Avui no ets ningú… si no portes un tatoo, si no saps els gols que va fer el Messi quan era a la Masia, si no et penges un piercing, si no saps els anys que fa que no pedregava al Montseny, si no ets al facebook, si no saps quans anys fa que l’Alonso no guanya la F1, si no t’has fet un selfie, si no t’has comprat un pal per fer-te’l, si no saps que en motos GP el nen Màrquez ha fet un altre rècord, si no tens watsapp, si no recicles, si no has estat trending topic mundial alguna vegada, si no ets del Barça, si no veus Polònia, si no tens mans lliures al cotxe, si no tens un smartphone d’última generació, si fa més de 2 anys que tens el mateix cotxe, si no compres res al dutty free encara que no ho necessitis, si no saps on són els isquiotibials o el sartori, si no et compres uns pantalons estripats i descolorits, si no saps què és un hectopascal, si no estas apuntat a un gimnàs per donar culte al cos, si no saps els taps, els rebots i els bàskets que han fet els germans Gasol, si no has vist la gala dels òscars… i tantes coses més que has de saber per no passar per indocumentat!
I en un altre ordre de coses –molt més important!– continues essent ningú, i a més ets un retògard, si… no defenses l’avortament i l’eutanàssia, si no estàs a favor del divorci, si no defenses el viure en parella en comptes del matrimoni, si no estàs a favor de les unions homosexuals, si no defenses les lleis sobre LGTBI, si no col·labores amb cap ONG (encara que no sàpigues ni què apoien ni què ataquen), si no critiques l’Església en comptes de defensar-la, si no…
Avui podem veure com molta gent, jove i no tan jove, gran i no tan gran, mares i pares de família… funcionen d’una manera que ens sorprèn. Ja sabem que “l’hàbit no fa el monjo” però hi ha maneres i maneres d’anar pel món. D’acord que, des de sempre, també en els anys de la nostra joventut, hi havia persones originals, que vestien o feien o defensaven les coses d’una manera que cridava l’atenció, però el que està passant ara –amb aquest delit d’aparentar, amb aquest voler “estar al dia”, amb aquest no “poder” ignorar res del que passa, amb aquesta dèria per saber-ho tot de tot i de tothom, amb aquest defensar l’indefensable, amb aquest funcionar sense criteri propi…–, sembla que no té parió.
Aquestes maneres de fer i aquestes actituts, aquest necessitar “estar al dia”, aquesta aparent “utilitat” de la gran quantitat d’informació que tenim a l’abast, fa que et sentis petit, un no res, un despenjat, un alien, un tio que viu en un altre món si no segueixes a la mateixa roda.
La utilitat de l’inútil és el darrer llibre del pensador italià Nuccio Ordine (1958), professor a la Universitat de Calàbria, i que ens diu que “amb aquesta contradicció del títol he volgut posar al centre de les meves reflexions la idea d'utilitat d'aquells sabers el valor essencial dels quals és del tot aliè a qualsevol finalitat utilitarista. Avui es consideren inútils els sabers humanístics i, més en general, tots els sabers que no produeixen beneficis”. Amb aquesta mentalitat s’ha fomentat el menyspreu a les capacitats creatives de pensadors, escriptors, artistes, lingüistes, historiadors…, en tant que les seves aportacions no produeixen beneficis econòmics. I per aquest motiu, persones dedicades al cultiu de les ciències humanes cedeixen davant les pressions del mercat i adapten les seves obres, per sobreviure, a les exigències de l'èxit comercial imposat pels empresaris.
Si bé el professor fa referència, sobre tot, al saber intel·lectual, als coneixements humanístics, a tot el ventall de disciplines que s’han de cultivar a la Universitat, al llegir-ho m’ha vingut al cap que al carrer està passant exactament el mateix que en el món intel·lectual: la deconstrucció de la societat (quin joc d’eufemismes fem servir avui!: de l’enderroc en diem deconstrucció) basada en fer allò perquè “tothom ho fa” en comptes de fer allò que cal encara que ha faci poca gent.
Cal agrair al professor Ordine aquest manifest en defensa dels sabers tradicionalment considerats “inútils” i també que ens recordi que els sabers humanístics són més útils que els suposats sabers econòmics, tal com argumenten, des de sempre, pensadors i escriptors, ja siguin del Món Antic, de l’Edat Mitjana, del Renaixement o de l’actualitat. També defensa la importància de seguir tutelant, en la universitat, l’afany de saber i d’investigar, sense objectius pràctics immediats, sense ànsies d’eficiència, amb la sola dignitat pròpia de l’home.
No tot és perfecte en aquest manifest. Quan parla de l’amor i la veritat relativitza aquests conceptes i nega que puguin existir d’una manera absoluta i els considera una amenaça contra la llibertat de pensament (sic!).
Ordine continua dient: “Si deixem morir el gratuït, si renunciem a la força generadora de l'inútil, si escoltem únicament el mortífer cant de sirenes que ens impel·leix a perseguir el benefici, només serem capaços de produir una col·lectivitat malalta i sense memòria que, extraviada, acabarà per perdre el sentit de si mateixa i de la vida. I en aquest moment, quan la desertificació de l'esperit ens hagi ja agostat, serà en veritat difícil imaginar que l'ignorant homo sapiens pugui exercir encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat”.
No hi calen més comentaris. Si no sabem desfer-nos d'aquest modus operandi tan estès, de voler saber tot a l'instant: ¡ja!, i no volem aparèixer com ignorants davant els ulls dels altres, seguirem defensant que l'útil és tot allò que no serveix per a res però "mou" la vida i dóna beneficis, i l’inútil és allò que algú vol fer estudiar i aprendre a la jovenalla i que pensa que “no serveix per a res”. I continuarem col·laborant –conscient o inconscientment– en aquesta “deconstrucció-enderroc” de la societat.
