persones 7 – joan sales lll – la novel·la: incerta glòria

The uncertain glory of an April day. Aquest vers de Shakespeare a Els dos cavallers de Verona, és el que dóna el títol a l’única i gran novel·la de Joan Sales: Incerta glòria. 

El títol fou elegit en record d’un intens dia de primavera, el 14 d'abril de 1931, símbol de totes les il·lusions d'una generació.

El 1948 comença a escriure-la però no la publicarà, íntegra, fins al 1969. És una de les novel·les cabdals de la nostra narrativa de postguerra d'una profunda qualitat lírica i poètica. És una desconcertant història d'una dona i de tres homes enamorats d'ella, tots, com el país sencer, embolicats en el remolí de la guerra civil. La novel·la explica la història de quatre personatges en sengles relats gairebé autònoms: el de Lluís de Brocà i Ruscalleda, burgès anarquista, idealista, egoista i de personalitat complexa, del qual podem llegir el dietari des del front d'Aragó. Les cartes que la seva dona, la Trini Milmany i Catassús envia a l’amic del seu home, a l'excèntric Juli Soleràs des de la rereguarda. I, finalment, el doble relat autobiogràfic d’en Cruells, un soldat de les files republicanes convertit, vint anys després, en mossèn heterodox de la diòcesi de Barcelona. Cada un d'aquests personatges no són retratats per Sales, no hi ha ni una sola descripció. Els coneixem per ells mateixos, mitjançant els seus pensaments, els seus fets, les seves converses amb companys i amics… i d'aquesta manera anem coneixent la seva personalitat.

Són molts els qui m'amoïnen, ho dic amb franquesa, tirant-me en cara que sigui "l'autor d'una sola novel·la"; haurien de tenir en compte que cada una de les parts  d'Incerta glòria podria considerar-se com una novel·la sencera tant per la seva extensió com pel seu desplegament i, sobretot, pel fet de tenir cada una el seu protagonista propi (el de les dues darreres és el mateix home, però a vint anys en l'una i a cinquanta en l'altra i això fa –parlo, ai de mi, per experiència– que un mateix home sigui dos personatges ben distints.

Incerta glòria no és una novel·la, sinó quatre: la primera part és la novel·la d'en Lluís Brocà, la segona la de Trinitat Milmany, la tercera la d'en Cruells jove i la quarta la d'en Cruells vell. Tots tres estan obsessionats per un personatge, en Juli Soleràs, i és això el lligam que uneix les quatre novel·les. En Juli Soleràs és el veritable heroi, o potser més aviat l'antiheroi, d'Incerta glòria.

I aquesta no és pas "una novel·la de guerra" com alguna vegada s'ha dit; la guerra no hi és més que en un teló de fons. La guerra hi surt perquè hi havia guerra. I el títol és de Shakespeare: the uncertain glory of an april day. Tots, en aquest món, busquem una glòria que aquest món no pot donar. En realitat no és una novel·la més de la guerra, sinó una novel·la l'acció de la qual transcorre, en part, durant la guerra, en zona republicana. És un fons la guerra.

Jo crec que l'escriptor s'ha de constituir en testimoni de la veritat. Jo ho he intentat amb Incerta glòria. Podria haver explicat una altra peripècia, un parricidi, per exemple. Però no podria haver prescindit de la veritat; un llibre val per la veritat que ens porta. 

Tanmateix, a l'hora de definir la veritat, Sales considera que això resulta pràcticament impossible. En Joan Sales trobem tres paraules que ens poden ajudar a comprendre els seus propòsits com a novel·lista: vida, veritat i testimoniatge. Sales rebutja la novel·la fantàstica, la imaginativa i el conte.

Em vaig proposar de fer un testimoni verídic del que hi havia viscut, contra la mentida del negre –els falangistes– i també la del roig –els falangistes primer i els comunistes després–, i això m’ha fet rebre més patacades dels vençuts que dels vencedors... L’any 56, el règim franquista la va rebutjar al·legant immoralisme religiós (ja ho veu, jo!) i vaig recórrer al bisbat de Barcelona, on em van donar el nihil obstat, així va aparèixer la primera edició, per bé que no pas sencera. Sencera la vaig veure publicada per primer cop l’any 62, però en francès. Al 68, el premi que atorgava el senyor Lara a novel·les catalanes encara no traduïdes al castellà, fou concedit a Incerta glòria i aquest va se l’artilugi perquè jo mateix –aleshores ja feia temps que portava el Club del Novel·listes– me l’edités sencera, l’any següent i sense dir res, en la llengua original.

«Sales utilitza formes narratives tradicionals i narradors diferents per evitar la monotonia que donaria un sol punt de vista. El seu lirisme trenca el desenvolupament objectiu del relat i la perspectiva metafísica alimenta el tema del mal i dels seus motius (desesperança, odi, violència, suïcidi) i el tema de la salvació (gràcia, amor, combats interiors i exteriors)». 

Jo estic content de la novel·la, però els crítics, no. La quarta part, la de la postguerra, és la que a mi m’agrada més, potser perquè és la més dostoievskiana. De jove llegia Stendhal amb fervor, me’l sabia tot; després amb els anys, dins del camp de la novel·la he mantingut la meva passió per Cervantes i he afegit la identificació amb Dostoievski. Així i tot, de vegades penso que hauria d’haver acabat Incerta glòria amb la guerra, en record d’aquella proclamació de la República catalana, el dia més feliç de la meva vida. 

Quan li pregunten d’on surt el novel·lista diu:

Jo diria que, més que res, de les coses que malauradament ens ha tocat viure. Tinc la impressió que si a la nostra generació ens hagués tocat una vida més tranquil·la, burgesa, jo no hauria escrit cap novel·la. És la pròpia existència, de manera especial la guerra i la tragèdia que arrossega –com també l'aventura–, la que et porta probablement a escriure una novel·la que, justament, l'explica. 

«Incerta glòria és un patètic homenatge a l'idealisme de la juventud i de la fidelitat a ella, a uns ideals altíssims i crispats que la gent gran traeixen; Soleràs, a l'ombra de Kierkegaard, incurable romàntic enamorat del fracàs, de totes les causes perdudes i de tots els impossibles, el desarrelat sense família i sense conviccions, es veu assetjat a un temps pels desenganys i per l'evidència de la fe. En la seva barreja d’ascetisme i de malenconia per la joventut que se'n va, de fe incommovible i de escandaloses truculències, d'intimitat adolorida i de tensió heroica frustrada, hi ha com un retrat novel·lesc de la personalitat més secreta de Joan Sales; un gran escriptor que amagava darrere d'una exigent noció de la senzillesa a un veritable artista».

El desembre de 1956, Sales ens deixa un escrit breu, intens, poètic, titulat Confessió de l'autor. En ell ens diu:

The uncertain glory of an april day… Tot devot de Shakespeare coneix aquestes paraules, i si jo hagués de resumir la meva novel·la en una sola ratlla, no ho faria pas d'altra manera.

Hi ha un moment de la vida que sembla com si ens despertéssim d'un somni. Hem deixat de ser joves. Bé es veia que no ho podíem ser eternament; i ¿què era, ser joves? Ma jeunesse ne fut qu'un ténébreux orage, diu Baudelaire; potser tota joventut ho ha estat, ho és, ho serà. Una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria —d'INCERTA GLÒRIA— un dia d'abril...

Un fosc afany ens mou durant aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir… La set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda; tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats; vull dir, més enigmàtica.

Però sé que molt li serà perdonat a qui molt hagi estimat. En altre temps hi havia més devoció a sant Dimas i a santa Maria Magdalena; és que no corria tanta pedanteria com ara i la gent no tractava de dissimular amb tesis, missatges ni teories abstractes el fons apassionat que tots portem a dintre.

Som pecadors amb una gran set de glòria. I és que la glòria és el nostre fi.

«D'altra banda, Incerta glòria pel seu abast i pel contrast entre procediments realistes i la procedència romàntica, és una novel·la que ha esdevingut clàssica. El fet que els quatre principals personatges parlin per ells mateixos (en forma d'epistolari, de memòries, de diàlegs) sense que l'autor hi intervingui o en digui més del que ens diuen ells, fa que el lector els deixi amb recança. L'autor aconsegueix encomanar al lector la passió que sent per ells, pel compromís triple de l'autor: compromís nacional, compromís estètic i compromís religiós».

«Però potser l'assoliment estètic i moral més determinant de la novel·la és que malgrat la seva complexitat, s'hi manté el dualisme d'amor i guerra. Altres grans novel·les manifesten amb els seus títols o amb els personatges una dualitat semblant (Guerra i pau, Crim i càstig, El roig i el negre, Don Quixot i Sancho…), però Sales preferí un títol poètic per al seu afany de perdurar col·lectivament».

Quan Sales parla de la crítica no la defuig mai:

A mi no em sabrà mai greu que es facin comentaris desfavorables a res que hagi de publicar; des del moment que ho publicava, és que em sotmetia per endavant als comentaris dels altres. Haig de dir que estic agraïdíssim a tota la crítica –tant catalana com francesa com castellana– que s'ha ocupat d'Incertaglòria, la meva novel·la quàdruple; potser a la francesa d'una manera més especial, sobretot al comte Ricaumont, a qui dec algunes suggestions valuosíssimes que vaig tenir molt en compte en procedir a la versió definitiva (la de la segona edició catalana i encara a la quarta). 

N'hi hagué un, però, que em deixà perplex: es preguntava quina era aquesta "glòria" que és "el nostre fi". El detall picant és que aquest crític ho era a l'Espanya catòlica del generalísimo, en pau descansi.

Edicions i traduccions d’Incerta glòria

Nihil obstat…

1955 – Guanya el Premi Joanot Martorell (avui Sant Jordi) per la seva novel·la encara inèdita. Intenta publicar-la però és rebutjada per la censura al·legant immoralisme religiós. Sales va recórrer al bisbat de Barcelona i li van donar el nihil obstat que va permetre l’edició.

1956 – Primera edició a El Club dels Novel·listes. 315 pàgines.

1962 – Gallimard, a París, publica l’edició en francès, Gloire incertaine, amb traducció de Bernard Lesfargues. No és una versió “no censurada” sinó una nova versió de la novel·la. La crítica francesa es desfà en elogis. En parlaran La Croix, Esprit, Le Monde, la revista marxista La Nouvelle Critique… Jean Lacroix en pren nota per al seu assaig L'échec. Ricaumont, a Combat, dirà que "poques novel·les profanes tenen el pes metafísic d'Incerta glòria… En la descripció del drama viscut per Catalunya d'ençà del 36 l'única preocupació de l'escriptor és la veritat, lluny de la mentida negra i de la mentida roja". Una segona edició el 2007.

Potser els francesos, més que la pròpia crítica espanyola, han estat els únics que han sabut veure en l'obra alguna cosa més que un testimoni bèl·lic i fins i tot que una història d'amor: és una desconcertant història d'una dona i de tres homes enamorats d'ella, tots, com el país sencer, embolicats en el remolí de la guerra civil.

1968 – Incerta glòria rep el Premi Ramon Llull d’Editorial Planeta a la millor novela en català no traduïda al castellà.

1969 – Segona edició catalana. Febrer. Més llarga que l’anterior. Sales diu que és definitiva però encara hi farà afegitons. 843 pàgines.

1969 – Carles Pujol la tradueix i surt publicada al castellà: Incierta gloria. Dues edicions més el 2005 i 2012.

1969 – Tercera dició catalana. Setembre. 843 pàgines.

1970 - L'Ajuntament de Barcelona li concedí el Premi Ciutat de Barcelona que atorgava el dia 26 de gener, en commemoració de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 1939. Javier Del Arco el va entrevistar a La Vanguardia:

«Vostè no s'ha presentat al premi, ¿l'ha sorprès guanyar-lo?»

Totalment, donada la inequívoca significació de la meva novel·la. I agraeixo aquest honor no sol·licitat Sí bé m'agradaria aprofitar l'ocasió per a puntualitzar que hauria preferit que aquest premi es concedís el 24 de setembre, que és la Festa de la Mercè, que ens uneix a tots els barcelonins.

«Li fa l’efecte que han reparat una injustícia al premiar-lo ara?»

Sí, en el sentit que l'import de el premi, setanta-cinc mil pessetes, equival aproximadament a les multes que m'han anat imposant al llarg de molts anys.

1971 – Quarta edició. 910 pàgines, text definitiu.

1981 – Cinquena edició. Les dues darreres parts porten el nom de El vent de la nit.

2002 –Uncertain glory, edició anglesa als USA.

2011 – Ongewisse glorie, traducció al neerlandès.

2012 – Centenari del naixement de Joan Sales: nova edició en dos volums, com si fóssin dues novel·les. Els dos primers capítols: Incerta glòria. Els dos darrers: El vent de la nit.

2014 – Uncertain glory, anglesa a UK. Segona edició el 2017. 

2014 – Incerta glorie, traducció al romanès. 

2015 – Flüchtiger Glanz, edició alemanya. 

2018 – Incerta gloria, traducció a l'italià.

2018 – Csalóka Dicsöség, edició a hongaresa. 

Actualment Incerta glòria viu un procés d’expansió internacional: estan previstes les traduccions al grec i al xinès.

Escrits anteriors:

https://tenirelcapclar.blogspot.com/2020/02/persones-7-joan-sales-l-la-persona.html

https://tenirelcapclar.blogspot.com/2020/03/persones-7-joan-sales-ll-lobra.html

#covid-19 – ante virum, nunc virum, post virum

ante virum

Per Nadal tots vam celebrar les festes com si res. Al cap de pocs dies va sortir una notícia, lluny de nosaltres, que deia que hi havia un virus raro per allà a una ciutat de la Xina. Per primera vegada vam sentir la paraula Wuhan, el nom de la ciutat on va sorgir el virus el dia 1 de desembre de 2019. Després ens vam aprendre el nom de Hubei, la província a la que pertany la ciutat.

A Europa tots vam continuar com si res, com si allò fos una cosa tan llunyana que no ens afectaria. Les notícies anaven donant senyals d’alerta però nosaltres seguíem amb les mateixes rutines. La Xina continuava estan molt lluny. Van tancar Wuhan a cal i canto, 11 milions de persones confinades! Aquí ens pensàvem que no n’hi havia per tant. Aquest xinos són uns exagerats! Al cap de pocs dies van tancar a cal i canto tota la província de Hubei: 60 milions de xinos confinats! Encara que és molta gent, amb 1.400 milions d’habitants que té la Xina, Wuhan és un 1% i Hubei un 4%. Aquí continuavem pensant que no era rés important…

Però el tema es va anar complicant: Corea, Japó, Singapur, Malasia, Taiwan, HongKong… tot el sudest asiàtic s’anava contaminant… I va saltar a l’Índia, a l’Iran… Fins que a finals de gener va arribar a Europa: França, Alemanya, Itàlia, Espanya… I als USA. I a Sudamérica. Avui tot el món està infectat!!

¿Com és possible que les autoritats no hagin parat l’expansió? ¿Com és possible que en un món amb tants tècnics, científics i biòlegs i amb una biotecnologia a l'abast de la mà, en un món tan "savi" sobre la vida, hagi pogut passar una cosa d’aquestes? ¿Qui és el culpable…? ¿Dón ha sortit aquest maleït virus? 

El 2015 Bill Gates ho va vaticinar en una conferència (si klikes veuras el video, no te'l perdis)

Estem preparant molta gent per una guerra nuclear, amb simulacres i entrenament de soldats per poder-los enviar a llocs amb situacions difícils, però no estem fent el mateix per parar epidèmies amb metges i infermers, no estem investigant, no els estem preparant per poder desembarcar a països amb epidèmies per tal que les aplaquin… La propera guerra no serà amb una bomba atòmica, serà amb un virus. Amb l’èbola no és que falles el sistema, és que no teníem cap sistema. Va ser un fracàs mundial. Podria ser que la propera epidèmia sigui més devastaora que l’èbola. Tenim tota la ciència i la tecnologia i grans avenços en biologia. Tenim tots els instruments però no fem res.

A tot Espanya s’han anat rediuïnt els ajuts a la sanitat, s’han anat reduïnt metges i hospitals i ara paguem les conseqüències. L'interès dels presidents Mas, Puigdemont i Torra per la sanitat ha estat nul. El setembre del 2018, quan la recuperació ja era notòria, els sanitaris, volien abordar sous, condicions laborals i llits hospitalaris però ningú de la Generalitat estava per la feina. Recordem que el 2011 hi havia a Catalunya 35.500 llits i el 2018 35.750: pocs més que set anys abans, en plena crisi.

nunc virum

Ara ens trobem ofegats per la realitat de la situació que no volíem veure. Estem fent entre tots un curs accelerat de supervivència amb decisions diàries i canviants, a curt termini i amb efectes immeditats. Al món hi ha ara (perquè això canvia cada minut) 600.000 infectats, a Europa 250.000 i a Espanya 65.700. Dels morts -5.130 a Espanya- val més no parlar-ne i suposo que ningú sap la xifra exacta o no ens la volen dir per no espantar-nos. Quan això acabi, que acabarà, els que quedin per explicar-ho ja sabran les xifres.

Un fotimer d'empreses tancades, més d'1,5M d'expedients de regulació a data d’avui, reducció o cancel·lació de lloguers mentre duri l’estat d’alarma, no sabem com continuarà ni com ens en sortirem. La incertesa és total i cap pronòstic que realitzin serà fiable perquè encara que sabem com afrontar la no propagació del virus, no tenim ni antivirals ni vacunes per lluitar contra ell. 

Estem afrontant una destrucció social, econòmica i anímica i fan falta mesures per fer desaparèixer la pandèmia i que deixi de morir gent. Sense empreses, sense llocs de treball, sense ingressos s'han de prendre mesures excepcionals. Tots estem involucrats. En una setmana hem canviat els hàbits, el comportament i les prioritats. Hem après a viure d’una altra manera, més lenta, de més convivència a dintre de casa, però amb la por al cos per si apareix el maleït covid-19 a casa nostra.

Tots ens fem la mateixa pregunta: ¿per què? ¿Què ha passat perquè ens passi això? Hi ha un video d’un italià anònim que circula per les xarxes que ho explica d’una manera molt didàctica. Heus aquí algunes frases:

Hola, soc el covid-19. Perdoneu el poc preavís, però no he pogut avisar de quan arribaria.

¿Per què soc aquí? Perquè estava cansat de veure com us agrediu en comptes d’ajudar-vos, de com us destruiu, de com tracteu el planeta, de com us parleu els uns als l’altres. Estava cansat dels abusos, de la vostra violència, de les guerres… Dels vostres conflictes interpersonals i dels vostres prejudicis. De la vostra superficialitat, de la vostra obsessiva cerca d’un nou vestit, d’un nou smartphone o d’un nou cotxe per aparentar…

El missatge que us vull enviar és simple: L’única cosa important a la que heu de dedicar totes les vostres energies d’ara endavant és simplement una: LA VIDA. La vostra i la de tothom.

Us he reclòs i aïllat, lluny dels pares, dels avis, dels fills i néts. Perquè entengueu quant n’és d’important una abraçada, el contacta humà, el diàleg, una encaixada de mans, una nit entre amics, una passejada, un sopar o córrer a l’aire lliure.

Sou tots iguals, no feu distincions entre vosaltres. Jo estic aquí de passada, però aquest sentit de proximitat i col·laboració que he creat entre vosaltres en poquíssim temps haurà de durar per sempre.

Quan ho celebreu, jo ja hauré marxat, però recordeu de no ser millors persones només en la meva presència.

Adéu.

El covid19 ens ha portat, a més, diferents formes de fer. Ara es traballa des de casa (teletreball), els metgen recepten des de casa (teleassistència), els concerts, teatre, cinema… ho veiem des de casa (abans ja ho vèiem, però ara és tot i per força), llegim des de casa… (ja es feia però no tant). La polució ha baixat en picat (sense avions, sense vaixells, sense cotxes…). I la pregunta que cal fer és: si així, en una situació excepcional funcionem bé, ¿perquè no continuar igual un cop hagi passat la pandèmia? Si molta gent treballés des de casa, ¿no mantindríem la reducció dels agents contaminants? Penso que és un tema per pensar-hi.

I a més aquesta situació ha portat que "la imaginació al poder” s’hagi apoderat de molta gent. La prohibició de celebrar reunions, conferències, actes de culte, amb gent ha fet que tothom s’espavilés per poder arribar a molta gent.

