europa lll - quo vadis europa?

L'Europa d'avui

Feia temps que volia tornar a parlar d’Europa, de l'Europa somiada pels  quatre "pares fundadors": Konrad Adenauer, Jean Monnet, Robert Schuman i Alcide de Gasperi –aquests dos amb el procés de beatificació iniciat–, una Europa d'inspiració cristiana, amb voluntat d'atendre i resoldre problemes de la gent. Però toca parlar d'una altra Europa, de l'Europa actual, d'una Europa envellida, descreguda, orgullosa, plena de corrupció, individualista, incapaç d’atendre i resoldre les necessitats pròpies i les dels que se’ns atancen. Un cicle de conferències de la Fundació Joan Maragall sobre Política i religió en els fonaments de la construcció europea, el Discurs del Papa Francesc al rebre el premi Carlemany, i l’article El retorn de Carlemany de López-Burniol a LV (l’he ressuscitat del 1994), m’han estalviat de pensar com enfocar el tema.

El premi Carlemany va ser instituït el 1950 a la ciutat d’Aquisgran pel comerciant Kurt Pfeiffer i la seva finalitat és tot un programa ple de bones intencions però que molt poques són efectives:

“El premi actua cap al futur i comporta un deure de contingut summament ètic. Es dirigeix, regenerat per una nova força, a la unificació dels pobles europeus per defensar els més alts valors humans: la llibertat, la humanitat i la pau, per ajudar els pobles oprimits i marginats, i per assegurar el futur dels fills i dels néts”.

L'Imperi Carolingi

Avui cal que ens preguntem seriosament: ¿què és Europa? ¿Quina Europa volem els europeus i quina Europa ens proposen els polítics?: ¿l’Imperi Carolingi dels francs de Carlemany?, ¿un quart Reich, fill del Sacre Imperi Romanogermànic que generen els saxons amb Otó I i Otó II el sanguinari? ¿O la poc coneguda Europa d’Otó III? Val la pena estudiar els curts anys del regnat d’aquest emperador, que va ser erigit a la mort del seu pare, quan tenia només 3 anys. Fins els 15 anys, que va ser coronat, van fer de regents primer la seva mare Teofania –princesa bizantina– i després la seva àvia, Adelaida de Borgonya.

¿Què té de particular Otó III? Doncs a mi em recorda el papa Francesc quan parla de les perifèries. Francs i saxons, de Carlemany a Otó II,  consideraven els pobles veïns, els de l’est, perifèrics, sense drets, amb l’objectiu de conquistar militarment el seu territori. Ells, els saxons, eren el centre i els que tenien drets sobre tots els altres, sobre els veïns, sobre les perifèries.

Otó III, emperador del
Sacre Imperi Romanogermànic

Otó III vol canviar això, vol reformar la idea de l’imperi i per això cerca l’ajuda de Gerbert d’Aurillac, futur papa Silvestre II, i d'Adalbert de Praga, bisbe que missionarà les terres de l'est. Vol retornar a l’esplendor de l’Imperi romà. Per a ell l’imperi és tota la cristiandat. L’imperi és qui ha d’enviar missioners al pobles veïns per tal que difonguin la idea cristiana entre els pagans, perquè l’imperi ha de ser per l’acceptació d’un model de civilització, el model cristià, però sense forçar ningú.

Aquest tarannà fa que alguns prínceps veïns desitgin acostar-se al món civilitzat medieval i obrin les fronteres a missioners cristians. Otó III enviarà Adalbert als països de l’est i així evangelitzarà Bohèmia, Polònia Hongria i Prússia. Constituïa regnes independents i sobirans i generava una dinastia a cada terra nova: Sant Esteve d’Hongria n’és un exemple.

Per Otó III Europa és una unitat cohesionada per una manera de ser, no és territorial, no és estatal, és una unitat de civilització moral, de cultura, de la mateixa escala de valors, però tothom té la seva autonomia. Tot era centralitat, no hi havia perifèries! La seva mort prematura no va deixar continuar aquesta tasca ja que el seu successor, Enric II (germà del seu avi Otó I), desconnecta d’això i torna a les pràctiques saxonianes. Fins avui!

La Unió Europea, l’Europa d’avui, ¿quin model cerca? ¿Imposar el model franco-alemany, amb drets de sang, oblidant les perifèries i constituint sentiments de xenofòbia? ¿O ser terra d’acollida de tota la gent que s’acosti i acceptar i respectar –mútuament– les diferències culturals com a motor de desenvolupament?

*           *           *

Lliurament del Premi Carlemany al papa Francesc
a la Sala Règia del Palau Apostòlic del Vaticà

El Papa no ha anat a rebre el premi a la Sala de la Coronació de l’Ajuntament d’Aquisgran, sinó que ha fet venir tots els polítics al Vaticà, i els ha reunit a la Sala Règia del Palau Apostòlic, des de l’alcalde d’Aquisgran, Marcel Philipp, el president de la Fundació Carlemany, Jürgen Linden i el Cor de la Catedral d'Aquisgran, fins els factotum europeus Merkel, Junkers, Schulz i Tusk. El papa Francesc ha fet com el papa Lleó III amb Carlemany l’any 800: s’erigeix amb protagonista i els diu –en clau de somnis– què han de fer i què no han de fer per Europa.

Repassem alguns retalls del seu discurs. 

¿Què t'ha passat Europa humanista, defensora dels drets humans, de la democràcia i de la llibertat? ¿Què t'ha passat Europa, terra de poetes, filòsofs, artistes, músics, escriptors? ¿Què t'ha passat Europa, mare de pobles i nacions, mare de grans homes i dones que van ser capaços de defensar i donar la vida per la dignitat dels seus germans?

Les arrels dels nostres pobles, les arrels d' Europa es van anar consolidant en el transcurs de la seva història, aprenent a integrar en síntesi sempre noves les cultures més diverses i sense relació aparent entre elles. La identitat europea és, i sempre ha estat, una identitat dinàmica i multicultural.

Davant la situació desesperada i desesperançada que viu Europa  el Papa  recorda les paraules de Robert Schuman:

«Europa no es farà d'una vegada ni en una obra de conjunt: es farà gràcies a realitzacions concretes, que crein en primer lloc una solidaritat de fet, perquè la pau mundial no es pot salvaguardar sense esforços creadors equiparables als perills que l'amenacen»,

d’Alcide De Gasperi: 

«Tots, animats igualment per la preocupació del bé comú de les nostres pàtries europees, de la nostra pàtria Europa, comencem de nou, sense por, un treball constructiu que exigeix ​​tots els nostres esforços de pacient i àmplia cooperació»,

i d’Erich Przywara, el jesuïta polac-alemany autor de la magnífica obra La idea d'Europa que ens repta a considerar la ciutat com un lloc de convivència entre diverses instàncies i nivells:

«La bellesa arrelada en moltes de les nostres ciutats es deu al fet que han aconseguit mantenir en el temps les diferències d'èpoques, nacions, estils i visions. Només cal mirar l'inestimable patrimoni cultural de Roma per confirmar, una vegada més, que la riquesa i el valor d'un poble té precisament les seves arrels en el saber articular tots aquests nivells en una sana convivència. (…) Els reduccionismes condemnen a la nostra gent a l'exclusió i els provoca mesquinesa».

El papa acaba el discurs amb “els seus somnis sobre Europa”, somnis que espera que entre tots,  ciutadans i polítics, siguem capaços de fer-los realitat per no acabar essent l’última utopia:

Amb la ment i el cor, amb esperança i sense vana nostàlgia, com un fill que troba en la mare Europa les seves arrels de vida i fe, 

Somio un nou humanisme europeu, «un procés constant d'humanització», per al que cal «memòria, valor i una sana i humana utopia». 

Somio una Europa jove, capaç de ser encara mare: una mare que tingui vida, perquè respecta la vida i ofereix esperança de vida. 

L'Europa que somia el Papa Francesc

Somio una Europa que es fa càrrec del nen, que com un germà socorre el pobre i als que vénen a la recerca d'acollida, perquè ja no tenen res i demanen refugi. 

Somio una Europa que escolta i valora els malalts i els ancians, perquè no siguin reduïts a objectes improductius de descart. 

Somio una Europa, on ser emigrant no sigui un delicte, sinó una invitació a un major compromís amb la dignitat de tot ésser humà.

Somio una Europa on els joves respirin l'aire net de l'honestedat, estimin la bellesa de la cultura i d'una vida senzilla, no contaminada per les infinites necessitats del consumisme; on casar-se i tenir fills sigui una responsabilitat i una gran alegria, i no un problema a causa de la manca d'un treball prou estable. 

Somio una Europa de les famílies, amb polítiques realment eficaces, centrades en els rostres més que en els números, en el naixement de fills més que en l'augment dels béns.

Somio una Europa que promogui i protegeixi els drets de cadascú, sense oblidar els deures envers tots. 

Somio una Europa de la qual no es pugui dir que el seu compromís pels drets humans ha estat la seva última utopia. Gràcies.

persones 5 - sant ignasi de loiola ll: l'home

Hi ha un document que es coneix com Autobiografia de Sant Ignasi que no és pas una veritable autobiografia. Sí que és un document importantíssim, però Sant Ignasi no va escriuire mai sobre la seva pròpia vida. Quan era a Roma tenia un company mallorquí, Jeroni Nadal –del qui deia que “s’en fiava més que d’ell mateix”–, que l’insistia molt en que escrivís les seves experiències perquè els que vinguéssin darrera ho coneguéssin. Tant va insistir que l'any 1553, tres abans de la seva mort, va començar a tenir llargues converses amb un company portuguès, Luis Gonçalves da Câmara, home de gran memòria i retenció, a qui explicava les seves experiències “con tanta claridad, que parece que hace al hombre presente todo lo que es pasado”. L’Autobiografia no és una narració històrica de la seva vida sinó, per damunt de tot, un document espiritual íntim.

*      *      *

Íñigo vestit de militar

Íñigo López de Loyola (Azpeitia 1491 - Roma 1556) –conegut com Sant Ignasi de Loiola des de 1622, any que fou canonitzat– va néixer al si d’una família noble de Navarra. Era el petit de tretze germans, fills de Beltrán Yáñez de Oñaz y Loyola, VIII senyor de la casa de Loyola de Azpeitia, i Marina Sáez de Licona y Balda, de la noble  família de la casa de Balda de Azcoitia.

El 1507, als 15 anys i després de la mort dels seus pares, Íñigo va a viure a Arévalo, Castella, a casa del Comptador major de Castella i conseller dels Reis Catòlics, Juan Velázquez de Cuéllar. S’hi està durant onze anys i això el marcarà en la seva educació personal: s’incorporarà a la Cort dels Reis i serà un gentilhome que viatjarà amb freqüència a Valladolid acompanyant al comptador a la Cort.

Aquí aprendrà el domini de les armes, serà un bon soldat, farà bones estones de lectura i també aprendrà a escriure correctament i a tenir una bona caligrafia. El 1517, a la mort de Ferran el Catòlic, el Comptador i protector seu cau en desgràcia i l’any sobre mor. La seva viuda envia Íñigo, amb 26 anys, a servir el duc de Nájera, virrei de Navarra. Aquí es mostra com una persona «d’un ànim gran i noble, liberal, enginyosa i prudent pel que fa a les coses del món» capaç de resoldre situacions conflictives tant en la Guerra de les Comunitats de Castella com en conflictes entre les viles de Gipúzcoa.

El 20 de maig de 1521 l’exèrcit francès ataca Pamplona. Íñigo és el capità que comanda la defensa del castell i arenga als seus companys a defensar el castell de la ciutat en una defensa que esdevé impossible. Una bala de canó li trenca una cama i li fereix l’altra. Ferit el capità, els defensors espanyols capitulen. Els francesos davant la integritat d’Íñigo deixen que el traslladin a casa seva, a Loyola, per curar-se. La cura es fa difícil i dubtosa per haver-se soldat malament els ossos. Decideixen que se li torni a trencar la cama, l’operen i aguanta el dolor com a bon cavaller que era ja que espera tornar aviat a les seves tasques militars.

En la convalescència demana llibres de cavalleries per distreu-re’s, peró com que a la casa no n’hi ha llegeix el que troba: La vida de Cristo de Ludolfo de Sajonia i Flos sanctorum de Jacobo de Varazze. Aquestes lectures li van provocar una lluita interior que el va dur a la conversió. Es preguntava: «¿Per què jo no puc fer el mateix que sant Francesc o sant Domènec? Doncs ho faré! Em dedicaré a servir les ànimes».

A l’Autobiografia, llegim:

«Hasta los 26 años de edad fue hombre dado a las vanidades del mundo; y principalmente se deleitaba en ejercicios de armas, con un deseo grande y vano de ganar honra…»

però trenca amb la seva vida passada i en comença una de nova:

«Y cobrada no poco lumbre de aquesta leción, comenzó a pensar más de veras en su vida pasada, y en quánta necesidad tenía de hacer penitencia della».

Els viatges d'Íñigo de Loyola

El febrer de 1522 –i en contra l’opinió dels seus germans– Íñigo surt de Loyola per anar a Roma i demanar permís al Papa per anar en peregrinació a Jerusalem. Va amb un bon cavall i vestit amb les gales de cavaller, vestits rics, daga i espasa. Fa parada al santuari de la verge de Aránzau i des d’aquí es dirigeix cap a Barcelona, lloc des d’on sortien els vaixells per a Roma.

Fa parada a Montserrat on és acompanyat espiritualment pel monjo Joan Xaconés, fa confessió general, deposa les armes al peus de la Verge i vetlla la imatge tota la nit, tal com era costum, per tal d’implorar favors a la Moreneta. És el 24 de març, vigília de l’Anunciació.

L’endemà, dia 25 de març, decideix anar cap a Barcelona. Deixa els vestits de soldat, regala el cavall al monestir i parteix descalç i amb una capa per tal que no el reconeguin. Probablement allí els monjos l’aconsellaren que fes parada a Manresa, així podria acabar de guarir les seves ferides en algún hospital abans d’embarcar-se cap a Jerusalem, doncs a Barcelona la pesta hi feia estralls i ni tan sols hi atracaven els vaixells. A Manresa la pesta encara no hi havia arribat, ni hi arribà. Així doncs:

«en amaneciendo, partió por no ser conocido, y se fue, no el camino derecho de Barcelona, donde hallaría muchos que le conociesen y le honrasen, mas desvióse a un pueblo, que se dice Manresa».

Pilars que sostenen l'edifici de La Cova i resguarden
la balma on va escriure els Exercicis Espirituals

A Manresa s’hi va passar un any, del març del 1522 al febrer de 1523. Ja parlarem en el proper escrit de la seva estada a Manresa.

De Manresa –ja “tocat” per l’Esperit Sant– en marxa per anar a Barcelona i embarcar-se cap a Roma camí de Terra Santa. El 4 de setembre ja és a Jerusalem i la seva pretensió és quedar-se allí per exercir l’apostolat amb la gent d’allà, però els franciscans, custodis de Terra Santa, s’hi oposen pel perill que representa aquella regió pels forasters. Íñigo no ho entén i demana explicacions. Els franciscans li ensenyen una Butlla papal que els dóna aquesta potestat per tal d’evitat els molts problemes que generava el rescat presoners cristians.

Torna de Terra Santa disposat a estudiar i va a Barcelona. Íñigo te 33 anys! A Barcelona troba una senyora coneguda, Isabel Roser, que li farà de benefactora, i li presenta un “batxiller”, Jeroni d’Ardèvol, que di donarà classes de llatí de franc durant dos anys. Al cap d’aquest temps el professor l’aconsella que vagi a la Universitat d’Alcalà a estudiar Arts (Filosofia) i allà va amb tres companys que el van seguir. Vivia a l’Hospital d'Antezana on feia de cuiner i cuidava els malalts.

Íñigo té 35 anys i cap estudi. A Alcalà, a més d'estudiar, es dedicava a activitats apostòliques i a parlar a algunes persones dels seus Exercicis, que ja havia escrit. Ell i els seus companys anaven vestits amb un hàbit de sarja gris que cridava l’atenció a tota la ciutat. Tot això fa que s’aixequin sospites sobre ell per part de les autoritats eclesiàstiques, degut a desviacions per part d’alguns “il·luminats” que hi havia per la regió, i és empresonat durant un mes i mig. Se’l deixa lliure però amb la condició que ell i els seus companys es treguin l’hàbit, vesteixin com la resta d’estudiants i deixin d’ensenyar fins que no portin tres anys d’estudi.

Basílica de Loyola

Davant la impossibilitat de d’ajudar la gent tal com ell ho entenia surt d’Alcalà i va a la Universitat de Salamanca. Juliol de 1527. Íñigo continua amb els estudis i les prèdiques i pel fet de predicar sense estudis torna a ser interrogat, ara pels dominics. Segons ells només podia parlar de les coses de Déu qui tenia estudis o qui rebia llum de l’Esperit Sant. Íñigo no tenia estudis, aleshores ho feia per inspiració de l’Esperit Sant i això era el que feia sospitar d’ell ja que allí es tenia prevenció contra el moviment "erasmista". Íñigo i Calixto de Sa, company seu portuguès, són empresonats durant vint dies acusats d’intriduir doctrines perilloses. Íñigo els donà tots els escrits dels Exercicis per tal que els examinessin. L’inquisidor els declara innocents, els deixen lliures però també els prohibeix predicar.

Quan surt de la presó, veient tancades les portes de l’apostolat decideix abandonar Espanya i anar a París a continuar els estudis. Ja parlarem en el proper escrit dels set anys (1528-1535) de la seva estada a París on hi anirà sol, ja que els seus amics el deixen i no l’acompanyaran. Però aquí en trobarà uns altres, sis, que sí que el seguiran al llarg de tota la seva vida -i que, plegats, iniciaran la fundació d'un nou orde religiós-, aquí acabarà els estudis, aquí canviarà el nom basc d'Íñigo –poc conegut en els ambients del Vaticà– pel llatí d’Ignatius (Ignacio, Ignasi) per la devoció que tenia a Sant Ignasi d'Antioquia… La vida que tots ells duien a París era de pobresa extrema i de dedicació als demés. Això fa que Ignasi emmalalteixi i l’aconsellin que vagi a casa seva, a Espanya, a recuperar-se.

De Paris a Azpeitia, després a València, Venècia i, per fi…Roma! Una altra ciutat de la que n'haurem de parlar. Una visió que té a l’entrada de Roma determinarà la fundació d’una “companyia”; serà la rematada del que va començar a Manresa amb els Exercicis Espirituals i va continuar a París amb la consagració d'ell i els seus companys a Montmartre. La directriu era clara: ser companys de Jesús, allistats sota la seva bandera, per emprar-se en el servei de Déu i bé del proïsme.

Capella de Sant Ignasi a l'església del Gesù
a Roma, on hi ha una urna amb el cos del sant.
El llenç amaga la imatge de Sant Ignasi
que hi ha a sota (foto de la dreta).

A Roma són rebuts pel Papa Pau III, li expliquen les seves intencions i se li ofereixen per a qualsevol missió que els confiï. Com que són de països tan diferents pensen que "més val que ens mantinguem de tal manera units i lligats en un sol cos, que cap separació física, per gran que sigui, ens pugui separar" i per això decideixen formar un nou orde religiós. La primera "Fórmula de l'Institut" és sotmesa a la consideració del Papa i el 27 setembre de 1540 Pau III signa el document d'aprovació. El 1541 Ignasi va ser elegit Primer General (i ho va ser fins la seva mort). El 1548 es va aprovar el Llibre dels Exercicis Espirituals.

Imatge de Sant Ignasi que
apareix quan s'abaixa el llenç

La salut d’Ignasi es va ressentir tota la vida per les aspres penitències practicades després de la seva conversió. Va morir a la matinada del 31 juliol 1556 a Roma. Avui el seu cos està dipositat en una urna de bronze que hi ha a la Capella de Sant Ignasi a l’església del Gesù, a Roma. Aquesta església va ser concebuda pel mateix Ignasi però es va començar després de la seva mort.  Va ser beatificat el 27 juliol de 1609 per Pau V i canonitzat per Gregori XV el 12 març 1622. A partir d’aquí ja podem parlar de Sant Ignasi de Loiola.

persones 5 - sant ignasi de loiola l: presentació

Escultura de Sant Ignasi
a la Seu de Manresa

Aquest és el primer escrit sobre Sant Ignasi per recordar que el 2022 farà 500 anys de la conversió d’Íñigo de Loyola i del seu pelegrinatge de Loyola a Manresa (on hi visqué gairebé un any) passant per Montserrat.

Per tal de celebrar aquests esdeveniments s’ha iniciat un Camí de pelegrinatge ignasià de Loyola a Manresa, s’han fet dues convocatòries d’un Any Jubilar del Camí Ignasià (2015-16 i 2021-22) i fins el 2022 es preveuen celebracions i actes per recordar aquesta efemèrides. L’Ajuntament de Manresa ha convidat el Papa Francesc a visitar la Cova.

*                *                *

El 1491 neix al barri de Loyola, a Azpeitia, municipi de Guipúzcoa, al País Basc, Iñigo López de Loyola. El 1521, amb 30 anys, aquest personatge, fill de dues famílies nobles de Navarra, gentilhome, amb domini de les armes, va donar un tomb de 180 graus a la seva vida, quan -convalescent a la seva casa de Loyola per una ferida feta per una bala de canó en la defensa de la ciutat de Pamplona, i sense llibres de cavalleries per llegir- li van portar La vida de Cristo de Ludolfo de Sajonia.

D’aquí li ve la conversió. Veu que ha de deixar la vida militar i mundana que porta i decideix fer un viatge a Terra Santa. Va cap a Barcelona per embarcar ja que era des d’aquí que sortien els vaixells. Fa una parada a Montserrat, es confessa i surt com a pelegrí. Probablement allí els monjos li aconsellaren que fes parada a Manresa, doncs a Barcelona hi havia la pesta, que feia estralls, i ni tan sols hi atracaven els vaixells.  A Manresa encara no hi havia arribat.  Ni hi arribà.

Mapa del Camí de pelegrinatge ignasià

L’estada a Manresa durà gairebé un any, del març de 1522 al febrer de 1523 en que la pesta amainà i pogué embarcar cap a Terra Santa. La seva vida de pelegrí no passà desapercebuda a la ciutat i fou ajudat per molta gent devota. El seu lloc preferit d’estada fou una balma, una cova, a la vora del riu Cardener, des d’on veia l’ermita de la Mare de Déu de la Guia i la muntanya de Montserrat. Aquí escriví els Exercicis i va tenir unes visions que el van marcar de per vida.

El febrer de 1523 ja havia amainat la pesta, així que marxa de Manresa, va a Barcelona i embarca cap a Terra Santa. Torna de Terra Santa i es posa a estudiar a la Universitat i a predicar. A Espanya se’l creu sospitós d’heterodòxia i és incomprès, denunciat a la Inquisició, empresonat, jutjat, deixat lliure… Davant aquestes dificultats el 1534 va a París i allà, amb sis companys més, funda la Companyia de Jesús, els jesuïtes. El 1537 va a Roma i el 1540 el Papa aprova la Companyia. Ignasi mor a Roma el 1556. El 1622 l’Església el canonitza.

Si a la seva època Sant Ignasi va ser incomprès, la Companyia també ho va ser. En pocs anys la formació teològica y cultural dels seus membres els dugué a posicions d’importància entre el clergat i els consellers de reis i prínceps. I el seu zel apostòlic els dugué arreu del món. Però aquest zel espantà els governants que no els hi agrada que ningú els esmeni la plana. Per aquest motiu són expulsats d’Espanya; l’Orde és suprimida, és restablerta; se’ls torna a fer fora d’Espanya; són obligats a abandonar la vida comunitària…

El Papa Francesc, és jesuïta. Fa un parell d’anys, en la missa d’acció de gràcies per la celebració dels 200 anys del restabliment de la companyia, convidà els jesuïtes a recordar "la nostra història: a la Companyia se li va donar la gràcia no només de creure en el Senyor, sinó també de patir per Ell".

Continuarem parlant d'ell, de la seva estada a Manresa, de la fundació de la Companyia i de l'expansió.

el grafè: la conquesta de la galàxia

El darrer MWC ha posat de moda el grafè i s'han començat a veure les ilimitades aplicacions i avantatges que té aquest material. Però, ¿què és el grafè?

Uns dels invents genials que hem utilitzat fins avui han estat el llapis i la goma d'esborrar. El llapis –estri format per una petita funda de fusta amb una ànima d'una cosa grisosa– és una eina que aviat vam descobrir que ens permetia fer un traç, escriure una paraula o fer un dibuix; una eina amb la qual, amb molta facilitat, podíem escriure els nostres pensaments o dibuixar la nostra imaginació. I recordem fer-ho sense por d’equivocar-nos ja que podíem esborrar qualsevol errada i tornar a escriure sobre el mateix full de paper: sense taques, sense tatxadures, sense que es notés la correcció… 

De menuts ens preguntàvem ¿què era això que feia que podéssim escriure amb tanta facilitat, poguéssim esborrar-ho –fer-ho desaparèixer!– i continuar escrivint com si res no hagués passat? I quan s’acabava la mina, agafavem una maquineta de fer punta i treiem un altre tros de punta, afuada, per continuar treballant.

Tots hem tingut un llapis als dits, tots hem constatat l’encís que ens produeix guixar amb un llapis, tots no vam parar fins esberlar, per primera vegada, la fusta protectora de l’ànima del llapis per tal de poder contemplar amb els dits allò que ens permetia plasmar amb tanta facilitat la nostra imaginació. Amb un ganivet ben esmolat vam obrir –de dalt a baix– la fusta i va aparèixer –amb molta sort sencera– la “mina” una cosa fina, prima, dèbil, que es trencava amb facilitat si no teníem cura i que ens va embrutar de negre els dits mentre la remenàvem: vam tenir la primera experiència amb un material desconegut per a nosaltres: el grafit.

De més grans, quan vam començar a estudiar física i química, vam aprendre que la base de tota la vida coneguda a la terra és un element químic anomenat carboni, element sòlid, no metàl·lic, tetravalent, base de la química orgànica: totes les formes de vida que es coneixen estan formades de molècules  compostes de carboni. En el mateix cos humà el carboni és el segon element més abundant després de l'oxígen. 

El carboni es presenta a la Naturalesa sota dues formes al·lotròpiques pures (un mateix element que té estructures químiques diferents): el diamant (del grec adámas, inalterable) i el grafit (del grec graphein, escriure). I quina va ser la nostre sorpresa quan vam saber que la “mina” del llapis és de grafit. La nostra pregunta va sorgir immediata: ¿com és possible que un element es pugui presentar sota dues formes tan diferents i oposades com diamant, el mineral més dur i transparent, i grafit, el més tou i de color negre?

*           *           *

Bé, això és el preàmbul per parlar del grafè, material que va ser preparat i identificat com una capa aïllada constituent del grafit. L’estructura del grafit fa molts anys que és coneguda i des de feia molt de temps els científics intentaven aïllar-ne les capes constituents que, cada una d’elles, és com una tela de galliner sobreposada una sobre una altra per dèbils forces. Molts esforços s’havien fet en el camp químic i micromecànic i s’havien arribat a aconseguir mostres de 10-12 capes, però mai s’havia arribat a aïllar una capa sola.

L’any 2004 Andre K. Geim –un holandès nascut a Rússia– i Konstantin Novoselov –de nacionalitat russa i britànica– professors a la Universitat de Manchester, van aconseguir, amb una tècnica rudimentària (com tots els grans descobriments), preparar i identificar una capa constituent del grafit del gruix d’un àtom: havia nascut el grafè. ¿I com ho van fer? Van fer una ratlla amb un llapis en un paper i a sobre hi van posar cinta adhesiva. La van arrencar i aquesta la van cobrir amb un altre tros de cinta adhesiva, van separar els dos trossos de cinta  i van repetir el procés unes trenta vegades fins que el microscopi els va indicar que el residu tenia una sola capa: s’havia obtingut el grafè.

¿I què té d’especial el grafè? Doncs, com diu el doctor Josep Castells: per primera vegada en la història de la humanitat, hom disposava d’un objecte, d’una realitat material que és un objecte bidimensional. En aquest món totes les altres coses són tridimensionals i no sembla probable que en molt temps, la humanitat disposi de cap altra realitat bidimensional. Tant important és l’esdeveniment que el 2010 els seus descobridors van rebre el Premi Nobel de Física. El grafè és una forma de carboni d’un gruix d’un àtom, i aquesta forma plana té unes propietats tan excepcionals que la seva aplicació en el món tecnològic d’avui ens farà canviar moltes de les nostres maneres de funcionar. La seva estructura és com una tela de galliner o com un rusc d'abelles.

Les característiques físiques del grafè són realment espectaculars.

1. és el material més prim (3M de fulls de grafè, un sobre l’altre, fan un gruix d’1mm)
2. té l'àrea superficial més gran (2630m2/g)
3. és el material més fort mai mesurat (300 vegades més fort que l’acer): faria falta un elefant, reposant sobre un llapis, per travessar un mocador de coll fet de grafè
4. és el més rígid o dur (més que el diamant)
5. és el cristall més “estirable” i plegable (20% d’elasticitat)
6. té el rècord de conductivitat tèrmica (superior a la del diamant)
7. té la més alta densitat de corrent a temperatura ambient (1M de vegades la del Cu)
8. és completament impermeable (no el travessen ni els àtoms d’He)
9. té la mobilitat intrínseca més alta (100 vegades la del Si)
10. condueix l’electricitat en el límit of no electrons (això és pels entesos)
11. és el portador de càrrega més lleuger (massa zero en repòs)
12. té el pas mitjà lliure més llarg a temperatura ambient (interval de l’ordre de la micra)
13. genera electricitat quan li incideix la llum
14. és capaç d’autoreparar-se si es produeix un forat a la seva estructura

Moltes d’aquestes coses probablement no les entendrem mai, però aquesta troballa supera les teories de la relativitat i la mecànina quàntica. Es mou en la teoria de l’electrodinàmica quàntica (QED, quantum electrodinamics).

El grafè és un material completament nou i amb unes possibilitatsd'aplicacions sense límit a tot l'entorn de l'home. Això farà que es crein nous materials i aparegui una electrònica innovadora. Podem començar a parlar de l'Edat del Grafè com de l'Edat de Pedra, la del Ferro o la del Coure. Si ja fa temps que hem passat de la ciència ficció a la realitat, ara amb el grafè podem començar a parlar de la regeneració celular i de la conquesta de la galàxia. La nostra vida ordinària, la llar…, tot canviarà.

Salvador Dalí: La persistència de la memòria (1934)
coneguda com  Els rellotges tous (MOMA)

¿Rellotges de grafè fa més de 80 anys?

Junt amb la impressió en 3D el grafè és una de les descobertes mes extraordinàries dels darrers temps. Ho palesen les inversions en investigació i aplicacions que s’estan fent arreu del món i les patents que ja s’han enregistrat. La Comissió Europea va anunciar, el 2013, que invertiria 2000M d’euros en dues línies d’investigació: el Projecte Cervell Humà i el Projecte Grafè. En aquest darrer hi tindrà un paper rellevant Catalunya ja que una de les nou institucions que hi participen és l’Institut Català de Nanotecnologia (ICN), ubicat al campus de la UAB.

Pel que fa a les patents Apple, Samsung i Google n'estan acumulant una gran quantitat. Asia i els USA s’han avançat a aquesta indústria: la Xina té 5000 patents, Corea 4250, els USA 3560, Japó 1580. Europa… només 100! Ha començat una carrera que no se sap on acabarà.

Però ja ha sortit el grafè low cost, una patent espanyola, del CSIC, que per abaratir els costos obté el grafè del carbó de coc i no del grafit, ja que així l'aconsegueixen amb temperatures de 1000ºC (en comptes dels 2800ºC necessaris amb grafit) i només en tres passos: oxidar el coc, exfoliar l'òxid de grafè i reducciò tèrmica. A més els materials intermedis serveixen per química fina, catàlisi i biomedicina.

Llàstima que Steve Jobs ja no sigui entre nosaltres per deleitar-nos amb una de les seves meravelloses aplicacions.