divendres, 11 de març de 2022

A l'Alegria: música i poesia per lloar l’Ésser Suprem


Beethoven call for solidarity


Ahir l'European Broadcasting Union va promoure una iniciativa per a la Pau anomenada "Beethoven crida a la solidaritat" i convidava a totes les emissores a retransmetre, en qualsevol moment del dia, la 9ª simfonia de Beethoven. Una iniciativa que simbolitza en la música el compromís essencial en la construcció de la fraternitat entre els homes i els pobles.

En un moment en que l'horror de les guerres fratricides està ancorat arreu del món, és una manera de solidaritzar-se amb els milions de persones que pateixen o que han mort a mans dels propis germans.

Jo aporto aquest escrit sobre la solidaritat i Beethoven

*       *       *

L'oda A l'Alegria, de Schiller −que Beethoven va incloure en la seva extraordinària Novena− de fet no és un himne a l'alegria, sinó una enèrgica invitació a la “solidaritat dels homes entre si i amb el Creador, aquest Pare amorós que viu més enllà de la volta celestial” tal i com proclamen els versos del poeta.

L’alegria és el sentiment efusiu que brolla com a fruit d’aquesta unió fecunda que omple la nostra vida de sentit. Beethoven composa la simfonia com un himne de gratitud i lloança a l’Ésser Suprem.

El 7 de maig de 1824, aviat farà 200 anys, al Teatre de la porta de Carintia, a Viena, hi va haver un concert històric: la primera interpretació de la Novena Simfonia de Beethoven. Va ser apoteòsic.  Beethoven completament sord, va co-dirigir l’orquestra i cors. Acabat l'últim moviment tot el públic, dempeus, aplaudia ardorosament. Beethoven seguia mirant els músics oblidat de la presència d'un públic delirant d'entusiasme del qual no en podia sentir els aplaudiments. La jove soprano Caroline Unger el va prendre per la mà i el va obligar, amb suavitat, a posar-se de cara a la platea… per contemplar l'embogit públic que aplaudia, sense parar, per l'extraordinària audició que acabaven d'escoltar.

Les darreres obres de Beethoven, la Novena i la Misa Solemnis, són el testament espiritual que ofereix a la Humanitat:

A mi se'm va concedir el gran do de viure en un regne de bellesa elevadíssima. La meva tasca és la de comunicar als homes una mica d’aquesta bellesa a través del llenguatge musical.


Beethoven va compondre la immortal Novena amb un extraordinari quart moviment, coral, inspirat per una oda de Schiller que l’havia fascinat des de la seva joventut: la seva oda A l'Alegria. La Novena és una de les obres més transcendentals, importants i populars de la música i l’art. Els primers moviments són el resultat de la més profunda tasca creadora i intel·lectual.

L’originalitat de la Novena rau en que és la primera simfonia a introduir la percussió i el cor –fets revolucionaris que li reportaren grans crítiques i que alguns intentaren aprofitar per desprestigiar la seva obra– que dóna pas a l’impressionisme musical marcant la fi del classicisme i l’inici del romanticisme musical.

Tota peça musical té dues interpretacions: la tècnica, els mitjans dels quals es val l'autor per configurar l'obra, i la humanística, el conjunt d'idees i sentiments que vol transmetre a l'oient.

El final del tercer moviment de la Novena, ens porta a un sentiment de felicitat i bellesa. El quart moviment, és una peça única i revolucionària a l'època que es va compondre. Després de més d’un esbós, Beethoven decideix introduir, a la simfonia, les estrofes de l’oda A l’alegria de Schiller.

Al començament l’autor vol expressar l’estat de discòrdia en que es troba la societat humana i ho fa amb els instruments, les melodies i els silencis. Quan s’adona que no n’hi ha prou d’expressar amb els instruments la insatisfacció davant la discòrdia, mobilitza un recurs mai utilitzat en la música simfònica: la veu humana. L'orquestra i el cor representen la humanitat i el grinyol que fa només començar impressiona al públic.

Quan l’orquestra calla (és la humanitat desconcertada per la seva disharmonia interior) un baríton proclama la necessitat de convertir-nos vers la unitat i l’alegria. I ho fa amb dos versos que va compondre el mateix Beethoven:

¡Oh amics, amb aquests tons no;

entonem-ne uns altres de més agradables i alegres!

Aquesta proclamació mou a l’orquestra i al cor a adherir-se al desig d’unió i de goig dels versos de Schiller:

Alegria, bella espurna divina…

Tots els homes es tornen germans…

Tots els éssers beuen alegria

En els pits de la Natura;

Tots els bons, tots els dolents…

I el querubí s’alça davant Déu.

La tonalitat es modula i el volum de veus i instruments s’incrementa poderosament fins el moment que pronuncia les paraules: “davant Déu”. Un llarg silenci proporciona a l’oient un respir, un camp de ressonància del dens missatge rebut. La melodia i el cant segueixen amb la paraula "alegria" i la frase "tots els homes seran germans" que es repetirà sovint. És una vibrant proclamació de la solidaritat humana.

Mica a mica l'orquestra entona una melodia que dóna a entendre que es pot viure d'una manera més serena, però es repeteix el grinyol del començament fins que un nou tema melòdic sembla il·luminar l'entorn. Els instruments es van afegint a aquest tema intimista esbossat i tots ells toquen entrellaçats, en quatre línies melòdiques, fins que al final s'hi afegeix, d'una manera solidària, tota l'orquestra que vol expressar l'alegria desbordant de tota la humanitat.

A partir d’aquí Beethoven insta a la humanitat "a pressentir el Creador, a prosternar-se davant d’Ell i a  cercar-lo per damunt del firmament quallat d’estrelles, ja que més enllà d’elles hi ha d’habitar Ell".

L’obra acaba en un final rapidíssim i enlluernador que constitueix una explosió d’alegria. Schiller i Beethoven confraternitzen en un clima intimista que acaba amb un missatge definitiu cantat per tenors i baixos que el cor reprèn en una tessitura altíssima que vol tocar el firmament:

Sobre la volta estrellada, hi ha d’habitar un Pare amorós.

 


 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada