La virtut l

 La virtut (del llatí virtus) és el conjunt de qualitats pròpies de la condició humana, de l’humanum, home i dona, que forgen la nostra personalitat. I l’educació de les virtut és un dels temes importants que hem de tenir sempre present.

La virtut és una actitut ferma, estable i habitual de l'enteniment i de la voluntat que regula els nostres actes, les nostres passions i la nostra conducta segons la raó i la fe. I tot allò que abasta aquest camp propi de la persona, és el que coneixem com virtuts humanes.

Avui no se'n parla massa de les virtuts i es parla més de valors. La paraula valor té moltes accepcions. Valor és una qualitat que jo tinc com a persona, com la vista, la veu…, o una cosa material que posseeixo i que tant les unes com les altres les aprecio per la utilitat que tenen per a mi. També és una qualitat que mou a emprendre grans empreses i que fa que si en posseeixo alguna de no material, com l’amistat, és que l’he aconseguit amb la pràctica de les virtuts i de l’esforç personal.

Els valors poden ser mutables: avui són uns demà uns altres. Està bé parlar de valors, però hem de tenir en compte que el valor pot ser com una cosa que està fora de mi, que l’aprecio, a la que m’hi m'hi puc associar mentalment i estar-hi d'acord. Però pot ser que no fagi res de positiu per incorporar aquest valor a la meva vida. Puc estar totalment d'acord amb el valor de la solidaritat, em sembla molt bé el que explica la gent que fa, crec que és així com millorarem el món… Però jo m'ho miro des de casa estant, assegut al sofà mentre ho veig per la tele, no dedico gens de temps a cap moviment ni acció solidària…

La virtut va més enllà. La virtut és viva, és moviment, és compromís… La virtut és una cosa bona que s'ha de fer habitualment. És una cosa bona ja que també en puc fer de dolentes (i aleshores apareix el vici, contrari a la virtut). Que s'ha de fer: no puc contemplar-ho, no puc deixar d'implicar-me, he de fer alguna cosa que faci referència a a aquest valor que admiro (si no, no el faig meu). I s'ha de fer habitualment, és a dir si no cada dia, gairebé ja que si no s'exercita, no s'adquireix la virtut i es queda en bones intencions per tal que les facin els altres. La virtut, quan s’ha adquirit, ja no es perd.

Per adquirir la virtut, s’ha de practicar el bé lliure i voluntàriament. I la virtut té la capacitat de millorar les persones ja que sempre hi hem de posar el cap i la voluntat. Aristòtil diu que la pràctica de la virtut ens duu a la felicitat. I Ciceró afegeix que com més virtuós és l’home, menys s’adona dels vicis dels demés. La virtut es contagia. Els pares som els primers que hem de viure les virtuts i ensenyar a viure-les als fills i als amics amb una actitud positiva i exemplar.

També és important tenir clar que no hi ha "virtuts socials", les virtuts són personals. La societat no practica una virtut: se'n beneficia si jo la visc i se'n ressent si no la visc.

La tasca educativa

Educar. Si bé hi ha diferents accepcions sobre el significat de la paraula educar, n’hi ha un que li dóna un sentit molt enriquidor. Del llatí educare (ex ducere), educar vol dir, treure a fora.

Respectant sempre la llibertat i personalitat de cada fill, l'infant –des que neix- no és un sac buit que hem d’emplenar. Ben al conrari. És un sac ple a qui hem d'ajudar que vagi treient fora, i desenvolupant, totes les seves qualitats.

La tasca educativa que hem de fer els pares envers els fills té una doble vessant: els hem de formar i orientar. I ho hem de fer en tres camps cabdals: en el camp professional, en el camp humà  i en en camp espiritual.

En el camp professional hem de procurar que els nostres fills adquireixin els coneixements necessaris per exercir una professió i han d’aprendre a fer la feina ben feta, no de qualsevol manera.

En el camp humà han d’assolir les qualitats que configuren la persona, aquelles qualitats que incloem dins del món de les virtuts.

I en el camp espiritual han de ser consequents amb la seva fe, una fe que els haurem inculcat de petits i que huran d’anar fent seva a mesura que creixin.

I la tasca dels pares rau en no abandonar aquestes responsabilitats ja que no les podem delegar a ningú. Si treballem de valent en tot això els nostres fills seran capaços de desenvolupar la seva vida per tal que arribi a la plenitut.

Fa dos mil cinc-cents anys Plató ja es va adonar que la persona havia de donar al cos i a lànima tota la bellesa i perfecció possibles. Aquesta perfecció consistia –segons ell- en tres funcions essencials de l'educació: formació de l'home virtuós (llegeixi’s formació espiritual), formació del ciutadà (llegeixi’s formació humana) i formació per a una professió (llegeixi’s formació professional). Si bé era conscient que això no és possible aconseguir-ho del tot en aquesta vida, sí que s'ha de lluitar per aspirar a diferents graus de perfecció.

El fi de l'educació és, per tant, formar homes lliures, conscients i responsables dels seus actes, amb una consciència formada, capaç de diferenciar el bé del mal.

Hem d'educar per al futur, aquest és el gran repte! Si la tasca educativa fos per avui, la solució seria fàcil: fer els fills clònics i assumpte resolt. No tindríem la feina d’anar traient del sac… La realitat és que els estem educant pel demà, per un temps en el que nosaltres ja no hi serem i que ells hauran de tirar endavant.

Hem d’aconseguir dels nostres fills que siguin les millors dones i els millors homes possibles, persones capaces de descabdellar tot allò que nosaltres els hi haurem deixat ben entortolligat.