En el camp de l’església els mossens davant la impossibilitat de celebrar la missa i sagraments en comptes de prendre’s aquest temps com unes vacances han despertat la seva creativitat i han envaït les xarxes socials amb més misses que mai, exposicions al santíssim, rosaris, via crucis… I ara, quan arribi la setmana santa trobarem totes les funcions a les xarxes. Han arribat a tot el món. No s’han adormit, continuen desperts. Inclús un mossèn de Mariland (USA) s’ha posat al carrer, davant la parròquia, per rebre la confessió dels feligresos sense baixar del cotxe. I s’ha posat un antifaç per respectar l’anonimat de la gent.

Sobre la Setmana Santa hi ha qui diu que no n’hi haurà. No és veritat, ha començat ja fa dies:

amplieu la foto i
veureu el text sencer

Molta gent, sense vestes, que dóna positiu del coronavirus, el personal sanitari pujant el Calvari de la pandèmia, Natzarens de bata blanca que es carreguen la creu del dolor, el Getsemaní dels científics i metges que suen sang i aigua per trobar un tractament… Jesús passa aquest any pels carrers en la gent que ha de treballar per fer arribar els aliments i els fàrmacs a tothom. Hi ha una gran corrua de Cirineus i Veròniques i Jesús cau a terra cada vegada que sentim les xifres dels morts. I la Passió continua amb corones d'espines, amb l'agonia per falta de respiradors i el rostre de la Dolorosa es reflecteix en tantes mares que sofreixen la mort d’éssers estimats.

Post virum

Aquest és el tema més preocupant. ¿Què passarà quan hagi passat el virus? No ho sabem, però davant la greu situació personal, laboral i econòmica el tema no es resoldrà fàcilment. Farà falta que la gent es pugui guanyar la vida, que hi tornin a haver empreses, llocs de treball, botigues i mercats.

Pel que fa a nosaltres, els ciutadans supervivents afectats pels efectes del virus, deixarem de comprar coses inútils, es produirà un retorn a l'essencial, farem millor ús de el temps i aprendrem a valorar-lo com un bé escàs i preciós. El nostre paper consisteix a fer possible que aquesta transició sigui el menys accidentada possible en lloc d'un camp de ruïnes. Com més aviat posem en marxa aquesta estratègia, abans podrem sortir d'aquesta pandèmia i de la terrible crisi econòmica resultant.

Quan això s’acabi entrarem en una economia de guerra, és a dir començar de zero, no continuarem l’activitat deixada fa dos mesos com si res no hagués passat. Els estats no voldran perdre autonomia i Europa no tindrà la unitat necessària. Els USA, acabada la II Guerra Mundial van idear el pla Marshall, un ajut a tot Europa de 200.000M d'€ a valor d'avui. Però avui el futur d'Europa, amb uns països al sud endeutats fins al coll i d'altres al nord amb superàvit, depèn, com el 2008, una vegada més, del que faci o deixi fer Alemanya. Aquesta vegada, el nou pla Marshall depèn dels propis europeus. Però que no ens passi de llarg com l'anterior i ens tornem a quedar, només, amb la pel·lícula del Berlanga i haguem d'esperar, com l'altra vegada, que es recuperin les clases mitjanes europees i vinguin a redescobrir el sol d'Espanya.

Però pensem en els milions de persones afectades pels ERTES, pels ERES, per l'atur, pels acomiadaments, pels que no poden anar a treballar i no tenen cap benefici… ¿Tothom podrá tornar a treballar l'endemà que tot hagi acabat? ¿I les empreses i autònoms que tancaran? I les grans empreses que hauran de refer el teixit productiu, ¿tornaran a contractar tota la gent? ¿Estarem assistits igualment per la sanitat? Estem al començament de la Passió que ens tocarà viure aquest any. Perquè ningú ens explica què passa ara a la Xina: ¿tots treballen una altra vegada?

Quan els hotels obrin hauran d'esperar que hi vagin clients, quan el ram tèxtil obri, haurà d'esperar que pugui fabricar i que la gent compri, quan les aerolínies obrin hauran d'esperar que la gent compri billets, la indústria de l'automoció ¿podrà vendre els cotxes que ara té en stock i en podrà fabricar de nous…? Tota l'activitat econòmica i social estarà parada. Això vol dir tornar a començar. I els ciutadans haurem après a passar amb menys coses, amb menys comoditats, amb menys necessitats, amb més senzillesa… I de moment, ni viatjarem tant, ni gastarem tant, ni ens crearem tantes necessitats.

És hora d'establir unes noves prioritats, és hora de deixar enrere els circs actuals on es mou una quantitat immoral de diners –futbol, GP, F1, JJ.OO., campionats del món de qualsevol cosa, grans convencions (s'ha vist que es poden fer des de casa), els shows de les passarel·les…–, és hora de fer caure els actuals ídols del pedestal (futbolistes, pilots, actors de cinema, esportistes d'"elit"…) i cercar-ne de nous entre la gent que ara hem descobert, entre la gent que hem vist com arrisca la vida pels demés fins a donar la pròpia.

Els estats s'han de posar les piles en la inversió en investigació biotecnològica i en la dotació de recursos en l'atenció sanitària. És hora que els estats deixin els pressupostos militars de guerra, que són per destruir, i dediquin els recursos a la recerca de mitjans que ens puguin sanar en situacions com l'actual. Si entre tots no fem aquesta catarsi, quan torni un altre virus, que tornarà, tornarem a caure en el mateix parany. 

Després del covid-19 ha de néixer una nova mentalitat. Hem de deixar de pensar d'un a un per pensar entre tots, ajudar els països pobres per tal que tinguin un sistema de salut fort, formar els metges i sanitaris perquè puguin actuar com els militars: capaços de desplaçar-se on faci falta en un obrir i tancar d'ulls, per tal de tenir un sistema de resposta eficaç ja que tenim tota la ciència i la tecnologia: tenim tots els instruments però no fem res!

A nosaltres, els ciutadans del carrer, el que hem de fer ara és obeir les indicacions de les autoritats, esperar que els polítics prenguin les mesures adequades, ara i després, i demanar al Déu del cel que ens ajudi en aquest mal pas, que s'acabi el més aviat possible aquest temps de prova.

persones 7 –joan sales ll – l’obra

Portada del num 12 de Quaderns a l'exili

Parlar de l’obra de Joan Sales no es pot fer parlant només d’Incerta glòria. Joan Sales és un monstre de la literatura catalana malgrat se l’hagi volgut relegar a l’oblit per la seva manera de fer, per les seves idees sobre Catalunya, per haver escrit “només una novel·la” i per ser catòlic. L’obra de Joan Sales abasta la seva tasca com a poeta, escriptor, traductor, autor d'articles, pròlegs, cartes i editor. Després veurem el seu llegat.

El concepte que Joan Sales tenia de la llengua literària és visionari i enceta un debat que encara és vigent avui dia. Respecte al model de llengua, Sales va dir que ell escrivia 

el català que parlava, que és el que fan tots els escriptors de literatures sèries.

En aquell moment va trobar l'oposició dels que havien agafat com a model el francès, i que no valoraven prou el català que parlava la gent:

Era una llengua viva, plena d'expressions pròpies, i amb algunes coses que el distingien de les llengües veïnes i eren una riquesa del català, una d'elles era l'article personal en els noms propis de gent coneguda i pròxima: «la Maria», per exemple, perquè «Maria» a seques és la mare de Déu.

Aquest suposat antagonisme entre “gramàtica” i “vida”, va dur Sales a adoptar alguns castellanismes, al seu parer, «inevitables»: caldo, guapo, silló, enterro, quarto, palmatòria, alabar, afició, monyeques, acera, tonto, empolvat… alguns dels quals ja fa temps que són admesos; vulgarismes com busca (per cerca o recerca), cuidar (per tenir cura), curar (per guarir), descuidar (per negligir)…; o bé a fer ús de per (en comptes de per a) en els diàlegs i davant els infinitius. De tota manera “les seves innovacions sembla que no eren tantes com el seu apassionament podria fer suposar ni gratuïtes com els seus detractors pretenen”.

La primera tasca social de l'escriptor és escriure bé, que sigui llegible. Si els llibres no són per llegir, ¿per a què són?

De tornada a Catalunya Joan Sales es va presentar a unes oposicions a corrector de la Generalitat, presidides per Pompeu Fabra, i va treure el número u ex-aequo. Va ser mestre de català. 

Aquesta quarteta, adreçada als puristes de l’Institut d’Estudis Catalans, ens dóna una idea de com devia ser en Joan Sales i perquè tenia tants enemics dintre el món catalanista. 

Tots aquests éssers tan purs, 

amb tots els seus àdhucs i homs 

i tan carregats de llurs, 

m'estan tocant els quelcoms.

Sales és, per damunt de tot, un gran lector primer de Stendhal i, més tard, de Dostoievski. Més endavant s’interessà per la literatura de grans escriptors i filòsofs francesos catòlics com Mauriac, Bernanos, Mounier, Gabriel Marcel o Teilhard de Chardin. 

«La literatura de Joan Sales, construïda amb un estil vigorós, s’omple de ressonàncies metafísiques i proposa una visió global de l’aventura humana, de manera que el lector es troba immers en un món exaltant, ple d’energia física i intel·lectual. I així ho mostren els autors dels epígrafs que encapçalen alguns capítols de la seva novel·la Incerta glòria: Gracián, Pascal, Baudelaire, Bergson, Chesterton, Kirkegaard, S Weil, Camus, M Torres, i un destacat Dostoiveski, presentat per Sales com el millor exemple d’un model de literatura que penetra intensament en la condició humana».

Les diverses facetes de l’obra de Joan Sales posen de manifest el seu tarannà efusiu, arravatat, molt personal, amb un olfacte literari indiscutible. La seva prosa és equilibrada i elegant, posseeix una estranya força i exactitud, una claredat magnètica inimitable que com diu Màrius Torres: «El lector sent com si calvalqués un poltre potent, capritxós, impulsiu i amb un encasellament perfecte. És un estil amb cos: ossos, músculs, nervis i tendons».

Sales comença a escriure i a fer poesia. A l’exili escriu Viatge d’un moribund, recull de poemes que publicarà a Barcelona quan torni. Quan li pregunten, sobre el Sales poeta, per què va abandonar la poesia respon:

Bé, més aviat ella em va abandonar a mi. La poesia –evidentment, la lírica– és una cosa molt gran; per tant, quan notes que se’n va la inspiració (paraula que ara no s’usa gaire, però que és la millor que tenim per explicar-ho), més val no insistir.  Com diu un poeta francès del segle xvi, Joachim du Bellay, «et les muses de moi comme étrangeres fuient».

