diumenge, 16 de març del 2014

persones 2 - antoine de saint-exupéry IV - amics


Aquest és el darrer escrit sobre Saint-Exupéry. Hauria de ser molt llarg ja que per parlar de la seva inacabable llista d'amics i de com vivia l'amistat hauríem d'haver estat al seu costat per conèixer-ho. Cosa impossible. Però deixo aquí uns trets que penso que són els que el fan d'Antoine de Saint-Exupérie  TonioSaint-Ex com li deien els amics– un exemple de com es pot viure, a fons, la virtut de l'amistat

*          *          *

Un aspecte molt important en la vida de Saint-Exupéry és l’amistat i de quina manera va tenir cura dels amics. L’amistat va ser una constant en aquest personatge i val a dir que quan feia un amic el tenia per sempre. Era un home amb veritables amistats, era l'home amic. En podríem citar un bon grapat: molts d’ells eren aviadors, companys de les línies aèries, d'altres escriptors, editors, companys d'escola…
Charles Lindberg i Anne Morrow, Jean-Marie Conty, Léon-PaulFargue, Jean Prévost, Lewis Galantière, André Gide, Paula Hentschell, Noémie i Marguerite (serventes de la comtessa de Tricaud), Ivonne de Lestrange, Odette de Sinety, Renée de Saussine, Nelly de Vogüé, Sylvia Hamilton  i, per damunt de tot, Louise de Vilmorin, la seva primera nòvia, que el va deixar per la seva desordenada i accidentada vida i es va casar amb André Malraux. Louise li inspira el personatge de Geneviève a Courrier Sud.
Aquí parlarem de quatre d’ells, tres aviadors: Jean Israël, Jean Mermoz i Henry Guillamet, a qui dedica Terra dels homes, i un escriptor, Léon Werth a qui dedica El petit príncep.

Jean Mermoz (Aubenton 1901 – oceà Atlàntic 1936). És l’heroi de l'aire,  el pilot dels records, va realitzar moltes gestes que li van donar un important prestigi en el món de la incipient aviació comercial.
Saint-Exupéry admira Mermoz encara que no comparteixi les seves idees i el seu compromís amb el moviment nacionalista cristià Croix-de-Feu, malgrat durant aquest període, ensenyés els fonaments de l'aviació a molts joves desfavorits. Després de la dissolució de Croix-de-Feu pel Front Popular en 1936, es va convertir en vice-president del Partit Social Francès (PSF). Sovint discuteix amb Antoine de Saint-Exupéry sobre els seus punts de vista polítics, però els dos homes van aconseguir preservar la seva amistat malgrat les seves diferències ideològiques. Ell sempre hi era quan Saint-Exupéry el necessitava i no va dubtar a prestar-li diners quan els necessitava. En un article publicat a Marianne en 1935, lloa la seva "lleialtat professional" i el seu desinterès pels diners.
Famós, Mermoz s’hauria pugut acontentar de treure profit de la seva fama i deixar d’arriscar la seva vida. Però el diner no compra l'amistat dels homes lligats de per vida pel fet d’haver passat, plegats, un grapat d’esdeveniments.
Enrolat el 1924 a la companyia Latécoère, va ser el primer que va volar per sobre el desert per tal de fer el correu entre Casablanca i Dakar. El 1926 cau al desert del Marroc i és presoner dels moros durant quinze dies fins que el revenen. I continua el correu per sobre els mateixos territoris. El juliol de 1929 es va convertir en el primer pilot a creuar els Andes per connectar Buenos Aires i Santiago de Xile. Un dia van quedar penjats a quatre mil metres sobre un planell de cingles verticals. En van sortir de miracle. L’endemà, recomençava. En Mermoz “provava” pels altres. Va ser ell qui va iniciar els vols de nit. Quan va tenir la nit “domesticada”, provà l’oceà. El maig de 1930 va fer el primer enllaç aeri entre França i Amèrica del Sud a bord de l’avió Comte de La Vaux.
En Mermoz havia desbrossat el sorral, la muntanya, la nit i el mar. Havia caigut més d’una vegada al sorral, a la muntanya a la nit i al mar. I quan n’havia tornat sempre era per sortir de nou. Després de dotze anys de tasca, el 7 de desembre de 1936, va desaparèixer quan volava amb l’hidroavió, un Latécoère 300, Croix du Sud, després de llançar l'últim missatge de ràdio: "parat el motor dret". Després es feu elsilenci.
Res mai, efectivament, no reemplaçarà el company perdut. Els vells companys no es creen. Res no val com el tresor de tants records comuns, de tantes hores dolentes viscudes plegats, de tantes discussions, reconciliacions, impulsos del cor. Aquestes amistats no poden ser reconstruïdes.
La grandesa d’un ofici és, potser, per damunt de tot, la d’unir els homes: no és més que un veritable luxe, el luxe de les relacions humanes. No es compra pas l’amistat d’un Mermoz, d’un company al qual les proves viscudes plegats han lligat per sempre a nosaltres.
Quan Saint-Exupéry s’assabenta de la seva mort, escriu diversos articles en els quals ret homenatge al pilot coratjós. En un primer moment, manté l'esperança de trobar al seu amic sa i estalvi. Després s’incrementa el seu dolor i s’obliga a admetre la seva absència. Els seus companys el necessitaven com es necessita el pa quan es té gana. El 1937, un any després de la seva mort, per allunyar el mal i apagar un silenci més terrible que la mort, Saint-Exupéry li dedica diversos articles a les revistes Marianne i l’Intransigeant.

