
que ja es pot alçar i ajudar al bescanvi de material. Enrique, ferit el seu orgull per la provocació, pensa fer-los pagar
car aquest tracte vexatori.
 |
Monument a Lapu-Lapu a la
ciutat de Lapulapu, a l'illa
de Mactán, a les Filipines |
Planeja la venjança mentre
va fent de traductor en la compra i venda de les mercaderies. Parla amb el rei
de Cebú i li diu que els espanyols, que ja tenen els vaixells plens, pensen
marxar l’endemà al matí sense pagar. I suggereix al rei que si dóna un bon cop
de mà es pot quedar amb les mercaderies i els vaixells. Els dos preparen el
cop.
Enrique comunica a Barbosa i Serrão que el rei de Cebú ja ha rebut les medalles que pensa enviar
al rei d’Espanya. Per tal de fer el lliurament en persona el rei de Cebú cita
els capitans i altres personatges distingits a terra, a la recepció que els fa
el rei abans de salpar. L’1 de maig de 1521 vint-i-nou mariners van a la
recepció i són dels millors pilots i navegants. Els reben en un bosc on pensen
sopar. Un grapat d’indígenes, festius, els van encerclant amb tota cordialitat.
Carvalho y Gómes sospiten de la amabilitat i fugen cap al vaixel per demanar
ajut, peò quan arriben a bord senten uns crits esfereidors que venen de terra:
els indígenes han atacat els espanyols i aquests no han tingut ocasió de
defensar-se.
Carvalho, que ja s’ha fet amb el
comandament, pensa un atac amb canons i fan uns primers trets, però veu que João Serrão ha pogut escapar i va cap el mar per demanar ajut als seus
però els indigenes l’atrapen. Indefens, crida demanant ajut als seus companys i
que enviïn un bot amb mercaderies per bescanvair-lo per ell. Quan ja tenen el
bot a punt els indígenes exigeixen que els portin els bots a la platja però Carvalho lleva àncores, issa les veles
i enfila a mar obert. Cravalho l’ha
traït! Els indígenes, maten Serrão i
trinxen la creu que va erigir Magallanes
per culpa de les bajanades dels seus successors.
Amb Magallanes van arribar a l’illa com si fossin déus i ara els que
queden fugen de Cebú com delinqüents perseguits i plens d’ignomínia. Han perdut
els millors pilots i nautes qualificats i Enrique
els ha abnandonat. Queden cent quinze homes per tres naus i són massa gent.
Faran naufragar el Concepción, que
està molt malmès i difícilment aguantarà la travessa fins Espanya. La
caravel·la és incendiada.
El Trinidad i el Victoria
continuaran la ruta prevista, però l’absència de Magallanes es nota: el relaxament i la disciplina afloren
continuament. Amb Magallanes no hi
havia pillatge a terra ni pirateria al mar. Hi havia ordre i control. Durant
mig any naveguen entre aquell mar d’illes sense saber trobar les Moluques. Sense cap mena d’escrúpols Carvalho fa pillatge quan li convé i
porta tres dones a bord amb l’excusa que son “un present per el rei d’Espanya”.
Carvalho és destituït i agafen el
comandament Espinosa al Trinidad i Elcano al Victoria.
La missió de Magallanes queda oblidada i van fent
ziga-zagues per l’intrincat mar d’illes amb pillatge, presoners i bescanvi de
mercaderies però sense trobar la sortida. Un dels presoners és de Ternate i
coneix Francisco Serrão, amic de Magallanes i això fa que els tregui d’aquell intrincat laberint.
El 8 de novembre 1521
arriben a Ternate. Per fi han aconseguit arribar a les Moluques dsprés de
vint-i-set setmanes a la deriva. El somni de Magallanes i Serrão s’ha
aconseguit, però s’ha guanyat un cop morts els dos, doncs a Francisco Serrão fa unes setmanes que l’han enverinat.
A les Moluques tot és
generós: les espècies, l’or, els menjars… i ho bescanvien amb el rei musulmà,
que els rep amb les mans obertes, per camises, bsallestes, fusells, capes i
corretges. Ara han de preparar la tornada a casa i veuen clar que només una de
les naus pot resistir el viatge de tornada. El Trinidad es resisteix a navegar i el deixaran a Ternate per reparar
amb una cinquantena de mariners que accepten quedar-se més temps en aquell
paradís i quan estigui reparat tornaran a casa. El Victoria no pot estar ancorat mentre reparen l’altre i aprofitant el
vent que bufa de l’est envien missatge a l’emperador dient que “el viatge de
Magallanes ha estat un èxit, que ha complert la seva promesa al preu de la seva
vida”.
El Victoria lleva àncores amb quaranta-set homes. La resta es queda a Ternate. Els anys de penes i fadigues en
comú han fet d'aquella tripulació de la vella Armada, constituïda per individus de totes les races i llengües, un
tot indivisible, no hi ha diferències ni disputes que els separin i els que es
queden s’acomiaden efusivament dels que marxen.
 |
| La ruta de la tornada |
El 15 de febrer de 1522
inicien la tornada des de l’Arxipèlag Malai a Sevilla. Aparentment no hauria de
ser massa difícil ja que des de fa cinquanta anys els vaixells portuguesos van
i venen continuament i es coneixen les rutes i les factories portugueses a les
costes índies i africanes. Però Elcano
ha d’afrontar la pitjor dificultat: el rei Manel
de Portugal, assabentat de la gesta, dicta “ordre d’apressament dels vaixells
de Magallanes” i quan els trobin
“que els tripulants siguin fets presoners i els tractin com si fossin pirates”.
Això fa que Elcano hagi de travessar l’Índic d’una
tirada, traspassar el Cap de Bona Esperança i enfilar tota l’Àfrica sense fer
escala a cap port, una gesta que àdhuc avui seria una aventura per un bon
transatlàntic. Setmanes i setmanes navegant per l’Índic amb la monotonia per
companya: cel i més cel, mar i més mar, sense veure ningú, ni un vaixell, ni
una vela, ni un so… tot buit. I torna a aparèixer la fam: la carn es fa malbé i
només queda arròs i aigua.
Torna l’escorbut i moren
mariners. Alguns d’aquests proposen a Elcano
atracar en un port portuguès i que es doni vaixell i mercaderies als
portuguesos. Elcano, que en vida de Magallanes volia fer marxa enrera, ara
doblega la voluntat dels mariners per tal que aguantin amb valentia i així quan
arribin a Sevilla dirà a l’Emperador que “vam decidir morir tots abans de donar
el vaixell als portuguesos”. Continuen sense aigua ni fruita. Els cellers estan
plens d’espècies, però aquestes no alimenten. Cada dia mor algun mariner i ja
només en queden trenta-un.
Al cap de cinc mesos arriben
a les illes de Cabo Verde, colonia
portuguesa. Entrar al port voldria dir sotmetre’s als enemics, capitular, però
la fam no els dóna altra alternativa. Elcano
intentarà enganyar els portuguesos: envia dos homes en un bot a comprar
queviures però amb el jurament de que no diran a ningú que són la tripulació
supervivent de la flota de Magallanes:
són tripulants d’un vaixell espanyol que una tempesta ha empenyut cap aquells
dominis, tenen el màstil trencat i les veles malmeses. Els portuguesos se’ls
creuen i fan dos o tres viatges de la costa al vaixell amb queviures. En el
darrer viatge el bot no torna. Elcano
sospita que algún d’ells ha xerrat més del compte i quan veu un vaixell
portugués que se’ls apropa decideix deixar els del bot en terra i fugir cuita
corrents. Només queden divuit homes a bord, pocs, però si no marxa no arribarà
a Espanya victoriós. Ës el dia 13 de juliol de 1522.
 |
Monument a Magallanes
a Punta Arenas, a l'Estret
de Magallanes, a la
Zona Austral de Xile |
Pigafetta, el cronista que va anar
anotant dia a dia, durant tres anys, tot el que passava, ara s’adona que el
mariners que han anat a la costa diuen que és dijous, quan segons els seus
càlculs, anotats dia a dia sense error, és dimecres. ¿Com pot ser? El pilot,
que també anota dia a dia el que passa, també té dimecres. ¿Què ha passat?
Quatre-cents anya abans de Crist, Heráclit tenia la hipòtesi que la terra es
movia sobre el seu eix i qui viatgés d’Orient a Occident podia guanyar temps. Magallanes ho ha confirmat.
Elcano i els seus divuit homes
lluiten contre els elements ja que al Victoria
se li va desencaixant el fustam i fa aigua per tot arreu. Els mariners
suggereixen llençar a l’aigua part dels set-cents quintars d’espècies que no es
poden menjar, però Elcano sap que
això és de l’Emperador i no ho vol perdre. Dia rera dia han de fer les tasques
pròpies del vaixell: cuidar les veles, governar el timó, fer de guaita… i
treure l’aigua que entra per les juntures.
El 4 setembre 1522 albiren
el cap San Vicente la punta on, per ells, comença Europa. Dos dies després, el
6 de setembre, arriba a Sanlúcar de Barrameda un vaixell, el Victoria, amb només divuit homes
capitanejats per Juan Sebastián Elcano.
S’han perdut quatre vaixells i 247 homes. El Victoria ja no pot més i un remolcador l’arrossega Guadalquivir
amunt fins a Sevilla. S’ha tancat
la gesta de Magallanes: la
descoberta de la ruta a les Moluques per l’oest i han donat la volta al món.
* * *
Quan el 6 de setembre de
1522 el Victoria entra a Sanlúcar de
Barrameda, els mariners que havien desertat amb el San Antonio, i que feia un any que havien arribat, es veuen perduts
ja que sospiten que Magallanes els
delatarà. Però quan s’assabenten que Magallanes
ha mort i qui porta la nau és Elcano
es queden més tranquils, ja que Elcano
era un fugit de la justícia i va ser uns dels sublevats a Puerto San Julián. No serà ell el seu acusador, sinó el seu
còmplice! Benvinguda la mort de Magallanes
i el testimoni d’Elcano.
