dilluns, 26 de novembre de 2012

les virtuts ll: la paciència

No podem parlar de la virtut de la paciència sense relacionar-la amb el temps, ja que està intrínsecament relacionada amb ell. Doncs haurem de començar per parlar del temps, no l’atmosfèric, és clar. Però, ¿què és el temps? El temps és una mesura per la qual establim una successió de fets, aconteixements o variacions, l’un darrera l’altre, perceptibles per un observador. Així quan plou o fa sol, quan es juga una competició o quan una criatura creix, el temps passa i per això podem establir un present, un passat i un esdevenidor.
Els grecs tenien dos conceptes del temps: un concepte quantitatiu, el cronos, el temps del rellotge, el que mesura el pas de les hores, minuts i segons; i un concepte qualitatiu, el kairós, un temps acronològic i que fa referència a un moment oportú, a allò que estàvem esperant i ara ens arriba, a allò que ho faig ara o no ho podré fer, ja que no tornarà a passar: el temps no torna, sempre va endavant.
Precisament perquè el temps no té marxa enrera, moltes vegades pensem en ell com un enemic, com un aspecte de la vida que ens atemoreix perquè ens acosta al punt final, a la mort, a la incertesa del més enllà, a la finitut del méu ésser. L’home és un ésser temporal i viure en el temps vol dir acceptar la meva realitat personal, vol dir acceptar que la intemporalitat i la immortalitat –aquest desig d’eternitat que tots tenim– ens arribaran després de la mort.
Hem d’estimar el temps amb les seves cadències: amb les seves lentituds, amb els canvis sobtats i inesperats, no podem angoixar-lo, ni enverinar-lo, ni plorar-lo, no l’hem de témer, ni cremar, ni matar. Hem de viure el temps tal com passa (sempre passa igual, encara que no ens ho sembli i diguem: avui m’ha passat el dia volant!). Serem el que hem de ser si aprenem a viure en el temps, si som pacients.
Inicis
…estat actual…
…acabada!












En el temps em veig obligat a escollir, a prendre decisions, a reaccionar, a adaptar-me a les situacions, persones i aconteixements enmig de la corrent d’un onatge que sempre m’empeny endavant, però mai d’una manera rectilínia ni d’acord amb les meves previsions, sempre en progrés, sempre esperant, sempre madurant i sempre… disponible. Som obra del temps, el temps ens modela, ens fa únics, ens fa persones… Al bressol som un munt de potencialitats i quan jeurem al llit de la mort allà hi haurà un home singular, inconfusible, irreemplaçable, un exemplar únic plasmat pel temps.
I tot això ¿què té a veure amb la paciència? Doncs la paciència és l’art del patir, del saber esperar, de deixar passar el temps soportant dificultats i contratemps per tal d’aconseguir un bé. La paciència és una actitut contrària a l’activisme desaforat d’avui que ens porta a no tenir temps per a res i a confondre-la amb un retard improductiu. La paciència exigeix una vida concentrada, vigilant, infadigable.
No creixem de cop, no estimem en un dia. El nostre cor és lent, necessita temps per sortir de la infantesa, arribar a la maduresa de l’adult i afrontar la realitat de la vida. La paciència ens ajuda a fer tot això en una espera esperançada. La paciència és contrària a la pressa i qui la té està impedit per viure i disfrutar del present, de cada instant de la vida. Només la paciència ens descobreix el gust del moment fugisser ja que és ella la que estima la veritat del temps i s’aplega a ell com els grans d’un brot de raïm. François Rabelais deia: Tot arriba al seu temps per al que sap esperar.
La paciència és més que una virtut, és una actitut existen- cial de la per- sona, una capa- citat mental que ens permet con- trolar els impulsos. Qui és pacient, és just, és fidel, conserva el domini sobre si mateix. La paciència no és passivitat, no és aguantar-se, és fortalesa per acceptar amb serenitat tots els viaranys pels que ens porti la vida i que ens ajuden a créixer: una malaltia, un seriós obstacle, una tasca difícil, un error d’un altre, contrarietats…
La paciència dóna a l’amor tot el temps que necessita per passar les rosades, les llàgrimes, els somriures, les hores obscures, les febleses i perdons mutus. Això no s’adquireix ni amb presses ni amb defalliments vers les profunditats de la riquesa vital de l’altre. S’adquireix pensant en l’altre abans que en mi mateix i essent conscient que també jo puc ser insoprtable per a l’altre.
Aconseguir el bé és arribar al darrer replà de la llarga i estreta escala de la vida. I ho farem si –fruit de la paciència: com més se’n gasta, més se’n té va dir el gran bisbe Torras i Bages– som capaços de pujar esglaó rera esglaó, sense angoixes, sense aclaparaments… Si sabem esperar, si sabem callar, si no ens precipitem, si no contestem d’una manera irada a qui ens impacienta, si sé deixar per demà això que ara faria enfadat, si sabem treballar somrients, si se estar-me d’un caprici… i si prenem una cullerada de paciència cada dia, viurem, de veritat, la virtut de la paciència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada