un llibre 1 - Jean Guitton

Avui us parlaré d’un llibre que he llegit darrerament i que m’atreveixo recomanar. Es titula Mi testamento filosófico (1997) de Jean Guitton. No és un llibre de divulgació, ni un essaig, ni les seves memòries, ni una autobiografia. Són les seves confessions íntimes sobre la seva fe i la seva filosofia. Es llegeix amb certa facilitat i els temes dels que parla són a l’abast de tothom.

Jean Guitton (1901-1999) –filòsof i escriptor francès, membre de l’Académie Française i de l’Académie des Ciencies Morales et Politiques, un dels pensadors més importants del segle XX i l'únic laic convidat a assistir al concili Vaticà II– en aquest llibre ens fa assistir a la seva mort, al seu enterrament i al seu judici per fer unes reflexions abans no acabi la seva vida, moment que preveu proper.

És un recull de converses imaginàries que té amb diferents personatges, tots reals, que l’han precedit en aquest darrer pas de la mort i amb les quals deixa traslluir la seva fina ironia. Encara que imaginaris, els diàlegs que té amb polítics, filòsofs, el diable, Pau VI o el Greco tenen una base real en l’experiència de Guitton.

La primera part s’inicia mentre està al llit, a les acaballes de la vida. Primer el va a visitar el diable per sembrar-li dubtes. Després entren a la cambra, un darrera l’altre, Pascal, Bergson, Balzac i Pau VI.

Continua amb el seu enterrament en el qual l’ànima alliberada de Guitton el contempla des de la tribuna de la basílica dels Invàlids. Té un conversa amb El Greco davant el quadre L’enterrament del Comte d’Orgaz i després amb De Gaulle, Sòcrates, Blondel i el Dant. El diable se li torna a presentar per intentar temptar-lo per darrera vegada.

Acaba amb el seu judici personal en el qual hi intervé com a defensora Santa Teresa de Lisieux i com a testimoni François Miterrand, l’antic president de França que recorda les converses –les úniques reals del llibre– que havien tingut tots dos. Al final el Jutge suprem pronuncia el veredicte que, lògicament, no apareix al llibre.

Es un llibre on el geni de Jean Guitton repassa amb cada un dels personatges tots els aspectes transcendentals de la vida: la fe, la raó, la veritat, Déu, l’infern, l’església, el ser catòlic, els dubtes, el bé, el mal, el pecat, l’ànima, l’home, l’art, l’autoritat, la llibertat, la mort, la vida, la poesia, l’amor…

Un llibre excepcional que no podeu deixar de llegir.

el pare

Tots els pares –mares i pares– hem de tenir clar que la família és el lloc on es desenvolupen els aspectes més importants de l’educació dels fills. I sabem molt bé que és primordial el paper que juguem tant el pare com la mare. Cap dels dos podem oblidar el paper que ens pertoca en aquesta tasca.

Avui parlaré de la del pare. La societat d’avui pateix un dèficit de paternitat i cerca homes que hagin descobert maneres encertades de viure-la. Als webs de cercadors tasques n’hi ha un que diu: es necessiten pares!

Una de les plagues que afecta avui el desenvolupament de la personalitat dels fills en moltes famílies és l’absència del pare a casa. I no em refereixo a la plaga del divorci on el pare natural desapareix i en poden aparèixer un o dos més successivament! No. Em refereixo a l’absència del pare dintre d’una família estable.

No és un buit total, no és que el pare no hi sigui mai, sinó que no és a l’escenari familiar sempre que convé pel que fa a l’educació tant de les filles com dels fills com a persones. És en l’educació en els aspectes afectiu i social on els pares no hi donem la importància que cal i ignorem el desenllaç al que queden abocats els fills: allò que Aquilino Polaino califica com “analfabetisme emocional”.

