europa lV - erasme de rotterdam: origen de la consciència d’europa

L’Europa actual està desinflada, desencaixada, sense rumb, amb un problema migratori sense possibilitat de resoldre’l aviat, amb crítiques que li venen de tot arreu, mirant sempre cap a l’altra banda quan es presenta un problema groixut, s’ha de replantejar com sobreviure. El Papa Francesc –més clarivident que ningú– va comparar Europa “amb una dona estèril, incapaç de tenir fills”.

Angela Merkel el va telefonar, enfadada, i li va preguntar si de veritat creia que Europa no podia tenir fills. El Papa li va contestar: “Crec que sí, que encara pot tenir-los, perquè té arrels sòlides i profundes, perquè ha tingut i pot tenir un paper fonamental i perquè en els moments més obscurs ha demostrat sempre tenir capacitat de recursos”.

Pel que sembla Merkel no va entendre el discurs del Papa al Parlament Europeu el novembre de 2014 i va ignorar que ella i cinc dones més del seu Executiu van renunciar a la maternitat per dedicar-se exclusivament a la política. No ha fet el mateix la ministra del seu gabinet Ursula von der Leyen, metge de professió, 58 anys, set fills, que ha estat ministra de Treball i Afers Socials,  d’Assumptes familiars i de la dona i actualment Ministra de Defensa. L’anomenen “la mare de la nació”. Conta que quan era als EEUU “allà em donaven feines pel fet de tenir fills, mentre que a Europa me les donarien per no tenir-los”.

Però Europa no és el que era, ha deixat de ser un referent pels propis europeus i per altres continents. Davant totes les desgràcies dels moviments migratoris una dona siriana deia, plorant, davant les càmeres de televisió, mentre se’n tornava cap al seu país: “Si m’hagués pensat que Europa era això, no hagués sortit de casa meva”.

*      *      *

L’Europa actual no es pot entendre sense conèixer tres personalitats que van conviure a cavall dels segles XV i XVI: Erasme de Rotterdam (1466-1536), Giovanni de Medici (1475-1521) –el Papa Lleó X de 1513-1521–, i Martí Lutero (1483-1546). Amb Erasme s’origina la consciència d’Europa i la seva decadència, i critica durament la hipocresia del món i dels estaments eclesiàstics de l’època. Lutero es fa ressò d’això, trenca amb Roma i fomenta la Revolta dels camperols. Lleó X no va poder, no va saber –o no va voler– aprofitar la situació per reformar la mundanitat de la Curia.

L'Europa actual tampoc es pot entendre sense conèixer el floreixement de l'Humanisme que va arribar de la mà de tres personatges fora mida:  Erasme de Rotterdam, Tomàs Moro i Joan Lluís Vives. Moro i Vives coïcideixen a la cort d’Anglaterra com a consellers del rei; Erasme i Vives es relacionen a la Universitat de Lovaina; Moro i Erasme a més d’humanistes eren amics ("Moro és el meu millor amic") i durant una època, aquest fa estada a casa de Moro. Els tres sovint es relacionen i es cartegen. Els tres influiran, decisivament, en l’Europa del Renaixement.

Erasme, lumen mundi, és el primer “cosmopolita” i el primer “europeu conscient de ser-ho”. Resident a cap país, mai reconegué la superioritat de cap nació sobre les demés. Erasme no tenia un aspecte físic formós, però era espiritualment ric. El seu rostre reflectia que no vivia en la vida sinó en l’intel·lecte. Cos raquític, salut poc fiable, neurastènic, hipocondríac, amb problemes d’estòmac, de reuma, de pedres, de gota… Però és curós en el menjar i amb la neteja (sobre tot en una època de pesta). Solitari, no era gens agosarat i va haver de viure enmig del Renaixement i de la Reforma, per això s’esmunyia davant una situació que preveia tumultuosa. No vol prendre decisions per tal de no haver d’adquirir compromisos. Quan algú li retreia això deia: “no soc un soldat suís, soc un home de lletres”.

Joan Lluís Vives, lector al Col. legi
Corpus Christi d'Oxford i canceller 
d'Anglaterra amb Enric VIII, 
nomenat pel cardenal Wolsey

Però si una cosa té Erasme, fora de dubtes, és un cervell infatigable que mai no deixa de treballar, des dels primers anys fins la mort irradia claredat i força. Dorm poc i la resta d’hores escriu, llegeix, disputa, coteja, corregeix…, sense tribulacions, sense fadiga, sense vacil·lacions, sense inseguretat, des de casa seva o des de la taula d’una taverna. Ho sap tot, ho coneix tot, irradia llum com un far i unes qualitats intel·lectuals que fan d’ell un home d’una precisió insuperable.

En Erasme s’hi acumulen tots els contraris: audaç i temorós, incisiu i dubitatiu, lluitador i pacifista, intel·lectual vanitós i persona humil, escèptic i idealista… Del seu pensament surten la Reforma, la Il·lustració, la idea d’Europa i l’Humanisme modern sense que tot això sigui obra seva. Ell fa el primer pas, dóna la primera empenta, posa els problemes en moviment, però deixa el moviment enrera. Erasme va ser la llum del seu segle, va il·luminar el camí, però ell va quedar a l’ombra mentre uns altres el transitaven.

Dibuix de Hans Holbein
el Jove en una edició de
l'Elogi de la Bogeria

El 1511, als 45 anys, escriu Elogi de la bogeria, l’obra seva més coneguda i universal. Escrita en set dies –mentre feia cura de repòs, per un dolor de ronyons, a la casa de camp de Tomàs Moro– ell mateix diu: “em vaig posar a compondre-la com un joc de la meva imaginació, per distreure’m de la meva forçada postració”. En ella s’hi sumen la broma, l’erudició, la burla i la sàtira, es desemmascara la complicitat i la hipocresia del món en el que viu per fer conèixer que a la felicitat s’hi arriba pels camins més insospitats: un tret directe al cor del seu temps.

Tomàs Moro, humanista,
Gran Canceller d'Anglaterra,
amb Enric VIII, fet decapitar pel
mateix rei per no acceptar
el seu divorci 

Erasme comença el llibre amb una carta-dedicatòria a Tomàs Moro a qui li envia un exemplar: «Entre els meus amics –advocat, el talent del qual, únic, resol les causes més complexes– tu ocupes, estimat Moro, el primer lloc i he pensat que aquest joc de la meva imaginació t’agradarà mès que a ningú. El gran abast de la teva intel·igència t’eleva per damunt de la gent comuna gràcies al teu caràcter i et mostres amb tothom com “l’home de totes les hores”».

En aquesta obra la Bogeria cita la frase de l’Eclesiastès que diu “El nombre de bojos és infinit” i aprofita per criticar tots els vicis que floreixen en la seva època. La Bogeria critica tots els estaments de la societat sense nomenar ningú en particular: cultivadors de les belles arts, comerciants, gramàtics, poetes, enamorats, retòrics, escriptors, soldats, jurisconsults, notaris, advocats, secretaris, recaptadors, dialectics, sofistes, filosofs, astrólegs, teolegs, religiosos, monjos, predicadors, reis, princeps, cortesans, sacerdots, cardenals, bisbes, papes…

Per a Erasme la política pertany a la categoria de l’ètica, contrari a Maquiavel pel qui és una ciència amoral. El pensament d’Erasme no ha tingut mai una influència perceptible en la formació del destí europeu. El gran somni humanista d’Erasme segueix essent una utopia. Però això no vol dir que aquesta idea sigui falsa o estigui vençuda. Encara que es retardi continua exercint l’efecte, en cada generació, d’un element d’impuls moral. El llegat d’Erasme és la humanització de la humanitat i el triomf de la raó, clara i justa, sobre les passions egoistes i efímeres dels homes.