persones 4 - fra juníper ll – la seva obra

California

"L'illa" de Califòrnia

Las Californias és el nom que originàriament tenia la zona de l'antic Virreynato de la Nueva España i que actualment comprèn els estats mexicans de la Baja California y Baja California Sur i l’estat de California dels Estats Units. És la zona occidental del continent americà que llinda amb l’Oceà Pacífic. A aquesta zona hi vivien, de temps immemorial, els nadius americans. El 1533 una de les expedicions terra endins feta per Hernán Cortés arribà a la Baixa Califòrnia. 

Van creure que era una illa i així figura fins i tot en algun mapa, tardà, del sXVII. Hi va haver diferents expedicions per conèixer el territori californià, però no fou fins el 1539 que es va començar a reconèixer la zona. El 1542 una nova expedició descobreix que no és una illa sinó una península, una llesca de terra voltada pel Mar de Cortés, o de Califòrnia, i pel Mar del Sud (l’Oceà Pacífic).

Les missions dels jesuïtes i
dels dominics

El 1683 els jesuïtes es feren càrrec de la colonització de la Baixa Califòrnia i instauraren les primeres missions amb esforç, valentia i generositat. El primer assentament, San Bruno, el van haver de deixar per culpa de les característiques climàtiques i el 1687 feren el segon, a el Real de Loreto, que es va convertir en Cabeza y Madre de las Misiones de la Alta y Baja California. Varen instruir els nadius, els protegiren dels abusos dels soldats i els ajudaren a integrar-se en una societat més avançada que la seva. Tot això barrejat amb un grapat d’inconvenients que els dugué a lluitar contra plagues, desordres entre els soldats, enfrentaments amb els civils, conflictes amb les autoritats i els indígenes… durant gairebé noranta anys.

Però contra el que no pugueren lluitar fou contra l’ordre del rei que decretava la seva expulsió. El 1767 el rei Carles III, sospitant que els jesuïtes intentaven interferir en els assumptes d’Estat, decretà la seva expulsió de tots els dominis de la corona, la qual cos a incloïa el Virreynato de la Nueva España. Els jesuïtes van haver de marxar i deixaren les missions disseminades per tot el virregnat. El mateix any 1767 els jesuïtes varen ser substituïts per setze franciscans, que eren a la zona de Querétaro des de 1749, i que continuaren la gran tasca dels jesuïtes. 

Malgrat la feina feta pels jesuïtes, Califòrnia va ser gairebé ignorada durant dos-cents anys, fins que Espanya s’adonà que a Califòrnia necessitava defenses més fortes per lluitar contra anglesos i russos que avançaven per aquesta zona. Dos anys després de l’expulsió dels jesuïtes, el 1769, el rei nomenà al català Gaspar de Portolá governador de la Baixa Califòrnia. Anà allà acompanyat pels franciscans i Fra Juníper hi anà per tal de fer cap i organitzar les missions allà on ells hi facin assentaments. 

Amb la Guerra de la Independència de Mèxic (1810-1821) aquesta part de l’Alta Califòrnia deixà de ser espanyola per passar a ser una de les tres províncies interiors de Mèxic. El 1822 començà la transcisió pacífica d’aquesta zona al nou estat mexicà. Vint-i-cinc anys després el govern mexicà perdé l’Alta Califòrnia davant els Estats Units pel Tratado de Guadalupe Hidalgo, signat al final de la guerra entre els dos estats (1846-1848) i com a condició per l’obtenció de la pau.

Fra Juníper missioner

Ni les classes que donava a la Universitat, ni el seu doctorat, ni la predicació, ni la fama que tenia, van fer que Fra Juníper deixés de sentir la necessitat d’anar a les missions. El 1749 deixà la Universitat, la prèdica i l’illa i salpà, des de Cádiz, amb vint franciscans més, cap a Nueva España (México) per dedicar-se a missionar per terres americanes. No va ser una decisió infantil ni improvisada, sinó una resposta a la vocació que sentia de donar a conèixer Jesucrist a la gent de les terres americanes. Tenia 36 anys.

La zona de Sierra Gorda a Querétaro

A Sierra Gorda (1749-1758) – El desembre de 1749 aquesta vintena de franciscans que sortiren de Cádiz arribaren a Veracruz i d’allí anaren a México. Tots hi anaren en carruatges, però Fra Juníper i un altre franciscà feren el recorregut a peu, un trajecte de 400 km, en el qual un insecte el picà en una la cama i li quedà una llaga amb una dolència per a tota la vida. Un cop a México fou destinat a les missions de Sierra Gorda, a la serralada de l’actual estat mexicà de Querétaro, a 200 km al nord de ciutat de México, on hi estarà durant deu anys amb els també mallorquins Fra Francesc Palou (que esdevingué el biògraf de Fra Juníper)  i Fra Joan Crespí.

Aquí vivien els indis pame i en aquestes missions arribaren a reunir 3500 indis i organitzaren l’estructura catequètica i laboral de la zona de tal manera que es convertí en model per les altres missions. Quan hi arribà Fra Juníper el primer que va fer va ser aprendre la seva llengua i treballar per la seva formació integral com a persones i la seva promoció material, tant als homes com a les dones. Iniciaren l’edificació d’un temple i va despertar en ells l’hàbit del treball –cosa que tenien adormida per l’entorn i la seva manera de viure–, els va ensenyar a llegir i escriure, a cultivar la terra, a criar bestiar i moltes altres tasques i oficis com fuster, ferrer o fer de paletes; a les dones els ensenyà cuina, costura i la confecció de teixits. També els ensinistrà en el cant, la pintura, el teatre, la música… de manera que va millorar molts aspectes la vida dels indígenes. També es va preocupar de l’evangelització: va reorganitzar la catequesi, va batejar els indígenes, i celebrava les festes religioses d’acord amb les maneres de fer dels indis i les seves manifestacions de religiositat popular.

A México (1758-1769) – El 1757 els franciscans havien establert una missió entre els indis apaches. Era una missió perillosa i volien que hi anessin Fra Juníper i el Pare Palou. Per aquest motiu el 1758 deixà Sierra Gorda i anà a México per preparar el viatge, però hi va haver un avalot per part dels indis a la missió i el virrei decidí esperar fins que la zona estigués apaivagada. Per aquest motiu Fra Juníper es va quedar al Col·legi apostòlic de San Fernando, a la ciutat de México, on treballà, durant deu anys, pels quatre bisbats del país, fent de mestre de novicis, Comissari de la Inquisició, conseller del pare superior… Però per damunt de tot es va dedicar a predicar missions populars a la part central i meridional de México on va recórrer, amb la seva coixesa, més de 4500 km, a peu. Val a dir que les distàncies, en km, de México als pobles que anava no eren pas curtes: Mezquital 455, Guadalajara 500, Puebla 125, Tuxpam 325, Oaxaca 460, Huateca 100…

A Califòrnia (1769-1784) – L’inici de la tasca evangelitzadora dels franciscans a Califòrnia s’inicià el 1769, quan Fra Juníper acompanyà el català Gaspar de Portolà a la Baixa Califòrnia com a President dels Missioners de la Baixa Califòrnia. S’estableixen al Real de Loreto, a 2000 km de México, on havien començat les missions els jesuïtes i que van haver de marxar al ser expulsats de les terres d’Espanya. També hi anaren els mallorquins Fra Francesc Palou i Fra Joan Crespí. Un cop allà Portolà decideix ocupar la costa nord, l’Alta Califòrnia, i aquí naixeran les missions franciscanes.

El 1772 es decideix que els dominics es facin càrrec de la Baixa Califòrnia i els franciscans de l’Alta Califòrnia i que estableixin una frontera entre ells. Els franciscans deixen la península de la Baixa Califòrnia i al marxar el Pare Palou marca la divisió entre les dues Califòrnies clavant una creu de fusta a terra, creu que se la coneix com la Mojonera de Palou, on avui passa l’autopista Tijuana-Ensenada.

Les missions franciscanes

A l’Alta Califòrnia, 1000 km al nord de Loreto, comença a fundar les missions, la qual cosa va possibilitar establir els fonaments del cristianisme a Califòrnia, millorar la vida dels indígenes i la seva formació com a persones, ja que els indis d’aquesta zona no coneixien l'agricultura ni la ramaderia i la seva alimentació es limitava a la recol·lecció de fruites i arrels silvestres, a la cacera i la pesca. No acostumaven usar vestimenta i per protegir-se del fred cobrien els seus cossos amb pells d’animals. Els ensenyaren a llegir i escriure, a cultivar la terra i a criar bestiar, a més de donar-los a conèixer la doctrina de Crist. Aquí s’hi estaran durant més de cinquanta anys i arrribaran a fundar 21 missions (Fra Juníper en fundà 9).

El Camino Real de California

La fundació de les missions es va fer de manera esglaonada i una a una. Un cop escollit el lloc es plantava un campament i es començava a treballar: es construïen cabanes de fusta, una capella rudimentària i es protegia la zona amb una estacada: ja estava fundada la missió. Es començava per les missions, on vivien els franciscans; al seu costat es fundava un poble amb els indis conversos, i en uns llocs determinats es bastien els “presidis”, llocs on vivien els soldats per protegir i ocupar el territori. A partir d’aquí començava la sembra, la recerca de bestiar… Amb el pas del temps es canviaven les construccions de fusta per altres fetes de pedra, maons cuits o tova, construccions grans, fetes amb materials de construcció i pensades per poder-hi viure molta gent i que la contrada fos un lloc que abastés de menjar per a tothom, tant cereals i vegetals com animals.

L'inici del Camino Real

Per anar de missió a missió s’hi anava per un camí de ferradura, l'única via de comunicació terrestre. L’una de l’altra estaven a una distància d’un dia a cavall o tres dies a peu. Mica a mica s’havia d’eixamplar el camí per facilitar l’anada a la propera missió. Això va ser una tasca àrdua que va durar molts anys, però que donà lloc al Camino Real de California, un camí de gairebé 2000 km que enllaça el rosari de missions des de la primera missió dels jesuïtes, Loreto, a la Baixa Califòrnia (avui Mèxic) i la darrera missió dels franciscans, a San Francisco Solano, a Sonoma, a l’Alta Califòrnia (avui USA). De la protecció d’aquest camí se n’encarregava la Primera Compañía Franca de Voluntarios de Cataluña.
Avui la Carretera 101 de Califòrnia, que va de Los Ángeles a San Francisco per la costa del Pacífic, recorda el vell Camino Real de les fundacions franciscanes.

El 1822 s’inicià la transició pacífica del domini mexicà d’Espanya al nou estat mexicà. Acabava el domini espanyol i s’iniciava el declivi del Camino Real, que acabaria amb la secularització de moltes missions a partir del 1834.

Fra Juníper va aconseguir que aquestes missions fossin veritables graners, grans centres ramaders i que cada una fos autosuficient. Va aconseguir posar les primeres pedres per a la creació d’una base econòmica de caràcter agrícola a la costa del Pacífic dels Estats Units.

Restes de la Forja Catalana

Encara hi ha les restes d’una forja catalana, a la missió de San Juan Capistrano. És la instalació industrial més antiga de Califòrnia (1790) i de les més antigues dels Estats Units. El 1783 es va fer el primer vi produït a l’Alta Califòrnia i també va sortir del celler de la missió de San Juan de Capistrano. A la llarga, a més, les missions han estat el nucli de moltes ciutats que han conservat el nom que Fra Juníper els donà. Les petjades de Fra Juníper no foren en va.

Totes les entrades

1. https://tenirelcapclar.blogspot.com/search?q=junipero

2. https://tenirelcapclar.blogspot.com/search?q=california

3. https://tenirelcapclar.blogspot.com/2015/09/persones-4-fra-juniper-lll-les-missions.html

persones 4 - fra juníper l - l'home

Aquest estiu he estat uns dies a Mallorca i he aprofitat per arribar-me a Petra, el poble natal de Fra Juníper Serra, el  famós predicador de l'illa, professor de la Universitat Luliana i apòstol de Califòrnia. El 1749, als 34 anys, va decidir anar a les missions a Amèrica i ni els afalacs de la gent, ni les promeses de càrrecs, ni la pena als seus pares, ni la perillositat de la nova vida el van fer desistir. Va fer l'últim sermó al Santuari de Bonany. A Petra els petrers diuen –en broma– que de Fra Juníper només en saben que hi va néixer i que en va marxar. Si bé fa un temps potser sí que era així, des de fa anys el poble està bolcat amb Fra Juníper i no diguem ara amb l’anunci de la seva canonització: tot Petra respira Fra Juníper.

*               *              *

La canonització de Fra Juníper

La història del continent americà després de la descoberta de Colom i de les posteriors colonitzacions per part de les nacions europees i la cristianització que s’hi dugué a terme, no sempre ha estat aigua clara. Hi ha hagut versions per a tots els gustos, defensors i detractors de tot el que es va fer. Però la història ha de ser objectiva i no podem judicar els fets de fa dos-cents cinquanta anys amb la mentalitat d’avui, no per a poder justificar qualsevol cosa, sinó per ser objectius a l’hora d’emetre un judici i conèixer, de veritat, allò que va passar i allò que no va passar.

Les missions franciscanes
a California (USA)

La figura de Fra Juníper Serra no és molt coneguda entre nosaltres però sí que ho és a Califòrnia (USA) que el consideren un personatge il·lustre. És un franciscà mallorquí del sXVIII que va anar a missionar a Nueva España (l'actual estat de Mèxic) i va acabar predicant a la Baixa i a l’Alta Califòrnia, on hi va fundar 9 missions –de les quals algunes originaren ciutats com San Diego, Los Ángeles (San Gabriel), Santa Bárbara, Monterrey (San Carlos o Carmelo) y San Francisco (Los Dolores)– i que el Papa Francesc canonitzarà el proper mes de setembre, a Washington, pel que es coneix com una “canonització equivalent”, és a dir, sense necessitat d’un nou miracle i degut a la provada veneració poular. Tampoc aquesta decisió no està lliure de polèmica. ¿Què va fer Fra Juníper per merèixer ser canonitzat? El mateix Papa Francesc ho ha explicat: He decidit canonitzar a aquells que van fer una gran labor d’evengelització i que recullen l’esperit evangelitzador de l’Evangelium Gaudium.

Beat Fra Juníper

Portada del llibre del Pare Palou sobre
la vida i fets de Fra Juníper

Fra Juníper va portar sempre una vida molt penitent. Vestit sempre amb el sayal franciscà, calçat amb sandàlies, sotmès, com els seus germans religiosos, a una dieta summament austera –exigida, d'altra banda, per les dures condicions del lloc–, amb la salut gairebé sempre dolenta, arrossegant la cama malalta per camins interminables, aplicant cilicis i disciplines, es va abraçar tota la seva vida a Crist crucificat.

Fra Juníper va estar malalt tota la seva vida, però sempre va prestar a la seva salut una atenció mínima, la suficient per continuar servint Crist en els seus germans. Amb setanta anys, estava tan esgotat per l'asma, el dolor intens al pit, i la inflor de la cama nafrada, que amb prou feines podia amb ell mateix.

Fra Juníper era un home dinàmic, organitzador, tenaç, hàbil negociador amb les autoritats enmig de fortes tensions… Va patir els seus majors sofriments provinents de l'ardor del seu zel apostòlic, a l'haver de suportar, en el seu treball missioner de promoció social, humana i espiritual entre els indis, les interminables dificultats, estúpidament creades per una autoritat civil i militar embolicada amb la maçoneria i pretesament liberal i progressista.

Tomba de Fra Juníper a la missió
de San Carlos Borromeo (Carmelo)

Fra Juníper, el dia de la seva mort, va dir que si arribava al Cel demanaria molt pels religiosos i els indis que deixava en les missions. A la tarda del 28 d’agost de 1784, als setanta-u anys d’edat, després de cinquanta-quatre de franciscà i trenta-cinc de missioner, d’haver fundat nou missions, batejat 7000 indis, viatjat 9000 km, la majoria a peu, va dir: «I ara anem a descansar», es va retirar a la seva cel·la i així es va dormir en el Senyor. Estava a la missió de San Carlos (avui Monterrey) i allí fou enterrat.

El 1934 s’inicià el seu procés de beatificació. El 25 de setembre de 1988 fou beatificat per Joan Pau II i lloà els esforços de Fra Juníper per protegir els indis de l’explotació dels colonitzadors i recordà l’escrit Representación de Serra en 1773 –la Carta de Drets dels indis– a favor dels indis californians. També digué que ell i els missioners compartien la creença de que l’Evangeli és un assumpte de vida i de salvació i a l’oferir Jesucrist a la gent estaven fent una cosa d’un valor, d’una importància i d’una dignitat immensa i que aquesta convicció els sostenia davant qualsevol vicissitud, desànim i oposició.

Fra Juníper estudiant i professor

Miquel Josep Serra Ferrer  va néixer a Petra (Mallorca) el 1713 i va morir a San Carlos (avui Monterrey, USA) el 1784, als 71 anys. De petit aprèn les tasques del camp (que tan bé li aniran quan arribi a terres americanes) i va a escola al convent de Sant Bernardí de Petra. Als 16 anys va a estudiar a Palma, com a novici, al convent de Jesús i al de Sant Francesc. Als divuit anys professà de religiós franciscà i es va canviar el nom pel de Ginebró (Juniperus, en llatí) i als 24 es va ordenar de sacerdot. Va escollir aquest nom per imitar l’humil i estimat company de Sant Francesc, Juníper d’Assis, a qui anomenaven el joglar de Déu, de qui el sant d’Assis deia: Tan de bo tingués un bosc de Junípers!, i a qui santa Clara el volgué al seu costat quan s’acostava la seva mort.

Segell d'Espanya

Fra Juníper començà a ensenyar Filosofia al convent de Sant Francesc, a Palma i a predicar per tota l’illa i ho feia d’una manera i amb uns esquemes tan senzills que arribava a tothom. Continuà els estudis de teologia, a la Universitat Lul·liana, on es doctorà el 1742, i en regentà la càtedra de Teologia Escotística del 1744 al 1749.

Fra Juníper era un frare il·lustre, docte, amb molta formació i fama per tota l’illa, reconegut pels seus sermons i classes. Del seu ensenyament filosòfic al convent de Sant Francesc, es conserva un recull de sermons del 1744 en català dialectal, Compendium scoticum, que restà inèdit fins fa poc. Els seus sermons de predicació estan editats en un llibre en 4 toms.

Recordant a Fra Juníper

A Petra (Mallorca)

Plaça dedicada a
 Fra Juníper (Petra)

Al centre del poble hi ha la Plaça de Fra Juníper amb una estàtua dedicada al beat; a la Placeta del Convent de Sant Bernadí hi ha un monòlit amb ceràmiques; un carrer amb el nom de carrer de Juníper Serra; un carrer amb el nom de carrer de Califòrnia; un carrer amb ceràmiques que reprodueixen cada una de les missions, i al santuari de Bonany hi ha una creu que recorda l’acomiadament de Fra Juníper del poble.

Museu – És al mateix convent se Sant Bernadí i està dedicat a exposar objectes de culte i a recordar les missions californianes del beat Juníper.

La casa natal – Restaurada el 1932. Avui és un museu dedicat a la seva figura i obra i propietat de la Fundación Junípero Serra.

Associació d’Amics de Fra Juníper – Existeix des de 1958

Ceràmica a Petra

Museu i Centre d’estudis Juníper Serra – Construit, de nova planta, el 1958 per l’Associació d’Amics de Fra Juníper.

Fundación Junípero Serra – Creada el 2002 per l’Ajuntament de Petra, Rotary Club, Associación de Amigos de Fray Junípero Serra, Sección Juniperiana del Círculo de Bellas Artes de Palma, Comunitat Franciscana de Petra y la Parròquia de San Pere de Petra.

A Califòrnia (USA)

Estàtua de Fra Juníper
al Capitoli de Washington

Califòrnia considera a Fra Juníper un “pare de la pàtria”, el California's apostle,  San Francisco el va declarar "ciutadà honorari", i en el Hall of Fame la galeria del Capitoli de Washington on hi ha les estàtues de personatges il·lustres –aquells que han estat importants en la curta història dels Estats Units, que representen els diferents estats de la Nació, i que cada estat només pot proposar dos noms–, el 1931 l’estat de Califòrnia va elegir Fra Juníper perquè el representés i la seva estàtua es troba al passadís central. És un dels pocs personatges de la galeria que no és nordamericà.

A principis del sXX la Califòrnia dels Estats Units va arreglar el Camino Real de casa seva, el llegendari recorregut de gairebé 1000 km que enllaçava el rosari de les vint-i-una missions de l’Alta Califòrnia fundades pels franciscans –les nou primeres fundades per Fra Juníper– i que va des de San Diego de Alcalá fins a San Francisco Solano, a Sonoma. Es va restaurar cada una de les missions, ho han convertit en un lloc de peregrinatge i en algunes missions encara mantenen serveis religiosos.

Placa que recorda el Camino Real

La bibliografia més extensa sobre Fra Juníper és a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. La millor biografia és l’escrita pel Pare Francesc Palou Relación histórica de la vida y apostólicas tareas del venerable Fay Junípero Serra, y de las misiones que fundó en California Septentrional, y nuevos establecimientos en Monterrey. Francisco Palou. México, 1787. [The Life of Father Junipero Serra. Rare Book and Special Collections Division. Library of Congress].

A Mèxic

Segell editat a Mèxic - 1969

A Mèxic, on hi va dedicarla major part de la seva missió d’ajuda als pobles indígenes, hi ha pocs testimonis visibles de la seva memòria. Hi ha una estàtua seva, juntament amb altres, a la Plaza de los Fundadores, a Querétaro i una altra estàtua erigida pel Club Serra, a un jardí, a la nova basílica de Guadalupe. També es va editar un llibre el 1943: Fr. Junipero Serra. Civilizador de las Californias.

Totes les entrades

1. https://tenirelcapclar.blogspot.com/search?q=junipero

2. https://tenirelcapclar.blogspot.com/search?q=california

3. https://tenirelcapclar.blogspot.com/2015/09/persones-4-fra-juniper-lll-les-missions.html

un llibre 7 - els promesos

Fa temps que volia parlar de Manzoni i de la seva extraordinària novel·la I promessi sposi (Els promesos). L'any 1962 el professor Jordi Nadal, catedràtic d’Història Econòmica d’Espanya a la Facultat de Ciències Econòmiques de la UB, en un dels primers dies de classe ens va recomanar llegir aquest llibre. Jo vaig quedar un xic sorprès: ¿què té a veure un llibre de literatura sobre uns nuvis amb l’economia? Van passar uns mesos i no se’m va ocórrer llegir-lo. Van passar anys i tampoc. Me’n vaig oblidar, encara que de tant en tant em ressonava per la clepsa la frase del Dr. Nadal: “Han de llegir I promessi sposi!”. Va passar un munt d’anys i tampoc l’havia llegit.

Fa uns mesos el Papa Francesc en la catequesi sobre la família va parlar del nuviatge i va citar I promessi sposi. Va dir: Vosaltres italians, teniu una obra mestra literària sobre el festeig I promessi sposi. Cal que els joves la coneguin, que la llegeixin; és una obra mestra on s'explica la història dels nuvis que van patir molt, van recórrer un camí amb moltes dificultats fins arribar al final, al matrimoni. Llegiu-la i veureu la bellesa, el sofriment, però també la fidelitat dels nuvis.

Vaig decidir llegir-la. Al cap de pocs dies, tot cercant una edició de la Divina Comèdia traduïda per en Sagarra en una llibreria de llibre vell, el botiguer dubtava si la tenia o no i jo li vaig assenyalar el llom d’un llibre de color verd, en un prestatge de la llibreria, que em semblava que era el que jo cercava… El va mirar i em va dir: “No, és Els promesos de Manzoni”. No m’ho podia creure! “Me l’emporto!”. Era el meu kairós! Vaig començar a llegir-la… i en dos dies la vaig acabar. No podia parar. T’enganxa.

Alessandro Manzoni

Alessandro Francesco Tommaso Manzoni (1785-1873) va néixer a Milà. Fill d’una relació adulterina de la seva mare, va ser educat en col·legis religiosos on va adquirir una bona formació clàssica i gust literari, malgrat li costés acceptar l’ambient disciplinari de l’escola i el marqués durant un llarg temps com anticlerical. Quan té set anys els pares es separen i ell va a viure amb la seva mare, primer a Londres i després a París. Als 18 anys torna a Milà i viu amb el seu pare en un ambient frívol dintre l’aristocràcia i la burgesia milanesa.

Aquí començarà la seva experiència com a poeta neoclàssic inspirat per Horaci i Virgili. Als 20 torna un parell d’anys amb la seva mare a França. Coneix Claude Fauriel que li dóna a conèixer Voltaire i s’impregna de la cultura francesa en l’art i la filosofia i coneix l’evolució del racionalisme vers el romanticisme. Aquí apareix oficialment com a poeta amb Urania.

Novament a Milà, el 1808 es casa amb Henriette Blondel, calvinista. El 1810 s’estableixen a París i allí coneix un sacerdot jansenista que fa que ell retorni a la pràctica religiosa i ella es converteixi al catolicisme. Aquest retorn a la fe va ser per Manzoni la conseqüència lògica de la dissolució del mite de la raó, concebuda aleshores com a font de judici perennement vàlida i certa. El 1833 mor la seva esposa i, en pocs anys, també moren, prematurament, alguns dels seus fills. Quatre anys més tard es torna a casar.

Autor de poesies, tragèdies, assaigs i escrits sobre diferents temes, la seva obra més famosa i coneguda és I promessi sposi (Els promesos), novel·la històrica, primer exponent de la novel·la italiana moderna i un intent renovador de la narrativa italiana de l’època. La Divina Comèdia del Dante i I promessi sposi són una referència bàsica dins la literatura italiana i són les obres de literatura més importants i estudiades a Itàlia.   

Coverta de la segona
edició, de 1840

La novel·la passa a l’Itàlia de principis del segle XVII, durant l’època del govern espanyol. Manzoni aprofita per atacar a Àustria, que aleshores controlava la regió, i relata, d’una manera magníficament explicada, la pesta milanesa de 1630. Els promesos està ambientada al nord d’Itàlia, a la Llombardia, a l’encantadora regió del llac Como, zona que Manzoni coneix a la perfecció i que les seves impressions li han quedat gravades profundament des de la infància la qual cosa fa que el poeta descrigui els llocs amb gran claredat i riquesa de detalls.  Els promesos és un llibre meravellós i divertit, és una bella història d’aventures, amor, passions, odis, patiments i fidelitat. Renzo i Lucía, dos joves camperols promesos, a punt de casar, es veuen forçats a separar-se víctimes de la maquinació criminal de don Rodrigo, un dels “senyors” del poble i que, després de diferents aventures –un avalot a Milà, la pesta, assassinats, bandolerisme, la intervenció del poder eclesiàstic…– es retroben i es casen.

Renzo

Lucía

Manzoni va començar aquesta obra amb el títol de Fermo e Lucía, i la va acabar el 1822. Però la llengua utilitzada era una barreja de llombard, toscà, francès i llatí i entre 1824 i 1827 la revisa amb els seus amics i en fa una nova versió: Els promesos, història milanesa del segle XVII. Però encara no en va quedar del tot satisfet ja que la llengua emprada era massa vinculada als seus orígens llombards i el 1827 va a Florència per tal d’aprendre la llengua florentina –més culta i característica d'Itàlia que la llengua llombarda i que el portarà a escriure el 1868 Dell'unità della lingua– i sotmetre la seva obra a una revisió lingüística profunda inspirada en el model florentí. Com diu ell mateix, va anar a Florència per la risciacquatura in Arno, a “rentar la roba a les aigües de l’Arno”, el riu de Florència, la terra del Dante. En va fer una revisió lingüística profunda i en va canviar capítols i episodis i el 1842 va aparèixer la versió definitiva que és la que comentem: I promessi sposi. Goethe va dir que “la novel·la de Manzoni supera, de llarg, totes les obres d’aquest tipus que puguem conèixer”.

Segons el crític literari Attilio Momigliano el protagonista real de la novel·la és la Divina Providència, és una «epopeia de la providència». Al final del llibre Manzoni diu: Després de debatre llargament i buscar junts, van concloure que els problemes sovint vénen, sí, perquè els donem motiu per a això; però que la conducta més cauta i innocent no és suficient per mantenir-los lluny; i que quan vénen, amb culpa o sense, la confiança en Déu els endolceix, i els fa útils per a una vida millor. Aquesta conclusió, encara que la troba la gent pobra, ens ha semblat tan justa, que hem pensat en posar-la aquí, com el suc de tota aquesta història…