habemus papam ll

Una foto per a la història
El Papa Joan Pau II amb
els cardenals Ratzinger i Bergoglio

Pensava esperar cent dies per fer un nou comentari sobre el Papa, imitant els que se solen donar de coll per fer una primera anàlisi de la gestió d’un polític o un govern, però m’anticipo als cent dies per la raó donada pel mateix Papa als periodistes: els aconteixements eclesials tenen una característica peculiar: responen a una lògica que no és la de les categories mundanes… L’Església no és de naturalesa política, sinó espiritual: és el Poble de Déu que camina vers l’encontre amb Jesucrist. Sense Ell l’Església no tindria raó de ser. Com deia aquell cardenal al conèixer els plans de Napoleó per destruir l’Església: “és impossible, ni tan sols nosaltres ho hem aconseguit”.

–Soy Jorge Bergoglio, cura. Es que me gusta ser cura. Així es presentava ell mateix quan era cardenal. Lector de Hölderlin, Dostoievsky, Dante, Borges, Manzoni i Marechal; amant de Beethoven (obertura Leonora en la versió de Furtwängler) i Wagner; ballador (de jove) del tango i la milonga; soci del club de futbol San Lorenzo de Almagro…, Jorge Mario Bergoglio és un Papa que ens sorprendrà. El seu bisbe auxiliar ha dit: “Ja tenia el futur encarrilat: presentar la renúncia per raons d’edat i, un cop acceptada, anar a viure a una residència per a sacerdots…, sense cap càrrec…, ja tenia la seva habitació reservada, ja l’havia escollit…”. La història es repeteix.

Durant aquests dies he pogut escoltar algunes gravacions d’homilies i entrevistes quan encara era cardenal de Buenos Aires. Té un estil ben diferent als dos papes anteriors: les estructures mentals i lingüístiques d’un polac o un alemany no tenen res a veure amb la manera de ser d’un argentí. Però diu el mateix. Canvia la forma, no el fons. Tan aviat cita Pau VI com Joan Pau II o Benet XVI. I s’han d’escoltar en la llengua original, amb la cadència, les expressions i el tempus que ell hi aplica.

Ha parlat sobre tots els temes, no n’hi ha cap que no hagi tocat.

• de Crist i la creu: si no confessem a Jesucrist… acabarem com una ONG; quan confessem un Crist sense creu, no som deixebles del Senyor
• del dolor i el ressentiment: el dolor, que és una nafra, és a camp obert, està obert a la pregària, a la tendresa, a la companyia d'un amic, a mil coses que a un el dignifiquen… es veu el cel. El ressentiment és com una casa tancada, on viu molta gent amuntegada que no veu el cel
• del pecat: encara que els nostres pecats fossin d’un vermell escarlata, l’amor de Déu els tornarà blancs com la neu
• de l’eucaristia: amb la comunió freqüent tenim com la primícia d'aquest llarg camí, és com les arres d'allò que ens espera… a vegades en un camí llarg allò que és definitiu es dilueix, ens anem tornant freds, indiferents, anem a combregar com de passada, per costum, de pressa…
• del dimoni: “qui no resa al Senyor, resa al diable”; no ens deixem vèncer pel pessimisme, per aquesta amargor que el diable ens ofereix cada dia; qui no confessa Crist, confessa la mundanitat del diable
• del perdó: Déu mai no es cansa de perdonar, el problema és que nosaltres ens cansem de demanar perdó
• de l’avortament: l'avortament mai és una solució. Hem d'escoltar, acompanyar i comprendre des del nostre lloc per tal de salvar les dues vides: respectar l'ésser humà més petit i indefens, permetre el seu naixement
• de l’eutanàsia: brindar una atenció sanitària al llarg de tota una vida, tenir cura als nostres avis i no recórrer a l'eutanàsia
• de la idolatria: una pista per a l’Any de la Fe poden ser les actituds idolàtriques, el relativisme, el narcisisme, el consumisme, tot això allunyat de l'adoració al Déu veritable
• de la bellesa: s’ha degradat el concepte de bellesa, s’ha devaluat. La bellesa mai va sola, té dos companys: el bé i la veritat. Si es degrada la bellesa, es degrada el bé i la veritat
• de l’educació sexual: actualment molts dels que aixequen les banderes de l'educació sexual la conceben separada de la persona humana i en lloc de comptar amb la plenitud de la persona, per l'amor, es cau en una llei per a la genitalitat
• de la Verge: la mare que ens porta a Jesús amb el calor de la llar
• del pecat original: quan funcionem amb una actitud de suficiència, pelagiana, i edifiquem nosaltres les referències de la fe, l’esperança i la caritat i no ho rebem com a do, com a gràcia, acabem despreciant la imatge de Déu que és l’home
• de l’oració: resem per a tot el món; hem de demanar i donar gràcies a Déu, i també lloar-lo i adorar-lo
• de l’egoïsme: Miro l’altre pel que m’interessa, per si em dóna un valor positiu per a mi, però res més. Hi ha una categoria quotidiana pitjor que comercial, egoïsta, la del “yo, me, mi, conmigo, para mí”
• del paganisme: unes dades d’aquest paganisme gnòstic, d’un Déu spray…, diluït…, gairebé panteïsme…, són les despeses inecessàries que fem a nivell mundial: els dos top són les mascotes i els cosmètics
• de les unions homosexuals: no siguem ingenus: no es tracta d’una simple lluita política, és la pretensió destructiva al pla de Déu. No es tracta d'un mer projecte legislatiu (aquest és només l’instrument) sinó d'una 'moguda' del pare de la mentida que pretén confondre i enganyar els fills de Déu
• de Sant Josep: custodi de Maria, de Jesús i de l’Església
• de la trampa del nominalisme: és com una omnipotència, dic una cosa, li poso nom i crec que està feta! Com Déu. La paraula ha perdut potència, realisme, referència respecte la realitat. Tot és bla, bla, bla! Com Eco en el Nom de la rosa: la rosa només és el nom, la realitat no existeix.
• del Papa: té un poder… que és servei i el seu cim és la creu

Hi ha dos aspectes que m’han cridat l’atenció:

    1. El seu escut papal. Manté bàsicament el que tenia com a bisbe: fons de color blau, escut dels jesuïtes (amb el monograma de Jesús), una estrella (símbol de la Verge), una flor de nard (símbol de Sant Josep), la llegenda miserando atque eligendo i els referents propis del papat (mitra, claus i cordó vermell). La llegenda té la seva història: quan tenia 17 anys, després d’una confessió, va notar la misericòrdia de Déu i va sentir que el Senyor el cridava. La llegenda és una frase d’una homilia de San Beda comentant la vocació de sant Mateu: perquè el va estimar, per això el va escollir;

   2.    Les referències a Benet XVI. Des que va sortir al balcó un cop elegit Papa va dir: I sobretot, voldria pregar pel nostre bisbe emèrit, Benet XVI… perquè el Senyor el beneeixi i la Verge el protegeixi. Si algú va pensar que era una referència “obligada” aviat va haver de canviar d’opinió ja que el va citar en totes i cadascuna de les intervencions posteriors fins el dia que el va anar a visitar a Castel Gandolfo. Després d’aquesta cita el va recordar en el discurs als cardenals: penso en el papa Benet XVI, que ha enriquit i enfortit l'Església amb el seu magisteri; en la trobada amb els periodistes: amb el sorprenent anunci del meu venerat predecessor, Benet XVI… que l’Esperit Sant li ha inspirat la decisió per al bé de l’Església i ha orientat l’elecció als cardenals; en la missa d’iniciació del pontificat: avui també és l’onomàstica del meu venerat predecessor, a qui fem costat amb l’oració plena d’afecte i gratitud; en la trobada amb els representants de les esglésies: en aquest any que el meu venerat predecessor Benet XVI, ha proclamat un Any de la Fe; en la trobada amb el cos diplomàtic: Quanta gent pobre hi ha encara al món! L’Església sempre ha procurat cuidar-los com podeu constatar en molts dels vostres Països… Però hi ha una altra pobresa que afecta també als països considerats més rics. Allò que l'estimat i venerat Papa Benet XVI, anomena la «dictadura del relativisme», que deixa a cada un com a mesura de si mateix i posa en perill la convivència entre els homes.

Hi ha hagut molts suggeriments sobre el que ha de fer el nou Papa per "reformar l'Església", per tal que es “converteixi” a l'esperit de l'època. El millor seria recordar que som els homes d'avui qui ens hem de convertir a l'esperit de l'Evangeli. El bisbe de Donostia, Mons. José I. Munillo, va dir: La societat sencera sembla haver acollit el Papa Francesc amb una obertura i simpatia inusitades… Hem d'estar preparats per a l'arribada de la incomprensió i de la persecució. Després de l’entrada a Jerusalem (plena de crits d’hosannes!) no trigarà a arribar el divendres sant (ple de crits de crucifica’l!). I Daniel Arasa es pregunta ¿…quant de temps durarà aquesta tranquil·la situació del papa Francesc?

Després de la lluna de mel, arribaran els desencontres: això va inclòs en l'ocupació de Papa. Perquè estic segur que el Papa de la mateixa manera que parla de la misericòrdia, la pobresa i la pau –igual que Crist que, ple de misericòrdia, guaria cecs, coixos, nefrats i ressuscitava morts– traurà les xurriaques quan calgui –zelós de l’Església– per fuetejar bestiar i taules de canvistes per tal de moure el nostre cor adormit, encara que ho faci amb molta suavitat: perdonen…, esto…, quizá ofendo a alguno…, no, no…, no quiero ofenderles…, interpreto lo que la Iglesia te pide…, no te puedes permitir ciertos lujos, hay que vivir la pobreza espiritual con gestos visibles…
Podeu disfrutar d'aquest vídeo.