Ell veu l’indi, el negre o
l’espanyol units malgrat les injustícies i els desencontres. Té clar que els
principals defensors dels drets naturals dels indis i dels esclaus foren tan
espanyols com els opressors.
Al Papa Francesc li dol que amplis
sectors de la cultura espanyola s’avergonyeixin de la tasca feta pels seus
avantpassats a Amèrica. Per a ell no val ni la llegenda negra ni la rosa;
ni actituds políticament correctes –però ideologitzades, tergiversades, a favor de la moda– d’una història –humana– amb llums i ombres.
Avui, un fill de les terres
evangelitzades per Espanya, és a Roma com a cap de l’Església universal. ¿Qui
s’ho podia imaginar fa 525 anys?
Copio un tros del
capítol 26: Alguns fets de la Història:
la conquesta…
“Quan es parla de la participació de l'Església en
la conquesta espanyola, cal tenir en compte que el continent americà no era una
unitat harmònica de pobles originaris, sinó que regnava l'imperi dels més forts
sobre els més febles. Ja vivien en guerra. Aquesta era una realitat, hi havia
pobles subjugats pels més forts, pels més desenvolupats, com ara els inques. La
interpretació històrica s’ha de fer-la amb l'hermenèutica de l’època; quant
usem una hermenèutica extrapolada desfigurem la història i no l'entenem. Si no
estudiem els contextos culturals, fem lectures anacròniques, fora de lloc. Com
passa quan es parla de les Croades. (…) Una anàlisi històrica sempre cal
realitzar-la amb les pautes de l'època, amb la seva hermenèutica No per
justificar els fets, sinó per entendre'ls. Resulta imprescindible analitzar la
història en el context cultural del moment en què van transcórrer els fets”.
“Cal estudiar-ho d'acord amb les concepcions i les
pràctiques de llavors. Una altra qüestió important és analitzar la totalitat
dels processos històrics i no quedar-nos en una interpretació del que s’ha
fragmentat, perquè aquesta fracció després s'universalitza, ocupa el lloc de la
totalitat i es transforma en llegenda. Així com es assenyalen els abusos dels
espanyols –perquè evidentment
van venir a fer negoci en aquestes terres, a emportar-se l’or–, també en l'època de la Conquesta hi va
haver homes de l'Església que es van dedicar a la predicació, a la ajuda, com
fra Bartolomé de les Casas, defensor
dels indis davant els atropellaments dels conqueridors. En la seva gairebé
totalitat eren homes pacífics que s'acostaven i tractaven de dignificar l'indi.
Es van trobar amb costums diferents, com la poligàmia, el sacrifici humà,
l'alcoholisme. (…) Va ser gran l'esforç de promoció que van sostenir molts
homes de l'Església que no volien entrar en tripijocs amb el poder civil
espoliador. (…) Hi havia una defensa dels indis per part d'homes de la
Església. Les Reduccions jesuïtes són
un exemple de promoció humana”.
P.S.
En els tres escrits anteriors d’aquest blog he
parlat de la tasca missionera i evangelitzadora dels franciscans a Califòrnia i que, en aquesta línia, serà canonitzat Fra Juníper Serra.
Les Reduccions
de les que parla el Papa Francesc eren uns assentaments que van crear els
jesuïtes al sXVII a Río de la Plata, Paraguay i Brasil. Eren una trentena de
comunitats indígenes de l’Amèrica espanyola i foren una experiència
d’organització social, de desenvolupament econòmic i cultural i de salvaguarda
de la llibertat i la dignitat dels indis davant els abusos del sistema
colonial.
Els pobles indis que vivien als boscos, en grups
petits, distants entre ells, foren “acompanyats” –(aquest és el sentit de Reducció, del llatí reducere,
acompanyar, conduir)– pels
jesuïtes que els reunien en comunitats per tal de viure una nova vida, amb la
dignitat que com a persones tenien, i els donaven a conèixer Crist.
