charlie hebdo: llibertat d'expressió l

Després de tot el que va passar a Paris el matí del dia 7 de gener d'enguany, i a més d’un mes dels fets, escric aquestes reflexions.

Fa poc més d’un mes hi va haver a París un dia de dol nacional, amb repic de campanes de Nôtre Dame, discursos solemnes, gent amb caminar trist i sense ànim, portades fúnebres, carrers amb minuts de silenci i pintades Je suis Charlie a tot arreu. Aquest dia el món era París –40 caps d'estat i govern dels 5 continents– perquè aquí van esclatar els inferns provinents de l’Orient Mitjà. Una "marxa republicana", una desafiant concentració, una mobilització sense precedents des de 1944, quan va acabar la Segona Guerra Mundial. ¿I per què van esclatar els inferns?

Des del 7 de gener i durant uns quinze dies hi va haver un crescendo inaudit de comentaris a tota la premsa sobre l’atemptat a la redacció de la revista Charlie Hebdo. Tothom es va llençar a fer-los costat. Els van ajudar a editar un número extraordinari, amb la intenció de seguir apareixent contra tota adversitat. Després de l’enterrament de les víctimes, poques coses més es van dir. Però l’adversitat ha pogut més que la realitat: fa uns dies (no ho he vist imprès, ho vaig sentir a la ràdio) van anunciar que els redactors de Charlie Hebdo han decidit plegar veles, no continuar amb la revista, no sortirà ni el número de febrer. RIP.

He recordat unes paraules del periodista Daniel Arasa que en l'article titulat Pardon… je ne suis pas Charlie Hebdo deia:  “No compraré mai un exemplar. No li donaré un euro. Mai prohibiria la seva publicació perquè la llibertat és sagrada, però no en faré difusió i, a consciència, dic que m'agradaria la seva ruïna econòmica perquè ningú la compri, perquè ningú li donés publicitat”. S’ha acomplert el desig.

Charlie Hebdo

Je suis Charlie! ¿Jo soc Charlie? ¿Qui és Charlie, Charlie Hebdo, aquest nom que hem sentit, per desgràcia, un munt de vegades les darreres setmanes, aquest nom que ha fet que tota Europa estigui preocupada? Europa està preocupada, però no n’hauria d’estat tant pels assassinats del passat mes a Paris, sinó per la deconstrucció de la societat que es va fent des de la gent que té el poder mediàtic, polític o cultural.

Charlie Hebdo és un setmanari, autodenominat satíric (sic!), però que es manifesta amb un caràcter anarquitzant, injuriós i llibertari. És una revista molesta, insolent, corrosiva, insultant, càustica, grollera, irreverent, mordaç, cruel, gamberra, cínica, irrespectuosa, ultratjant, de mal gust, vulgar, agressiva, perillosament provocadora fins l'escarni, blasfema, deliberdamente ofensiva, sarcàstica, caricaturesca, amb una llibertat d'expressió entesa a la seva manera i una actitud hostil contra qualsevol forma de religiositat, aconseguint unir la indignació de musulmans, jueus i cristians i la d'una gran multitud de ciutadans que no estan d'acord amb la seva manera de fer la revista.

Charlie Hebdo fa bandera de la llibertat d'expressió i es proposa seguir fent humor sobre la religió musulmana "fins que l'islam sigui tan banalitzat com el cristianisme". La marca de la casa es fustigar, sense contemplacions, tot i tothom, sense importar-los res que algú se senti ofès. Les seves plomes havien acumulat un immens memorial de greuges al llarg de molts anys per la irreverent sàtira practicada sense cap distinció de religions: es mofaven de totes. Ha fet seva la frase del misàntrop "jo no tinc manies, jo odïo a tot el món". La seva última vinyeta (portada del 7 de gener) deia: "Encara sense atemptats a França. Però esperin, hi ha temps fins al 31 de gener per presentar les felicitacions". La “felicitació” va arribar a les onze del matí.

Breu història de Charlie Hebdo

El 1960 Georges Bernier (professeur Choron) i François Cavanna treuen, a Paris, una publicació mensual amb el nom d’Hara-Kiri, “journal bête et méchante”. El 1961 es va prohibir la publicació. El 1964 torna a sortir. El 1966 torna a ser prohibida. Mig any després reapareix, però la meitat dels col·laboradors no hi tornaren. N’agafaren de nous. El 1969 dirigeix la publicació Cavanna i la converteix en setmanal (hebdomadaire, hebdo) amb el nom de L’hebdo Hara-Kiri. El 1979, a rel de la portada amb motiu de la mort de De Gaulle, torna a ser prohibida.

Els promotors creuen que ha de continuar sortint i la treuen amb el nom de Charlie Hebdo, agafant el nom d’una antiga publicació, de 1969, que es deia Charlie Mensuel. El nom fa referència al personatge Charlie Brown (Carlitos) del dibuixant Schulz i que aquesta revista va introduir a França. El 1981 la publicació va deixar de publicar-se per falta de lectors: no tenia subscriptors, no tenia publicitat i la venda als kiosks era ridícula.

El 1992 surt a la llum el primer número d’una nova revista amb el mateix títol d’abans: Charlie Hebdo. La inicien Philippe Val i Jean Cabut (Cabu) juntament amb dibuixants coneguts dels anys 70 i idèntica maquetació. Un gran èxit en la sortida: 100.000 exemplars el primer número. Si la publicació anterior no tenia una línia política clara, aquesta es defineix contestatària de l’extrema dreta. Per aquest motiu alguns col·laboradors abandonen la publicació per la manera de funcionar del director, Philippe Val, que ha de veure com, gairebé cada dia, es troba amb oposicions i dimissions, per la línia corrossiva que segueix, així com acomiadaments de dibuixants coneguts. El 2009 deixa la direcció Val i l’agafa Stéphane Charbonier (Charb), que continua amb la línia irreverent i corrossiva contra tothom.

Implicada en judicis, debats i acusacions per provocacions, el 2011 va ser atacada per un grup islamista amb un còctel molotov i el passat 7 de gener, va ser atacada per Al-Qaeda morint el director, alguns dibuixants i empleats.

Charlie Hebdo tenia ara una tirada de 35.000 exemplars i les seves finances feien aigües per la poca publicitat i la drástica reducció de vendes. La mort tràgica dels seus dibuixants hagués pogut donar una nova vida al setmanari, cosa que no van preveure els agressors.

No hauria de ser possible que, en defensa de la llibertat d’expressió, es pugui atemptar impunement contra qualsevol persona o institució –ja sigui amb pistoles o amb dards enverinats envoltats de dibuixos– per tal d’insultar-los i riure’s d’ells, dia rera dia, setmana rera setmana.

Amb tot el respecte pels morts i per les seves famílies, i deixant ben clar que mai ningú té dret a arrabassar la vida a ningú, crec que cal dir que Chrarlie Hebdo ha cavat la seva pròpia tomba amb les publicacions “satíriques” però irespectuoses per a molta gent.

¿Hem de riure sempre les desgraciades portades de la revista? ¿Fins on ha d’aguantar una persona o institució que es veu, dia rera dia, insultada en les seves creences? Una cosa és fer un acudit sobre una situació que s’hagi pogut donar en un moment determinat. L’altra és anar tirant fems a la cara de la gent i llenya al foc de la irreverència, setmana rera setmana, per tal de provocar aquells que no pensen com jo. És la dictadura del relativisme: no hi ha res que no sigui veritat, excepte la meva veritat.

Després del 7 de gener

L'honor d'un diari és servir sempre a la veritat, usant tots els espais de llibertat necessaris per al seu treball. Però per desgràcia, des de fa molt de temps, els líders d'opinió, i Charlie Hebdo en particular, han fet de la falta de respecte a la persona humana una estratègia de la mentida, encerclant el món del pensament en un nihilisme llibertari en el qual l’objectiu declarat és “deconstruir” la societat. Formant part d’aquest món que ells volien aniquilar, els periodistes de Charlie Hebdo han patit cruelment la seva sort sembrant el caos en nom d'una falsa concepció de la llibertat. L'horror de la seva mort  –que ningú no desitjava ni desitja– no pot fer oblidar aquesta realitat.

Els terroristes han assaltat un diari satíric famós pels seus ultratges i sarcasmes. “Un té dret a fer la riota de tot”, deien amb orgull els responsables. La riota es va convertir en llàgrimes. Els kalashnikov van replicar a l’agressió de les paraules i les imatges. “Un dibuix és un tret d’un fusell”, havia dit Cabu. Va acabar pagant-ne el preu.

La violència troba la seva font en la des-socialització, la marginació, dels joves sense punts de referència, amb un fracàs familiar, escolar i professional en una societat en la qual ells no han trobat el seu lloc i que els deixa sense futur. El relativisme moral i religiós envaeix les nostres societats posmodernes on les grans ideologies s’han enfonsat i la religió ha estat esborrada per la pèrdua de transcendència i interioritat.

Quan una cultura no dóna raons sublims per viure perquè ha oblidat el patrimoni o ha perdut la memòria, ella mateixa se’ls fabrica a partir dels instints més baixos i més vils. Quan al si de la família ja no és possible transmetre aquest lent i pacient teixit de la raó, d’història, de cultura… aquesta societat fa saltar, sense adonar-se’n, la barrera que tancava el camí a la brutalitat de la naturalesa, a l’exacerbació de les passions i a les reivindicacions narcicistes: li ha fet el llit al fonamentalisme.

Quan Mahoma, Benet XVI, la Verge són representats d’una manera obscena, quan es complau en la provocació d’allò que toca la consciència més íntima, la de la fe, la d’allò que és sagrat, la de la simbogia religiosa… aquesta nova iconoclàstia engendra, inevitablement, –sense justificar-la mai– la revenja, la venjança, altres violències més insospitades en un engranatge gairebé mecànic, i on l’actualitat ens ha ofert un espectacle horrible.

La sacralització de la burla i de la injúria no pot provocar res més que l’odi. El menypreu de l’altre comença per no respectar la vida humana, la de l’infant no nascut al si de la mare, la del malalt incurable que se’l vol eutanasiar, la vida de qui és dèbil, exclòs, desesperat, sol… la d’aquell que ja no creu ni en ell mateix. Hem de fugir d’aquesta cultura del menyspreu.

(Seguirà un altre escrit)

un llibre 6 - el baile tras la tormenta

L’evangelització d’Europa tindrà lloc quan els homes descobreixin que amb el pas del materialisme marxista al materialisme consumista, continuen estan buits, malgrat s’hagin saciat de tots aquests béns. Aquesta frase del filòsof Robert Spaemann quadra perfectament bé com a preàmbul de la galeria de relats inoblidables que apareixen al llibre El baile tras la tormenta. Són relats de dissidents, de persones enfrentades a allò que era políticament correcte als Països Bàltics i a Rússia, a l’època de l’URSS, des de principis del segle XX fins avui.

Relats recollits per José Miguel Cejas

Les històries relatades aquí són històries explicades en primera persona. Homes i dones que han patit presó, desterrament, tortura física i psicològica, ostracisme social, deportacions a Sibèria... per defensar i viure la seva fe. Són unes vides molt variades, rebels, en una Europa desconeguda per nosaltres, multicultural i en un gresol creixent de races, cultures i tradicions on el que predomina és el compromís amb les pròpies conviccions.

Parlen historiadors, cineastes, metges, pintors, cantants, bisbes luterans, catòlics i ortodoxes, una Primera Ministre, actors de teatre i cinema, filòlegs, mestres, sacerdots, professors universitaris, locutors de ràdio, un tinent de l'exèrcit roig…

Els relats tenen un punt en comú: com han viscut o com han descobert la fe en Jesucrist i han pogut sobreviure malgrat les tortures, les persecucions i l’ostracisme a que les autoritats els tenien sotmesos.
Entre 1940 i 1953 milers de ciutadans bàltics fugiren a Occident i més de 200.000 foren deportats a Sibèria per tal que cap intel·lectual, empresari o creient de qualsevol religió –qualsevol que pogués exercir certa influència sobre els demés– quedés al país. Després cap catòlic podia accedir a treballs de certa influència social com la política o l’ensenyament.

En cada deportació es feia una gran batuda: els soldats arribàven de nit, treia la gent de les cases, els pujaven a camions i els duien a l’estació de tren més propera. Allí els posaven en vagons de bestiar i els duien a Sibèria. Molts morien pel camí. Hi havia qui després de ser deportat tornava, però no el deixaven viure. L’inculpaven per qualsevol cosa. Li feien la vida impossible. Cercava un treball rera un altre, i un altre…  fins que aquest assetjament el ressentia la salut i es moria.

Hi ha relats esfereïdors. En resumeixo tres, de tres dones, una de cada país bàltic.

ESTÒNIA – Mari Jarvi, pianista

Vaig néixer el 1959. El meu pare era batejat a l’Esglesia Ortodoxa i la meva mare a la Luterana. Jo no estava batejada. I no sabia res del cristianisme ni del catolicisme. Als disset anys era secretària de les Joventuts Comunistes de Tallin i duia una ensenya amb la falç i el martell penjada al vestit.

Ens vam fer nòvios amb el Teet amb qui ens coneixíem de petits. Els dos som músics i com que també ens agradava l’art, un dia vam dir: ¿per què no anem a la Missa de la Nit de Nadal a l’església catòlica per veure com és? Ens va decebre: petita, d’estil neogòtic, neta, però sense cap obra d’art remarcable. Tota la gent que hi havia era gran. Només nosaltres erem joves. Ens hi vam quedar… A mitja missa em va passar una cosa inexplicable, vaig pensar amb certesa: Aquest és el meu lloc. Vull ser catòlica. Instintivament em vaig arrencar l’ensenya comunista i la vaig tirar a terra. Va ser un canvi inexplicable. No va ser una emoció estètica. Aquella… il·luminació imprevista no s’adeia ni a la meva educació, ni al meu caràcter, ni a l’ambient on em movia.

No vaig parlar amb mingú d’això. Vaig anar a veure el mossèn. Em va rebre amb fredor: ¿una secretària de les Joventuts Comunistes que es vol fer catòlica? Tenia pinta de trampa. Vaig començar a anar a l’església d’amagat. M’hi trobava bé, però ningú no m’havia ensenyat a resar. M’agradava estar allà, a la vora de Déu. Als tres mesos em vaig batejar, confirmar i fer la primera comunió en una cerimònia privada i discreta.

Tot el que feia referència al catolicisme estava prohibit: catequesi, textos escrits… els edificis religiosos estaven confiscats. Només deixaven dir missa els diumenges. Tenia por que si en Teet se n’assabentava em deixés: cap jove estoni estaria disposat a casar-se amb una catòlica ja que el Règim sempre espiava els joves per tal de negar-els-hi la possibilitat d’anar a l’estranger o de dificultar la carrera professional.

Acabats els estudis vam decidir casar-nos, però abans havia de dir a en Teet que era catòlica. No sabia com fer-ho. Quedaria confús, estranyat…

–Teet: t’he de dir una cosa que no saps.

–Digues…

–Es que… soc catòlica des de fa tres anys.

Em va mirar desconcertat i em va dir:

–Però… ¿Tu? ¡Jo també!

S’havia batejat en secret com jo. El mossèn, tement que entre els conversos hi hagués un delator, sempre posava els mitjans per tal que cap nou batejat no coincidís en cap cerimònia religiosa amb un altre.

Ens vam casar a la catedral. Només hi havia set persones. Anàvem vestits de cada dia i tothom va entrar a l’església per separat, com si fóssim turistes. L’endemà vam fer la cerimònia civil amb familiars, amics música i flors. Aquell Règim feia que milers de persones hagéssim de portar aquesta doble vida. Hem tingut cinc fills, tots músics. Els nostres nebots també ho són. A l’estiu ens reunim tots per oferir el Jarvi Summer Festival, famós a tot el país:hi toquem quinze Jarvis!

No sé explicar perquè m’agrada tant el segon moviment del concert per piano num. 2 de Shostakóvich. Com tampoc sé perquè Déu m’ha concedit la gràcia de la fe, de cop i volta, aquella Nit de Nadal de 1976. Va ser un do, un misteri, un misteri joiós.

LETÒNIA – Silvija, metge

A casa érem ateus. Només havia sentit parlar de Déu a la meva àvia: “No t’oblidis que Déu et veu sempre. Actua de manera que li agradis… Mentre resava el rosari em deia: ara reso a la Verge per tu.”

Gints, el meu marit, i jo, juntament amb cinc metges més, ens dedicàvem a l’avortament. Era un bon negoci. La vida “ens anava bé”: feiem el que ens havien ensenyat a la Facultat de Medicina. Primer et repugna, però després el cor se t’endureix fins arribar al cinisme. Algú criticava el nostre treball, però cap de l’equip els féiem cas.

Quan va néixer el nostre primer fill començàrem a posar en dubte, des d’un punt de vista mèdic, no religiós, el que havíem après a la facultat. Cada vegada vèiem més clarament que “allò” no era un tros de carn, sino una criatura humana. Va ser un procés dur, ja que a ningú li és fàcil reconèixer que s’ha equivocat greument durant anys.

De cop i volta em va venir un pensament: “He de trobar Déu”. Vaig parlar amb el meu marit i els dos ens posàrem en contacte amb un pastor luterà i vam començar a llegir l’evangeli. El pastor ens va dir que havíem de deixar de fer avortaments. Hi vam estar d’acord. Vam parlar amb els altres cinc companys i ho vam deixar de fer. Cap de nosaltres era creient!

Mica a mica va néixer en la meva ànima el desig de combregar. Els catòlics adults, que han combregat des de petits, no poden entendre això, el mateix que les persones sense fe. Quan aquest desig s’apodera de la teva ànima, estàs disposat a superar el que faci falta per tal d’aconseguir-lo. Et sents com una persona al desert, morta de set, que a la llunyania veu un oasi: des d’aquest moment l’únic objectiu de la teva vida és arribar allà.

Continuen venint dones a la consulta per avortar. Jo les tracto amb respecte però les animo a cercar altres solucions: no es tracta d’extirpar un tros de carn, això que batega al teu ventre, és el teu fill i jo no estic disposada a fer cap altre avortament.

En cada avortament hi ha una mà que interromp la vida. En la nostra història hi ha hagut una mà que ens ha salvat. ¿De qui és? Ho intueixo cada vegada que recordo la meva àvia passant els grans mentre resava el rosari: "Ara reso a la Verge per tu…”

LITUÀNIA – Joana Pribusauskaité, filòloga

Els meus pares eren bons catòlics. Per aquest motiu el meu pare va ser deportat a Sibèria amb la meva mare i els meus cinc germans a l’octubre de 1951. Els van pujar a un tren de bestiar ple d’altres famílies. Feia fred: per tot menjar, cada dia, un tros de pa i un got de sopa aigualida. Van haver de foradar el terra del vagó per fer les necessitats. Morien vells i nens i els soldats els treien cada cop que parava el tren. No sabien on anaven. Quan va canviar el paisatge van endevinar que anàven cap a Sibèria. A cada parada deixaven algunes persones en llocs solitaris o llogarets desconeguts. A ells els van deixar al nord de Kajhastán, en un lloc despoblat, a 17 graus sota zero, sense saber on anar, sense menjar, sense més roba que la que duien. Van trobar algunes cabanes amuntegades de gent en la mateixa situació que ells. Dues nits a la intempèrie. Quan van trobar un lloc per estar, van morir els dos germans petits en dos dies. Només van trobar ajut per part d’una metge jueva comunista. Menjaven de les sobres d’un hospital. Allí vam néixer, el 1953 la meva germana, i jo el 1956.

L'any 1957 el meu pare va poder tornar a Lituània. A mesura que t’anaves fent gran si volies ser consequent amb la teva fe havies de viure en la simulació: si entraves a qualsevol associació oficial se t’obrien les portes, si no, l’ostracisme.

Havies de viure la teva fe d’amagat. Anava a missa tapada perquè no em reconeguessin i no em fessin fora de la universitat. A mesura que passa el temps m’adono de com van haver de lluitar per tal que a casa es respirés l’aire fresc del cristianisme enmig d’una societat dominada per la por i plena de consignes antireligioses.

Un dia en un funeral tenia un dilema: ¿anava a combregar o no? Tothom em veuria. Hi vaig anar. L’endemà tenia la KGB al darrera. Em van fer fora de la universitat on treballava i, des d’aquell dia, col·legues i alumnes em van fer el buit, ni em saludaven pel carrer. No els culpo: era la por, ja que els podia comportar conseqüències negatives si em tractaven. Només em van quedar dos amics, comunistes convençuts, als quals no els importava el que els pogués passar.

Em vaig quedar sense feina però vaig experimentar una profunda alegria per haver estat fidel a la meva fe. I em vaig sentir alliberada.

bon Nadal!

L’adoració dels mags, Manuscrit de la Biblioteca Vaticana, sXI

El cor de l'home desitja l’alegria. L’alegria que ve de la proximitat de Déu, de la seva presència en la nostra vida. No és necessari buscar en un altre lloc! Jesús va venir a portar l'alegria a tots i per sempre, una alegria ja real i experimentable ara, sense haver d’esperar arribar al Paradís, perquè Jesús mateix és la nostra alegria, i "Amb Jesús l'alegria és a casa". I sense Jesús, ¿hi ha alegria? ¡No!

Per tenir l’alegria del Nadal, primer, pregar, "Senyor, perquè jo pugui viure aquest Nadal amb alegria”. No amb l'alegria de consumisme que ens fa anar tots ansiosos per comprar… No, això no és l'alegria de Déu; en segon lloc, donar gràcies al Senyor per les coses bones que ens ha donat; en tercer lloc, pensem en com puc portar una mica de pau i d'alegria als altres, als que tenen dificultats, problemes, als malalts… (Paraules del Papa Francesc)

Bones i santes festes de Nadal i un bon any 2015 ple de felicitat us desitjo de tot cor 

la corrupció ll

Tornem a parlar de la corrupció: el passat mes d’octubre el sant Pare va rebre l’Associació Internacional de Dret Penal i els hi va adreçar un discurs que convindria que tots llegíssim, ja que no són paraules exclusives pel juristes, sinó per a tots nosaltres, per a tot ciutadà que viu en aquest món d’avui, immers en el món de la corrupció, on tot està entrelligat i on tothom coneix tot allò que passa.

Va parlar de moltes coses: incitació a la venjança, populisme penal, sistemes penals fora de control, sobre el primat de la vida i la dignitat de la persona humana, sobre la pena de mort, de les condicions de les presons, dels presos sense condemna, dels condemnats sense judici, sobre la tortura i altres mesures i penes cruels, inhumanes i degradants, sobre l'aplicació de les sancions penals a nens, ancians i a altres persones especialment vulnerables, sobre algunes formes de criminalitat que menyscaben greument la dignitat de la persona i el bé comú, sobre el delicte del tràfic de persones i sobre el delicte de corrupció.

Copio textualment el que va dir Sobre el delicte de la corrupció

«L'escandalosa concentració de la riquesa global és possible per la connivència de responsables de l'àmbit públic amb els poders forts. La corrupció és ella mateixa també un procés de mort: quan la vida mor, hi ha corrupció.

«Hi ha poques coses més difícils que obrir una escletxa en un cor corrupte: «Així és el que atresora per a si i no és ric davant de Déu» (Lc 12, 21). Quan la situació personal del corrupte arriba a ser complicada, ell coneix totes les sortides per escapar d'això com va fer l'administrador deshonest de l'Evangeli (cf. Lc 16, 1-8).

«El corrupte travessa la vida amb les dreceres de l'oportunisme, amb l'aire de qui diu: «No he estat jo», arribant a interioritzar la seva màscara d'home honest. És un procés d'interiorització. El corrupte no pot acceptar la crítica, desqualifica a qui ho fa, tracta de disminuir qualsevol autoritat moral que el pugui posar en dubte, no valora els altres i ataca amb l'insult a qui pensa de manera diversa. Si les relacions de força ho permeten, persegueix a qui el contradigui.

"La corrupció s'expressa en una atmosfera de triomfalisme perquè el corrupte es creï un vencedor. En aquest ambient es vanta per rebaixar als altres. El corrupte no coneix la fraternitat o l'amistat, sinó la complicitat i l'enemistat. El corrupte no percep la seva corrupció. Es dóna en cert sentit el que passa amb el mal alè: difícilment qui el té se n’adona; són els altres els que se n’adonen i li ho han de dir. Per tal motiu difícilment el corrupte podrà sortir del seu estat pel remordiment interior de la consciència.

«La corrupció és un mal més gran que el pecat. Més que perdonat, aquest mal ha de ser curat. La corrupció s'ha convertit en una cosa natural, fins al punt d'arribar a constituir un estat personal i social relacionat amb el costum, una pràctica habitual en les transaccions comercials i financeres, en els contractes públics, en tota negociació que impliqui agents de l'Estat. És la victòria de les aparences sobre la realitat i del desvergonyiment impúdic sobre la discreció respectable.

«No obstant això, el Senyor no es cansa de trucar a la porta dels corruptes. La corrupció no pot res contra l'esperança.

«¿Què pot fer el dret penal contra la corrupció? Són ja moltes les convencions i els tractats internacionals en la matèria i han proliferat les hipòtesis de delicte orientades a protegir no tant als ciutadans, que en definitiva són les víctimes últimes —en particular els més vulnerables—, sinó a protegir els interessos dels agents dels mercats econòmics i financers.

«La sanció penal és selectiva. És com una xarxa que captura només els peixos petits, mentre que deixa als grans lliures al mar. Les formes de corrupció que cal perseguir amb la major severitat són les que causen greus danys socials, tant en matèria econòmica i social —com ara greus fraus contra l'administració pública o l'exercici deslleial de l'administració— com en qualsevol tipus d'obstacle interposat en el funcionament de la justícia amb la intenció de procurar la impunitat per a les mateixes males accions o per a les de tercers.»

I en el Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau del dia 1 de gener de 2015, que ja s'ha publicat, torna a parlar de la corrupció, aquest cop relacionada amb l'esclavitud. Diu:

«Entre les causes de l'esclavitud cal incloure també la corrupció dels que estan disposats a fer qualsevol cosa per enriquir-se. En efecte, l'esclavitud i el tràfic de persones humanes requereixen una complicitat que molt sovint passa a través de la corrupció dels intermediaris, d'alguns membres de les forces de l'ordre o d'altres agents estatals, o de diferents institucions, civils i militars.

«Això succeeix quan al centre d'un sistema econòmic hi ha el déu diner i no l'home, la persona humana. Sí, al centre de tot sistema social o econòmic, hi ha d’haver la persona, imatge de Déu, creada perquè fos el dominador de l'univers. Quan la persona és desplaçada i ve el déu diner succeeix aquesta trastocació de valors».

Sobra qualsevol comentari.

la corrupció l

L’actual corrupció que estem veient a nivell estatal i estratosfèric, com Caja Madrid, CatalunyaCaixa, la CAM, les gallegues, andaluses, o bé la trama Gurtel, o els ERE,  o bé la que veiem a qualsevol punt d'Espanya o de la Unió Europea… no ens ha de fer oblidar la corrupció instal·lada en el quefer diari, a nivell domèstic, petit, gairebé imperceptible, que ningú ho sap o només uns pocs amiguets, però que va corroint la manera d'actuar i la consciència de les persones.

