dilluns, 19 de gener de 2015

un llibre 6 - el baile tras la tormenta


L’evangelització d’Europa tindrà lloc quan els homes descobreixin que amb el pas del materialisme marxista al materialisme consumista, continuen estan buits, malgrat s’hagin saciat de tots aquests béns. Aquesta frase del filòsof Robert Spaemann quadra perfectament bé com a preàmbul de la galeria de relats inoblidables que apareixen al llibre El baile tras la tormenta. Són relats de dissidents, de persones enfrentades a allò que era políticament correcte als Països Bàltics i a Rússia, a l’època de l’URSS, des de principis del segle XX fins avui.
Relats recollits per José Miguel Cejas

Les històries relatades aquí són històries explicades en primera persona. Homes i dones que han patit presó, desterrament, tortura física i psicològica, ostracisme social, deportacions a Sibèria... per defensar i viure la seva fe. Són unes vides molt variades, rebels, en una Europa desconeguda per nosaltres, multicultural i en un gresol creixent de races, cultures i tradicions on el que predomina és el compromís amb les pròpies conviccions.
Parlen historiadors, cineastes, metges, pintors, cantants, bisbes luterans, catòlics i ortodoxes, una Primera Ministre, actors de teatre i cinema, filòlegs, mestres, sacerdots, professors universitaris, locutors de ràdio, un tinent de l'exèrcit roig…
Els relats tenen un punt en comú: com han viscut o com han descobert la fe en Jesucrist i han pogut sobreviure malgrat les tortures, les persecucions i l’ostracisme a que les autoritats els tenien sotmesos.
Entre 1940 i 1953 milers de ciutadans bàltics fugiren a Occident i més de 200.000 foren deportats a Sibèria per tal que cap intel·lectual, empresari o creient de qualsevol religió –qualsevol que pogués exercir certa influència sobre els demés– quedés al país. Després cap catòlic podia accedir a treballs de certa influència social com la política o l’ensenyament.
En cada deportació es feia una gran batuda: els soldats arribàven de nit, treia la gent de les cases, els pujaven a camions i els duien a l’estació de tren més propera. Allí els posaven en vagons de bestiar i els duien a Sibèria. Molts morien pel camí. Hi havia qui després de ser deportat tornava, però no el deixaven viure. L’inculpaven per qualsevol cosa. Li feien la vida impossible. Cercava un treball rera un altre, i un altre…  fins que aquest assetjament el ressentia la salut i es moria.
Hi ha relats esfereïdors. En resumeixo tres, de tres dones, una de cada país bàltic.

ESTÒNIA – Mari Jarvi, pianista
Vaig néixer el 1959. El meu pare era batejat a l’Esglesia Ortodoxa i la meva mare a la Luterana. Jo no estava batejada. I no sabia res del cristianisme ni del catolicisme. Als disset anys era secretària de les Joventuts Comunistes de Tallin i duia una ensenya amb la falç i el martell penjada al vestit.
Ens vam fer nòvios amb el Teet amb qui ens coneixíem de petits. Els dos som músics i com que també ens agradava l’art, un dia vam dir: ¿per què no anem a la Missa de la Nit de Nadal a l’església catòlica per veure com és? Ens va decebre: petita, d’estil neogòtic, neta, però sense cap obra d’art remarcable. Tota la gent que hi havia era gran. Només nosaltres erem joves. Ens hi vam quedar… A mitja missa em va passar una cosa inexplicable, vaig pensar amb certesa: Aquest és el meu lloc. Vull ser catòlica. Instintivament em vaig arrencar l’ensenya comunista i la vaig tirar a terra. Va ser un canvi inexplicable. No va ser una emoció estètica. Aquella… il·luminació imprevista no s’adeia ni a la meva educació, ni al meu caràcter, ni a l’ambient on em movia.
No vaig parlar amb mingú d’això. Vaig anar a veure el mossèn. Em va rebre amb fredor: ¿una secretària de les Joventuts Comunistes que es vol fer catòlica? Tenia pinta de trampa. Vaig començar a anar a l’església d’amagat. M’hi trobava bé, però ningú no m’havia ensenyat a resar. M’agradava estar allà, a la vora de Déu. Als tres mesos em vaig batejar, confirmar i fer la primera comunió en una cerimònia privada i discreta.
Tot el que feia referència al catolicisme estava prohibit: catequesi, textos escrits… els edificis religiosos estaven confiscats. Només deixaven dir missa els diumenges. Tenia por que si en Teet se n’assabentava em deixés: cap jove estoni estaria disposat a casar-se amb una catòlica ja que el Règim sempre espiava els joves per tal de negar-els-hi la possibilitat d’anar a l’estranger o de dificultar la carrera professional.
Acabats els estudis vam decidir casar-nos, però abans havia de dir a en Teet que era catòlica. No sabia com fer-ho. Quedaria confús, estranyat…
–Teet: t’he de dir una cosa que no saps.
–Digues…
–Es que… soc catòlica des de fa tres anys.
Em va mirar desconcertat i em va dir:
–Però… ¿Tu? ¡Jo també!
S’havia batejat en secret com jo. El mossèn, tement que entre els conversos hi hagués un delator, sempre posava els mitjans per tal que cap nou batejat no coincidís en cap cerimònia religiosa amb un altre.
Ens vam casar a la catedral. Només hi havia set persones. Anàvem vestits de cada dia i tothom va entrar a l’església per separat, com si fóssim turistes. L’endemà vam fer la cerimònia civil amb familiars, amics música i flors. Aquell Règim feia que milers de persones hagéssim de portar aquesta doble vida. Hem tingut cinc fills, tots músics. Els nostres nebots també ho són. A l’estiu ens reunim tots per oferir el Jarvi Summer Festival, famós a tot el país:hi toquem quinze Jarvis!
No sé explicar perquè m’agrada tant el segon moviment del concert per piano num. 2 de Shostakóvich. Com tampoc sé perquè Déu m’ha concedit la gràcia de la fe, de cop i volta, aquella Nit de Nadal de 1976. Va ser un do, un misteri, un misteri joiós.

LETÒNIASilvija, metge
A casa érem ateus. Només havia sentit parlar de Déu a la meva àvia: “No t’oblidis que Déu et veu sempre. Actua de manera que li agradis… Mentre resava el rosari em deia: ara reso a la Verge per tu.”
Gints, el meu marit, i jo, juntament amb cinc metges més, ens dedicàvem a l’avortament. Era un bon negoci. La vida “ens anava bé”: feiem el que ens havien ensenyat a la Facultat de Medicina. Primer et repugna, però després el cor se t’endureix fins arribar al cinisme. Algú criticava el nostre treball, però cap de l’equip els féiem cas.
Quan va néixer el nostre primer fill començàrem a posar en dubte, des d’un punt de vista mèdic, no religiós, el que havíem après a la facultat. Cada vegada vèiem més clarament que “allò” no era un tros de carn, sino una criatura humana. Va ser un procés dur, ja que a ningú li és fàcil reconèixer que s’ha equivocat greument durant anys.
De cop i volta em va venir un pensament: “He de trobar Déu”. Vaig parlar amb el meu marit i els dos ens posàrem en contacte amb un pastor luterà i vam començar a llegir l’evangeli. El pastor ens va dir que havíem de deixar de fer avortaments. Hi vam estar d’acord. Vam parlar amb els altres cinc companys i ho vam deixar de fer. Cap de nosaltres era creient!
Mica a mica va néixer en la meva ànima el desig de combregar. Els catòlics adults, que han combregat des de petits, no poden entendre això, el mateix que les persones sense fe. Quan aquest desig s’apodera de la teva ànima, estàs disposat a superar el que faci falta per tal d’aconseguir-lo. Et sents com una persona al desert, morta de set, que a la llunyania veu un oasi: des d’aquest moment l’únic objectiu de la teva vida és arribar allà.
Continuen venint dones a la consulta per avortar. Jo les tracto amb respecte però les animo a cercar altres solucions: no es tracta d’extirpar un tros de carn, això que batega al teu ventre, és el teu fill i jo no estic disposada a fer cap altre avortament.
En cada avortament hi ha una mà que interromp la vida. En la nostra història hi ha hagut una mà que ens ha salvat. ¿De qui és? Ho intueixo cada vegada que recordo la meva àvia passant els grans mentre resava el rosari: "Ara reso a la Verge per tu…”

LITUÀNIA – Joana Pribusauskaité, filòloga
Els meus pares eren bons catòlics. Per aquest motiu el meu pare va ser deportat a Sibèria amb la meva mare i els meus cinc germans a l’octubre de 1951. Els van pujar a un tren de bestiar ple d’altres famílies. Feia fred: per tot menjar, cada dia, un tros de pa i un got de sopa aigualida. Van haver de foradar el terra del vagó per fer les necessitats. Morien vells i nens i els soldats els treien cada cop que parava el tren. No sabien on anaven. Quan va canviar el paisatge van endevinar que anàven cap a Sibèria. A cada parada deixaven algunes persones en llocs solitaris o llogarets desconeguts. A ells els van deixar al nord de Kajhastán, en un lloc despoblat, a 17 graus sota zero, sense saber on anar, sense menjar, sense més roba que la que duien. Van trobar algunes cabanes amuntegades de gent en la mateixa situació que ells. Dues nits a la intempèrie. Quan van trobar un lloc per estar, van morir els dos germans petits en dos dies. Només van trobar ajut per part d’una metge jueva comunista. Menjaven de les sobres d’un hospital. Allí vam néixer, el 1953 la meva germana, i jo el 1956.
L'any 1957 el meu pare va poder tornar a Lituània. A mesura que t’anaves fent gran si volies ser consequent amb la teva fe havies de viure en la simulació: si entraves a qualsevol associació oficial se t’obrien les portes, si no, l’ostracisme.
Havies de viure la teva fe d’amagat. Anava a missa tapada perquè no em reconeguessin i no em fessin fora de la universitat. A mesura que passa el temps m’adono de com van haver de lluitar per tal que a casa es respirés l’aire fresc del cristianisme enmig d’una societat dominada per la por i plena de consignes antireligioses.
Un dia en un funeral tenia un dilema: ¿anava a combregar o no? Tothom em veuria. Hi vaig anar. L’endemà tenia la KGB al darrera. Em van fer fora de la universitat on treballava i, des d’aquell dia, col·legues i alumnes em van fer el buit, ni em saludaven pel carrer. No els culpo: era la por, ja que els podia comportar conseqüències negatives si em tractaven. Només em van quedar dos amics, comunistes convençuts, als quals no els importava el que els pogués passar.
Em vaig quedar sense feina però vaig experimentar una profunda alegria per haver estat fidel a la meva fe. I em vaig sentir alliberada.



1 comentari:

  1. Vaig tenir ocasió de llegir-lo aquest Nadal i reafirmo tot el que Ramon esmenta en aquest ric article.

    ResponElimina