I quan es va negar, a partir d’un cert moment, a fer poesia ens diu:

M’he negat i em nego, per les raons que li deia: la versificació seria correcta, el llenguatge també, però hi faltaria aquell alè que és l’essència de la poesia lírica. Miri, tenim el cas de Carles Riba, una persona honestíssima i un català exemplar, a més d’un intel·lectual rigorós, va escriure coses molt bones de jove, com el Primer llibre d’Estances, però va cometre l’error d’insistir quan les muses el van abandonar: va fer aleshores una poesia cerebral, que no fa ni fred ni calor. Ni el seu bagatge cultural ni el seu rigor intel·lectual li ho podien compensar. 

Editorial del num 1

A l’exili a Coyoacán, Mèxic, crea, amb altres exiliats, els Quaderns de l’exili (1943-1947) una revista mensual que arribarà a tenir una tirada de 4000 exemplars i es publicaren 26 números. Tocava temes com textos literaris, critica de llibres, assajos, noticiari català de tota Amèrica, activitats antifranquistes… i no deixa d’escriure mai. Aquí publicarà, en el número 12 de març del 45, el seu famós article Els Òrsides, una crítica als intel·lectuals que no assumeixen els reptes crítics del país. El seu últim article serà La Batalla del Bruc, al número 26. A Quaderns de l’exili també signava com Masades de Segura, Marc Vallès i Joaquim Vallès.

Des d'allà va editar, amb estudis i anotacions, L'Atlàntida i Canigo, de mossèn Cinto; La nacionalitat catalana de Prat de la Riba, i la primera edició de les Poesies de Màrius Torres.

Comença amb les traduccions en castellà: Gustave Flaubert, Madame Bovary; Fiódor Dostoievski, Los hermanos Karamazov; Pearl S. Buck, Los hijos prohibidos. I en català: Aurora Bertrana, Entre dos silencis; Nikos Kazantzaki, El Crist de nou crucificat; Fiódor Dostoievski, Els germans Karamàzov;  Loís Delluc, El garrell;  François Mauriac, Thérèse Desqueyroux.

Comença a embastar la seva novel·la, Incerta glòria, però no s’hi ficarà de valent fins que torni de l’exili a Barcelona.

No deixa mai d’escriure ni de publicar i ho fa de manera extenssíssima. Quan se’l critica per la seva poca producció diu:

Crec, amb tota franquesa –i també amb tot el respecte als qui són diferents de mi–, que l'autor és la persona menys indicada per analitzar la pròpia obra, a menys que es tracti d'un narcisista. Quan donem una obra al públic, ens sotmetem al judici dels altres; el judici propi ja no interessa. No es pot ser jutge i part. Allò que em sap greu, perquè ho crec injust, és que em diguin que he escrit poc. No tenen en compte, els qui ho diuen que…

(Aquí s'explaia explicant tota la feina feta: una novel·la, Incerta glòria, de 900 pàgines, que podrien ser com quatre novel·les; Cartes a Màrius Torres de 700; les traduccions d'obres que he citat abans, també molt extenses; tot el que va escriure a l’exili i a la tornada…). 

Vegem-ne uns exemples:

Obra literària: assaig, correspondència, novel·la, poesia, teatre

Viatge d'un moribund, recull de poemes seus escrits a l’exili; adaptació del Tirant el Blanc en forma de novel·la en prosa moderna; primera edició d’Incerta glòria (315 pagines); Corona literària a la Mare de Déu de Montserrat; En Tirant lo Blanc a Grècia, libreto d’òpera bufa en vers; Cartes a Màrius Torres, (700 pàgines, amb la Notícia biogràfica de 70 pàgines; En Tirant lo Blanc o Qui mana a Can Ribot; Epistolari Joan Corominas & Joan Sales; Cartes Completes: Mercè Rodoreda/Joan Sales; darrera edició d’Incerta glòria i definitiva amb 910 pàgines.

Articles en publicacions periòdiques

Impossible reproduir-los tots. En té 62 sobre qüestions de llenguatge, jocs florals, història, universitat, cultura… la majoria a Quaderns de l’exili.

Editorials a Quaderns a l’exili: 13

Pròlegs, estudis històrics i literaris i col·laboracions en volums: 32

El pròleg a Lleures i converses d'un filòleg, de Joan Coromines  té 70 pàgines;

Adaptacions, antologies i edicions.

Rondalles escollides de Guimerà, Casaponce i Alcover; Rondalles gironines i valencianes; Rondalles d'ahir i avui; Rondalles escollides de Ramon Llull, Mistral i Verdaguer; col·labora en la Historia de España de Ferran Soldevila; edició de la Imitació de Jesucrist, de Kempis.

Al final d’aquest recull de feina feta Sales acaba dient: 

Afegiu-hi encara la feinada de La Història dels catalans i tantes altres coses que he fet, per gust o per obligació; però no en parlem més, que no pugui semblar immodèstia. 