Henri Guillaumet (Bouy 1902 – mar Mediterrània 1940) pilot mític de la línia Aeropostale, va obrir moltes vies aèries als Andes, a l'Atlàntic Sud i l'Atlàntic Nord. Amic íntim  d’Antoine de Saint-Exupéry, li va dedicar el llibre Terra dels Homes: Henri Guillaumet, company meu, et dedico aquest llibre.
Recomanat per Jean Mermoz, amb qui havia fet el servei militar, va ser contractat per la companyia Latécoère el 1925. Ell és qui s'encarrega d'iniciar Saint-Exupéry, acabat d’arribar, en les dificultats de la línia Tolosa-Barcelona-Alacant en 1926. Una amistat duradora lliga des d’ara els dos homes i tres anys més tard, quan Henri Guillaumet es casa amb Noëlle, a Buenos Aires, Antoine és un dels seus testimonis.
El 13 de juny 1930, quan ell va creuar els Andes per la línia de correu Aeropostale, es va veure atrapat en una tempesta de neu i el seu avió es va estavellar prop del llac Laguna Diamante, a una altitud de 3250m. En ple hivern austral, l'aviador camina durant cinc dies amb l'esperança que trobin el seu cos, ja que si no, la seva dona no cobraria la prima de l'assegurança fins després de quatre anys. Un noi de 14 anys, Juan Gualberto García, el va trobar prop de la Laguna Diamante.
L’avió Potez 25 de Guillaumet
després de l’accident als Andes
Havies desaparegut feia cinquanta hores, a l’hivern… Durant cinc dies escorcollàrem en avió aquell amuntegament de muntanyes sense descobrir-hi res… Havíem perdut tota esperança… "Els Andes, a l’hivern, no tornen els homes… La nit, allà dalt, quan passa sobre l’home, el converteix en glaç". Finalment, al setè dia, mentre esmorzava en un restaurant de Mendoza, un home empenyé la porta i digué:
–En Guillaumet… viu!
I tots els desconeguts que hi havia allí s’abraçaren. Deu minuts després m’havia enlairat… i vaig aterrar sobre una carretera havent’hi reconegut, no sé per què, el cotxe que et duia no sé on… Va ser un bell encontre. Tots ploràvem i t’escalfàvem en els nostres braços, viu, ressuscitat, autor del teu propi miracle.
Boxador vencedor, però senyalat pels grans cops rebuts, revivies la teva estranya aventura… i jo et veia caminant sense piolet, sense cordes, sense queviures, escalant colls de quatre mil metres, avançant al llarg de cingles espadats, sagnant pels peus, pels genolls i les mans a quaranta graus de fred.
“En la neu es perd tot sentit de conservació. Després de dos, tres, quatre dies de marxa no es desitja més que el son. Però em deia: la meva dona, si creu que visc, creu que camino. Tots tenen confiança en mi. I soc un pòtol si no camino. El que he fet, t’ho juro, no ho hauria fet mai cap animal. Des del segon dia la meva feina més dura va ser impedir-me a mi mateix de pensar. La meva situació era desesperada. Per tal de tenir el coratge de caminar, em calia no considerar-la.”
La seva grandesa és sentir-se responsable. Responsable d’ell, del correu i dels companys que esperen.
El juliol de 1939, Saint-Exupéry li fa costat quan guanya quan la Ruban bleu per la primera travessa sense escales de l'Atlàntic Nord amb l’avio Lieutenant de Vaisseau. Veritable exemple per la gent de la seva professió, Henri Guillaumet va ser abatut el 27 de novembre de 1940, per error, per un caça italià, mentre volava sobre la Mediterrània, en un viatge cap a Síria, amb el seu cuatrimotor Farman-Le Verrier.