Resumeixo una nota apareguda el novembre de 2003, en un correu del Sindicat de Professors de Secundària, en la qual l'autor, secretari d'un tribunal d'oposicions de secundària, diu: "Aquest any m'ha tocat ser secretari d'un tribunal després de diversos anys de ser suplent (diuen que és per sorteig, però sempre surten els mateixos). Complint amb la meva tasca de secretari prenia notes de cada sessió per a poder fer les actes amb detall. Però la presidenta del tribunal em deia que ja les faríem més tard. Un cop finalitzades les proves, en la reunió final, es va presentar la presidenta amb 34 actes, fetes per ella, a casa, perquè les firméssim els cinc membres del tribunal. En les meves notes figuraven només 14 sessions. El tema era clar: incrementar el nombre de les sessions per a inflar les dietes. Em vaig trobar que l'únic dissident era jo. ¿És aquest l'exemple d'ètica i de dignitat que hem de donar els funcionaris? Amb aquesta manera de procedir es vicia tot."

Vist això i vistes les visa black ja es veu que es converteix en veritat allò de que "si aquests ho fan i jo no, és que sóc imbècil". Com molt bé diu Arasa en l’article Tarjetas pornográficas: "quan l'empobriment del país és patent, quan s'han produït retallades importants, quan les arques de les administracions públiques estan buides" no n'hi ha prou amb no fer aquestes pràctiques punibles, cal seure a la banqueta i jutjar a qui ho faci.

Ah! Però si els encausats es diuen Alberto’s, Botín, Millet (i els representants de les administracions públiques, d'aquí i d'allà, que miraven cap a l'altre costat), Cristina, Pujol... ¿per què no reben el mateix tracte que el pobre desgraciat que no pot pagar la hipoteca? Amb els diners que han defraudat (¿robat?) i que no tornaran, poden pagar-se un bon advocat que conegui les martingales de les lleis i morir de vells vivint com uns rajàs. Jutges inics, injustos i maldestres ja els hi havia en temps de Nabucodonosor (s VII a de C). La connivència entre la classe política (¿alguna comissió ha revelat una cosa que no se sabés?: avui per a tu, demà per a mi) fa que tot això s'eternitzi i acabi sobresegut... perquè ha prescrit! Beneït sigui Déu!

I no parlem de totes les prebendes que tenen els polítics del govern estatal i els 17 autonòmics, i els europeus, i diputats, i senadors, i grups parlamentaris, i comissions, i portaveus, i regidors de  diputacions i d’ajuntaments… i de les quals poc sabem els ciutadans del carrer: Tot això suma una xifra que ronda les 160.000 persones amb uns sous astronòmics i que no se’ls rebaixen. I si ho fan és a manera testimonial: ¿què se li’n dóna al president de la Generalitat deixar de cobrar una paga extra si cobra 144.000€ (sí, sí, 12.000€ al mes) quan un treballador no mileurista pot arribar als 24.000€ anuals dels que s’ha de deduir el pagament religiós de tots els impostos que li pertoquen i la seguretat social?

El Congres dels Diputats va refusar (No se admite a trámite) una Iniciativa Legislativa Popular presentada amb més de 500.000 signatures de ciutadans per eliminar els privilegis que tenen els polítics quan deixen d’exercir el càrrec. ¡Vivir para ver! I no ens mobilitzem. I els continuarem votant. ¿Recordeu aquest vídeo?

Un correu d'aquests que circulen per internet, diu:

"Si s'elimina el senat –que hi ha països que no tenen, que no serveix per a res (¿algú sap a què es dediquen aquests senyors a més d'anar a Canàries a costa nostra a veure senyoretes?)– estalviem 3.500 M d’€ a l'any. Si s'eliminen les pensions vitalícies i altres "perles" dels pares de la pàtria (estatals i autonòmics, no ho oblidem) i si es rebaixen un 30% les partides 4, 6 i 7 dels PGE (sindicats, partits polítics, fundacions) estalviaríem 45.000 M d’€. Amb la qual cosa no s'ha de tocar ni pensions, ni sous, ni inversió pública i s'acaba la crisi a Espanya."

El 2011 Josep Miró i Ardèvol ja va deixar clar en un article Crisi econòmica...? Crisi moral! que tot aquest tema té poc a veure amb els números i molt a veure amb la moralitat: sense la consciència ben formada, poques valoracions ètiques i morals es poden fer.