 |
| Mosaic de l'església de Sant Salvador a Chora, Istanbul |
Cada 15 d'agost
l'Església celebra la festa de l'Assumpció de Maria, un misteri de fe que ha
inspirat una iconografia artística única sobre la dormició, el trànsit i
l'ascensió corporal de la Mare de Déu. És tant important que fins i tot té
vuitada: el 22 se celebra la festa de Santa Maria Reina.
És una festa molt antiga i està molt arrelada, però no es troba directament
en les Sagrades Escriptures. Però un fet és evident: des del principi, gairebé
seguint un raonament no només de fe, sinó també deductiu i lògic, mai no s'ha
qüestionat la incorruptibilitat del cos de la Mare de Déu.
En canvi, els Evangelis apòcrifs, difonen relats amplis i detallats sobre
la mort de la mare de el Senyor, del seu enterrament i del trasllat del seu
cos. La Llegenda aurea, sobre aquest
tema és el llibre de Jacopo da Varazze, que ha inspirat substancialment la iconografia
cristiana medieval.
Aquest darrer moment s'anomena Koimesis
en grec i Dormitio, i després Transitus, en llatí, és a dir "dormició", "trànsit" i després
"l'assumpció" perquè un destí mortal no seria acceptable per a ella. Els primers indicis es remunten a el
segle iv, quan Sant Epifani de Salamina explica el silenci de l'Escriptura com
una voluntat precisa de Déu.
Els pelegrinatges als llocs considerats com de la mort i després l'enterrament
de la Mare de Déu −especialment a la basílica de Getsemaní, anomenada la Tomba
de Maria Santíssima Mare de Jesús− i els innombrables textos i imatges
inspirats per aquests esdeveniments a la vida de Maria testimonien la
importància del seu culte des de fa molt temps i destaquen la seva devoció de
manera molt intensa.
Imatges de la Dormició
La figura de Maria és la imatge més representada en tota la història, i no
només en els cercles cristians. Com totes les variants que li
concerneixen, la iconografia de la seva mort i assumpció, descrita de diverses maneres, gaudeix
d'àmplia difusió, una de les quals, d'origen oriental, representa el moment de la Dormició de Maria.
L'exemple més antic data del segle vi, prové de l'antiga Escitòpolis (avui
Beit She'an, a Israel) i està estampat en una peça de terracota molt
malmesa però és un objecte de devoció, on Maria és representada ajaguda i
envoltada pels apòstols.
L'Animula, la
"petita ànima" de Maria
Hi ha una taula d'ivori del segle x al Museu
Metropolità de Nova York, on a més dels apòstols als costats i dos àngels
descendint des de dalt, Jesús apareix just al centre de la icona mentre aixeca
un nadó en bolquers: és l'Animula,
l'ànima de Maria.
La imatge d'una
criatura tendra, una nena "acabada de néixer", als braços de Crist que
apareix en moltes d'aquestes representacions no té un significat simplement
convencional. És l'Animula −"l'ànima de Maria"−, portada en
braços pel seu fill Jesús.
Orient defensà,
des dels inicis, que fou l’ànima de Maria la que pujà a la Glòria mentre que a
Occident triomfà −de manera més contundent
a partir del segle xii− la idea que, a més
de l’ànima, ascendí també el cos.
Les animulae Mariae, van arrelar en les
zones d'Orient, com es poden veu en els mosaics del segle xvi a l'església bizantina
de Sant Salvador a Chora, a Istanbul,
on Jesús està tancat a la vesica piscis
o ametlla, l'antic símbol de múltiples
significats sagrats. Aquesta figuració apareix més
tard, a Itàlia, des del sud, a la zona de Salento, fins a Venècia.
 |
| Mosaic a Santa Maria Maggiore |
Aquestes imatges estan difoses a tot arreu i han acabat reproduïdes en
grans parets decorades amb mosaics, com en les basíliques romanes de Santa Maria la Major i Santa Maria al Trastevere o en pintures
murals, com en la petita església bizantina Cattolica
de Stilo o en l'església de Santa
Maria in Grotta de Rongolise. Els estils, les convencions pictòriques, la
plasticitat i les perspectives han anat canviant amb el temps, però l'esquema és bastant similar.
Aquesta
tendresa del Fill cap a la Mare, "acabada de néixer", fan entenedors
els versos del Dant en el cant xxxiii del Paradís: Verge Mare, filla
del teu fill.
Imatges de la Dormició
a Mallorca
 |
| Mare de Déu Dormida de la Seu |
Aquesta devoció
a la Mare de Deu Dormida està estesa
per la Mediterrània. A l'illa de Mallorca hi ha molta devoció. Aquí cada poble
guarda, a la seva parròquia, una imatge de la Dormició i el dia 15 d'agost l'engalana i la posa en un llit o
tabernacle a la veneració dels fidels. A les ciutats més grans, com Palma, cada
església té la seva.
La pietat
popular del segle xvi inicia a Mallorca uns grups escultòrics de notable
grandària amb la imatge jacent de la Verge dormida, amb una obliqüitat del cap
(amb un coixí de roba a sota que li aguanta) com a grafia de la dormició, les
mans en actitud orant i els peus nus. Aquesta imatge està abillada amb un hàbit
daurat i estofat, cenyida amb un cíngol i coberta amb un mantell que va des del
cap fins els peus. Al cap porta una corona estrellada.
 |
| Mare de Déu Dormida de Santa Eulàlia |
El conjunt
escènic del muntatge es situa al bell mig de la nau i es complementa per
cadafals esglaonats, un túmul funerari custodiat per àngels, canelobres,
alfabregueres o bellveures i un coronament en forma de pal·li o baldaquí per
accentual el trànsit gloriós.
La peça més
preuada de Mallorca és la Mare de Déu
Dormida de la Seu, primera obra conservada de la que es té notícia i
referent de les posteriors que segueixen el seu model formal durant els pròxims
cinc-cents anys. N'hi ha tres més que són de l'època i que tenen unes
dimensions i característiques semblants: són la procedent de l'antic convent de
Sant Domingo, i que avui es troba a l´església parroquial de Binissalem, la de l'església de Santa Eulàlia
i la de l'església del Sant Esperit.
La darrera a exposar-se ha
estat enguany la de l'església de Sant Nicolau que s'ha mostrat al públic
després de cinc mesos de restauració.
 |
| Mare de Déu Dormida de Sant Nicolau |
 |
| Mare de Déu Dormida de S'Arracó |
 |
| Mare de Déu Dormida d'Inca |