Jean Israël (1913-1995), personatge heroic a Pilot de guerre, es converteix en el pilot, jueu, més famós de França. Antoine de Saint-Exupéry el va conèixer el desembre de 1939, quan es va unir a l'esquadró de La Hache, a Orconte.
Enginyer civil, Jean Israël és tinent d’aviació a la reserva. Mobilitzat per la declaració de guerra el 1939, el van enviar al grup 2/33. Saint-Exupéry arriba a aquesta unitat el mes de desembre i de seguida es va fer amic de diversos aviadors entre ells Jean Israël. Comparteixen una barraca coberta amb una xapa ondulada on el fred enforteix els homes. Jean Israël serà el pilot heroi de Pilot de guerre ja que va demostrar un coratge excepcional en les missions suïcides a Arras. Aquest pilot "amb un gran nas jueu i molt vermell" ocupa un lloc especial en el llibre de Saint-Exupéry on hi denuncia l’antisemitisme i hi descriu les accions heroiques d'Israël, membre jueu del seu esquadró, que mai va amagar la seva condició de jueu i la va defensar al llarg de tota la seva vida. Pilot de guerre fa reviure l’hostilitat antisemita entre alguns francesos.
El 1939 Israël és abatut i capturat pels alemanys i empresonat a Arras i el 1942 és traslladat al camp especial de Lübeck, a Silèsia. Pilot de guerre es publica a París el novembre de 1942. La premsa col·laboracionista l’acull amb denúncies. Primer va ser censurat i finalment prohibit per les autoritats d'ocupació. Al campament de Lübeck s’introdueix una còpia clandestina de Pilot de guerra i és quan Jean Israël s’assabenta de la tempesta que va despertar a França la menció de la seva valentia a Pilot de guerra. Jean Israël aprèn i aprecia, mentre està empresonat, el missatge del seu amic Saint- Exupéry.
El 1944, quan portava el seu cinquè any de captiveri a la presó, s'assabenta de la mort d'Antoine de Saint-Exupery, notícia que el deixa trasbalsat.