Perquè quedi palès que no és immodèstia transcric unes paraules de Ferran Soldevila al prefaci del volum tercer de la Història dels catalans. Referint-se a la col·laboració de Joan Sales el qualifica com a: 

«deus ex machina d'aquesta obra. Com en altres casos, la intervenció de Joan Sales sembla, més que decisiva, clarament necessària per concebre, projectar, arrencar i organitzar les iniciatives que ell mateix va promoure dins de la seva activitat editorial a la tornada de l'exili».

«La cerca, tria i redacció dels epígrafs a la il·lustració de l'obra (cinc volums!) i una il·lustració abundantíssima en tots els volums revelen una faceta poc coneguda de la força creativa i del vast bagatge documental i intel·lectual de l'autor d'Incerta glòria. Sales demostra prou aquestes qualitats, tant per l'exactitud de la informació com per la redacció, d'esperit volgudament assequible».

Aquesta és la “feinada” de La Història dels catalans a la que es referia el mateix Joan Sales.

Quan torna a Barcelona, el 1948, Sales entra com a conseller literari de l’Editorial Ariel. Així comença la seva aventura editorial que el portarà a fundar el 1955, amb en Jaume Aymà, el Club dels Novel·listes. La seva concepció de l’edició de llibres farà que també tingui cura de qüestions de tipus material i de disseny: tapa dura, amb sobrecoberta, lletra i interliniats amplis, abundosos espais en blanc... una delectació per als que sabem bé què és un llibre. Com a editor Sales es regia per uns criteris morals molt clars per a ell. Exercia públicament d’editor catòlic i tothom sabia que estava en contra de les immoralitats.

Els criteris del Club dels Novel·listes sempre han estat els mateixos: viure del públic, fer novel·les que siguin llegides de forma i manera que elles mateixes es paguin el que costa publicar-les i donin alguns diners als autors, sense haver de recórrer ni als premis –rifes literàries, en realitat– ni als mecenes –que a Catalunya no n’han faltat mai– però que falsegen la literatura quan en són massa. L’altre criteri del Club fa referència a qüestions morals; no he acceptat mai una novel·la que faci, per exemple, una apologia de l’homosexualitat... 

«Però en l’obra de Llorenç Villalonga, que vostè va donar a conèixer, certs trets homosexuals hi estan presents…».

Bé, Villalonga diu i no diu, la seva prosa és elegant... I, a més, Villalonga era metge, psiquiatre, sabia que aquestes coses existeixen, això no ho podem pas negar. Una cosa és al·ludir-hi, i una altra fer-ne l’apologia. 

«¿El Club només edita novel·les literàriament de tall clàssic? ¿Aquest és un altre criteri editorial?».

He rebutjat totes les novel·les que eren difícils de llegir o fetes pensant en especialistes de literatura. El públic vol novel·les que li contin una història, amb un principi i un final. Novel·les que es facin llegir. El Club es malfia d’una mania que de l’antiguitat està tipificada com a grafomania, el vici d’escriure a raig fet. 

Des del principi ens vam proposar editar novel·la perquè precisament els franquistes ho volien impedir i perquè era l’única manera de fer una literatura contemporània nacional. Primer vaig anar a fer la guerra com a voluntari del govern legítim de Catalunya. Després, des de les pàgines dels Quaderns de l’Exili per l’organització d’una unitat de voluntaris de parla catalana.

La necessitat d’abastar un públic extens supeditava el model de llengua literària, que havia de defugir el purisme a ultrança i situar-se en un nivell proper al del registre oral (del català popular, ric i genuí, s’entén, no pas el d’un patuès, ni tampoc el d’un periòdic, posem per cas). Una llengua, en suma, que no pequés de literària, de poètica a la manera de la dels felibres, i que es caracteritzés per la vivesa, la naturalitat i la versemblança en els usos més diversos. El millor estil és el que no es nota.

Per acabar amb la seva aventura editorial he de fer menció a l’affaire, silenciat, que Max Cahner i Ramon Bastardes li van provocar amb la fallida de la distribuïdora IFAC. Aquesta va néixer amb la intenció de procurar les vendes de la producció editorial i discogràfica catalana. Animats per la venda de llibres Cahner i Bastardes es fan editors i creen Edicions 62. Diuen que només faran assaig pero ben aviat el deliri de grandesa els porta a adoptar narrativa i, lògicament, entre els editors de la distribuïdora IFAC. Multipliquen títols, incrementen els tiratges, proposen drets d’autor inassumibles… I tot això ho pagaven amb els fons d’IFAC i deixant de pagar als clients de la distribuïdora. Lletres retornades, impagades… i els creditors eren: Cavall Fort, Edigsa, Proa i El Club Editor de Joan Sales. El 1969 IFAC li devia a Joan Sales un milió de pessetes, una fortuna en aquella època. La majoria no es van refer. Sales va demanar un crèdit a Banca Catalana i el va tornar en un any. Mai els va voler denunciar perquè es tractava de “catalans” i “no es pot portar als tribunals a un compatriota i antifranquista”. Es va refer economicament, però moralment mai. (Cap enciclopèdia explica aquest affaire. Ni què era IFAC. Del 1980 al 84 Pujol va fer a Max Cahner Conseller de Cultura de la Generalitat).

M'estimo més un home bo sense talent que no pas un de llest i malànima. Suposo que com tothom.

Joan Sales amb Joan Corominas

Escrit anterior:

https://tenirelcapclar.blogspot.com/2020/02/persones-7-joan-sales-l-la-persona.html