Quan arriben a Espanya
l’Emperador crida a la cort a Elcano
amb dos dels seus homes de confiança i que li porti tots els papers referents
al viatge. Hi van Pigafetta i el
capità Albo, però Elcano no li dóna cap dels papers escrits per Magallanes. El cronista Pigafetta
ofereix el seu diari a l’Emperador, però… oh sorpresa!, amb el temps també desapareixerà
el diari original. Elcano quedarà
fora de tota sospita d’haver anat contra Magallanes
i com a únic triomfador de la gesta.
 |
| L'emperador Carles V |
 |
| L'escut d'Elcano |
L’Emperador atorgà a Elcano una pensió vitalícia de
cinc-cents florins d’or, l’elevà a la categoria d’hidalgo i li donà un escut
que reflecteix la gesta: el camp té dues branques de canyella creuades, llavors
de nou noscada i claus d’espècie, tot ell realçat amb un casc, l’esfera
terrestre i una llegenda que diu: “Primus
circumdedisti me”, has estat el primer en rodejar-me. Estêvão Gomes, que va ser qui va desertar
i va tornar un any abans amb el San
Antonio assegurant que Magallanes
no havia descobert res, rep un títol nobliliari “per haver trobat el pas com a
guia i primer pilot”.
Tota la fama, tot el mèrit
de Magallanes, va recaure en aquells
qui més aferrissadament van voler impedir la que va ser l’empresa de la seva
vida, la gesta més gran de la història de la Humanitat. Estevão Gomes va desertar i Elcano, en la sublevació de San Julián, es va posar al costat dels
amotinats. Magallanes, indulgent, li
va perdonar la vida. La glòria, els honors de la gesta i les estrelles de la immortalitat que li corresponien a Magallanes lluiran per sempre més sobre Elcano.
Abans d’iniciar l’aventura Magallanes va fer testament: “Quan aquesta vida terrenal se m’acabi i comenci l’eterna…”. Preveu el lloc del seu enterrament tant si la seva mort és a Espanya com si passa durant el viatge, el lloc on l’han d’enterrar, les misses que li han de dir, la llibertat del seu esclau Enric i la pensió que ha de rebre, la conservació del nom de l’estirp i l’escut per als seus descendents, i els diners que deixa a la dona i fills… Res d’això aribarà a fer-se realitat. Res es complirà: Magallanes morí a Mactán i el seu cos va quedar a mercè de Lapu-Lapu, a Espanya ni tan sols li van fer un funeral. També havien mort la seva esposa i els seus dos fills. Enrique es va quedar a les Moluques.
Pigafetta va ser l’únic fidel a Magallanes des del primer moment. Mai
va oblidar la seva gran gesta i gràcies a ell ha llegat a la posteritat la fama
del gran oblidat. Al final del seu relat no es digna ni citar a Elcano: "Espero que la fama d'un capità valerós com Magallanes mai s'esborrarà de la memòria del món. Entre les moltes
virtuts que l’adornaven, sobresortia la de la fermesa àdhuc davant de la major
desgràcia. Va suportar la fam amb més paciència que qualsevol altre. No hi
havia, en tota la terra, un home tan entès en el coneixement dels mapes, de les rutes i de la
nàutica. I la veritat d'això es manifesta en que va dur a terme allò que abans
ningú va saber descobrir o no va tenir anims per arribar a fer-ho".
 |
| Mapamundi abans de Magallanes |
Beethoven signifca un abans i un després en la història de la música. Canvia la música en si mateixa, tot arribant a unes cotes d’esplendor heroica mai vistes i trenca les fronteres del seu temps per apuntar camins que trigaran un segle a ser transitats. Canvia la música, el rol de l’artista i la funció de l’art en la societat. Tot queda capgirat després de la seva obra titànica. L'obra de Beethoven va tenir una importància decisiva per forjar l'escolta de música acadèmica tal com la realitzem avui. 
La seva tasca no acaba aquí, també està treballant per a dues noves simfonies però al final ho fondrà tot en una, la immortal Novena amb l'extraordinari quart moviment, coral, inspirat per un tema de Schiller que l’havia fascinat des de la seva infantesa: la seva oda A l'Alegria. La dedica al rei Frederic Guillem III de Prusia i la crítica ja diu que cap de les vuit anteriors li farà ombra. És una de les obres més transcendentals, importants i populars de la música i l’art. Els primers moviments són el resultat de la més profunda tasca creadora i intel·lectual.
La tonalitat es modula i el volum de veus i instruments s’incrementa poderosament fins el moment que pronuncia les paraules: “davant Déu”. Un llarg silenci proprciona a l’oient un respir, un camp de ressonància del dens missatge rebut. La melodia i el cant segueixen amb la paraula "alegria" i la frase "tots els homes seran germans" que es repetirà sovint. És una vibrant proclamació de la solidaritat humana. 