Hem de començar per nosaltres mateixos, per veure per quin camí van els nostres interessos i com ens afecten en les relacions conjugals i familiars. Si marit i muller tenim discussions freqüents, si hi ha un repartiment de tasques i poders inadequats, si hi ha excessiu temps dedicat a l’àmbit professional o social, si hi ha falta d’equilibri entre família i treball, si impera la concepció que el treballador ideal és aquell que està lliure de responsabilitats domèstiques… fan que pare i mare no dediquem el temps necessari a la família: a la dona, al marit, als fills… i pot començar un trencament en el matrimoni que acabarà en perjudici dels fills que són els que sempre s’emporten la pitjor part.

Des de sempre aquest tema ha estat claríssim, però hi ha hagut moments que s’ha oblidat. Avui se’n torna a parlar. La mateixa ONU en l’informe Men in families posa el centre d’atenció en la figura paterna i en els efectes positius que té en l’entorn familiar, tant en la vida de l’esposa com en la cura i educació dels fills. La disponibilitat i la vinculació paterna tenen un efecte moldulador en la reducció de l’estrès en les esposes, i pel que fa als fills hi ha menys agressivitat, més seguretat ens ells mateixos, menys dificultat per fomentar i mantenir relacions d’amistat.…

Quan el pare no hi és, els fills creuen menys. Quan el pare no hi és, els fills baixen el rendiment acadèmic. Quan el pare no hi és, els fills noten la falta d’autoritat. Quan el pare no hi és, no tenen un refrent masculí positiu. Quan el pare no hi és, no els ajuda a descobrir la seva identitat…

Massa pares deleguen i deixen que les mares facin soles aquesta tasca. Els homes hem de recuperar el nostre lloc de pares.

¿Què aporta el pare a la tasca de l’educació dels fills?

·      Autoritat, que sempre és servei

·      Seguretat, fruit de la serenor i comprensió

·      Col·laboració en les tasques de la llar

·      Escoltar l’esposa, ajudar-la a ser objectiva

·      Seguir el rendiment escolars dels fills

·      Participar activament en les tasques educatives

L’únic responsable d’aquesta situació és l’individualisme. El posar-se un mateix per davant de tots els altres –“jo primer”– fa que un doni prioritat a les seves necessitats individuals i refusi responsabilitats i compromisos propis del matrimoni i de la família. Si l’individualisme afecta a tots, ¿perquè es nota més en la paternitat que en la maternitat? Per que els pares hem d’aprendre la funció paterna des de zero, mentres que la mare tá una especial proximitat biològica i afectiva amb els fills.

Per tal de fugir d’aquest individualisme imperant, per tal de sortir del nostre ego i pensar en servir els demés, cal que els pares tinguem clar tres aspectes cabdals en l’educació dels fills: dedicar-els-hi temps, esperit de servei i mentalitat professional.

Si ho fem així, és probable que els resultats siguin més exitosos.

La virtut l

 La virtut (del llatí virtus) és el conjunt de qualitats pròpies de la condició humana, de l’humanum, home i dona, que forgen la nostra personalitat. I l’educació de les virtut és un dels temes importants que hem de tenir sempre present.

La virtut és una actitut ferma, estable i habitual de l'enteniment i de la voluntat que regula els nostres actes, les nostres passions i la nostra conducta segons la raó i la fe. I tot allò que abasta aquest camp propi de la persona, és el que coneixem com virtuts humanes.

Avui no se'n parla massa de les virtuts i es parla més de valors. La paraula valor té moltes accepcions. Valor és una qualitat que jo tinc com a persona, com la vista, la veu…, o una cosa material que posseeixo i que tant les unes com les altres les aprecio per la utilitat que tenen per a mi. També és una qualitat que mou a emprendre grans empreses i que fa que si en posseeixo alguna de no material, com l’amistat, és que l’he aconseguit amb la pràctica de les virtuts i de l’esforç personal.

Els valors poden ser mutables: avui són uns demà uns altres. Està bé parlar de valors, però hem de tenir en compte que el valor pot ser com una cosa que està fora de mi, que l’aprecio, a la que m’hi m'hi puc associar mentalment i estar-hi d'acord. Però pot ser que no fagi res de positiu per incorporar aquest valor a la meva vida. Puc estar totalment d'acord amb el valor de la solidaritat, em sembla molt bé el que explica la gent que fa, crec que és així com millorarem el món… Però jo m'ho miro des de casa estant, assegut al sofà mentre ho veig per la tele, no dedico gens de temps a cap moviment ni acció solidària…

La virtut va més enllà. La virtut és viva, és moviment, és compromís… La virtut és una cosa bona que s'ha de fer habitualment. És una cosa bona ja que també en puc fer de dolentes (i aleshores apareix el vici, contrari a la virtut). Que s'ha de fer: no puc contemplar-ho, no puc deixar d'implicar-me, he de fer alguna cosa que faci referència a a aquest valor que admiro (si no, no el faig meu). I s'ha de fer habitualment, és a dir si no cada dia, gairebé ja que si no s'exercita, no s'adquireix la virtut i es queda en bones intencions per tal que les facin els altres. La virtut, quan s’ha adquirit, ja no es perd.

Per adquirir la virtut, s’ha de practicar el bé lliure i voluntàriament. I la virtut té la capacitat de millorar les persones ja que sempre hi hem de posar el cap i la voluntat. Aristòtil diu que la pràctica de la virtut ens duu a la felicitat. I Ciceró afegeix que com més virtuós és l’home, menys s’adona dels vicis dels demés. La virtut es contagia. Els pares som els primers que hem de viure les virtuts i ensenyar a viure-les als fills i als amics amb una actitud positiva i exemplar.

També és important tenir clar que no hi ha "virtuts socials", les virtuts són personals. La societat no practica una virtut: se'n beneficia si jo la visc i se'n ressent si no la visc.

La tasca educativa

Educar. Si bé hi ha diferents accepcions sobre el significat de la paraula educar, n’hi ha un que li dóna un sentit molt enriquidor. Del llatí educare (ex ducere), educar vol dir, treure a fora.

Respectant sempre la llibertat i personalitat de cada fill, l'infant –des que neix- no és un sac buit que hem d’emplenar. Ben al conrari. És un sac ple a qui hem d'ajudar que vagi treient fora, i desenvolupant, totes les seves qualitats.

La tasca educativa que hem de fer els pares envers els fills té una doble vessant: els hem de formar i orientar. I ho hem de fer en tres camps cabdals: en el camp professional, en el camp humà  i en en camp espiritual.

En el camp professional hem de procurar que els nostres fills adquireixin els coneixements necessaris per exercir una professió i han d’aprendre a fer la feina ben feta, no de qualsevol manera.

En el camp humà han d’assolir les qualitats que configuren la persona, aquelles qualitats que incloem dins del món de les virtuts.

I en el camp espiritual han de ser consequents amb la seva fe, una fe que els haurem inculcat de petits i que huran d’anar fent seva a mesura que creixin.

I la tasca dels pares rau en no abandonar aquestes responsabilitats ja que no les podem delegar a ningú. Si treballem de valent en tot això els nostres fills seran capaços de desenvolupar la seva vida per tal que arribi a la plenitut.

Fa dos mil cinc-cents anys Plató ja es va adonar que la persona havia de donar al cos i a lànima tota la bellesa i perfecció possibles. Aquesta perfecció consistia –segons ell- en tres funcions essencials de l'educació: formació de l'home virtuós (llegeixi’s formació espiritual), formació del ciutadà (llegeixi’s formació humana) i formació per a una professió (llegeixi’s formació professional). Si bé era conscient que això no és possible aconseguir-ho del tot en aquesta vida, sí que s'ha de lluitar per aspirar a diferents graus de perfecció.

El fi de l'educació és, per tant, formar homes lliures, conscients i responsables dels seus actes, amb una consciència formada, capaç de diferenciar el bé del mal.

Hem d'educar per al futur, aquest és el gran repte! Si la tasca educativa fos per avui, la solució seria fàcil: fer els fills clònics i assumpte resolt. No tindríem la feina d’anar traient del sac… La realitat és que els estem educant pel demà, per un temps en el que nosaltres ja no hi serem i que ells hauran de tirar endavant.

Hem d’aconseguir dels nostres fills que siguin les millors dones i els millors homes possibles, persones capaces de descabdellar tot allò que nosaltres els hi haurem deixat ben entortolligat.