Léon Werth (Remiremont 1878 – Paris 1955) era un personatge dels que avui anomenaríem anti-sistema. Fill de pare jueu i partidari dels bolxevics, estudiant de filosofia i humanitats, era un llibertari, anti-militarista, anarquista, anti-colonialista, anti-estalinista, anti-nazi, poeta, observador, assagista amb una prosa àcida, surrealista, periodista, crític d’art… portava una vida boèmia… i va ser el gran amic d’Antoine de Saint-Exupéry, malgrat fos vint-i-dos anys més gran que ell i tinguin molt poques coses en comú.
Nomenat al Premi Goncourt
per
Vol de nuit, no el va guanyar,
però s'endugué el Femina
Es van conèixer el 1931, després que Saint-Exupéry rebés el premi Femina per Vol de nuit. Una gran amistat va sorgir entre ells dos que els va lligar fins al final de la vida. Acabada la guerra –Saint-Ex ja havia mort– Léon Werth va dir: La pau, sense Tonio, no és del tot la pau.
Saint-Exupéry admirava Léon Werth pel seu escrit Clavel, soldat, un relat violent en contra de la guerra, escrit el 1919, que va causar escàndol quan es va publicar però que va esdevenir el relat més fidel de la guera de trinxeres.
Léon i la seva esposa, Suzanne, actuaven en la clandestinitat i el seu apartament, a Paris, va servir per refugiar famílies jueves, pilots canadencs i britànics que havien estat abatuts, reunions secretes de resistència, transmissions de ràdio il·legals, guarda de documents d’identitat falsos…
Antoine i Léon es veuen sovint, sopen plegats a Paris o a Saint-Amour, a Jura, on Léon està refugiat, i ho aprofiten per intercanviar els seus punts de vista. Sembla ser que Tonio va “retornat la joventut” a Léon Werth. Les seves converses són emocionants per l’esperit i delicioses per la discussió intel·lectual. Les converses entre Antoine i Léon són l’origen de reflexions sobre la vocació de l’home en el món, sobre principis d’economia política i de consideracions sobre la guerra i el desenvolupament de les societats. Antoine de Saint-Exupéry diu de Léon que és "el fruit d'una civilització", "el guardià d'una opinió particular i profunda."
A la Pasqua de 1939, Antoine va anar a Saint-Amour i troba Léon sol, afamat i pelat de fred. Els dos amics dinen a Fleurville, a la vora del Saôn, en companyia d’uns mariners. Antoine mai oblidarà aquesta trobada que transcriu en el capítol III de la Lettre à un otage.
A mitjans d'octubre de 1940, Saint-Exupéry va tornar a Saint-Amour i llegeix a Léon algunes pàgines del seu manuscrit Citadelle. Léon Werth li aconsella que abandoni França i li confia el seu manuscrit 33 Jours. Quan va arribar als Estats Units, Saint-Exupéry s’encarrega d’escriure-li un pròleg i cercar qui li publiqués el llibre però sense èxit. El seu prefaci, originàriament titulat Lettre à Léon Werth es converteix en Lettre à un otage i apareix, com a peça independent, el 1943.
En el seu refugi, Léon Werth escriu un diari que es publicarà el 1946 sota el títol Déposition. Dedica moltes pàgines a Antoine de Saint-Exupéry i aquestes es publicaràn per separat, en 1948, en un llibre anomenat Saint-Exupéry tel que je l’ai connu.
Saint-Exupéry va dedicar la seva darrera obra, Le petit prince, a Léon Werth amb aquesta meravellosa dedicatòria, probablement la millor de tots els temps:
Demano perdó als infants d’haver dedicat aquest llibre a una persona gran. Tinc una excusa seriosa: aquesta persona gran és el millor amic que he tingut al món. Tinc una altra excusa: aquesta persona gran ho comprèn tot, fins i tot els llibres per a infants. Tinc una tercera excusa: aquesta persona gran viu a França, on passa fam i fred. Vegeu si li cal ésser aconsolada. Si totes aquestes excuses no basten, vull dedicar aquest llibre a l’infant que fou aquesta persona gran. Totes les persones grans han començat per ésser infants. (Però pocs se’n recorden.) Corregeixo doncs la dedicatòria:
A LÉon Werth
quan era infant

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada